Neveres

Avui ens disposàvem a reobrir aquest espai amb una altra qüestió, però, malgrat les nostres reticències, ens hem vist abocats a tractar el gran tema de la setmana: l'apagada, la graaaaaan apagada! Se n'han dit de tots colors: que si això al s.XXI és inacceptable, que si vivim en un país en vies de desenvolupament, que si la mala gestió d'uns, que si la deixadesa dels altres, que si no puc carregar el mòbil, que si m'he perdut el capítul de Ventdelplà, i tot un reguitzell infranquejable... Pel que fa a mi, l'apagada m'ha afectat força, ja que l'empresa en què treballo ha estat un dels pocs clients que aquest matí encara no disposava de llum des d'ahir a les 11 del dematí.

Ara bé, crec que cal fer una anàlisis a posteriori, si us plau, de certes cosetes:

1. El que ha passat demostra certes qüestions:
   
1. L'ésser humà no pot pretendre controlar-ho tot, i és quan ens creiem capacitats per fer-ho i de cop passa qualsevol imprevist que arriben les frustracions, els mals rotllos, i el nerviosisme.
2. Com el nostre Messies ja fa anys que ve anunciant, hi ha uns quants sectors de producció que no poden, sota cap concepte recaure en mans privades: l'aigua, l'Energia (elèctrica, gas i qualsevol altra), les telecomunicacions (telefonia, ràdio,...), la Banca i la construcció, com a mínim. El motiu és que no pot ser que serveis tan bàsics per a una societat depenguin de personal que el que pretén, únicament, és fer negoci, ja que aleshores es prioritza el rendiment econòmic davant l'interès general. L'electricitat és necessària, sigui o no rendible.
   
3. No pot ser que les nostres ciutats siguin tan dependents del subministrament elèctric, és a dir, si Barcelona disposés de semàfors que funcionessin, tots ells, amb plaques solars no hi hagués hagut cap caos circulatori. El mateix amb els edificis: si els edificis amb ascensors disposessin de plaques solars i bateries per, com a mínim, en casos d'emergència poder fer front a certes qüestions –com alliberar veïns de l'ascensor– tots viuríem molt més tranquils.
   
4. La gent s'indigna per certes tonteries de forma massa ràpida, i, sincerament, la gent s'avorreix massa.
   
2. No podem caure en l'error de responsabilitzar els diferents Governs del que ha passat. La responsabilitat és, única i exclusivament, d'una empresa privada que es diu FECSA-ENDESA, i, com a molt, podríem parlar de la famosa "RED ELÉCTRICA". Per molt que fa un temps es signés un acord entre Govern central i Endesa que a canvi de la condonació d'uns diners que Endesa devia i que el Govern perdonava per tal que la companyia fes tasques de manteniment (o una historieta similar), és responsabilitat de l'empresa no haver-los destinat adequadament, o, simplement, no haver-los destinat.
   
3. Per tant, si som tan liberals, no vull ni a sentir a parlar de compensacions econòmiques per part dels governs, ni de queixes als polítics ni demés. Oi que quan no t'agrada el pa que compres et queixes al forn, i no pas a l'ajuntament? Doncs aquí igual. Com hi hagi la mínima despesa pública seré jo qui em rebotaré –civilitzadament, això sí–, perquè no em donarà la gana que els meus impostos es destinin a una empresa privada.
   
4. Espero que Endesa no només pagui als usuaris i empreses les pèrdues i els danys ocasionats, sinó que també ens pagui –a la Generalitat i a l'Ajuntament de Barcelona– les despeses que ha costat mobilitzar aquestes dies els cossos de Bombers, de Mossos, de Guàrdia Urbana, d'ambulàncies i de metges i demés personal sanitari. Jo, com a ciutadà, no estic disposat que una part dels meus impostos que anaven destinats a altres assumptes es derivin a pagar hores extres de tot aquest personal, quan la culpa és d'una empresa privada. Oi que quan a un individu se li queda el gat dalt de l'arbre i els bombers hi van després li passen la factura? Doncs aquí igual.
   
5. La ciutadania som uns imbècils adolescents. Podem estar d'acord que no ha estat una cosa gaire agradable, però no puc entendre les reaccions histèriques del personal quan ahir –i avui uns pocs–, que no feia ni una nit que no tenien llum, diversos individus van sortir al carrer a fotre xerinola amb cassoles –com si d'una mani contra la guerra es tractés–, altres van anar a manifestar-se davant dels operaris –100% innocents de tot el que passava– d'Endesa que estaven arreglant les avaries, uns pocs van sortir a fer merder al carrer, etc. Vejam, tant greu és per a la nostra existència estar una nit sense llum??? T'estan dient per tot arreu que ha succeït un gravíssim accident i tu no fots altra cosa que fotre més llenya al foc. Quina responsabilitat ciutadana! Ara, el més tremendu és que darrere d'aquests grans manifestants el que hi ha és gent amargada, amb frustracions: darrere el que pica la cassola i crida "Hereu dimissió" hi ha l'home envejós perquè al seu company de feina l'han ascendit i a ell no.
   

