Ja fa temps que dic que, de tots els cursos acadèmics que al llarg de la història he cursat, si m'haig de quedar amb un, em quedo amb 4t d'ESO. Aquell curs em va canviar de dalt a baix, en tots els sentits. De fet, no em costaria afirmar que, de moment, ha estat de les temporades més dolces de la meva vida.
L'altre dia vaig anar a fer unes gestions al meu antic centre de secundària, i em vaig retrobar amb alguns dels protagonistes d'aquest curs. Vaig donar-los les gràcies de poder, a la Universitat, viure de rendes, com a conseqüència de la potent formació que ells –no només a 4t– em van donar.
Però 4t fou molt important, sobretot, per dues grans figures: el professor de llengua catalana i la professora de matemàtiques. El primer, que encara el segueixo en allò que fa, em va mostrar que la literatura era, sobretot, interessant; i que, si no es complia aquest requisit, era millor deixar de llegir el document en qüestió. Com es pot intuir, en gran part, per culpa d'ell ara curso filologia.
Com deia, l'altra figura va ser, sens dubte, la professora de matemàtiques. Era una jove professora molt activa, implicada en diversos moviments socials, vestia amb tot de coloraines, acostumava a somriure per tot arreu, i sempre tendia a quedar-se de bibliotecària a les hores pati, tot menjant unes mandarines. Va aconseguir el que gairebé ningú havia aconseguit mai en mi: fer-me entendre que les matemàtiques no era quelcom abstracte ni aliè a la realitat, sinó una cosa ben relacionada amb el dia a dia. Però ella, aquella jove professora de quart d'ESO, no només em va ensenyar això. Avui he vist què no recordava de les seves classes, i no eren, precisament, les arrels quadrades, o les derivades. Aquella vital i enèrgica matemàtica em va ensenyar que no cal l'infinit per ser feliç, que no és necessari un sou de catedràtic per complir aquest objectiu en la vida, que amb ben poca cosa, una mica d'humilitat i molt d'amor (de "bé", a l'estil platonià), n'hi ha prou per sentir-se realitzat; que, per tant, el nostre món consumista no té cap mena de sentit.
Avui he estat parlant –tot prenent unes cerveses i menjant alguna cosa– amb algú que feia ben bé 3 anys que no veia, o, com a mínim, amb qui no parlava. Massa temps, suficient per oblidar el coneixement transmès. Avui he pogut recordar la senzilla lliçó de 4t d'ESO. Espero que ja no necessiti revalidar-la de nou. Gràcies, noia de les mandarines.
El mestre pinyol
L'altre dia vaig anar a fer unes gestions al meu antic centre de secundària, i em vaig retrobar amb alguns dels protagonistes d'aquest curs. Vaig donar-los les gràcies de poder, a la Universitat, viure de rendes, com a conseqüència de la potent formació que ells –no només a 4t– em van donar.
Però 4t fou molt important, sobretot, per dues grans figures: el professor de llengua catalana i la professora de matemàtiques. El primer, que encara el segueixo en allò que fa, em va mostrar que la literatura era, sobretot, interessant; i que, si no es complia aquest requisit, era millor deixar de llegir el document en qüestió. Com es pot intuir, en gran part, per culpa d'ell ara curso filologia.
Com deia, l'altra figura va ser, sens dubte, la professora de matemàtiques. Era una jove professora molt activa, implicada en diversos moviments socials, vestia amb tot de coloraines, acostumava a somriure per tot arreu, i sempre tendia a quedar-se de bibliotecària a les hores pati, tot menjant unes mandarines. Va aconseguir el que gairebé ningú havia aconseguit mai en mi: fer-me entendre que les matemàtiques no era quelcom abstracte ni aliè a la realitat, sinó una cosa ben relacionada amb el dia a dia. Però ella, aquella jove professora de quart d'ESO, no només em va ensenyar això. Avui he vist què no recordava de les seves classes, i no eren, precisament, les arrels quadrades, o les derivades. Aquella vital i enèrgica matemàtica em va ensenyar que no cal l'infinit per ser feliç, que no és necessari un sou de catedràtic per complir aquest objectiu en la vida, que amb ben poca cosa, una mica d'humilitat i molt d'amor (de "bé", a l'estil platonià), n'hi ha prou per sentir-se realitzat; que, per tant, el nostre món consumista no té cap mena de sentit.
Avui he estat parlant –tot prenent unes cerveses i menjant alguna cosa– amb algú que feia ben bé 3 anys que no veia, o, com a mínim, amb qui no parlava. Massa temps, suficient per oblidar el coneixement transmès. Avui he pogut recordar la senzilla lliçó de 4t d'ESO. Espero que ja no necessiti revalidar-la de nou. Gràcies, noia de les mandarines.
El mestre pinyol
3 comentaris:
Realment els que vam voler aprofitar-lo vam gaudir molt, és tot un mestre!
La L*dia de les mandarines jaja, no va ser pas professora meva, però jo del professor de matemàtiques de 4t d'ESO també en guardo un gran record, tot i el seu aparent caos.
Realment, vist des d'avui, va ser una pena no poder disfrutar amb les classes del senyor V. Tot i això, 2 anys van donar per molt.
El públic reclama un blog del mestre! xD
Aix... quins records... si poguéssim tornar a l'ambient familiar de l'institut!
Per què a la universitat no hi ha professors així? I, precisament, no eren els professors de secundària prototípics... De fet, tothom ens deia que a la Universitat els professors eren d'aquell estil. La realitat és que els professors de la Universitat són com els de secundària.
Publica un comentari a l'entrada