Espanya, ¿problema o solució?

1. • Culpar altres de tots els nostres mals és una forma còmoda i interessada d'eludir responsabilitats
   

MARTÍN TOGNOLA

SALVADOR Milà*

En aquest moment, quan s'apunta el final d'un dels períodes més llargs de creixement econòmic, plena ocupació i expansió demogràfica i urbanística a Catalunya, i just quan ens acabem de dotar d'un nou Estatut d'Autonomia que amplia la nostra capacitat d'autogovern i de finançament, es manifesten de forma explosiva un conjunt de greuges acumulats que sembla que hagin obtingut l'acord dels principals agents socials, econòmics i polítics del país.

S'està construint un ampli consens segons el qual els nostres serveis públics de mobilitat són insuficients, els ferrocarrils dependents de l'Estat es troben en pèssim estat i es gestionen malament, el dèficit d'inversió en infraestructures per part de l'Estat a Catalunya és discriminatori en relació amb la resta d'Espanya o el nostre sector productiu és massa dependent de la construcció, i al mateix temps ineficient des del punt de vista energètic i poc competitiu; que la vivenda és inaccessible, etcètera.

TOT AQUEST panorama, descrit de forma impressionista, posa de manifest l'arrelada tendència d'alguns líders polítics, econòmics i d'opinió a passar del cofoisme acomodatici al victimisme acrític. Només cal recordar aquí que, fins fa ben poc, el discurs correcte era el que únicament reclamava inversions per a l'AVE, les ampliacions de l'aeroport de Barcelona i més autopistes i autovies, menyspreant sempre el ferrocarril convencional i el transport públic, cosa que encoratjava el creixement urbanístic il.limitat i el lliure mercat de sòl i vivenda o que aplaudia les deslocalitzacions industrials en nom del trinomi turisme-serveis-construcció...

Però el més sorprenent és que en l'actual etapa d'exacerbació crítica sobre les deficiències del model d'infraestructures i de finançament de Catalunya no apareixen excessius elements d'autocrítica, més enllà de la tímida reflexió sobre la falta d'iniciativa de part de l'empresariat català feta pública de forma limitada pel Cercle d'Economia. Per contra, sembla que es vol aprofitar l'ocasió per a una nova fugida cap endavant que situa la culpa de tots els nostres mals en "Espanya" --així, en general-- davant d'una Catalunya "víctima" --també sense distincions--, cosa que no deixa de ser una manera còmoda i interessada d'eludir responsabilitats. També és una forma de diferir els canvis necessaris en les prioritats polítiques, econò- miques i socials que incumbeixen solament o de forma principal a la societat i al Govern catalans, confiant-los a l'exercici d'un "dret a decidir" més gran, sense abans passar comptes del que fins ara "hem decidit" o del que "podríem decidir i no volem" amb els instruments d'autogovern i finançament de què ja disposem.

Es posa l'accent en la "desafecció" de Catalunya cap a Espanya sense aturar-nos a valorar el grau de "desafecció" que s'ha practicat durant massa anys des dels àmbits de poder català cap a la Catalunya real, la de la gent del carrer cap a un territori triturat.

És clar que a Espanya s'han portat a terme i segueixen pervivint algunes polítiques discriminatòries des d'algunes polítiques governamentals --no solament de l'Estat, sinó també autonòmiques-- i se segueixen fomentant estats d'opinió menyspreadors per a Catalunya, tant des de l'oposició com des de molts centres de poder econòmic, per no parlar d'alguns líders d'opinió i fins i tot d'alguns púlpits. Per desgràcia això ha succeït en moltes de les etapes de la història moderna i contemporània, amb diversa intensitat. Però davant d'això la qüestió, des de Catalunya, és com oposar raó a desraó i no caure en despropòsits pitjors, com superar aquests obstacles, com fer-nos valer perquè siguin efectius els màxims drets i els màxims recursos que legalment se'ns reconeixen, com exercir sense traves les grans responsabilitats que hem assumit i, naturalment, com ampliar i modificar aquells marcs legals i institucionals que s'han quedat estrets o obsolets.

