Dia de reflexió?

Normalment, es considera que el dia que hi ha entre l'últim dia oficial de campanya electoral i el dia de les eleccions és el "dia de reflexió", en què, teòricament, els ciutadans reflexionen a qui han de votar.

Tanmateix, crec que els "dies de reflexió" haurien de ser considerats els posteriors a la cita electoral. Per això, el Pinyol no s'actualitza des de fa dies. Ara, l'equip del Pinyol creiem haver reflexionat prou sobre tot plegat. Aquí va:

1. CiU ha guanyat en percentatge, però ha perdut més de 350 regidors a Catalunya
2. A l'esquerra li ha passat a l'inrevés.
   
3. El ressorgiment de partits xenòfobs és, sincerament, culpa de l'esquerra.
4. L'esquerra, l'autèntica esquerra verda transformadora europea, té dos grans reptes: si fins ara s'ha fet seu el discurs social i ambiental, ara toca fer-se seu també el discurs de seguretat i el discurs d'immigració. Qui ha dit que la seguretat no és política social? Les persones de classes baixes i mitjanes-baixes són les que pateixen els principals delictes. En un estat democràtic i social qui roba és un delinqüent, i se l'ha de perseguir; de la mateixa manera, qui es dedica a fer manifestacions sense comunicar-ho prèviament és un personatge hostil per a un sistema de dret, i, per tant, no se li ha de tenir pietat.
   
5. L'esquerra, per culpa de quatre carallots que es feien dir comunistes, ara, de cop, té grans complexos per parlar de paraules com "ordre", "disciplina", "llei", "control", etc. Prou d'aquest color. L'esquerra mai ha estat antisistema, perquè els antisistema són, precisament, els feixistes que no accepten la voluntat del poble.
   
6. Immigració --> de puta mare el discurs de coloraines i de diversitat, però això digues-li al paio que viu a un barri en què a les escoles hi ha el 60% d'immigració i el fracàs escolar arriba al 55%; això sí, tu te'n vas a dormir al barri del centre, o a la urbanització d'adossades. I això què vol dir? Que ens hem tornat racistes? Que fem el joc a la dreta? NO!, tot el contrari. Precisament, el que vol dir és que per fer política social hem d'acceptar la realitat, i la immigració no és un problema, però sí que té problemes, i a causa que té problemes (atès que no hi ha política social), també els trasllada al seu entorn.
   
7. El Maig del 68 va ser una autèntica farsa, i, per tant, més val ni mirar-lo. Hem de recuperar l'esquerra rectilínia, que condemna moralment la ganduleria de certs individus. I és que, els artistes, em sap molt de greu, però HAN DE TREBALLAR.
   
8. A aquell que no vulgui treballar, ni aigua –i parlem literalment. Tots tenim, a la vida, molts problemes, i, sincerament, hi ha gent que treballa com a desgraciat i no rep cap ajut, i, en canvi, hi ha cert personal vivint de rendes i de l'artisteo, que amb l'excusa de ser l'hòstia de transgressor i pensador hiperprogre, treballa menys que la cigala a l'estiu. I tant de bo sols parléssim de les subvencions de la Conselleria de Cultura...
   

En fi, a partir d'avui no penso tenir cap complex d'inferioritat cada cop que un Mosso foti garrotada a un manifestant que no convoqui, com és adequat en un estat democràtic, una manifestació; tot al contrari: muntar una manifestació il·legal en un estat democràtic és de dretes, car em podeu dir perquè el manifestant té més dret que jo per ocupar la Via Laietana?

L'ensenyament literari

Dijous passat llegíem al diari socialista, tal i com ens té habituats, un article d'en Jordi Llovet, catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UB. Aquest article, que el recomano a tothom, defensava el bon ensenyament literari –m'agradaria pensar que en els dos sentits possibles de l'adjectiu: com a adjectiu relacional i com a qualificatiu–, en contraposició a l'actual –basat en un seguit d'esquemes–, com a eina per formar futurs ciutadans en una societat democràtica.

Té molta raó en Jordi Llovet, i la prova la trobem aquests dies, arran de la polèmica per l'ús de punxons del cos dels Mossos d'Esquadra. Les úniques declaracions literals que disposem del Conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació són les següents:

"S'haurà de veure exactament què és el que va passar, però evidentment dintre del cos dels Mossos d'Esquadra no es preveu l'ús d'armes antireglamentàries."

Em poden dir, doncs, en quin moment el titular d'Interior ha afirmat que els punxons siguin reglamentaris? Evidentment, tampoc ha afirmat el contrari, sinó que el que precisament s'intueix és que ho investigarà: s'haurà de veure exactament què és el que va passar. Vist això, doncs, algú em pot intentar fer entendre per què tots els mitjans de comunicació sentencien titulars com: "Interior defensa l'ús del punxó com a arma..."???