A voltes em pregunto què ens passarà el dia que realment patim una catàstrofe. Com reaccionarem si ens inundem com al Regne Unit? Aleshores, si som proporcionals, haurem de matar algú, com a mínim!!! Realment és comprensible l'actitud de molts ciutadans? No sé si realment hem d'estar "indignats"; jo més aviat diria que hem d'estar expectants, i indignar-nos si Endesa pretén no pagar-nos el que ens deu, o bé si els nostres Governs pretenen ajudar la companyia d'alguna manera. Aleshores sí que ens haurem d'indignar. Ara, el que avui ha passat és el mateix que si compres material escolar i et surt defectuós o et donen una caixa sense res en el contingut: un error que cal arreglar i recompensar.

Per tant, el que hagués estat més lògic, el que hauria estat una prova de societat madura i avançada és que d'aquí 9 mesos haguessin nascut més infants de l'habitual, o que ahir i avui s'haguessin vengut més preservatius que la resta de dies... El demés: pura tonteria adolescent i autoengnay.



N.B. A propòsit, preservatius no, però ja veureu com a l'hora de reclamar diners, resultarà que tothom, precisament, aquell dia a la nevera hi tenia el millor caviar de Moscú, el peix fresc per excel·lència i no sé quantes coses més... Quin país, quin país!

Ben aviat...

Gràcies a tots els seguidors que seguiu a l'aguait, a l'espera d'un nou article!! Un cop més, ens heu cregut morts, però no estem morts, sinó que estem fent vacances bloggils.

Una atenció especial es mereixen els autors del blog dodellengua.blogspot.com, que tot seguit linkarem. Es tracta d'un espai de reflexió lingüística. Molt interessant l'article sobre el llenguatge no sexista. Ara bé, no acabem d'apreciar la diferència entre "siseta" i "migdia", car les dues paraules comparteixen una de les diverses entrades del diccionari que cada una planteja...


En fi, ben aviat ens tornem a trobar!!!

La Trampa

Un dels avantatges d'haver de treballar escoltant Flaix Fm és que pots descobrir certes cosetes. Aquí va.

A finals del 99 –farà tot just 8 anys–, Gigi d'Agostino publicava l'àlbum "L'amour toujours", que incloïa 23 cançons, entre les quals hi havia, òbviament, la cançó "L'amour toujours". A continuació us el penjo.

Paral·lelament a aquesta informació, vull destacar que aquests dies no para de sonar per la ràdio –i d'aparèixer per televisió, en l'anunci d'un automòbil– la cançó "Las de la intuición", que es veu que es un èxit brutal i impressionant. Bé, us la penjo també aquí.

Us aconsello que compareu les cançons a partir, més o menys, del minut 0:50. Espero que flipeu tant com jo. Ja em direu el què.

La feina

El nostre líder, en el seu moment, ens va ensenyar que a l'estiu, si durant el curs s'estudia, és altament recomanable treballar, i, si és possible, treballar en una feina que requereixi activitat física, per tal de saber què és això de treballar de debò. Així ho he fet jo mateix, aquest estiu. Porto, comptant el dia d'avui, una setmana i aquestes són les conclusions a priori:

• Les feines que puguin fer les màquines, que les facin les màquines. D'una altra manera es menysté i es desaprofita absolutament la intel·ligència humana.
  
• L'autèntic enemic del proletariat no és pas l'empresari, sinó l'encarregat, individu que contínuament pretén impressionar l'empresari a fi que o bé li apugi el rang o bé l'esculli d'hereu de l'empresa, tot putejant el treballador, a base de pressions i mal rotllos constants.
  
• En qualsevol feina amb d'altres companys sempre ens trobarem amb "el auténtico" que tan bé Ska-p descrivia fa anys, aquells individus que des de la taula, des de la barra del bar, o des del lloc de merda que tenen a la feina saben dirigir el món de tal manera que denota que els dirigents, siguin del color que siguin, són uns autèntics ineptes. Ell, des del seu lloc de fer caixes de comandes de material escolar, ens salvarà.
  
• Si m'oferissin la possibilitat de treballar no pas per hores sinó per feina feta estic convençut que rendiria més, és a dir, faria el mateix amb menys temps, perquè a mi també m'interessaria fer-ho més ràpid i marxar a casa. Així mateix, si m'oferissin la possibilitat de cobrar un extra si produís més de l'estàndard en un temps determinat, també estic convençut que rendiria més.
  
