Context: classe de sociolingüística, a què assisteix el nostre líder, en què es parla de les malalties degeneratives i un dels alumnes interpel·la el professor assegurant que aquestes no són tan greus, que se'n fa un gra massa. El professor respon:Mira l'evolució que farà en 10 anys en Maragall i comprovaràs com n'és de greu!
Resposta en veu alta del nostre líder:
Ah, però, que no feia temps, ja, que la patia?
Silenci durant segon i mig, i esclat de riure furiós tot seguit.
Conclusió: als pinyols ens la rellisca força que en Maragall pateixi la malaltia que t'amaga les coses que guardes als calaixos. Ara bé, el que sí que desitgem és que mai més es tingui en compte l'opinió d'aquest home, això és, un malalt mental com qualsevol altre –i, per tant, tot el que surti del seu cap ha de ser menystingut–, ni que, de cop i volta, Catalunya s'interessi en excés per l'estudi de l'esmentada malaltia –eren força sobreres les pàgines i pàgines dels diaris explicant la malaltia un cop l'expresi havia fet la roda de premsa. I, per tant, les opinions que aquest individu recentment ha deixat anar sobre el nostre Estatut s'han de considerar pròpies d'un malalt, ric, però malalt.
Conclusió inductiva i experimental: tots els que critiquin el nou Estatut són uns malalts mentals, que han perdut la memòria del que vam ser, del que van ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada