Ja fa temps que mica en mica ens apropem a l'Islam, no tant perquè pretenguem convertir-nos-hi, sinó per curiositat humana, per saber quin n'és el funcionament.
De tot aquest temps en podem treure una conclusió prou bona: ens encanten els catalans, de tota la vida, que s'han convertit a l'Islam. Ens cauen molt bé. El motiu és ben senzill: ens repugna d'allò més el nerviosisme de tot l'stablishment català per l'arribada d'immigració provinent del Magreb i d'altres zones musulmanes, mentre no els preocupa gens ni mica la immigració asiàtica o llationamericana. Això encara esdevé més detestable quan resulta que els col·lectius més integrats al nostre país –és a dir, que no només n'aprenen la llengua, els costums i les conductes bàsiques, sinó que ho integren completament– són, precisament, els de diferents cultures aràbiques, musulmanes, etc. De fet, són nombroses les famílies del Marroc en què de pares a fills parlen en amazic encara, però entre germans parlen en català.
El motiu, doncs, del nerviosisme català no es deu al fet que aquests col·lectius no s'integrin al nostre país, sinó a dues dades: justament la contrària –és a dir, que són dels pocs que s'organitzen en associacions cíviques per reclamar els seus drets, i això molesta–, i, sobretot, la qüestió religiosa. És clar, com que els llatinoamericans són, en gran part, catòlics o evangelistes, cap problema; i com que els asiàtics, si s'organitzen ho fan en societats tancades –malgrat que tot sovint bo i mafioses–, però en cap dels casos toquen els collons a la qüestió pública, doncs endavant.
Per tot això, ens encanten els catalans que tenen, per sort, tots els drets i deures, i s'han passat a l'islam! És la millor de les ironies! D'aquí quatre dies tindrem Reventosos, Xirinacs, Cireres, Solàs, Boixos, Boschos, i molts més, tots, arreplegats, demanant mesquites als centres de les ciutats més importants! Jajajaja! I això no veieu la gràcia que ens fa, car tots els catalanets no podran dir-los allò de "vosaltres no teniu drets!", "sou immigrants i us heu d'adaptar", "fora de la nostra terra!", perquè seran els seus propis fills!
7 comentaris:
Ui, no et pensis. Alguna gent és tant tonta que quan dius que t'has fet musulmà, ells interpreten que t'has fet moro i per tant passes a ser estranger.
Es calcula que a Espanya hi ha més de 20.000 musulmans "nous". El fenomen és inclús més important a Anglaterra, França i Alemanya.
Alguna cosa deu fallar per als islamòfobs: l'Islam és la religió/creença/ideologia més desprestigiada del món i, en canvi, és la que més creix cada any.
Els musulmans només podem dir una cosa davant això: al-hamdou lilah.
Un salut company. I gràcies pel post.
En uns moments en què la societat civil s'ha abraçat sense manies a la fe en el pensament positiu, el creixement personal i la meditació cofoia, cal recordar que, la musulmana, la cristiana o qualsevol de les altres fes tradicionalistes són una mica més exigents -i menys mesquines. Les connivències trontollen si comencem a parlar de l'inefable! Allahu Akbar!
Doncs si és el meu fill, millor. Més oportunitats per fotra-li un clatallot que l’enviï al Marroc directe! Però vaja, cagant llets!!
A mi els musulmans no em molesten gens, no més que qualsevol ésser que, sota la meva opinió, faci nosa. Tant me fa si és àrab, xino, llatinoamericà o a topus. Però estupideses les justes, siusplau. Què passa, que ara està de moda portar el burca?? Que es pintin de marró la cara per semblar més reals, si de cas. Va home va, això de convertir-se només té un nom: snob. A banda, està clar, de inseguretat, manca de personalitat, falta de inquietuds, necessitat imperiosa de fugir i similars. Un català que, sense més ni més, amb tot el que el país li pot donar, l'única sortida que veu és l'islam (una religió, certament, radical i extremista) és com un marginat que s'apunta a una secta. I no ho dic per l’islam en sí, sinó per la incoherència que el fet suposa. És veritat que poden existir excepcions. Si resulta que un jove català se’n va al Marroc, per exemple, i s’hi queda a viure durant suficientment temps com per captar-ne la seva cultura, és comprensible. Un no és d’on ha nascut sinó d’on fa vida, d’on se sent a casa. Ara bé, perquè això passi fan falta una sèrie de factors. Viatjar al Marroc, com qui se’n va a París, i tornar a Barcelona al cap d’una setmana enlluernat, amb la solució a tots els teus dubtes, ja és una altra cosa. També té un nom, eh: noi/a, tens un problema.
jajaajaja pintar-se la cara d marró,am el plastidecor a la motxilla per si se'n va la pintura jajaja!
Visca la conversió, visca Maichel Jackson!!! Ell, al fer-se blanc, va dotar de prestigi la nostra raça i, sobretot, sense ofendre la seva, la negra. I tant, home, endavant! Si no tens més feina, dignifica't!
En Maichel Jackson porta plastidecors blancs a la butxaca??
A l'anònim només li diré que el fet de viatjar al Marroc, precissament al Marroc, més que donar-te ganes de fer-te musulmà, te les treu. Jo hi vaig està tres messos (no una setmana), i vaig poder comprobar les conseqüències de que aquest país estigui governat per lleis occidentals i no pas islàmiques.
Però vaja, és igual. La provocació infantil no cola. Ens han dit tantes coses que el teu comentari ens queda curt.
Aunque estoy muy cansado de la tiranía de la corrección política, lo siento, no acabo de pillarle la gracia a eso del plastidecor.
No digo que sea desafortunado o des-graciado, solo digo que no lo entiendo.
Y si alguien explora nuevas dimensiones personales, no creo que vaya precisamente escaso de inquietudes. Es demasiado facil faltar al respeto, se puede ser más ambicioso a la hora de hacer comentarios.
Publica un comentari a l'entrada