Certament, ens falta molta literatura, que ens hagués permès adonar-nos de l'habilitat del Conseller per no pronunciar-se ni en un sentit ni en l'altre, atès que, segurament, encara no disposava de tota la informació. Imagino, però, que els individus del s.XXI som lectors Bartlebys –que encara és pitjor que ser Bartlebys escrivents–, en tant que tenim un llibre al davant però preferim no llegir-lo.


Pinyol 9

Frankfurt

Diu l'e-notícies:

L'escriptor Ferran Torrent es mostra partidari de portar escriptors en castellà a Frankfurt. En aquest sentit, preguntat per La Vanguardia, assenyala que "Sí. Tiene que haber una representación no tan amplia como la de autores en catalán, pero sí que reúna a los más importantes autores de aquí que escriben en castellano. Pienso que eso puede favorecer a la literatura catalana porque muchos de ellos ya son conocidos en Europa. Si yo fuera, me gustaría ir con Marsé, Mendoza o Ruiz Zafón. Ahora bien, entiendo que la representación de autores en catalán ha de ser mayoritaria. Y le pediría al Cervantes reciprocidad". Eduard Márquez comparteix l'opinió de Torrent i manifesta que "creo que los autores en castellano que forman parte de la cultura catalana (como Marsé o Mendoza) también deben ser invitados", i Toni Sala diu que "no necesariamente. Pero no descarto que su presencia pudiera ayudar a la difusión de la literatura catalana: en general, la conocen lo bastante como para defenderla".

Pel que sembla, no només els pinyolaires pensem d'aquesta manera. Molt d'acord amb els dos primers, sobretot amb dues qüestions:

• Autors com Marsé o Mendoza formen part de la cultura catalana al 100%, i, per tant, són autors de literatura catalana
• La presència d'aquests autors ajudaria a difondre encara més la literatura catalana escrita en castellà
  

Pinyol 8

Necessària reflexió

Los males de Francia

MIQUEL CAMINAL 16/05/2007

Todavía no ha terminado la competición electoral en Francia, faltan todavía las elecciones legislativas del próximo mes de junio y, no obstante, el partido parece ya sentenciado. Ha empezado la sarkozymanía. La noche electoral del pasado 6 de mayo encumbró al nuevo rey de Francia. La nación francesa está en crisis. Necesita un salvador, alguien que le devuelva la autoestima y el protagonismo perdido. La altísima participación electoral reflejó esta profunda crisis de identidad. Veo mal esta Francia tan vencida por el miedo y la desconfianza. Tan entregada a un líder nacionalista y populista que ha sabido anular a Le Pen y ahora se ofrece a socialistas despechados. No se anula a la ultraderecha sin asumir lo sustancial de su discurso político. A Sarkozy le sale todo bien, menos la abstención de Cécilia. Quiere representar la Francia total y, de paso, dar otro golpe de efecto contra los ya autoderrotados socialistas.

En España ya sabemos que cuando no hay ultraderecha es que el partido de la derecha se ha escorado hacia el extremo. En la Francia de Sarkozy puede suceder algo similar. El discurso de la victoria fue una gran representación teatral en contenido y forma. ¡Cómo habrá sucumbido Francia que necesita oír palabras como trabajo, disciplina, esfuerzo, seguridad, honor! Lo que ya provoca estupefacción es que sea un líder de la derecha gobernante, corresponsable de lo sucedido en los últimos años, quien se autoproclame protagonista del cambio que necesita Francia. No hay duda de que estamos ante un talento político de envergadura. Porque hay que tener algo más que cinismo para conseguir que la mayoría del electorado crea en alguien que, representando el pasado que se quiere borrar, se proponga como la persona adecuada para construir un mundo nuevo.

Francia no ha comprendido todavía a dos de sus grandes pensadores políticos: Montesquieu y Tocqueville. De ellos se podría decir que fueron franceses por nacimiento y anglosajones por elección intelectual. Su teoría política no encaja con el absolutismo de Estado, sino que intenta superarlo por la vía de la división, interdependencia y equilibrio de poderes. Montesquieu fue un autor de gran influencia sobre Hamilton y Madison; su república federativa, entendida como un Estado mayor formado por varios cuerpos políticos, está presente en el pensamiento de los autores de El Federalista. Por su parte, Tocqueville analizó y subrayó la continuidad centralista entre el absolutismo y el jacobinismo en El antiguo régimen y la revolución. El orden absoluto, aunque de contenidos antagónicos, forma parte de las luchas sociales y políticas de la Francia contemporánea. Y, ante todo, la nación francesa, única e indivisible. Los presidentes de la V República Francesa de 1958, fundada por Charles de Gaulle, han sido monarcas sin corona, incluido especialmente François Mitterrand. Es más republicana la Constitución española de 1978. A Francia se le puede aplicar la sentencia de Pi i Margall: "La república unitaria es una monarquía con gorro frigio".