¿LA SOLUCIÓ, doncs, és desentendre'ns d'Espanya, trencar ponts, trastocar voluntats, dir que tots són iguals? ¿O bé, aprendre de la nostra història i veure com Catalunya només ha avançat de forma efectiva en el seu autogovern quan ha sabut ser un model a seguir, un motor de modernització i de canvi del conjunt de les institucions i la societat espanyoles; quan s'ha sabut implicar en la resolució de problemes que són generals i en el canvi de polítiques a partir de sàvies aliances amb els sectors polítics, socials i econò- mics progressistes i modernitzadors de la resta de l'Estat, que d'haver-n'hi n'hi ha i no necessiten "pedagogies" sinó propostes per avançar units en la configuració d'un Estat modern, federal i laic?

Així ho van saber fer els líders de Catalunya des del segle XIX amb Pi i Margall, o ja entrat el segle XX amb Prat de la Riba, o en l'adveniment de la Segona Repú- blica amb el pacte de Sant Sebastià que ens va portar la primera autonomia, o en la lluita contra el feixisme durant la guerra civil, o bé en la transició democràtica amb el restabliment de la Generalitat i una Constitució avançada o, finalment, amb la reforma de l'Estatut de l'any 2006. No ens enganyem, si tenim un problema amb Espanya, la solució passa també per ella.

* Diputat d'ICV-EUiA en el Parlament.

Madrid

No sabrem si aquest cap de setmana podrem garantir publicacions, car demà mateix el CNP agafarem l'AVE a Sants per anar a la capital. Per aquest motiu, tampoc ens veureu a la manifestació de l'1-D, tot i que prometem, enmig de la Gran Vía, entonar un: ANTES PARTÍO QUE DE TU PARTIDO.

De fet, el cert és que tampoc ens feia excessiva gràcia manifestar-nos l'1-D envoltat de gent com l'Artur Mas. Sincerament, és d'allò més cínic que un dels principals culpables del caos de Rodalies i de la manca d'inversió ara s'erigeixi com el defensor aferrissat de la mobilitat sostenible: toca't els collons, col·lega. 

Així que, au, agafem el trenc que "nos bajamos en Atocha, nos quedamos en Madrid".

JUGUEM A FUTBOL?

Després de certs dies de descans, hem reprès l'activitat bloggil i prometem portar al damunt força dinamita. Per començar, una qüestió de salut. Salut!

Que al nostre país es llegeixen pocs llibres és una evidència tan estadística com que la gent s’informa poc dels afers polítics del seu propi territori –els estudis revelen que la majoria de catalans no és capaç de pronunciar el nom de més de tres Consellers de la Generalitat.

Ara bé, tot sembla indicar que aquestes màximes no s’acaben de complir en el terreny de(l) joc: els diaris esportius són els documents escrits més venuts i les seccions d’esports de la premsa convencional ocupen una gran part de les seves edicions. Per tant, el seguiment de l’esport és el pa de cada dia per a la majoria de les famílies catalanes.

Tanmateix, fora bo preguntar-nos en què s’ha convertit, realment, l’esport als països suposadament desenvolupats? Som conscients que etzibar una càrrega anticapitalista contra l’esport serà ràpidament acusat de tòpic progre del s. XX; ara bé, l’actitud oposada, és a dir, la més absoluta indiferència davant d’una societat opulenta, mediocre, inculta i idiota –tant en el sentit actual del terme, com en el sentit grec, idiotikós– és encara més ridícula que la de la primera opció.

Si analitzem amb ulls crítics la situació dels països desenvolupats pel que fa a la qüestió de l’esport ens adonem que és força contradictòria: ironies de la vida, aquells països amb més tradició futbolística –com el nostre­– són, precisament, aquells països amb una societat més sedentària i menys esportista –i, tot sigui dit de passada, menys culta. És a dir, la quantitat de clubs de futbol, de seguidors i de premsa esportiva per m2 és proporcional a la quantitat de quilograms per càpita. Com veiem, doncs, la qüestió ja no és només moral o d’opció ideològica –partidaris de la llibertat absoluta en els mitjans de comunicació i que, per tant, sigui la demanda qui els reguli; i partidaris de regular-los per tal d’equilibrar la informació– sinó que comença a esdevenir una qüestió de salut nacional o d’interès general: com a contribuent, exigeixo que els governs actuïn dràsticament contra el sedentarisme, que és la causa de moltes malalties, el cost de les quals hauré d’assumir jo a través dels meus impostos.

