Bon nadal i bon any!

Ens hem volgut sumar a ICV i nosaltres també enviem a la Ministra de Foment aquesta postaleta de Nadal. Salut!

Islamofòbia

Ja fa temps que mica en mica ens apropem a l'Islam, no tant perquè pretenguem convertir-nos-hi, sinó per curiositat humana, per saber quin n'és el funcionament. 

De tot aquest temps en podem treure una conclusió prou bona: ens encanten els catalans, de tota la vida, que s'han convertit a l'Islam. Ens cauen molt bé. El motiu és ben senzill: ens repugna d'allò més el nerviosisme de tot l'stablishment català per l'arribada d'immigració provinent  del Magreb i d'altres zones musulmanes, mentre no els preocupa gens ni mica la immigració asiàtica o llationamericana. Això encara esdevé més detestable quan resulta que els col·lectius més integrats al nostre país –és a dir, que no només n'aprenen la llengua, els costums i les conductes bàsiques, sinó que ho integren completament– són, precisament, els de diferents cultures aràbiques, musulmanes, etc. De fet, són nombroses les famílies del Marroc en què de pares a fills parlen en amazic encara, però entre germans parlen en català. 

El motiu, doncs, del nerviosisme català no es deu al fet que aquests col·lectius no s'integrin al nostre país, sinó a dues dades: justament la contrària –és a dir, que són dels pocs que s'organitzen en associacions cíviques per reclamar els seus drets, i això molesta–, i, sobretot, la qüestió religiosa. És clar, com que els llatinoamericans són, en gran part, catòlics o evangelistes, cap problema; i com que els asiàtics, si s'organitzen ho fan en societats tancades –malgrat que tot sovint bo i mafioses–, però en cap dels casos toquen els collons a la qüestió pública, doncs endavant. 

Per tot això, ens encanten els catalans que tenen, per sort, tots els drets i deures, i s'han passat a l'islam! És la millor de les ironies! D'aquí quatre dies tindrem Reventosos, Xirinacs, Cireres, Solàs, Boixos, Boschos, i molts més, tots, arreplegats, demanant mesquites als centres de les ciutats més importants! Jajajaja! I això no veieu la gràcia que ens fa, car tots els catalanets no podran dir-los allò de "vosaltres no teniu drets!", "sou immigrants i us heu d'adaptar", "fora de la nostra terra!", perquè seran els seus propis fills!

Ens fa por, fins i tot fàstic, el nostre país

En Jofre Bardagí, cantant de Glaucs, fa cosa d'un parell de dies, en una entrevista a la Vanguardia Digital criticava que en el seu moment s'hagués instrumentalitzat políticament la seva música, sols pel fet de ser cantada en català, i en un moment donat va sentenciar:  

"Em fa por, fins i tot fàstic, veure banderes independentistes als meus concerts"

Ni mig minut. Ràpidament, va haver de demanar disculpes a través del blog i altres mitjans. La gent, deien ser fans seus, va començar a carregar contra el cantant, com si d'un terrorista es tractés. Això sí que fa fàstic, o potser més aviat pena: un país tan poc madur, tan irascible, tan sensiblero, tan figaflor, tan israelita, tan bleda, tan pocacosa, tan merdaseca... 

El CNP no podem sinó donar total suport a Bardagí. A més, els Marçalaris ens han informat que subscriuen totalment les paraules del cantant, ja que sovint han tingut la mateixa sensació en alguns escenaris que no cal ni que esmentem. Quedarà per a un altre dia la narració de la gran gestió i gesta marçalarial de l'SGAE i cert concert per a certes joventuts polítiques llefiscoses indepesdel'herba. 

Λυσιστράτη

Aristòfanes, a finals del segle V aC va presentar l'obra de teatre Lisístrata, concretament l'any 411 aC. L'obra ens explicava com una líder d'Atenes, Lisístrata –el nom de la qual significa "la que dissol els exèrcits–, cansada de les contínues guerres entre Atenes i Esparta, reuneix les dones d'ambdós bàndols i els proposa iniciar una vaga sexual. Tot i que a l'inici la idea no agrada massa, finalment els homes, necessitats de sexe, decideixen abandonar la guerra i firma la pau. 

Greu error el d'Aristòfanes, o, millor, el dels atenesos. Pel que sembla, alguns donen la raó al comediant grec, com, per exemple, a Colòmbia o als EUA, en què en diverses ocasions les dones han protagonitzat episodis inspirats en aquesta obra de teatre. Els homes, una vegada més, són tanoques. I per què? 

El motiu: renunciar a una decisió, fet, anhel, i/o activitat, per molt fatal que sigui –objectivament parlant– perquè les dones ens fan xantatge sexual és acceptar i legitimar que els homes necessitem més les dones sexualment parlant que no pas elles a nosaltres. Heus aquí on rau l'assumpte. Fins que els homes no ens integrem al disc dur que no només nosaltres no necessitem més el sexe de les dones, sinó que possiblement són elles les més necessitades –i això, ja ho va dir Tirèsies– anirem molt malament. 

Per tot això, homes del món, alceu-vos altius, que us convoquem a la PRIMERA VAGA SEXUAL INTERSEMENTAL. La vaga, que durarà 72 hores, es concreta en/a: 

• NO copular amb cap individu, ésser o cosa que sigui femella o de gènere o nom femení. És a dir, podrem copular amb EL cul d'un altre però no amb LA seva boca, orella, i altres orificis femenins.
• NO accedir, sota cap concepte, a les propostes que qualsevol femella ens pugui oferir.
• NO fer donacions de semen, ni una, per molt que ens ofereixen un entrepà de pa amb tomàquet, llom i formatge cremós, d'aquell que cau pels costats –tot i ser conscients de la dificultat de negar-s'hi davant de tals pressions. Què s'han cregut, que el món podria funcionar sense els homes? Si fem donacions, elles no ens necessitaran per perpetuar l'espècie. Per tant, a les dones, ni semen. Fem valer els nostres espermatozous! 
• Especial per als homes científics: atureu tot projecte de clonació humana fins a nova ordre. 

Així mateix, el CNP instal·larà un dispositiu especial, durant la convocatòria, destinat als possibles esquirols de la jornada, que simplement constarà d'un reguitzell de càmeres de vídeo amagades a tots els indrets per tal d'immortalitzar els entranyables moments en els quals les dones hauran de fer allò que segons elles mai fan: rebaixar la seva dignitat davant dels homes més lletjos del planeta i haver-se de conformar amb ells. D'aquesta manera es demostrarà, d'una vegada per totes, que necessitats ho estem tots, i, si algú ho està especialment, aquest és, sempre, femella. Indubio contra rea. 

