Resurrecció

En l'últim post del nostre vell amic Marçal es llegia:
Alguns tenim un final, i, per molt que intentem oposar-nos-hi, acabem desapareixent. Això és el que li ha succeït al Pinyol. Internautes, el Pinyol ha mort.
Les causes de la mort es poden trobar en un aïllament social que l'ha dut a una situació similar a Baudelaire, i tots els poetes maleïts. Les drogues, l'alcohol -sempre he trobat curiós que aquests dos elements es separin-, la mala vida, l'han orientat, inequívocament, a la mort. Em sap greu que no li podreu dur flors, ja que l'hem incinerat. Si algú disposa d'una platja privada, podem negociar tirar-hi les cendres a bon preu. Moltes gràcies a tots!!! Funerària Oliveres i altres productes de la terra.
Nosaltres, molt de temps després de la seva mort, pretenem recuperar l'essència dels Pinyols, amb aquesta humilitat que tant caracteritzava l'autor de l'estimat espai mort.

dijous, 20 de desembre del 2007

Bon nadal i bon any!

Ens hem volgut sumar a ICV i nosaltres també enviem a la Ministra de Foment aquesta postaleta de Nadal. Salut!

dilluns, 17 de desembre del 2007

Islamofòbia

Ja fa temps que mica en mica ens apropem a l'Islam, no tant perquè pretenguem convertir-nos-hi, sinó per curiositat humana, per saber quin n'és el funcionament. 

De tot aquest temps en podem treure una conclusió prou bona: ens encanten els catalans, de tota la vida, que s'han convertit a l'Islam. Ens cauen molt bé. El motiu és ben senzill: ens repugna d'allò més el nerviosisme de tot l'stablishment català per l'arribada d'immigració provinent  del Magreb i d'altres zones musulmanes, mentre no els preocupa gens ni mica la immigració asiàtica o llationamericana. Això encara esdevé més detestable quan resulta que els col·lectius més integrats al nostre país –és a dir, que no només n'aprenen la llengua, els costums i les conductes bàsiques, sinó que ho integren completament– són, precisament, els de diferents cultures aràbiques, musulmanes, etc. De fet, són nombroses les famílies del Marroc en què de pares a fills parlen en amazic encara, però entre germans parlen en català. 

El motiu, doncs, del nerviosisme català no es deu al fet que aquests col·lectius no s'integrin al nostre país, sinó a dues dades: justament la contrària –és a dir, que són dels pocs que s'organitzen en associacions cíviques per reclamar els seus drets, i això molesta–, i, sobretot, la qüestió religiosa. És clar, com que els llatinoamericans són, en gran part, catòlics o evangelistes, cap problema; i com que els asiàtics, si s'organitzen ho fan en societats tancades –malgrat que tot sovint bo i mafioses–, però en cap dels casos toquen els collons a la qüestió pública, doncs endavant. 

Per tot això, ens encanten els catalans que tenen, per sort, tots els drets i deures, i s'han passat a l'islam! És la millor de les ironies! D'aquí quatre dies tindrem Reventosos, Xirinacs, Cireres, Solàs, Boixos, Boschos, i molts més, tots, arreplegats, demanant mesquites als centres de les ciutats més importants! Jajajaja! I això no veieu la gràcia que ens fa, car tots els catalanets no podran dir-los allò de "vosaltres no teniu drets!", "sou immigrants i us heu d'adaptar", "fora de la nostra terra!", perquè seran els seus propis fills!

dijous, 13 de desembre del 2007

Ens fa por, fins i tot fàstic, el nostre país

En Jofre Bardagí, cantant de Glaucs, fa cosa d'un parell de dies, en una entrevista a la Vanguardia Digital criticava que en el seu moment s'hagués instrumentalitzat políticament la seva música, sols pel fet de ser cantada en català, i en un moment donat va sentenciar:  

"Em fa por, fins i tot fàstic, veure banderes independentistes als meus concerts"

Ni mig minut. Ràpidament, va haver de demanar disculpes a través del blog i altres mitjans. La gent, deien ser fans seus, va començar a carregar contra el cantant, com si d'un terrorista es tractés. Això sí que fa fàstic, o potser més aviat pena: un país tan poc madur, tan irascible, tan sensiblero, tan figaflor, tan israelita, tan bleda, tan pocacosa, tan merdaseca... 