En conclusió, doncs, considerem imprescindible que els diferents governs i institucions públiques intervinguin sense pietat en els mitjans de comunicació i censurin a tort i a dret tota informació, publicitat i convocatòria esportiva que es vulgui publicar. Paral·lelament, el govern hauria de promocionar la pràctica de l’esport i l’exercici físic, a través de mesures com ara l’obligació de jugar en un equip amateur federat en cas de ser membre d’una penya esportiva o soci aficionat d’un club. És a dir, si vols (ad)mirar el Barça, hauràs de suar la cansalada prèviament: mente sana in corpore sano.

Les assemblees

A la facultat del nostre líder no hi ha altra cosa que no siguin pancartes de cartró convocant assemblees i manifestacions diverses, totes elles sense una finalitat excessivament clara ni transparent. 

Això de les assemblees és un fenomen força interessant. Al poble del nostre líder n'acaba de sorgir una de joves inquietats però gens inquietants. El més curiós d'aquest model és que s'erigeix contra aquells sistemes jerarquitzats però és molt interessant adonar-se de les relacions d'ordre implícites que s'hi creen. 

El pitjor de tot, però, és que cap d'aquestes assemblees serveix d'altra cosa que no sigui perdre el temps d'una forma impressionant, més que escriure en blogs. 

Ho dèiem l'altre dia amb un músic de Marçalaris: quan veig aquesta gent, tot d'una em torno de dretes, però és que m'hi obliguen!!!

L'ESTACA

Els Marçalaris ens ofereixen l'autèntica Estaca. Al final trobareu l'apòcrifa. Salut!

L'avi Siset la mirava

de bon matí empalmat

fent veure que al Sol es parava

i els carros veia passar

Siset que no et veus l'estaca

que et manté al banc bo i lligat

eps, que si intentes desfer-te'n

Tampoc podràs caminar (del mal que et fotrà...)

Si ens neguem tots

ella caurà

i molt de temps no pot durar

segur que es toca, es mulla i es tomba

ben sucosa deu ser ja.

Si te la tires fort per aquí

i jo me la tiro fort per allà,

segur que es córrer, crida i borda,

i en acabar es fot a fumar.

Però Siset fa molt temps ja

les mans se'm van arrugant,

fins quan la força se me'n va

es fa més ampla i més gran

Cert sé que està ben munyida

però és que Siset costa tant,

que a cops el braç m'hi obliga,

torna'm a dir el teu pla....aaa...

Si ens neguem tots...

L'avi Siset ja no diu res

Ni el vent se'l pogué emportar

Encara roman assegut al banc

I jo allà fent-lo costat. 

I ara que passen els nous vailets

M'estiren del coll per provar,

com jo tibava d'en Siset,

i al banc seuen a reposar.

Marçalaris

L'avi Siset em parlava de bon matí al portal,
mentre el sol esperàvem i els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l'estaca a on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar!

Si estirem tots ella caurà i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar.

Però Siset, fa molt temps ja les mans se'm van escorxant
i quan la força se me'n va ella es més forta i més gran.
Ben cert sé que està podrida i és que, Siset, pesa tant
que a cops la força m'oblida, torna'm a dir el teu cant

Si estirem tots ella caurà i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar.

L'avi Siset ja no diu res, mal vent que se'l va emportar,
ell qui sap cap a quin indret i jo a sota el portal.
I, mentre passen els nous vailets, estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset, el darrer que em va ensenyar.

Si estirem tots ella caurà i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar.