Créixer no fa mal

LEONARD BEARD

JOAN BARRIL

Fa uns quants anys gairebé ningú parlava del canvi climàtic. Una minoria, i les xemeneies continuaven llançant gasos a l'atmosfera. Avui, el qui per menys de 1.000 vots a Florida hauria pogut ser el president dels Estats Units és l'abanderat d'aquesta nova consciència. Més coses de minories. El comerç just i la possibilitat d'un altre món eren qüestions juvenils i ara s'han tornat qüestions adultes, eren inquietuds minúscules i ara són planetàries.

El gra de mostassa no per minúscul deixa de convertir-se en un arbre notable. Avui tenim en el futur visual de Catalunya dues opcions i dues dates. ERC proposa que el 2014 se celebri un referèndum d'autodeterminació que hauria de portar Catalunya a la independència. Això és almenys el que diu l'enunciat. Els impulsors van ser pocs al principi i ara sembla que són més. Continuen creient que el simple fet de poder celebrar un referèndum significa que el guanyaran. Així ho creien també els independentistes del Quebec i cada vegada que han aconseguit portar la seva gent a les urnes la independència ha perdut. Ni me n'alegro ni em fa entristir. Simplement constato que quan es crida els ciutadans a un referèndum per la independència s'està mobilitzant també votants que potser no havien anat mai a votar per res i que, davant d'una pregunta així, decidiran votar-hi en contra.

L'altra data de futur ens l'ofereix el diputat d'ICV Joan Herrera. Proposa per al 2012 una reforma constitucional adaptada als temps. Herrera, que és més llest que la gana, evita l'espinosa qüestió de la successió monàrquica i pretén ampliar altres drets. Els drets lingüístics i els drets de ciutadania de la gent que viu entre nosaltres. Tampoc serà fàcil aquesta proposta. Però sento una estimulant alegria política quan comprovo que hi ha algú que pensa allò que és difícil i que ens obliga a pensar. Herrera està fent de diputat i no d'agitador. Ell i els seus amics d'ICV pensen per canviar lentament les coses. Hi podem estar d'acord o hi podem discrepar, però no ens porten a la passió, sinó a la raó. Això hauria de ser, al cap i a la fi, la política.

El Periódico, 7 de desembre del 2007

La llengua pròpia

Que el català és una de les llengües més parlades a Catalunya és una obvietat. Ara bé, afirmar que el català és la llengua pròpia de Catalunya és un insult a la lingüística moderna. Una cosa és que els catalans, de forma democràtica, decidim que la nostra llengua serà el català, i aleshores aquesta sigui LA LLENGUA OFICIAL del país. Ara bé, més enllà de l'opinió dels ciutadans no s'ha de tenir res més en compte, i encara menys la història o el territori.

Perquè... aviam, arguments per pensar que la llengua catalana és la "pròpia" de Catalunya: 

• "Des de sempre s'ha parlat" --> fals, aquest sempre és una fal·làcia, tots sabem què parlaven els "catalans" al s. II dC
• "El naixement de la llengua va convergir amb el naixement del país i això la fa pròpia" --> d'acord, aleshores, ni el català és la llengua pròpia del Llobregat cap al Sud, ni l'Alemany és la llengua pròpia d'Alemanya
•  "Fa molt temps que s'hi parla" --> què vol dir "molt temps"? Quant és molt temps? 10 segles n'és la Marca? En tal cas, l'anglès no és la llengua pròpia dels EUA! Així mateix, si l'anglès és la llengua dels EUA perquè fa més de 2 segles que s'hi parla, el castellà també hauria de ser la llengua pròpia de Catalunya...

Conclusió: l'intent de lligar una llengua a un territori és absurd. Encara més absurd és intentar lligar la construcció d'Estats polítics a les suposades llengües naturals dels territoris. No serem més catalans perquè parlem més català. Un ciutadà de Nova York no és un apàtrida, sinó que s'estima bojament el seu país, els EUA, i tots diem que és un americà, malgrat que parli una llengua que no és gens original d'aquell territori. Un novaiorquès mai pensarà que ell és anglès, sinó que es sentirà americà. Per tant, la construcció nacional ha d'anar deslligada de la política lingüística. 

N.B. Disposem d'unes 265 obres de Ramon Llull, de les quals només 20 podem assegurar que fossin escrites en català. Això implica menys d'un 8% de la seva obra. En conclusió, Llull no aniria a Frankfurt, pel que sembla.

Apreciat llatí...

Classe de llatí sobre els gerundius. Els gerundius són una forma verbal llatina que s'assembla, formalment, als gerundis, però que el seu significat és d'obligació + passivitat. 

La professora ha decidit posar un exemple que ella ha catalogat de divertit: el nom de dona "Amanda", que en llatí voldria dir "aquella que ha de ser estimada". 

Resposta del nostre líder: "Doncs no ens voldríem dir "Armando"...

Més imatges...

Madrilenyades

• ¿Que vaisza a bajar del metro?
  
• Tenéis que continuar bien bien unas 3 calles
• Los lunes y los jueves hace dejunio
• ¿Te has sacado las botas a gusto?
• Me hace daño el cuello
• Me hace rabia
  
• Si nunca como patatas, me gustan con ajo y aceite
  
• Lo llevaré a cuello y cordero
• No me gustas con ojeras de sol
• Ayer andamos toda la tarde
• Esto es, no nada menos, muy importante
• En tengo muchos
• Perdona por este desgavel
• Y más...
  

Qüestió de prioritats

Ahir es publicava el següent vídeo sobre la situació de Rodalies. És quan ICV fa aquestes coses que ens enamora més. Sabeu del cert que quan hem de criticar algú no ens estem de res, però aquest cop no podem sinó aplaudir-los i encoratjar-los. Veieu el vídeo, no calen més paraules. 

Espanya, ¿problema o solució?

1. • Culpar altres de tots els nostres mals és una forma còmoda i interessada d'eludir responsabilitats
   

MARTÍN TOGNOLA

SALVADOR Milà*

En aquest moment, quan s'apunta el final d'un dels períodes més llargs de creixement econòmic, plena ocupació i expansió demogràfica i urbanística a Catalunya, i just quan ens acabem de dotar d'un nou Estatut d'Autonomia que amplia la nostra capacitat d'autogovern i de finançament, es manifesten de forma explosiva un conjunt de greuges acumulats que sembla que hagin obtingut l'acord dels principals agents socials, econòmics i polítics del país.

S'està construint un ampli consens segons el qual els nostres serveis públics de mobilitat són insuficients, els ferrocarrils dependents de l'Estat es troben en pèssim estat i es gestionen malament, el dèficit d'inversió en infraestructures per part de l'Estat a Catalunya és discriminatori en relació amb la resta d'Espanya o el nostre sector productiu és massa dependent de la construcció, i al mateix temps ineficient des del punt de vista energètic i poc competitiu; que la vivenda és inaccessible, etcètera.