¿El pueblo francés es realmente republicano? Creo que no, bonapartista puede que sí. El discurso político de Nicolas Sarkozy es autoritario y paternalista, arrogante y populista. Por ello, es sorprendente la reacción de algunos medios y dirigentes vinculados a la izquierda ante la figura política del nuevo presidente de la República. Sirva de ejemplo la opinión de Jacques Attali, ex consejero de François Mitterrand, en el número especial de L'Express dedicado a la elección presidencial: "De droite? Sûrement. Démocrate? Évidement". Podía haber ordenado, como mínimo, las respuestas al revés. Cuando todo el mundo es demócrata empieza a ser fundamental preguntarse qué es la democracia. El politólogo estadounidense Robert A. Dahl ya se preguntaba en 1985, en A preface to economic democracy, si había razón (un siglo después) en la preocupación de Tocqueville por la tensión libertad-igualdad y por el peligro que podía correr la primera frente el ascenso irreversible de la segunda. El propio Dahl contestaba que lo cierto es que había sucedido lo contrario: la libertad (económica) continuaba con buena salud, pero la desigualdad seguía siendo la asignatura pendiente de las democracias liberales. En los inicios del siglo XXI, las desigualdades han aumentado escandalosamente en el norte y en el sur. ¿Cuál es el precio de esta libertad para pocos? La desigualdad, la inseguridad y el miedo. La falta de libertad real y de democracia para muchos. Más de dos siglos después de la revolución de 1789, la libertad, la igualdad y la fraternidad continúan en el horizonte como objetivos proclamados pero no alcanzados.

Las sociedades en crisis piden orden y aclaman discursos simples que dan seguridad. Lo complicado en estos casos es promover un discurso republicano y socialmente solidario frente al superman que promete soluciones imposibles con mano dura y tentetieso. Las izquierdas siempre lo tendrán más difícil porque no van a las emociones, sino a la razón, aunque (como sugirió Jaume Sisa) un poco de "voladura" les vendría bien. Pero hay que reconocer que la izquierda francesa anda perdida y confusa a niveles nunca vistos con anterioridad. Demasiada mercadotecnia y pocas, poquísimas ideas claras. Y, una vez más, esta cultura política tan personalista, igualmente presente en los dirigentes de los múltiples partidos y partidillos de la izquierda dividida. Un ejemplo sonoro: a Dominique Strauss-Kahn le faltó tiempo en la noche electoral para hincar en la herida de la derrota socialista y postularse como la alternativa. Qué maleducado, como Kouchner, Vedrine o Allegre, ex ministros socialistas, que se han dejado tentar por Sarkozy para la formación del nuevo Gobierno. En política, la estética es incluso más importante que la ética. ¡Qué lejos está la Francia de Camus y de Sartre, con sus diferencias y su calidad! Ahora los franceses tienen a Glucksmann, un arrepentido de Mayo del 68: se dice de izquierdas y vota a Sarkozy, condena el genocidio de Chechenia y aplaude la invasión de Irak. De este modo es difícil no andar confundido.

La verdad, con todas nuestras limitaciones y errores, lo hacemos mejor en Cataluña que en Francia. Lo siento por Artur Mas. Tan bien que quedaba con Al Gore y, ahora, le ha cogido un ataque de sarkozymanía.

N.B.

Hem trobat aquest article a la premsa socialista. Creiem que és un bon antídot per prevenir-nos d'aquestes noves filosofies que sorgeixen a França, i que tenen els seus ambaixadors a Catalunya. A França, fins i tot, sembla que hi ha filòsofs i d'altres savis pensadors tradicionalment esquerrosos que ara veuen amb bons ulls el fenomen Sarkozy. En fi, tot per a vosaltres.

Remember

Anacrònic

Cap a on vas tan anacrònic,
amb l'estil emmodernit?
Que no ho saps que no t'estiles,
que has quedat prou envellit?

Actualitza't i comporta't
com un bon ordinador;
quan indiqui que ja és l'hora,
prem, amb força, on diu download.

Les orelles et fan vaga,
i et rodegen les neurones.
Les sabates no et responen,
si els preguntes com es troben.

L'occident és acusat
de simplista i maniqueu.
Noi, afanya't amb la rèplica,
que ja són les quatre i deu.

No despertis vells fantasmes,
que prohibeixen pensaments.
- Et demano un argument.
- Ni me'n parlis més, dement!

No aixequis tant l'esquerra,
que la dreta es mani-festa!
- El teu vers també es coneix.
- Fins i tot aquesta rima?

Que no veus que no és possible
adaptar els teus postulats?
Au, entrega't a nosaltres
i gaudeix en llibertat!

Marçal Girbau i Garcia

N.B. Hem volgut recordar aquests versos del nostre vell amic Marçal. Si no recordem malament, van ser escrits per combatre les mentalitats liberals que l'acusaven de troglodita i caduc, per defensar idees col·lectivistes.

ACEITUNEROS

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.