El CNP no podem sinó donar total suport a Bardagí. A més, els Marçalaris ens han informat que subscriuen totalment les paraules del cantant, ja que sovint han tingut la mateixa sensació en alguns escenaris que no cal ni que esmentem. Quedarà per a un altre dia la narració de la gran gestió i gesta marçalarial de l'SGAE i cert concert per a certes joventuts polítiques llefiscoses indepesdel'herba. 

diumenge, 9 de desembre del 2007

Λυσιστράτη

Aristòfanes, a finals del segle V aC va presentar l'obra de teatre Lisístrata, concretament l'any 411 aC. L'obra ens explicava com una líder d'Atenes, Lisístrata –el nom de la qual significa "la que dissol els exèrcits–, cansada de les contínues guerres entre Atenes i Esparta, reuneix les dones d'ambdós bàndols i els proposa iniciar una vaga sexual. Tot i que a l'inici la idea no agrada massa, finalment els homes, necessitats de sexe, decideixen abandonar la guerra i firma la pau. 

Greu error el d'Aristòfanes, o, millor, el dels atenesos. Pel que sembla, alguns donen la raó al comediant grec, com, per exemple, a Colòmbia o als EUA, en què en diverses ocasions les dones han protagonitzat episodis inspirats en aquesta obra de teatre. Els homes, una vegada més, són tanoques. I per què? 

El motiu: renunciar a una decisió, fet, anhel, i/o activitat, per molt fatal que sigui –objectivament parlant– perquè les dones ens fan xantatge sexual és acceptar i legitimar que els homes necessitem més les dones sexualment parlant que no pas elles a nosaltres. Heus aquí on rau l'assumpte. Fins que els homes no ens integrem al disc dur que no només nosaltres no necessitem més el sexe de les dones, sinó que possiblement són elles les més necessitades –i això, ja ho va dir Tirèsies– anirem molt malament. 

Per tot això, homes del món, alceu-vos altius, que us convoquem a la PRIMERA VAGA SEXUAL INTERSEMENTAL. La vaga, que durarà 72 hores, es concreta en/a: 
  • NO copular amb cap individu, ésser o cosa que sigui femella o de gènere o nom femení. És a dir, podrem copular amb EL cul d'un altre però no amb LA seva boca, orella, i altres orificis femenins.
  • NO accedir, sota cap concepte, a les propostes que qualsevol femella ens pugui oferir.
  • NO fer donacions de semen, ni una, per molt que ens ofereixen un entrepà de pa amb tomàquet, llom i formatge cremós, d'aquell que cau pels costats –tot i ser conscients de la dificultat de negar-s'hi davant de tals pressions. Què s'han cregut, que el món podria funcionar sense els homes? Si fem donacions, elles no ens necessitaran per perpetuar l'espècie. Per tant, a les dones, ni semen. Fem valer els nostres espermatozous! 
  • Especial per als homes científics: atureu tot projecte de clonació humana fins a nova ordre. 
Així mateix, el CNP instal·larà un dispositiu especial, durant la convocatòria, destinat als possibles esquirols de la jornada, que simplement constarà d'un reguitzell de càmeres de vídeo amagades a tots els indrets per tal d'immortalitzar els entranyables moments en els quals les dones hauran de fer allò que segons elles mai fan: rebaixar la seva dignitat davant dels homes més lletjos del planeta i haver-se de conformar amb ells. D'aquesta manera es demostrarà, d'una vegada per totes, que necessitats ho estem tots, i, si algú ho està especialment, aquest és, sempre, femella. Indubio contra rea

divendres, 7 de desembre del 2007

Créixer no fa mal

 LEONARD BEARD
LEONARD BEARD
JOAN BARRIL

Fa uns quants anys gairebé ningú parlava del canvi climàtic. Una minoria, i les xemeneies continuaven llançant gasos a l'atmosfera. Avui, el qui per menys de 1.000 vots a Florida hauria pogut ser el president dels Estats Units és l'abanderat d'aquesta nova consciència. Més coses de minories. El comerç just i la possibilitat d'un altre món eren qüestions juvenils i ara s'han tornat qüestions adultes, eren inquietuds minúscules i ara són planetàries.
El gra de mostassa no per minúscul deixa de convertir-se en un arbre notable. Avui tenim en el futur visual de Catalunya dues opcions i dues dates. ERC proposa que el 2014 se celebri un referèndum d'autodeterminació que hauria de portar Catalunya a la independència. Això és almenys el que diu l'enunciat. Els impulsors van ser pocs al principi i ara sembla que són més. Continuen creient que el simple fet de poder celebrar un referèndum significa que el guanyaran. Així ho creien també els independentistes del Quebec i cada vegada que han aconseguit portar la seva gent a les urnes la independència ha perdut. Ni me n'alegro ni em fa entristir. Simplement constato que quan es crida els ciutadans a un referèndum per la independència s'està mobilitzant també votants que potser no havien anat mai a votar per res i que, davant d'una pregunta així, decidiran votar-hi en contra.
L'altra data de futur ens l'ofereix el diputat d'ICV Joan Herrera. Proposa per al 2012 una reforma constitucional adaptada als temps. Herrera, que és més llest que la gana, evita l'espinosa qüestió de la successió monàrquica i pretén ampliar altres drets. Els drets lingüístics i els drets de ciutadania de la gent que viu entre nosaltres. Tampoc serà fàcil aquesta proposta. Però sento una estimulant alegria política quan comprovo que hi ha algú que pensa allò que és difícil i que ens obliga a pensar. Herrera està fent de diputat i no d'agitador. Ell i els seus amics d'ICV pensen per canviar lentament les coses. Hi podem estar d'acord o hi podem discrepar, però no ens porten a la passió, sinó a la raó. Això hauria de ser, al cap i a la fi, la política.