TOT AQUEST panorama, descrit de forma impressionista, posa de manifest l'arrelada tendència d'alguns líders polítics, econòmics i d'opinió a passar del cofoisme acomodatici al victimisme acrític. Només cal recordar aquí que, fins fa ben poc, el discurs correcte era el que únicament reclamava inversions per a l'AVE, les ampliacions de l'aeroport de Barcelona i més autopistes i autovies, menyspreant sempre el ferrocarril convencional i el transport públic, cosa que encoratjava el creixement urbanístic il.limitat i el lliure mercat de sòl i vivenda o que aplaudia les deslocalitzacions industrials en nom del trinomi turisme-serveis-construcció...

Però el més sorprenent és que en l'actual etapa d'exacerbació crítica sobre les deficiències del model d'infraestructures i de finançament de Catalunya no apareixen excessius elements d'autocrítica, més enllà de la tímida reflexió sobre la falta d'iniciativa de part de l'empresariat català feta pública de forma limitada pel Cercle d'Economia. Per contra, sembla que es vol aprofitar l'ocasió per a una nova fugida cap endavant que situa la culpa de tots els nostres mals en "Espanya" --així, en general-- davant d'una Catalunya "víctima" --també sense distincions--, cosa que no deixa de ser una manera còmoda i interessada d'eludir responsabilitats. També és una forma de diferir els canvis necessaris en les prioritats polítiques, econò- miques i socials que incumbeixen solament o de forma principal a la societat i al Govern catalans, confiant-los a l'exercici d'un "dret a decidir" més gran, sense abans passar comptes del que fins ara "hem decidit" o del que "podríem decidir i no volem" amb els instruments d'autogovern i finançament de què ja disposem.

Es posa l'accent en la "desafecció" de Catalunya cap a Espanya sense aturar-nos a valorar el grau de "desafecció" que s'ha practicat durant massa anys des dels àmbits de poder català cap a la Catalunya real, la de la gent del carrer cap a un territori triturat.

És clar que a Espanya s'han portat a terme i segueixen pervivint algunes polítiques discriminatòries des d'algunes polítiques governamentals --no solament de l'Estat, sinó també autonòmiques-- i se segueixen fomentant estats d'opinió menyspreadors per a Catalunya, tant des de l'oposició com des de molts centres de poder econòmic, per no parlar d'alguns líders d'opinió i fins i tot d'alguns púlpits. Per desgràcia això ha succeït en moltes de les etapes de la història moderna i contemporània, amb diversa intensitat. Però davant d'això la qüestió, des de Catalunya, és com oposar raó a desraó i no caure en despropòsits pitjors, com superar aquests obstacles, com fer-nos valer perquè siguin efectius els màxims drets i els màxims recursos que legalment se'ns reconeixen, com exercir sense traves les grans responsabilitats que hem assumit i, naturalment, com ampliar i modificar aquells marcs legals i institucionals que s'han quedat estrets o obsolets.

¿LA SOLUCIÓ, doncs, és desentendre'ns d'Espanya, trencar ponts, trastocar voluntats, dir que tots són iguals? ¿O bé, aprendre de la nostra història i veure com Catalunya només ha avançat de forma efectiva en el seu autogovern quan ha sabut ser un model a seguir, un motor de modernització i de canvi del conjunt de les institucions i la societat espanyoles; quan s'ha sabut implicar en la resolució de problemes que són generals i en el canvi de polítiques a partir de sàvies aliances amb els sectors polítics, socials i econò- mics progressistes i modernitzadors de la resta de l'Estat, que d'haver-n'hi n'hi ha i no necessiten "pedagogies" sinó propostes per avançar units en la configuració d'un Estat modern, federal i laic?

Així ho van saber fer els líders de Catalunya des del segle XIX amb Pi i Margall, o ja entrat el segle XX amb Prat de la Riba, o en l'adveniment de la Segona Repú- blica amb el pacte de Sant Sebastià que ens va portar la primera autonomia, o en la lluita contra el feixisme durant la guerra civil, o bé en la transició democràtica amb el restabliment de la Generalitat i una Constitució avançada o, finalment, amb la reforma de l'Estatut de l'any 2006. No ens enganyem, si tenim un problema amb Espanya, la solució passa també per ella.

* Diputat d'ICV-EUiA en el Parlament.

Madrid

No sabrem si aquest cap de setmana podrem garantir publicacions, car demà mateix el CNP agafarem l'AVE a Sants per anar a la capital. Per aquest motiu, tampoc ens veureu a la manifestació de l'1-D, tot i que prometem, enmig de la Gran Vía, entonar un: ANTES PARTÍO QUE DE TU PARTIDO.

De fet, el cert és que tampoc ens feia excessiva gràcia manifestar-nos l'1-D envoltat de gent com l'Artur Mas. Sincerament, és d'allò més cínic que un dels principals culpables del caos de Rodalies i de la manca d'inversió ara s'erigeixi com el defensor aferrissat de la mobilitat sostenible: toca't els collons, col·lega. 

Així que, au, agafem el trenc que "nos bajamos en Atocha, nos quedamos en Madrid".

JUGUEM A FUTBOL?

Després de certs dies de descans, hem reprès l'activitat bloggil i prometem portar al damunt força dinamita. Per començar, una qüestió de salut. Salut!

Que al nostre país es llegeixen pocs llibres és una evidència tan estadística com que la gent s’informa poc dels afers polítics del seu propi territori –els estudis revelen que la majoria de catalans no és capaç de pronunciar el nom de més de tres Consellers de la Generalitat.

Ara bé, tot sembla indicar que aquestes màximes no s’acaben de complir en el terreny de(l) joc: els diaris esportius són els documents escrits més venuts i les seccions d’esports de la premsa convencional ocupen una gran part de les seves edicions. Per tant, el seguiment de l’esport és el pa de cada dia per a la majoria de les famílies catalanes.

Tanmateix, fora bo preguntar-nos en què s’ha convertit, realment, l’esport als països suposadament desenvolupats? Som conscients que etzibar una càrrega anticapitalista contra l’esport serà ràpidament acusat de tòpic progre del s. XX; ara bé, l’actitud oposada, és a dir, la més absoluta indiferència davant d’una societat opulenta, mediocre, inculta i idiota –tant en el sentit actual del terme, com en el sentit grec, idiotikós– és encara més ridícula que la de la primera opció.

Si analitzem amb ulls crítics la situació dels països desenvolupats pel que fa a la qüestió de l’esport ens adonem que és força contradictòria: ironies de la vida, aquells països amb més tradició futbolística –com el nostre­– són, precisament, aquells països amb una societat més sedentària i menys esportista –i, tot sigui dit de passada, menys culta. És a dir, la quantitat de clubs de futbol, de seguidors i de premsa esportiva per m2 és proporcional a la quantitat de quilograms per càpita. Com veiem, doncs, la qüestió ja no és només moral o d’opció ideològica –partidaris de la llibertat absoluta en els mitjans de comunicació i que, per tant, sigui la demanda qui els reguli; i partidaris de regular-los per tal d’equilibrar la informació– sinó que comença a esdevenir una qüestió de salut nacional o d’interès general: com a contribuent, exigeixo que els governs actuïn dràsticament contra el sedentarisme, que és la causa de moltes malalties, el cost de les quals hauré d’assumir jo a través dels meus impostos.