Levántate, olivo cano,
dijeron al pie del viento.
Y el olivo alzó una mano
poderosa de cimiento.

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién
amamantó los olivos?

Vuestra sangre, vuestra vida,
no la del explotador
que se enriqueció en la herida
generosa del sudor.

No la del terrateniente
que os sepultó en la pobreza,
que os pisoteó la frente,
que os redujo la cabeza.

Árboles que vuestro afán
consagró al centro del día
eran principio de un pan
que sólo el otro comía.

¡Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos!

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
pregunta mi alma: ¿de quién,
de quién son estos olivos?

Jaén, levántate brava
sobre tus piedras lunares,
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares.

Dentro de la claridad
del aceite y sus aromas,
indican tu libertad
la libertad de tus lomas.

Miguel Hernández, 1937

N.B. Reforma agrària ja!

Gràcies Freud

El Consell Executiu del Pinyol –els noms van canviant– hem elaborat un inventari d'andròmines i altres objectes que, per tal de garantir la salut pública i contribuir al bon funcionament del cicle ecològic, en cap cas se n'ha de fer ús, i s'han de tractar de manera específica. Aquesta llista de la compra es classificarà en tres grans grups: irreciclables, descomposables, i rebuig.

Aviat publicarem el repertori sencer, avui, però, sols deixarem entreveure algun d'aquests objectes –ja se sap, fase de llançament, estem de promoció. Avui, doncs, avancem un dels noms de la segona llista: els descomposables. Sense dubte, l'artefacte que s'ha guanyat a pols el primer lloc en aquest podi és, ni més ni menys, la protomecanògrafa P. Rajola.

Motius:

• Tenir la barra d'haver estat regidora a Barcelona durant anys, i diputada al Congrés de Madrid també durant anys, i ara criticar el sou dels polítics, especialment dels d'esquerres, quan mai va rebutjar cap dels dos sous.
• Declarar-se independentista, catalanista, i no sé quantes coses més, però, escolta Josep, pobre de mi, si m'ofereixen escriure cèlebres articles en un diari en castellà de Barcelona no diré que no, que la pela és la pela, i a mi el país i la llengua, mira tu, me la pela.
  
• Pel rigor periodístic que tant la caracteritza.
  
• Pel bon rotllo que transmet.
  
• Dia sí dia també sentenciar qui treballa i qui no –els polítics, per descomptat, són uns absoluts ganduls, especialment els d'esquerres–, mentre la senyora viu del cuentu que ens explica cada matí a la televisió PÚBLICA –sí sí, aquesta televisió que està en mans d'aquests que són tan dolents– i a diferents mitjans escrits, molts d'ells mantinguts amb fons públics.
  
• Per la pudor que emet i el poc pudor que té, que, a la seva edat, esdevé, francament, molt desagradable.
  
• Per no saber fer altra cosa que ser la marona del galtones, és a dir, el senyoret Cunill; car quan algú s'atreveix a qüestionar quelcom del seu fillet, ella, maternalment, s'erigeix enèrgicament en defensa d'aquest mamífer.
  
• Usar el gastat recurs d'intentar desactivar l'esquerra del país fent creure que tot el que diu és una farsa i un món flower power. A propòsit, Pilarín, nosaltres recordem un notable programa de televisió que vostè feia, per variar, conjuntament amb el seu fillet Cunill, en què un cop va sentenciar que a vostè li encantava anar els dissabtes i els diumenges amb els fillets –adoptats; no sé si ho sabíeu, però aquesta senyora, l'eminència del rigor periodístic, de la decència i l'encarregada de dictaminar si una notícia és o no sensacionalista i/o groga, no ha parat d'anunciar que té tres fills, dos d'ells adoptats, i de fer-ne gala, tant que tots els serveis Roca del país, que ho saben, quan són visitats per aquesta il·luminació (que, valgui la broma, als Roca no els il·lumina gaire, sinó que més aviat els tapa la llum) la saluden preguntant-li "com estan els teus dos fills adoptats?"– al camp i gaudir de les floretes i el verd. Déu n'hi do, senyora, déu n'hi do. Després dirà dels happy flowers...
  
• Pel seu sionisme, tan coherent, per altra banda, amb el seu pensament catalanista i independentista –mai he entès aquest estil de personatges catalanistes i independentistes que, tot d'una, es col·loquen al costat d'Israel... bé, tenint en compte que el senyor Carod es va col·locar al costat de Sarkozy, què en podem esperar?
  
• I, finalment, per, en menys de 24 hores, haver escrit dos articles diferents, en dos mitjans diferents, criticant el mateix senyor: el Conseller de l'Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura. Sabíem que ICV-EUiA liderava el govern de la Generalitat, i deu ser per això –pel fet que, a efectes pràctics, en Saura ha esdevingut president de la Generalitat– que el conseller, de cop, ha esdevingut tan important, tant que cada dia se n'ha de parlar.
  