El tren

Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya: dues noietes, universitàries, s'asseuen davant nostre i continuen la conversa que ja tenien, en castellà. L'una li diu a l'altra que no sé quin dia va ser el primer en què ell la va agafar de la mà, primer perquè hi havia molta gent, però després, que estaven sols –sense gent– i es dirigien al seu cotxe, ell va continuar prenent-l'hi. Això ho explicava de tal manera que creia que l'individu ens recrearia un orgasme femení allà mateix. Tot seguit, aquesta mateixa noia rep una trucada –la seva cap a la feina–, i canvi el codi lingüístic: amb la jefa parla en català. En acabat, torna a canviar el codi, i li diu a la seva amiga que la seva cap és un encant, perquè, fixa't!, que li va dir que quan ella li volgués trucar, li fes una perduda i no es gastés diners més quan fos nadal per felicitar-la!!! Sort en tenim, que tan de bo tots els empresaris fossin igual de socialistes! Estan a punt de baixar quan s'esdevé la traca final de la mediocritat juvenil d'avui. Ella li diu: "¡mira, mi tía me ha regalao este libro!". El llibre era, com no podia ser d'una altra manera, Cartas para Claudia, del molt rigorós psicòleg Jorge Bucay. Sentencia final de la noia: "hay un párrafo que pienso memorizármelo y se lo diré a todos mis pacientes". Vinga, sí senyor, anem creant llicenciats!

Parlant d'onanisme...

Context: classe de sociolingüística, a què assisteix el nostre líder, en què es parla de les malalties degeneratives i un dels alumnes interpel·la el professor assegurant que aquestes no són tan greus, que se'n fa un gra massa. El professor respon:

Mira l'evolució que farà en 10 anys en Maragall i comprovaràs com n'és de greu!

Resposta en veu alta del nostre líder:

Ah, però, que no feia temps, ja, que la patia?

Silenci durant segon i mig, i esclat de riure furiós tot seguit.


Conclusió: als pinyols ens la rellisca força que en Maragall pateixi la malaltia que t'amaga les coses que guardes als calaixos. Ara bé, el que sí que desitgem és que mai més es tingui en compte l'opinió d'aquest home, això és, un malalt mental com qualsevol altre –i, per tant, tot el que surti del seu cap ha de ser menystingut–, ni que, de cop i volta, Catalunya s'interessi en excés per l'estudi de l'esmentada malaltia –eren força sobreres les pàgines i pàgines dels diaris explicant la malaltia un cop l'expresi havia fet la roda de premsa. I, per tant, les opinions que aquest individu recentment ha deixat anar sobre el nostre Estatut s'han de considerar pròpies d'un malalt, ric, però malalt.

Conclusió inductiva i experimental: tots els que critiquin el nou Estatut són uns malalts mentals, que han perdut la memòria del que vam ser, del que van ser.

La frase

L'anarquisme és, a totes llums, la versió antifa del liberalisme.

N.B. Per a més informació, podeu consultar aquest article.

El pitjor

• El pitjor que et pot passar en aquesta vida és voler ser una escalfabraguetes i néixer absolutament lletja, desagradable a la vista, un card: des de greus imperfeccions en la construcció dental, fins a desequilibris importants en el desenvolupament dorsal. 
  
• El pitjor que et pot passar és acostar-te a un home i que aquest et respongui: no xata, no, que avui tinc diners! En el cas que siguis un home, el pitjor que et pot passar és acostar-te a una dona i que aquesta et respongui: em sap greu, però ja he acabat el meu horari laboral d'assistent social. Si ets homosexual, aleshores cap problema, perquè el teu sector és exempt de tota aquesta porqueria, de moment...
• Aquelles dones que es posicionen absolutament contràries que els homes puguem veure-les, també –no només–, com a objectes sexuals són, de totes totes, les lletges, sens dubte. Perquè saben que tenen les de perdre; és a dir, saben que si ho permeten, els homes guapots –com els pinyols, malgrat tenir un líder tan lleig– ens quedarem amb les guapes i elles s'hauran de conformar o bé amb els lletjots o bé a  restar absolutament marginades.
• El problema, però, és per a aquelles que intenten disfressar-se de femme fatale i no són altra cosa que les lletges del poble, les primeres, vaja. La disfressa els sortirà molt cara, i si no ja ho veureu: el temps dirà. 

Si ets lleig/lletja, mal format/da, mal nascut/da –malparit/da–, t'aguantes. L'únic que pots, com a molt, intentar és aspirar a desenvolupar una altra qualitat, que no sigui la física –i molt menys, la química. Passa, però, que molt ens temem que l'aclaparament no us ho permetrà mai! Aquesta és la vostra mort!

N.B. El millor del cas és que encara sortirà algú que es donarà per al·ludit, i contestarà! Que es foti, per lleig o per lletja!