En conclusió, doncs, considerem imprescindible que els diferents governs i institucions públiques intervinguin sense pietat en els mitjans de comunicació i censurin a tort i a dret tota informació, publicitat i convocatòria esportiva que es vulgui publicar. Paral·lelament, el govern hauria de promocionar la pràctica de l’esport i l’exercici físic, a través de mesures com ara l’obligació de jugar en un equip amateur federat en cas de ser membre d’una penya esportiva o soci aficionat d’un club. És a dir, si vols (ad)mirar el Barça, hauràs de suar la cansalada prèviament: mente sana in corpore sano.

Les assemblees

A la facultat del nostre líder no hi ha altra cosa que no siguin pancartes de cartró convocant assemblees i manifestacions diverses, totes elles sense una finalitat excessivament clara ni transparent. 

Això de les assemblees és un fenomen força interessant. Al poble del nostre líder n'acaba de sorgir una de joves inquietats però gens inquietants. El més curiós d'aquest model és que s'erigeix contra aquells sistemes jerarquitzats però és molt interessant adonar-se de les relacions d'ordre implícites que s'hi creen. 

El pitjor de tot, però, és que cap d'aquestes assemblees serveix d'altra cosa que no sigui perdre el temps d'una forma impressionant, més que escriure en blogs. 

Ho dèiem l'altre dia amb un músic de Marçalaris: quan veig aquesta gent, tot d'una em torno de dretes, però és que m'hi obliguen!!!

L'ESTACA

Els Marçalaris ens ofereixen l'autèntica Estaca. Al final trobareu l'apòcrifa. Salut!

L'avi Siset la mirava

de bon matí empalmat

fent veure que al Sol es parava

i els carros veia passar

Siset que no et veus l'estaca

que et manté al banc bo i lligat

eps, que si intentes desfer-te'n

Tampoc podràs caminar (del mal que et fotrà...)

Si ens neguem tots

ella caurà

i molt de temps no pot durar

segur que es toca, es mulla i es tomba

ben sucosa deu ser ja.

Si te la tires fort per aquí

i jo me la tiro fort per allà,

segur que es córrer, crida i borda,

i en acabar es fot a fumar.

Però Siset fa molt temps ja

les mans se'm van arrugant,

fins quan la força se me'n va

es fa més ampla i més gran

Cert sé que està ben munyida

però és que Siset costa tant,

que a cops el braç m'hi obliga,

torna'm a dir el teu pla....aaa...

Si ens neguem tots...

L'avi Siset ja no diu res

Ni el vent se'l pogué emportar

Encara roman assegut al banc

I jo allà fent-lo costat. 

I ara que passen els nous vailets

M'estiren del coll per provar,

com jo tibava d'en Siset,

i al banc seuen a reposar.

Marçalaris

L'avi Siset em parlava de bon matí al portal,
mentre el sol esperàvem i els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l'estaca a on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar!

Si estirem tots ella caurà i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar.

Però Siset, fa molt temps ja les mans se'm van escorxant
i quan la força se me'n va ella es més forta i més gran.
Ben cert sé que està podrida i és que, Siset, pesa tant
que a cops la força m'oblida, torna'm a dir el teu cant

Si estirem tots ella caurà i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar.

L'avi Siset ja no diu res, mal vent que se'l va emportar,
ell qui sap cap a quin indret i jo a sota el portal.
I, mentre passen els nous vailets, estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset, el darrer que em va ensenyar.

Si estirem tots ella caurà i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar.

El tren

Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya: dues noietes, universitàries, s'asseuen davant nostre i continuen la conversa que ja tenien, en castellà. L'una li diu a l'altra que no sé quin dia va ser el primer en què ell la va agafar de la mà, primer perquè hi havia molta gent, però després, que estaven sols –sense gent– i es dirigien al seu cotxe, ell va continuar prenent-l'hi. Això ho explicava de tal manera que creia que l'individu ens recrearia un orgasme femení allà mateix. Tot seguit, aquesta mateixa noia rep una trucada –la seva cap a la feina–, i canvi el codi lingüístic: amb la jefa parla en català. En acabat, torna a canviar el codi, i li diu a la seva amiga que la seva cap és un encant, perquè, fixa't!, que li va dir que quan ella li volgués trucar, li fes una perduda i no es gastés diners més quan fos nadal per felicitar-la!!! Sort en tenim, que tan de bo tots els empresaris fossin igual de socialistes! Estan a punt de baixar quan s'esdevé la traca final de la mediocritat juvenil d'avui. Ella li diu: "¡mira, mi tía me ha regalao este libro!". El llibre era, com no podia ser d'una altra manera, Cartas para Claudia, del molt rigorós psicòleg Jorge Bucay. Sentencia final de la noia: "hay un párrafo que pienso memorizármelo y se lo diré a todos mis pacientes". Vinga, sí senyor, anem creant llicenciats!

Parlant d'onanisme...

Context: classe de sociolingüística, a què assisteix el nostre líder, en què es parla de les malalties degeneratives i un dels alumnes interpel·la el professor assegurant que aquestes no són tan greus, que se'n fa un gra massa. El professor respon:

Mira l'evolució que farà en 10 anys en Maragall i comprovaràs com n'és de greu!

Resposta en veu alta del nostre líder:

Ah, però, que no feia temps, ja, que la patia?

Silenci durant segon i mig, i esclat de riure furiós tot seguit.


Conclusió: als pinyols ens la rellisca força que en Maragall pateixi la malaltia que t'amaga les coses que guardes als calaixos. Ara bé, el que sí que desitgem és que mai més es tingui en compte l'opinió d'aquest home, això és, un malalt mental com qualsevol altre –i, per tant, tot el que surti del seu cap ha de ser menystingut–, ni que, de cop i volta, Catalunya s'interessi en excés per l'estudi de l'esmentada malaltia –eren força sobreres les pàgines i pàgines dels diaris explicant la malaltia un cop l'expresi havia fet la roda de premsa. I, per tant, les opinions que aquest individu recentment ha deixat anar sobre el nostre Estatut s'han de considerar pròpies d'un malalt, ric, però malalt.

Conclusió inductiva i experimental: tots els que critiquin el nou Estatut són uns malalts mentals, que han perdut la memòria del que vam ser, del que van ser.

La frase

L'anarquisme és, a totes llums, la versió antifa del liberalisme.

N.B. Per a més informació, podeu consultar aquest article.

El pitjor

• El pitjor que et pot passar en aquesta vida és voler ser una escalfabraguetes i néixer absolutament lletja, desagradable a la vista, un card: des de greus imperfeccions en la construcció dental, fins a desequilibris importants en el desenvolupament dorsal. 
  