Senyora Pilar, si li preguntéssim al pilar de la psicologia moderna què en pensa d'aquest últim fet, sap de sobres que ens respondria, oi? Doncs, miri, des del Consell Executiu dels Pinyols tan sols us podem suggerir que intenteu concertar una cita i aviam si hi ha sort –malgrat que ho dubtem, puix que no per ser Conseller d'Interior s'ha de perdre, per força, el nivell i el bon gust per les coses.

Consell Executiu del Pinyol d'Oliva

N.B. I ara, senyora, demandi'ns per insults i difamacions, que així comprovarem el sentit que vostè té de la llibertat. Ui si algú pretengués denunciar-la, per algun dels molts articles infumables! Aleshores seria un atac directe a la llibertat i a la premsa, i seria intolerable! Però, és clar, si ho fem nosaltres i sobre vostè, aleshores s'hi val tot.

Sobre la llibertat

Pel que sembla, hi ha individus i col·lectius que confonen el terme llibertat. Per aquests éssers indescriptibles –malgrat que intentarem descriure'ls– la llibertat és vista com quelcom de què l'individu disposa i és expansiu, és a dir, aquella típica imatge del Jo explosiu i explotant, com si la llibertat fos un "boom" de cadascú.

Doncs, no hi estic d'acord. Llibertat, precisament, vol dir "límits", vol dir que tu i jo, i tots els altres, pactem fins on podem arribar. Llibertat vol dir democràcia, i vol dir –sí, siguem clars– llei i ordre. I vosaltres us passeu sempre de llarg. Vosaltres sempre teniu el dret de fer el que vulgueu, però, això sí, que mai ningú us digui ni mu.

La gràcia del cas és que són els primers a queixar-se per manca de llibertat, per la gran repressió que es viu a Catalunya, perquè no em deixen fer la (gestió, compra-venda, actuació, transacció, manifestació, acció directa, pamfletada...) de les 14.00h...

I és que, evidentment, en aquests moments, amb aquesta descripció, puc referir-me al col·lectiu de grans artistes del país –aquests que rasquen la guitarra i ja et miren de reüll–, als grans amics del sistema amb els seus instruments de percussió i les seves enormes botes incloses, i, també, al poder econòmic de Catalunya, és a dir, els grans empresaris.

Quina ironia... anarquistoides i empresaris altra vegada agafats de la mà... En fi, quin país.

Ah, i acabo amb una frase que l'altre dia em va dir el meu tiet, i que encara avui hi penso: "Una política de seguretat d'esquerres no és, precisament, aplicar la màxima Visca la Pepa i això és xauxa; sinó que una política de seguretat d'esquerres és aquella amb què els treballadors i les treballadores sigui el col·lectiu més protegit i amb més seguretat del país".

Pinyol setè

Un món a l'inrevés

Tradicionalment, en una entrevista el periodista tendeix a posar nerviós l'objecte entrevistat, per tal de fer-li perdre els estreps i obtenir informació privilegiada.


Avui, però, ha passat a l'inrevés, i hem pogut observar el protoperiodista fracassat –també conegut amb el nom de Josep Cuní– essent posat nerviós per l'Honorable Conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació Joan Saura en una entrevista als Matins de TV3.

Des de l'Equip Coordinador dels Pinyolaires volem felicitar aquest conseller, per haver aconseguit, amb tota serenor, fer perdre els estreps a un dels grans dinosaures dels Mass Media Català, que sempre s'erigeix com el periodista responsable, rigorós i recte.

Chapeau!

N.B. Hem trobat aquesta entrevista. Aquí ho teniu.

Interessant

Creus en la bondat natural de les persones? T'enganyes. Posa una comunitat a treballar per posar en comú el fruit del seu treball i mira a veure quan tarden a sorgir-hi conflictes. Sempre hi acabarà havent qui vagi reduint el seu esforç (apalancant-se, que es diu vulgarment) i aprofitant-se del dels altres. El neoliberalisme, en aquest sentit, segurament és molt més realista: no intenta anar en contra de la naturalesa dels homes, sinó que hi és conseqüent. I sí, alguns neoliberals també són solidaris, però d'una manera voluntària, no per imposició del sistema.

Em trobo que m'han contestat el post sobre dreta i esquerra, i hi veig que l'autora hi afegeix el comentari anterior. El comentari anterior és fruit d'una discussió sobre si anarquisme i liberalisme s'haurien de situar en el mateix eix d'esquerra-dreta, atès que totes dues ideologies pretenen acabar amb l'estat i propugnen la llibertat absoluta de l'individu. El comentari, però, conté un punt de demagògia que, fins i tot, m'atreviria a reconèixer com a interessant.

En primer lloc, certament, l'anarquisme és una filosofia política absolutament idealista o utòpica, en tant que és força imaginatiu pensar que una societat sense normes i sense autoritats podrà funcionar.

