L'educació, el català, el funcionariat, i la campana de Gauss

Sempre que l'Albert comenta quelcom ens veiem en l'obligació de dedicar-li tot un post. I és que, en general, nosaltres i l'Albert compartim una opinió: a España hem d'intentar combatre la ganduleria i els veïns enginyerats.

Aquest post, però, no només és producte del comentari de n'Albert, sinó que també sorgeix per les informacions que ens arriben del nostre líder. Ens comenta que, a l'assignatura de Sociolingüística que ell està cursant, el professors va citar com a proposta que recentment s'està debatent per garantir la supervivència del català examinar els immigrants d'usos i costums catalans. Aquests cèlebres exàmens contindrien un apartat referent als coneixements lingüístics. És un debat força complex, no perquè tinguem problemes de consciència, sinó perquè són tants els motius per oposar-s'hi que no sabem si ho podrem dir tot.

En primer lloc, és cert que el nou estatut estableix el coneixement del català com a dret i deure de tots els ciutadans de Catalunya. De tots. Per tant, la primera pregunta seria la següent: a tots aquells catalans que no puguin acreditar, a través d'exàmens oficials, el nivell C de català se'ls exigirà el mateix examen? Concretament, el Burns català l'examinarem? Així mateix, els immigrants examinats seran tots aquells que vinguin de fora, vinguin d'on vinguin? És a dir, el fet de venir d'Espanya, o de la UE –i, per tant, ja gaudir de permís de residència–, serà motiu d'exempció? Més encara, el senyor Eto'o haurà d'examinar-se? Si vostès em diuen que un cop aprovada la mesura perquè els immigrants hagin d'acreditar coneixements mínims de català jo puc dirigir-me als jutjats i denunciar l'Eto'o per, no sé com ho podríem dir, gàndul (?), aleshores ho signo. En altre cas, fotin-se la mesura pel cul, que ja té nassos que precisament aquells que ens netegen l'escala hagin de passar un examen de quatre filòlegs.

En segon lloc, totes aquestes mesures demostren quelcom: el sistema d'immersió lingüística pujolenc que crèiem tenir a les escoles catalanes no funciona. A primària sembla que la cosa encara s'aguanta, però a secundària, especialment a la pública i a la privada –la concertada es salva una mica– és nefast. Nefast vol dir que la majoria de docents de secundària de la província de Barcelona imparteixen les classes en castellà, i això és un fet. Si les classes fossin en català, encara que hi hagués un sol immigrant, el català estaria garantit per a les properes generacions. Però no, sempre et trobes el professor que decideix canviar el codi perquè creu que els immigrants no l'entendran, la típica Yoly que decideix fer les classes en castellà perquè li és més fàcil, el facha de merda que no vol parlar ni un pronom de català, i un llarg etcètera que condemna a la puta misèria no només el català sinó la majoria d'immigrants –i no immigrants- joves de famílies castellanoparlants. Per tant, hem de tenir present que si el sistema educatiu funcionés no serien necessaris aquests exàmens, perquè el català l'asseguraríem amb les generacions posteriors. Però, és clar, és més fàcil –i covard– pressionar l'immigrant que té una feina de merda, que no pas el funcionari que té dret a vot –i la plaça fixa–, i si li toco massa el crostó se'm girarà en contra.

El repte, doncs, és fer que l'educació funcioni, no només en la qüestió lingüística, sinó en general. Abans de fer propostes crec convenient tenir present que estem parlant d'un camp, l'educació, que ha de tenir els millors professionals, i aquests han de tenir la millor formació. Per què? Perquè a les seves mans deixem la formació de les futures generacions. És a dir, necessitem només i exclusivament els individus més qualificats per fer aquesta tasca, i hem de desfer-nos dels mediocres, que tenen grans titulacions però que tenen el sentit de la pedagogia a la taula d'una oficina. I com ho podem aconseguir tot això? Senzill, amb dues mesures:

• Eliminem d'una vegada per totes el funcionariat. S'ha acabat. Res de places fixes. A canvi d'un augment del sou, proposem que els professors sempre tinguin present que l'any que ve no treballaran si no compleixen el que després direm. A més, l'actual sistema d'oposicions i places fixes és doblement pervers, ja que és injust per als possibles nous professors i injust per als alumnes, que estan condemnats a empassar-se professors mediocres fins que es jubilin. Ens expliquem. Avui, si un llicenciat vol ser professor es presentarà a unes oposicions en què competirà amb individus que tampoc tenen plaça, però, en canvi, no podrà competir amb aquell professor que fot 15 anys que ja té la plaça. Imaginem-nos que aquest llicenciat no obté la plaça, però, ironies de la vida, ha obtingut una qualificació més alta que aquella que va obtenir el professor que fa 15 anys que en gaudeix, ja que en el moment en què aquest es va presentar s'oferien més places, i, per tant, no necessitava tanta nota. Injust.
  
• L'examen dels examinadors. És a dir, tots els cursos –o, com a mínim, cada dos anys– de Catalunya haurien de passar, un cop finalitzat el curs, un examen idèntic per a cada curs i aplicat i corregit com l'actual selectivitat (el professor no sap a qui corregeix, i a l'inrevés). Les proves les establiria la Generalitat, en funció dels requisits programats per a cada assignatura de cada curs. Un cop obtinguts els resultats, tots aquells professors que tinguessin uns resultats que no complissin, aproximadament, la campana de Gauss haurien de ser sancionats, fins a un màxim de cinc anys seguits. A partir del cinquè any consecutiu, sense por, hauríem d'allunyar aquest individu de la docència, perquè es comprovaria que és un autèntic inútil en aquest terreny.
  

I això per què? Aviam, és obvi que a tots els cursos hi han, com bé apuntava l'Albert, alumnes ganduls. Però sempre en la mateixa proporció. Si la proporció no és la mateixa, aleshores el problema no són els alumnes, sinó el professor. Amb el mètode que proposem, tindríem una bona eina per conèixer quins docents funcionen i quins no. Així mateix, aquells professors més ben classificats, tot i que haurien de rebre una compensació, haurien de ser destinats a aquells centres i aquells cursos que necessiten dels millors professionals, i no com passa ara, que les escoles amb més necessitats són aquelles que, en general, tenen els professors més mediocres.

Finalment, referent a fer pagar als pares del fill gandul el curs que hagi de repetir, els pinyols hem de dir que seria una bona mesura sempre i quan anés destinada només a les famílies de classes mitjana i alta. No ens faria cap pena que els fills del senyor Artus Mas sortissin ganduls i el seu papa n'hagués d'assumir les despeses extres, però sí que trobaríem injust que ho apliquéssim a aquelles famílies que passen penes per pagar el poc gas que consumeixen.