• El pitjor que et pot passar és acostar-te a un home i que aquest et respongui: no xata, no, que avui tinc diners! En el cas que siguis un home, el pitjor que et pot passar és acostar-te a una dona i que aquesta et respongui: em sap greu, però ja he acabat el meu horari laboral d'assistent social. Si ets homosexual, aleshores cap problema, perquè el teu sector és exempt de tota aquesta porqueria, de moment...
• Aquelles dones que es posicionen absolutament contràries que els homes puguem veure-les, també –no només–, com a objectes sexuals són, de totes totes, les lletges, sens dubte. Perquè saben que tenen les de perdre; és a dir, saben que si ho permeten, els homes guapots –com els pinyols, malgrat tenir un líder tan lleig– ens quedarem amb les guapes i elles s'hauran de conformar o bé amb els lletjots o bé a  restar absolutament marginades.
• El problema, però, és per a aquelles que intenten disfressar-se de femme fatale i no són altra cosa que les lletges del poble, les primeres, vaja. La disfressa els sortirà molt cara, i si no ja ho veureu: el temps dirà. 

Si ets lleig/lletja, mal format/da, mal nascut/da –malparit/da–, t'aguantes. L'únic que pots, com a molt, intentar és aspirar a desenvolupar una altra qualitat, que no sigui la física –i molt menys, la química. Passa, però, que molt ens temem que l'aclaparament no us ho permetrà mai! Aquesta és la vostra mort!

N.B. El millor del cas és que encara sortirà algú que es donarà per al·ludit, i contestarà! Que es foti, per lleig o per lletja! 

Tenir fills

Ho parlàvem arran del post d'ahir, sobre els drets i deures dels pares i les mares. Certament, avui per avui, en els països desenvolupats, és una frivolitat, una falta de respecte, una mostra d'insolidaritat, irresponsabilitat i inconsciència social, i, sobretot, un exemple de pijerío, tenir un fill. Tant és així, que els pinyols ens hem plantejat proposar a la UE que prohibeixi als ciutadans europeus tenir fills fins que tots els infants del món tinguin un pare i una mare que els puguin garantir una mínima qualitat de vida. Certament, les adopcions haurien de produir-se en major celeritat, però, això ja és una qüestió pràctica, que als pinyols no ens interessa.

Fins que no hi hagi ni un sol nen que es mori de gana, hauria d'estar perseguit anar donant fills al món! 

Estem convençuts que amb aquesta mesura tot d'una tots voldrien ser els més solidaris, és clar, perquè els països en vies de desenvolupament milloressin i així poder tenir la merda de fill genètic i que la dona pogués dir que ho és al 100%! Merda de moral jueva...

Qüestió de drets i poder

Que les dones –i diem les dones perquè encara no hem trobat cap home en aquesta situació– han de guadir del dret a l'avortament és una obvietat. No només pel benefici d'aquella dona que no vol, en aquells moments, tenir una criatura, sinó també en benefici de la criatura, ja que el pitjor que et pot passar és ser fill d'algú que no t'ha volgut tenir.

Dit això, però, tenim un petit problema: els embarassos no desitjats sorgeixen després d'una relació sexual entre una dona i un home –són faves comptades. La llei avui per avui –si no estem mal informats– dictamina que, en protecció de la dona i el fill, quan una dona pareix un fill, el pare té l'obligació de fer-se'n càrrec, directament o econòmica. És a dir, que la dona, si ho vol, li pot exigir deures –val a dir que la paradoxa és que, proporcionalment, li pot exigir molts més deures que drets pot exigir-ne el pare; però això ja ho tractarem un altre dia.

Com vostès poden comprovar, en el cas que a España es regulés –i diem regulés perquè els avortaments a España són una realitat– l'avortament i no es canviés la llei estaríem davant de, possiblement, la major situació de desigualtat entre l'home i la dona, des de fa anys. Ja hem dit que la dona ha de tenir el dret a avortar, i és obvi que ha de ser una decisió presa per ella, vaja, que ningú pot obligar-li ni a tenir un fill ni a no tenir-lo. Ara bé, exceptuant casos extrems com les violacions i altres pràctiques similars –perseguides per la llei–, que ens consti, quan es comet un descuit sexual –vaja, quan ens oblidem de prendre les mesures anticonceptives– això és obra i culpa de dos individus, en la mateixa proporció: de l'home i de la dona. Per contra, obligar el pare a fer-se càrrec del fill en el cas que la mare volgués tenir-lo però ell no, és pensar que fou, o bé un descuit únicament del pare, o bé, fins i tot, una causa directa del pare. Follar sense condó ens agrada tant als homes com a les dones, ergo les responsabiliats s'han de repartir. Per tant, entenem que en el cas que l'home no volgués tenir un fill i la dona no volgués avortar, la dona n'hauria d'assumir totes les conseqüències, incloent les econòmiques, atès que seria una decisió que prendria ella, unilateralment.

Tot plegat és com si un fill li robés els calés al seu pare per comprar un gos d'amagat, ja que el pare no el vol, i, un cop comprat, encara el fill demanés al pare que el tragués una estona a passejar i li netegés les caquetes. Si vols una mascota, te n'has de fer càrrec, i més si és un fill, el teu fill.

Per acabar, citarem un fragment de la bibliografia que hem fet servir per tractar aquesta qüestió:

"Finalmente, hay otro abuso de poder sobre el que se guarda un silencio discreto desde hace treinta años: las mujeres poseen un poder sobre la reproducción que no se comparte. Si parece perfectamente legítimo que sea cada una quien decida, en último término, sobre un embarazo o no, por el contrario es un abuso de poder utilizar el esperam de un hombre que no quiere tener un hijo. El que un hombre no pueda procrear como fruto del descuido o contra la voluntad de una mujer es un progreso considerable, pero es un ataque moral imponer la paternidad al que la rechaza explícitamente. Dicho abuso de poder apenas es objeto de encuestas y de estadísticas. Todo se desarrolla en el secreto de las conciencias."

Elisabeth Badinter: Por mal camino. Alianza Editorial (2004)

Tabula rasa

En Ramon torna a suggerir un tema molt interessant. El seu comentari ("I quina culpa tenen els pares de tenir un fill gandul?") indueix la possibilitat que el gandulerisme d'un fill –i, alerta, parlem d'un fill gandul, no pas d'un nen amb poques capacitats– sigui un fenomen de naixement, és a dir, hereditari, propi dels gens, i, per tant, quelcom de què els pares no són responsables. Primer error. Un fill no neix gandul, sinó que s'hi torna, ja que la mandra, malgrat que pugui haver-hi una part petita que sí, no és majoritàriament un producte de la genètica, no ve determinada, sinó que és producte dels hàbits a què hem educat de ben petit l'infant. És a dir, que depèn molt de la formació que de ben petit ha tingut el xiquet a casa, i això és competència directa dels pares.