Ara bé, trobo d'un cinisme impressionant considerar que el neoliberalisme –filosofia política que proposa el lema "prohibit prohibir", és a dir, "quant menys estat, millor; quantes menys normes, millor"– és un plantejament més realista que l'anarquisme. I el motiu és ben clar: si l'anarquisme es passa d'utòpic perquè és impossible pensar que sense normes ens podrem organitzar, però tot i així considera que una societat ha de ser solidària i cooperativista, em poden dir com no és utòpic pensar que una societat sense normes i, a sobre, que no tingui com a valor bàsic la solidaritat i el cooperativisme podrà funcionar?? No, senyors, no. El neoliberalisme encara és més il·lús, perquè creu que amb esforç tothom pot realitzar-se, i no s'adona que, justament, una societat d'aquest estil ja no s'anomena societat, sinó que s'anomena selva, o, altrament, Darwinisme social.

En resum. Si creure en una societat igualitària i solidària és il·lusori, encara ho és més pensar que pot funcionar una societat on guanyi més qui s'ho curri més. I prova d'això és, sens dubte, que els grans patrimonis de Catalunya no són, precisament, en mans dels individus que més s'ho han currat, més aviat són en mans dels individus que més herències han tingut. El liberalisme, potser, només podria arribar a ser una mica just si, un cop nascuts, tots rebéssim exactament el mateix, però, si apliquéssim això, estaríem cometent un greu error que ratllaria el racisme: i és que és evident que no tots tenim les mateixes capacitats. Es tracta, doncs, que aquells que creuen que s'ho estan currant tant, s'ho currin no per a ells només, sinó per a tota la societat. I si només vols currar-t'ho per a tu, es demostrarà la teva baixesa moral, el teu idiotisme, la teva actitud de camell, que un liberal com Nietzsche ja ens va descriure temps enrere.


N.B.
A propòsit, els pinyols, certament, som indigestos, i d'això es tracta. I és que allò indigest és allò que el cos no sap tolerar. És, doncs, problema del subjecte el fet de no saber-ho tolerar. Ara bé, tingueu en compte que, malgrat la indigestió que els pinyols us puguin provocar, és evident que sense pinyols, s'acabarien les gustoses olives.

Vergonya aliena

Què vol dir ser de dretes o d'esquerres?

Hem trobat un article molt interessant al diari El Punt –un dels pocs diaris que queden al país. L'article és adient com a preludi pel debat que aviat ens tocarà entaular, així com per desbancar aquells qui creuen que el debat esquerra-dreta ha estat superat. Aquí el teniu!

La dialèctica, l'antagonisme, entre la dreta i l'esquerra és un fet social fonamental. Sempre hem de distingir entre el que diem que és la nostra ideologia en un sentit o en un altre, i el que és el nostre comportament efectiu

tribuna
Professor universitari

MANUEL PARÈS I MAICAS..

Aquest és un dels temes més complexos i més difícils en el camp de les ciències socials, car, sovint, una cosa és la definició ideològica d'ambdós conceptes i l'altra, la seva praxi, la seva vivència, i el comportament individual o grupal. Vull afirmar d'entrada la meva convicció que existeix una ideologia i una praxi de dreta, com també d'esquerra, amb independència de les denominacions que es puguin emprar. No estic d'acord que sigui una qüestió superada. La realitat ho demostra palesament.

Conceptualment parlant, podem dir que la dreta engloba tots aquells que defensen l'ordre establert, sigui quina sigui la seva naturalesa, i que tracten de conservar i mantenir els seus interessos. Esquerra és la ideologia i la dinàmica que combat, posa en dubte o discuteix aquest ordre, per tal de canviar-lo o modificar-lo en el sentit de fer-lo més just. Normalment, els seus defensors són els que el pateixen o els que consideren que és injust. Denuncia la desigualtat, la injustícia i l'opressió socials. Pot dir-se que són d'esquerra aquells que defensen els interessos dels menys privilegiats de la societat, i que propugnen la necessitat del canvi social i del progrés per a tothom.

La dialèctica, l'antagonisme, entre la dreta i l'esquerra és un fet social fonamental, i sempre hem de distingir entre el que diem que és la nostra ideologia en un sentit o en un altre i el que és el nostre comportament efectiu. Personalment, m'inclino per subratllar que el que realment compta és, sempre, la segona perspectiva. Aquestes consideracions les faig des de l'angle del nostre país, i, en un sentit més ampli, de la seva dimensió espanyola, que és la que més ens afecta. A més de complexa, és una qüestió confusa, canviant segons els temps, les persones i les col·lectivitats, i crec que cal subratllar uns quants elements clau per entendre'n la complexitat:

1. El debat dreta-esquerra se situa avui en un estadi del capitalisme avançat, amb un desenvolupament econòmic accelerat, de base marcadament tecnològica, en el qual el poder econòmic privat té cada vegada un pes i una influència més grans. La concentració empresarial galopant és un fenomen inquietant, pel paper determinant del mercat en un estat que m'agradaria que es regís pels principis més igualitaris de l'estat del benestar.