El Periódico, 7 de desembre del 2007

dimecres, 5 de desembre del 2007

La llengua pròpia

Que el català és una de les llengües més parlades a Catalunya és una obvietat. Ara bé, afirmar que el català és la llengua pròpia de Catalunya és un insult a la lingüística moderna. Una cosa és que els catalans, de forma democràtica, decidim que la nostra llengua serà el català, i aleshores aquesta sigui LA LLENGUA OFICIAL del país. Ara bé, més enllà de l'opinió dels ciutadans no s'ha de tenir res més en compte, i encara menys la història o el territori.

Perquè... aviam, arguments per pensar que la llengua catalana és la "pròpia" de Catalunya: 
  • "Des de sempre s'ha parlat" --> fals, aquest sempre és una fal·làcia, tots sabem què parlaven els "catalans" al s. II dC
  • "El naixement de la llengua va convergir amb el naixement del país i això la fa pròpia" --> d'acord, aleshores, ni el català és la llengua pròpia del Llobregat cap al Sud, ni l'Alemany és la llengua pròpia d'Alemanya
  •  "Fa molt temps que s'hi parla" --> què vol dir "molt temps"? Quant és molt temps? 10 segles n'és la Marca? En tal cas, l'anglès no és la llengua pròpia dels EUA! Així mateix, si l'anglès és la llengua dels EUA perquè fa més de 2 segles que s'hi parla, el castellà també hauria de ser la llengua pròpia de Catalunya...
Conclusió: l'intent de lligar una llengua a un territori és absurd. Encara més absurd és intentar lligar la construcció d'Estats polítics a les suposades llengües naturals dels territoris. No serem més catalans perquè parlem més català. Un ciutadà de Nova York no és un apàtrida, sinó que s'estima bojament el seu país, els EUA, i tots diem que és un americà, malgrat que parli una llengua que no és gens original d'aquell territori. Un novaiorquès mai pensarà que ell és anglès, sinó que es sentirà americà. Per tant, la construcció nacional ha d'anar deslligada de la política lingüística. 



N.B. Disposem d'unes 265 obres de Ramon Llull, de les quals només 20 podem assegurar que fossin escrites en català. Això implica menys d'un 8% de la seva obra. En conclusió, Llull no aniria a Frankfurt, pel que sembla.

dimarts, 4 de desembre del 2007

Apreciat llatí...

Classe de llatí sobre els gerundius. Els gerundius són una forma verbal llatina que s'assembla, formalment, als gerundis, però que el seu significat és d'obligació + passivitat. 

La professora ha decidit posar un exemple que ella ha catalogat de divertit: el nom de dona "Amanda", que en llatí voldria dir "aquella que ha de ser estimada". 

Resposta del nostre líder: "Doncs no ens voldríem dir "Armando"...

Més imatges...

dilluns, 3 de desembre del 2007

Madrilenyades

  • ¿Que vaisza a bajar del metro?
  • Tenéis que continuar bien bien unas 3 calles
  • Los lunes y los jueves hace dejunio
  • ¿Te has sacado las botas a gusto?
  • Me hace daño el cuello
  • Me hace rabia
  • Si nunca como patatas, me gustan con ajo y aceite
  • Lo llevaré a cuello y cordero
  • No me gustas con ojeras de sol
  • Ayer andamos toda la tarde
  • Esto es, no nada menos, muy importante
  • En tengo muchos
  • Perdona por este desgavel
  • Y más...

dissabte, 1 de desembre del 2007

Qüestió de prioritats

Ahir es publicava el següent vídeo sobre la situació de Rodalies. És quan ICV fa aquestes coses que ens enamora més. Sabeu del cert que quan hem de criticar algú no ens estem de res, però aquest cop no podem sinó aplaudir-los i encoratjar-los. Veieu el vídeo, no calen més paraules.