Segon. Fins i tot, en cas que no fos culpa dels pares –que ja hem vist que sí–, tot i així els pinyols estaríem d'acord que els papis rics paguessin els extres del fill gandul, és a dir, que en cas que hagués de repetir els ho cobressin. Per què? Perquè la qüestió ja no és si és o no culpa d'ells, sinó que la qüestió és que aquell gandul de merda ens està a tots costant més calés del compte, mentre els seus papis estan forrats. I la llei diu que mentre un individu és menor els seus responsables legals són els seus pares o tutors, és a dir que són aquests qui n'han d'assumir les despeses. Ergo, de la mateixa manera que quan un nen trenca una finestra de l'escola, l'escola la cobra als papis –independentment que després els pares castiguin el nen a pagar-los per mesos la finestra–, el recàrrec per ser repetidor sent fill de pares rics també hauria d'anar als pares.

Salut!

L'educació, el català, el funcionariat, i la campana de Gauss

Sempre que l'Albert comenta quelcom ens veiem en l'obligació de dedicar-li tot un post. I és que, en general, nosaltres i l'Albert compartim una opinió: a España hem d'intentar combatre la ganduleria i els veïns enginyerats.

Aquest post, però, no només és producte del comentari de n'Albert, sinó que també sorgeix per les informacions que ens arriben del nostre líder. Ens comenta que, a l'assignatura de Sociolingüística que ell està cursant, el professors va citar com a proposta que recentment s'està debatent per garantir la supervivència del català examinar els immigrants d'usos i costums catalans. Aquests cèlebres exàmens contindrien un apartat referent als coneixements lingüístics. És un debat força complex, no perquè tinguem problemes de consciència, sinó perquè són tants els motius per oposar-s'hi que no sabem si ho podrem dir tot.

En primer lloc, és cert que el nou estatut estableix el coneixement del català com a dret i deure de tots els ciutadans de Catalunya. De tots. Per tant, la primera pregunta seria la següent: a tots aquells catalans que no puguin acreditar, a través d'exàmens oficials, el nivell C de català se'ls exigirà el mateix examen? Concretament, el Burns català l'examinarem? Així mateix, els immigrants examinats seran tots aquells que vinguin de fora, vinguin d'on vinguin? És a dir, el fet de venir d'Espanya, o de la UE –i, per tant, ja gaudir de permís de residència–, serà motiu d'exempció? Més encara, el senyor Eto'o haurà d'examinar-se? Si vostès em diuen que un cop aprovada la mesura perquè els immigrants hagin d'acreditar coneixements mínims de català jo puc dirigir-me als jutjats i denunciar l'Eto'o per, no sé com ho podríem dir, gàndul (?), aleshores ho signo. En altre cas, fotin-se la mesura pel cul, que ja té nassos que precisament aquells que ens netegen l'escala hagin de passar un examen de quatre filòlegs.

En segon lloc, totes aquestes mesures demostren quelcom: el sistema d'immersió lingüística pujolenc que crèiem tenir a les escoles catalanes no funciona. A primària sembla que la cosa encara s'aguanta, però a secundària, especialment a la pública i a la privada –la concertada es salva una mica– és nefast. Nefast vol dir que la majoria de docents de secundària de la província de Barcelona imparteixen les classes en castellà, i això és un fet. Si les classes fossin en català, encara que hi hagués un sol immigrant, el català estaria garantit per a les properes generacions. Però no, sempre et trobes el professor que decideix canviar el codi perquè creu que els immigrants no l'entendran, la típica Yoly que decideix fer les classes en castellà perquè li és més fàcil, el facha de merda que no vol parlar ni un pronom de català, i un llarg etcètera que condemna a la puta misèria no només el català sinó la majoria d'immigrants –i no immigrants- joves de famílies castellanoparlants. Per tant, hem de tenir present que si el sistema educatiu funcionés no serien necessaris aquests exàmens, perquè el català l'asseguraríem amb les generacions posteriors. Però, és clar, és més fàcil –i covard– pressionar l'immigrant que té una feina de merda, que no pas el funcionari que té dret a vot –i la plaça fixa–, i si li toco massa el crostó se'm girarà en contra.

El repte, doncs, és fer que l'educació funcioni, no només en la qüestió lingüística, sinó en general. Abans de fer propostes crec convenient tenir present que estem parlant d'un camp, l'educació, que ha de tenir els millors professionals, i aquests han de tenir la millor formació. Per què? Perquè a les seves mans deixem la formació de les futures generacions. És a dir, necessitem només i exclusivament els individus més qualificats per fer aquesta tasca, i hem de desfer-nos dels mediocres, que tenen grans titulacions però que tenen el sentit de la pedagogia a la taula d'una oficina. I com ho podem aconseguir tot això? Senzill, amb dues mesures:

• Eliminem d'una vegada per totes el funcionariat. S'ha acabat. Res de places fixes. A canvi d'un augment del sou, proposem que els professors sempre tinguin present que l'any que ve no treballaran si no compleixen el que després direm. A més, l'actual sistema d'oposicions i places fixes és doblement pervers, ja que és injust per als possibles nous professors i injust per als alumnes, que estan condemnats a empassar-se professors mediocres fins que es jubilin. Ens expliquem. Avui, si un llicenciat vol ser professor es presentarà a unes oposicions en què competirà amb individus que tampoc tenen plaça, però, en canvi, no podrà competir amb aquell professor que fot 15 anys que ja té la plaça. Imaginem-nos que aquest llicenciat no obté la plaça, però, ironies de la vida, ha obtingut una qualificació més alta que aquella que va obtenir el professor que fa 15 anys que en gaudeix, ja que en el moment en què aquest es va presentar s'oferien més places, i, per tant, no necessitava tanta nota. Injust.
  
• L'examen dels examinadors. És a dir, tots els cursos –o, com a mínim, cada dos anys– de Catalunya haurien de passar, un cop finalitzat el curs, un examen idèntic per a cada curs i aplicat i corregit com l'actual selectivitat (el professor no sap a qui corregeix, i a l'inrevés). Les proves les establiria la Generalitat, en funció dels requisits programats per a cada assignatura de cada curs. Un cop obtinguts els resultats, tots aquells professors que tinguessin uns resultats que no complissin, aproximadament, la campana de Gauss haurien de ser sancionats, fins a un màxim de cinc anys seguits. A partir del cinquè any consecutiu, sense por, hauríem d'allunyar aquest individu de la docència, perquè es comprovaria que és un autèntic inútil en aquest terreny.
  

I això per què? Aviam, és obvi que a tots els cursos hi han, com bé apuntava l'Albert, alumnes ganduls. Però sempre en la mateixa proporció. Si la proporció no és la mateixa, aleshores el problema no són els alumnes, sinó el professor. Amb el mètode que proposem, tindríem una bona eina per conèixer quins docents funcionen i quins no. Així mateix, aquells professors més ben classificats, tot i que haurien de rebre una compensació, haurien de ser destinats a aquells centres i aquells cursos que necessiten dels millors professionals, i no com passa ara, que les escoles amb més necessitats són aquelles que, en general, tenen els professors més mediocres.