2. La greu crisi actual de la democràcia, amb el descrèdit de la política, de les institucions de govern i dels polítics. Així com el paper negatiu, en ocasions manipulador, que sovint tenen els mitjans de comunicació, que han esdevingut uns actors cabdals del procés polític.

3. En aquest terreny, el concepte poder, en les seves diferents modalitats, té un paper essencial. En el terreny polític, les institucions de govern sovint cauen en la temptació de l'autoritarisme, i de la ignorància dels drets humans més fonamentals dels ciutadans, que, dissortadament, sovint són manipulats o menystinguts. En una societat conflictiva com la nostra, tot i que en una altra perspectiva que abans, continua existint una confrontació entre les classes socials, entre els que posseeixen i els que són pobres o marginats

4. El sistema educatiu, columna vertebral en la formació dels éssers humans com a ciutadans, té mancances importants. La seva dimensió fonamental de servei públic està en crisi, per diverses raons.

5. Al meu entendre la situació és preocupant. Els dèficits de formació i de cultura cívica originen que molts ciutadans que s'haurien de sentir més identificats amb la ideologia del progrés i del canvi social, de la igualtat d'oportunitats per a tothom, en canvi, conscientment o no, amb coneixement de causa o no, se senten més inclinats per posicions de dreta, conservadores. Poden tenir-hi un paper els factors ambientals i els religiosos. Cal subratllar que ser d'esquerra no implica forçosament defensar el marxisme, tot i que és una ideologia que hauria de merèixer el degut respecte.

No hi ha dubte que he plantejat un tema molt difícil, polièdric, que permet moltes interpretacions. A mi em sembla bàsic estudiar-lo, i per això m'he permès formular unes quantes idees. El Punt és una tribuna molt apropiada per encetar-ne un debat des de distintes aproximacions tant conceptuals com vivencials.

La plus grande France

França és, sens dubte, el model que Espanya ha de seguir. I això és tan evident que no cal discutir-ho. França és gran, pròspera, republicana, decent, cívica, social, solidària, oberta, avançada... en fi, tot allò que Espanya no és. França té polítiques –i polítics- avançadíssimes, comparativament amb Espanya.

I és que a França la gent té molt més nivell, i més cultura, i més ganes de treballar, i més decència, i més civisme, i, vaja, són éssers més rectes.


I si no s'ho creuen, visionin la següent imatge, prova d'aquest sentit de ciutadania, prova d'aquest sentit comú.

Un bon exemple d'anarquista

Menjava el dinar mentre veia el telenotícies de TV3. He escoltat la notícia de les declaracions de l'Aznar sobre la prohibició de l'alcohol per conduir –val a dir que ja ho havia llegit a l'e-notícies, però fins que no surt publicat a un altre mitjà, no m'acabo de creure les notícies que hi apareixen. Aquest és un bon exemple que ens pot servir de preludi pel debat del liberalisme i l'anarquisme. El JoseMari és un bon exemple d'aquests il·luminats que defensen l'individu i el criteri individual per damunt de qualsevol cosa. Certament, són uns postulats molt llaminers, car que el algú ens ofereixi absoluta llibertat sona molt bé. Per aquests motiu, el Comitè Central dels Pinyolaires hem decidit que com que la DGT no ha de decidir fins quant podem beure, per la mateixa regla de tres, la PNE (Policía Nacional Española) no ha de decidir on els ciutadans i ciutadanes podem fer les barbacoes; així que, proposem als nostres lectors, anar a fer una sardinada popular i massiva davant de la casa del JoseMari, i, a poder ser, que les sardines facin molta pudor. Així mateix, ja ens encarregarem que el fum vagi cap a la direcció correcte, si cal, amb ventiladors. Tot seguit, hi defecarem, perquè, és clar, qui són ells per dir que no podem defecar en aquell indret?

N.B. Pel que es veu, aquesta ha estat la cara que ha mostrat el nostre interlocutor quan ha sabut que no el convidàvem a sardines.

Pinyol 5 amb estreta col·laboració amb l'equip de redacció dels Pinyolaires

L'Anarquisme

Francament, és palpable que des de no fa massa s'estan posant de moda un seguit de pensaments i ideologies força –per dir-ho finament– execrables –en els dos sentits: en el sentit d'horroroses, i en el sentit d'avorrides. Aquests pensaments i principis ideològics revolucionaris tenen com a epicentre intel·lectual la llibertat i l'individu. És en aquest context que, paradoxalment, anarquisme i liberalisme es donen la maneta i van ensems pel carrer.

L'altre dia em vaig quedar descansat quan vaig deixar anar en una conversa:

- L'anarquisme? Ah, sí, aquella ideologia tan d'esquerres, treballadora i coherent, que es basa en l'individu i en la no-alienació a través d'organitzacions, mentre crea sindicats i assemblees que demanen l'abstenció.

