Espanya, ¿problema o solució?

1. • Culpar altres de tots els nostres mals és una forma còmoda i interessada d'eludir responsabilitats
   

MARTÍN TOGNOLA

SALVADOR Milà*

En aquest moment, quan s'apunta el final d'un dels períodes més llargs de creixement econòmic, plena ocupació i expansió demogràfica i urbanística a Catalunya, i just quan ens acabem de dotar d'un nou Estatut d'Autonomia que amplia la nostra capacitat d'autogovern i de finançament, es manifesten de forma explosiva un conjunt de greuges acumulats que sembla que hagin obtingut l'acord dels principals agents socials, econòmics i polítics del país.

S'està construint un ampli consens segons el qual els nostres serveis públics de mobilitat són insuficients, els ferrocarrils dependents de l'Estat es troben en pèssim estat i es gestionen malament, el dèficit d'inversió en infraestructures per part de l'Estat a Catalunya és discriminatori en relació amb la resta d'Espanya o el nostre sector productiu és massa dependent de la construcció, i al mateix temps ineficient des del punt de vista energètic i poc competitiu; que la vivenda és inaccessible, etcètera.

TOT AQUEST panorama, descrit de forma impressionista, posa de manifest l'arrelada tendència d'alguns líders polítics, econòmics i d'opinió a passar del cofoisme acomodatici al victimisme acrític. Només cal recordar aquí que, fins fa ben poc, el discurs correcte era el que únicament reclamava inversions per a l'AVE, les ampliacions de l'aeroport de Barcelona i més autopistes i autovies, menyspreant sempre el ferrocarril convencional i el transport públic, cosa que encoratjava el creixement urbanístic il.limitat i el lliure mercat de sòl i vivenda o que aplaudia les deslocalitzacions industrials en nom del trinomi turisme-serveis-construcció...

Però el més sorprenent és que en l'actual etapa d'exacerbació crítica sobre les deficiències del model d'infraestructures i de finançament de Catalunya no apareixen excessius elements d'autocrítica, més enllà de la tímida reflexió sobre la falta d'iniciativa de part de l'empresariat català feta pública de forma limitada pel Cercle d'Economia. Per contra, sembla que es vol aprofitar l'ocasió per a una nova fugida cap endavant que situa la culpa de tots els nostres mals en "Espanya" --així, en general-- davant d'una Catalunya "víctima" --també sense distincions--, cosa que no deixa de ser una manera còmoda i interessada d'eludir responsabilitats. També és una forma de diferir els canvis necessaris en les prioritats polítiques, econò- miques i socials que incumbeixen solament o de forma principal a la societat i al Govern catalans, confiant-los a l'exercici d'un "dret a decidir" més gran, sense abans passar comptes del que fins ara "hem decidit" o del que "podríem decidir i no volem" amb els instruments d'autogovern i finançament de què ja disposem.

Es posa l'accent en la "desafecció" de Catalunya cap a Espanya sense aturar-nos a valorar el grau de "desafecció" que s'ha practicat durant massa anys des dels àmbits de poder català cap a la Catalunya real, la de la gent del carrer cap a un territori triturat.

És clar que a Espanya s'han portat a terme i segueixen pervivint algunes polítiques discriminatòries des d'algunes polítiques governamentals --no solament de l'Estat, sinó també autonòmiques-- i se segueixen fomentant estats d'opinió menyspreadors per a Catalunya, tant des de l'oposició com des de molts centres de poder econòmic, per no parlar d'alguns líders d'opinió i fins i tot d'alguns púlpits. Per desgràcia això ha succeït en moltes de les etapes de la història moderna i contemporània, amb diversa intensitat. Però davant d'això la qüestió, des de Catalunya, és com oposar raó a desraó i no caure en despropòsits pitjors, com superar aquests obstacles, com fer-nos valer perquè siguin efectius els màxims drets i els màxims recursos que legalment se'ns reconeixen, com exercir sense traves les grans responsabilitats que hem assumit i, naturalment, com ampliar i modificar aquells marcs legals i institucionals que s'han quedat estrets o obsolets.

¿LA SOLUCIÓ, doncs, és desentendre'ns d'Espanya, trencar ponts, trastocar voluntats, dir que tots són iguals? ¿O bé, aprendre de la nostra història i veure com Catalunya només ha avançat de forma efectiva en el seu autogovern quan ha sabut ser un model a seguir, un motor de modernització i de canvi del conjunt de les institucions i la societat espanyoles; quan s'ha sabut implicar en la resolució de problemes que són generals i en el canvi de polítiques a partir de sàvies aliances amb els sectors polítics, socials i econò- mics progressistes i modernitzadors de la resta de l'Estat, que d'haver-n'hi n'hi ha i no necessiten "pedagogies" sinó propostes per avançar units en la configuració d'un Estat modern, federal i laic?

Així ho van saber fer els líders de Catalunya des del segle XIX amb Pi i Margall, o ja entrat el segle XX amb Prat de la Riba, o en l'adveniment de la Segona Repú- blica amb el pacte de Sant Sebastià que ens va portar la primera autonomia, o en la lluita contra el feixisme durant la guerra civil, o bé en la transició democràtica amb el restabliment de la Generalitat i una Constitució avançada o, finalment, amb la reforma de l'Estatut de l'any 2006. No ens enganyem, si tenim un problema amb Espanya, la solució passa també per ella.

* Diputat d'ICV-EUiA en el Parlament.