• Treballar escoltant Flaix FM redueix la capacitat de producció.
  
• Fugint de tòpics, existeix un prototip d'individu jove (entre 16 i 35 anys) catalanoparlant, catalanista i independentista, d'idees anarco-liberals, i consumidor de músiques house, màquina, tecno, i d'altres derivats i subterfugis.
• Hem de fer alguna cosa en aquest país per reconduir l'oci de la gent jove, i no parlo pas de mesures per evitar accidents de trànsit, sinó d'OCI, d'oferta de lleure.
  
• S'han de prendre mesures per obligar les empreses a reciclar: Agendes 21 obligatòries ara mateix.
  

De moment, tenim aquestes conclusions, però aviat en tindrem d'altres, segur...

Pinyol 31, l'obrer

Han tornat!

Marçalaris han tornat de nou a carregar les piles!! Pel que sembla, la notícia s'ha confirmat avui mateix: divendres podrem gaudir d'un nou espectacle de Marçalaris a Sabadell, concretament a un lloc tan exquisit com el cafè-teatre Nou Vapor.

Dades concretes:

Lloc: Cafè-teatre Nou Vapor (c/ Turull, 2), Sabadell
Dia: divendres 6 de juliol
Hora: 23.00h

Us hi esperem!!!

Escriure

Sovint no tens ganes d'escriure, i no escrius.

Pinyol d'Oliva

Deplorable

Em llevo. Una del migdia. Aquesta nit me l'he passada despert: és festa major a Sant Cugat, Barberà i Terrassa. Tanmateix, no us penséssiu que m'he passat la nit sencera despert per gust, sinó perquè m'havien demanat uns companys de Terrassa ajut en una barraka que havien muntat.

Després, doncs, de fer de barman, he pogut corroborar diverses qüestions:

• El millor argument que pot tenir un adult per atacar el col·lectiu jove és presenciar una festa major de caire alternatiu-juvenil, és a dir, unes barrakes. Quin fàstic, sincerament.
  
• Tant en les barrakes de Sant Cugat, com en les de Terrassa –com en qualsevol lloc– hi ha una quantitat de joves impressionant, és a dir, no són la minoria de catalans els participants d'aquest esdeveniment.
  
• De tots els que vénen, seria una manca de rigor científic no dir que la majoria dels participants a les 3 de la matinada ja estan que no s'aguanten drets. Certament, com en tot, sempre hi ha excepcions.
• Passejar per unes barrakes quan s'estan finalitzant fa mal, provoca tristesa, i certifica fins a quin punt l'ésser humà la pot arribar a cagar, fins i tot jugant-se la seva vida.
  
• No és gaire positiu, sincerament, el tractament que es fa de la qüestió des de certs col·lectius, ideologies, i mitjans de comunicació. Sincerament, emborratxar-se fins que surti el Sol, tot semblant una piltrafa, no és ni progressista, ni d'esquerres, sinó tot el contrari, ja que emborratxats els treballadors mai podrem fer la revolució.
  
• Celebro la presència dels Mossos d'Esquadra a l'entrada de les barrakes de Sant Cugat, i el control que feien dels objectes i individus que hi entraven. Així ho vaig comunicar a un agent en sortir-hi, atès que hi havia una enorme pancarta penjada al costat que deia una cosa així com "fora la policia. els joves no us volem". Vaig tenir ganes de dir a l'agent que no es pensés que tots els joves érem iguals, i que tant jo com el company que venia amb mi, estàvem molt satisfets de la seva feina. Ens ho va agrair.
• Finalment, allò progressista i realment avançat seria, ni més ni menys, muntar tota una campanya social per posar les coses al seu lloc en matèria de drogues: aquell individu que necessita fotre's segons quines substàncies al cos és algú d'una notable baixesa moral, especialment si la raó d'ingerir aquests productes és tan frívola com passar millor la festa. S'ha de ser patètic, en aquesta vida, per no saber-ho passar bé sense dependre d'un líquid, d'una herba o d'uns polvets blancs. Reconec que al llarg de la meva existència he agafat una trompa: greu error. Tots en cometem. I aquest error no va fer sinó confirmar encara més la meva postura. Sempre he trobat innecessàries les festes dionisíaques basades en l'alcohol. Per què no fem el mateix amb el sexe? Per què ningú no proposa mai una entrompada col·lectiva de sexe? Perquè som uns cagats, uns conservadors i uns reprimits. És necessari que socialment condemnen tota ingestió de productes de manera desmesurada, i això, a Espanya, avui no està passant.
  

Pinyol 27, ben despert