En breu, doncs, ens dedicarem a assassinar –jo sé que els encanta que la gent de certes ideologies fem servir verbs violents, que ataquen l'individu i fan no sé quanta pupa a la pobreta gent, però, tranquils, no vull matar cap ésser humà, de moment– aquests principis ideològics amb el rigor que ens caracteritza. Aneu preparant la tomba de l'anarquisme, del liberalisme, i de tot allò que soni a Nietzsche, Locke, i, en general, tot allò anglosaxó.

Distorsions

Llegeixo a diferents diaris (La Retaguardia, La Revista de Catalunya, L'hortet) la notícia sobre la corrupció a Marbella i la detenció d'una gran artista, la senyoreta Pantoja. No entraré a comentar els continguts, però sí que vull comentar la ubicació de la notícia en tots tres casos. I és que la notícia l'havien col·locat a la secció de Política. A mi ja em perdonaran, però, què té a veure la detenció d'aquesta senyora amb la política? No ha estat una decisió judicial, i una actuació policial?


Aquestes són les coses que dinamiten la nostra jove i tendra democràcia. Després la gent confon els termes, les competències, les decisions, les detencions...


Pinyol 4

Jo sí que vull una Catalunya lliure

Em trobava a la facultat de filologia de la Universitat de Barcelona acompanyat d'una estudiant de filologia catalana, que tenia la intenció –intueixo– de posar en evidència el meu baix amor nacional i lingüístic.

Doncs bé, val a dir que no era la primera vegada que aquesta estudiant i jo discutíem sobre l'assumpte lingüístic –i nacional–, de la mateixa manera que no era el primer cop que m'intentava barallar amb algú per aquesta qüestió. El fet, però, és que tot plegat em serveix per descriure una realitat força irònica. Aquesta estudiant es posicionava clarament contrària al fet que Catalunya assumís la llengua castellana no només com a llengua pròpia sinó també com a llengua oficial, i argumentava que el castellà havia estat una imposició provinent de l'estranger. Segons ella, la qüestió es resoldria si a Catalunya el castellà no tingués el mateix estatus que el català, és a dir, que el català es trobés per damunt de qualsevol altra llengua. Jo, en canvi, defensava que, precisament, des d'una òptica nacional –i catalanista–, Catalunya el que havia de fer era apropiar-se del castellà de Catalunya, una variant concreta i específica. Això el que implicaria és que a Catalunya, a partir d'aleshores, hi hauria dues llengües pròpies: el català i el castellà de Catalunya, igual que han fet els argentins, els xilens, els mexicans i d'altres pobles de l'Amèrica llatina. D'aquesta manera, l'IEC no només hauria de treballar per al català, sinó que també hauria de treballar per al castellà de Catalunya, que cal protegir per la riquesa que conté. De la mateixa manera, els autors catalans en llengua castellana haurien de ser considerats literatura catalana, al 100%.

Mentre comentàvem aquestes qüestions –ella em deia que el castellà havia vingut de fora, jo li deia que si ens posàvem en una perspectiva històrica, per què no considerava el català –en tant que llatí– una imposició també; etc.–, vam passar –com és habitual– a la qüestió nacional. Segons el seu parer, a ella ja li estaria bé l'existència d'Espanya si aquesta "tractés" bé Catalunya, concretament, va aclarir, en la qüestió econòmica i en la qüestió lingüística –ella proposava que Espanya també es fes seu el català, i que els espanyols, a les escoles, estudiessin català si així ho volguessin, amb total normalitat– especialment.

I bé, aquí és on es veu la diferència entre el nacionalisme de barretina folklòric i sentimentaloïde, per un costat; i el catalanisme popular, social i democràtic, per un altre costat. Sincerament, a mi m'és igual que Espanya ens "tracti" bé. Per a mi, més enllà del tracte de la metròpoli, actualment, l'organització d'Europa –basada en una Unió dèbil, uns estats molt forts (i en molts casos centralistes), i unes autonomies dèbils– està desfasada. Malgrat que em puguin mimar molt, és evident que hem d'anar cap a una Europa molt forta, amb nacions també fortes, i, tot seguit, cal liquidar-nos els estats. Quin sentit té, al s.XXI, parlar de França, Espanya o Regne Unit? Cap. Hem de parlar d'Europa, i, aleshores, tot seguit, d'Occitània, de Catalunya, de Bretanya, i totes aquestes nacions en igualtat de condicions, sense cap tipus de federació entremig.

En conclusió, jo no demano carregar-nos Espanya perquè, ai, "Espanya ens fa molt mal". Demano acabar amb els estats i construir una Europa de nacions –entre les quals hi ha Catalunya, un país molt ric lingüísticament i literària– perquè avui per avui Espanya ja no té sentit.


Pinyol 3