Finalment, referent a fer pagar als pares del fill gandul el curs que hagi de repetir, els pinyols hem de dir que seria una bona mesura sempre i quan anés destinada només a les famílies de classes mitjana i alta. No ens faria cap pena que els fills del senyor Artus Mas sortissin ganduls i el seu papa n'hagués d'assumir les despeses extres, però sí que trobaríem injust que ho apliquéssim a aquelles famílies que passen penes per pagar el poc gas que consumeixen.

Ja som aquí

Intentarem respondre totes les qüestions:

• Nosaltres no donem per fet que una persona drogodependent esdevindrà inequívocament delinqüent. Això ho heu dit vosaltres. Simplement, el que proposem és que no es tingui pietat d'un delinqüent pel fet que sigui un malalt drogodependent, això és, que se'l tracti igual que si no ho fos. És a dir, si una persona ha de tenir la llibertat per consumir la droga que li vingui de gust, s'entén que aquesta persona, pel seu propi criteri, escull consumir-la, és lliure de fer-ho. Per tant, des de tal punt de vista, els drogodependents no s'haurien de considerar individus malalts, sinó simples irresponsables per no saber controlar la seva pròpia vida. Per contra, si considerem –com nosaltres pensem– que els drogodependents són individus malalts, immediatament ens veiem obligats a considerar que la decisió de consumir droga no ha estat producte de la seva llibertat, sinó de la seva malaltia, i, per tant, cal tractar-los.
  
• Cert és que sovint els mecanismes cometen errors –el cas Dixan, i d'altres–, però això passarà sempre, i sempre en el mateix percentatge. Ens hem de resignar a acceptar que l'humà no és perfecte, això sí, sempre en el mateix tant per cent.
  
• Ens resulta curiós que una persona d'esquerres no cregui en el Papa-Estat, car quan demana més justícia social als polítics no fa altra cosa, de fet, que demanar al "papa" que posi ordre, que li digui al germanet gran que ell també té dret a jugar a la play. El que no es pot pretendre és tenir un pare només quan ens interessa, i quan no ens ve de gust seguir les ordres del papa, emancipar-nos. O una cosa o l'altra.
  

L'esquerra verda?

Hem rebut dos comentaris interessants en el passat post. Primer, ens dedicarem a respondre l'últim, que diu: "quan des de l'esquerra verda accepteu el discurs liberal-democràtic em feu molta por... de veritat. Realment sou les eines més eficaces i domesticades del capitalisme. Una abraçada!".

El CPC, reunits en sessió ordinària, té la voluntat de difondre les següents consideracions:

1. Els pinyolaires, així com l'espai pinyoldoliva.blogspot.com, com ja hem reiterat força vegades, no són representants del moviment anomenat "esquerra verda", ni pretenen ser-ho. Cert és que el nostre difunt líder n'era militant i seguidor, però, malgrat la nostra obediència servil, i, malgrat que podem coincidir en molts punts de l'esmentat moviment, nosaltres sols ens dediquem a expressar allò que opinem, i a crear debat. El dia que el Partit Popular difongui una proposta sensata l'aplaudirem. Fins aleshores, aplaudirem tota proposta que considerem encertada.
   
2. Pel que fa a l'assumpte de les llibertats personals, doncs, la nostra postura, de fet, dista molt de l'esquerra verda. Un bon exemple de la postura ecosocialista de la qüestió és l'autor del segon comentari, en Ramon Armengol, així com el nostre mateix difunt líder, en Marçal, qui es dedicaria a etzibar-nos que la llibertat mai, i sota cap concepte, es pot posar en dubte, així com la presumpció d'innocència, l'estat de dret i no sabem quantes coses més. Vaja, que nosaltres, en aquest cas, no coincidim en la visió bonista d'en Ramon, en Marçal i l'esquerra verda en general. Ells pensen que l'ésser humà és bo –en un sentit Rousseaunià– i nosaltres som Hobbessistes.

Sobre la molt interessant resposta d'en Ramon volem exposar el següent: els pinyolaires estem d'acord que cadascú ha de poder fer el que vulgui amb el seu propi cos, cert. Ara bé, si certes pràctiques l'Administració les desaconsella –consumir droga, per exemple–, considerem que ha de ser l'individu en qüestió qui assumeixi totes i cada una de les conseqüències del seu propi consum, i, per tant, en el cas que volgués, per exemple, seguir un tractament i desintoxicar-se, la resta de ciutadans no tindrien el deure de pagar-li, a través dels impostos, la seva desintoxicació. Evidentment, no caldria que ho pagués en diners, però sí, per exemple, mitjançant treballs per a la comunitat. Així mateix, si aquest individu, per contra, decidís no desintoxicar-se, podria viure feliçment fins que delinquís, moment en què hauria de ser processat judicialment. La vida és dura, i el bonisme marçalariesc-armengolesc no creiem que ajudi gaire.

Hobbes i els llops

A ningú se li escapa que d’un quant temps ençà les precaucions per un possible atac terrorista de caire internacional establertes pels governs dels països occidentals han augmentat considerablement. El debat que tenim davant, doncs, sembla girar al voltant de l’eix seguretat –que els estats suposadament democràtics ens volen oferir– vs. llibertat –que inclouria termes com la privacitat, el dret a la intimitat, etc. Intuïm, doncs, a primer cop d’ull, que allò que precisament hauria de garantir la llibertat de l’individu –la seguretat– és, de fet, allò que la destrueix.

Analitzem, primerament, els arguments d’aquells que defensen que la llibertat individual, així com tots els drets que segons ells se’n deriven, ha de prevaldre per davant de qualsevol interès de seguretat col·lectiva. Aquest col·lectiu argumenta que, malgrat que l’estat d’inseguretat sigui evident, mai es poden violar aquells drets individuals que les societats occidentals ostenten des de les revolucions liberals, això és: el dret a la intimitat, la presumpció d’innocència, el dret de reunió, la llibertat de premsa, l’habeas corpus, etc. Així doncs, per exemple, per a ells és inacceptable l’ús de càmeres de vídeo-vigilància als carrers i edificis públics, ja que ataca directament el dret a la intimitat i a la pròpia imatge. Així mateix, un altre clar cas del que ells consideren atemptats contra l’individu és el fet que els governs puguin intervenir les trucades telefòniques dels ciutadans sense ordre judicial.

En l’altra postura és on alguns ens trobem. Els arguments dels libertarians poden tenir cert valor en una societat adolescent, però no pas en una madura. Un ciutadà de peu, treballador, i complidor de les lleis democràtiques no hauria de tenir cap por a un major control per part de les forces de seguretat de l’estat democràtic –insistim en el terme democràtic perquè tota aquesta exposició no té sentit si no ens referim sempre i exclusivament a règims democràtics– ni tan sols en un augment de la repressió sobre les organitzacions terroristes. El motiu és ben clar: quin recel, quina por, puc tenir a les càmeres dels carrers si jo no sóc cap delinqüent?; per què m’ha de molestar que m’intervinguin les trucades telefòniques si jo no formo part de cap complot terrorista, sinó que compleixo la llei i pago els impostos religiosament? L’argument de l’atemptat contra la intimitat i la vida privada, de totes totes, coixeja, perquè, sincerament, si haig d’escollir entre reduir les possibilitats de transformar-me en molts trossets de carn a causa d’una explosió d’un grup terrorista, o evitar que els governs m’escoltin com li dic per telèfon “t’estimo” a la meva dona, és obvi que escolliré la primera, perquè si escollís la segona mai sabria quan seria la darrera vegada que li ho diria.

En conclusió, doncs, només aquells que tenen algun assumpte no legal a amagar –i, per tant, els delinqüents– poden no estar d’acord en un augment de les precaucions per part dels estats democràtics.


N.B. Tampoc useu els arguments tan escoltats tipus "que no ho veus, que si l'ésser humà és corrupte, els estats democràtics també, i, per tant, les forces de seguretat també?", perquè us diré que això seria igual que ho és ara, sense cap diferència.



Pinyol agressiu, indigest, infalible

Novetats marçalarials!

Ens acaben de trucar els Marçalaris per informar-nos d'algunes novetats!!

Pel que sembla, encara no podem avançar les dades exactes, tot apunta que s'estan preparant per entrar a gravar a l'estudi d'un conegut productor del país que ha accedit a fer-los-en la producció!!!! Això vol dir que possiblement en poc més de sis mesos els podrem escoltar per les emissores catalanes??? I el que és més important: això vol dir que aconseguiran el seu propòsit, això és, fer-se rics?? No! Per descomptat!

RACC: torna-me-la a mamar

Notícia d'avui a El Periódico

Els enginyers proposen una prova pilot del 'pla 80 km/h'

• Diversos experts consideren la mesura "molt necessària" per a la salut

Una motocicleta avança per l'autovia de Castelldefels a 80 quilòmetres per hora, dimarts passat. Foto: FERRAN NADEU

XABIER BARRENA
BARCELONA

Després del debat polític, la limitació de velocitat a 80 quilòmetres per hora en les vies ràpides de l'àrea metropolitana de Barcelona ha baixat a l'arena dels tècnics. El Col.legi d'Enginyers Industrials de Catalunya va proposar ahir portar a terme una prova pilot del pla en un "corredor de l'àrea metropolitana" escollit per "un grup mixt d'experts". D'altra banda, diversos científics independents van coincidir a assenyalar a aquest diari que la mesura aprovada pel Govern --l'única a Espanya d'aquesta mena, malgrat les constants amonestacions provinents de Brussel.les perquè es limitin les emissions-- és "molt necessària".
Els enginyers, com ja va fer el RACC, parteixen de la premissa que la qualitat de l'aire a Barcelona s'ha de millorar i, per a això, ofereixen la seva ajuda, així com la col.laboració de "la càtedra Seat i la càtedra Motor Ibérica" de l'escola superior d'enginyeria. Així mateix, afirmen, en lí- nia amb la tesi que defensa el Govern, que la velocitat no és l'únic factor que "incideix en les emissions dels vehicles". Entre aquests, el col.legi destaca les congestions de trànsit, l'edat del parc mòbil, la tecnologia del vehicle, el disseny de les carreteres i la senyalització, que proposen que sigui variable, com el RACC i també l'Executiu.
L'enginyer de camins i expert en trànsit Ole Thorson qualifica de "positiva" la mesura. Segons la seva opinió, l'obligació de circular a un màxim de 80 quilòmetres per hora serà beneficiós per a la fluïdesa del trànsit. No resoldrà el problema de les congestions --grans emissores de gasos--, però sí que les alleujarà. També argumenta que, a més velocitat, els vehicles necessiten més espai, per exemple, per frenar, cosa que allarga la filera de cotxes.

ARRIBA CINC ANYS TARD
El doctor en Ciències Químiques José María Baldasano apunta que el projecte no només és "molt necessari" sinó que és "insuficient". "El que s'ha de fer --afegeix-- és reduir el nombre de cotxes". Segons la seva opinió, aquestes mesures arriben amb cinc anys de retard i dubta que el 2010 es compleixin els mínims que exigeix la UE. La conseqüència serà que "augmentarà el deteriorament de la salut de les persones i la mortalitat".
Per la seva part, Anna Maria Solanes, professora de Microbiologia a la UB i experta en contaminació, alaba el conjunt de 73 mesures arbitrades pel Govern per millorar la qualitat de l'aire a Barcelona. I llança una advertència: "les partícules en suspensió són mutagèniques", és a dir, causen mutacions en les cèl.lules humanes. I el càncer comença per una mutació cel.lular.

Molta activitat blogil...

Observo, astorat, que la col·lega de facultat del nostre líder ha decidit canviar el seu perfil. En ell ara ella es descriu així: "Sóc individualista i egoista i no ho considero defectes, sinó que crec que és una realitat que forma part de tothom, i que el que de debò diferencia les persones és si coneixen i assumeixen la seva naturalesa o no."

L'altre dia el nostre líder ens confessava que se l'havia trobada un parell de vegades per la facultat i que, en contra del que pogués semblar al seu blog, no era una persona "malvada", ni tan sols antipàtica. De fet, ell afegia que era més fàcil parlar amb ella i connectar-hi que no pas amb certs individus o indivídues que viuen apassionadament l'existència, rebutjant en tot moment el materialisme i apostant per una espècie de vida emocional desorbitada a què tu i jo mai podrem accedir. En conclusió, doncs, el nostre líder afirmava que era relativament senzill posar-se d'acord amb ella perquè tots dos rebutjaven fermament el paternalisme que existeix tant a la dreta com a l'esquerra –és que els "sociocristians" no són paternalistes?

Certament, na Blanca té molta raó sobre la qüestió de l'individualisme, l'egoisme i el fet que són qualitats intrínseques en la natura. I ho hem parlat moltes vegades. I és, doncs, el moment de decidir si ens agrada o no. Jo crec que l'humà pot aspirar a més, i per tant, i ho dic sense embuts, tal com ella fa a l'hora de definir-se, les societats humanes s'han de dedicar, en una mesura racionalitzada i sempre pel bé col·lectiu, a reprimir-nos mútuament. Sí, ho heu llegit bé: es tracta que mútuament ens reprimim. Necessitem que mútuament ens posem barreres per evitar que això es transformi en una selva. Cert, alguns hipòcrites parlen d'educació. A mi m'agrada parlar de repressió, igual que a ella li agrada parlar d'egoisme.

Salut!