Hobbes i els llops

A ningú se li escapa que d’un quant temps ençà les precaucions per un possible atac terrorista de caire internacional establertes pels governs dels països occidentals han augmentat considerablement. El debat que tenim davant, doncs, sembla girar al voltant de l’eix seguretat –que els estats suposadament democràtics ens volen oferir– vs. llibertat –que inclouria termes com la privacitat, el dret a la intimitat, etc. Intuïm, doncs, a primer cop d’ull, que allò que precisament hauria de garantir la llibertat de l’individu –la seguretat– és, de fet, allò que la destrueix.

Analitzem, primerament, els arguments d’aquells que defensen que la llibertat individual, així com tots els drets que segons ells se’n deriven, ha de prevaldre per davant de qualsevol interès de seguretat col·lectiva. Aquest col·lectiu argumenta que, malgrat que l’estat d’inseguretat sigui evident, mai es poden violar aquells drets individuals que les societats occidentals ostenten des de les revolucions liberals, això és: el dret a la intimitat, la presumpció d’innocència, el dret de reunió, la llibertat de premsa, l’habeas corpus, etc. Així doncs, per exemple, per a ells és inacceptable l’ús de càmeres de vídeo-vigilància als carrers i edificis públics, ja que ataca directament el dret a la intimitat i a la pròpia imatge. Així mateix, un altre clar cas del que ells consideren atemptats contra l’individu és el fet que els governs puguin intervenir les trucades telefòniques dels ciutadans sense ordre judicial.

En l’altra postura és on alguns ens trobem. Els arguments dels libertarians poden tenir cert valor en una societat adolescent, però no pas en una madura. Un ciutadà de peu, treballador, i complidor de les lleis democràtiques no hauria de tenir cap por a un major control per part de les forces de seguretat de l’estat democràtic –insistim en el terme democràtic perquè tota aquesta exposició no té sentit si no ens referim sempre i exclusivament a règims democràtics– ni tan sols en un augment de la repressió sobre les organitzacions terroristes. El motiu és ben clar: quin recel, quina por, puc tenir a les càmeres dels carrers si jo no sóc cap delinqüent?; per què m’ha de molestar que m’intervinguin les trucades telefòniques si jo no formo part de cap complot terrorista, sinó que compleixo la llei i pago els impostos religiosament? L’argument de l’atemptat contra la intimitat i la vida privada, de totes totes, coixeja, perquè, sincerament, si haig d’escollir entre reduir les possibilitats de transformar-me en molts trossets de carn a causa d’una explosió d’un grup terrorista, o evitar que els governs m’escoltin com li dic per telèfon “t’estimo” a la meva dona, és obvi que escolliré la primera, perquè si escollís la segona mai sabria quan seria la darrera vegada que li ho diria.

En conclusió, doncs, només aquells que tenen algun assumpte no legal a amagar –i, per tant, els delinqüents– poden no estar d’acord en un augment de les precaucions per part dels estats democràtics.


N.B. Tampoc useu els arguments tan escoltats tipus "que no ho veus, que si l'ésser humà és corrupte, els estats democràtics també, i, per tant, les forces de seguretat també?", perquè us diré que això seria igual que ho és ara, sense cap diferència.



Pinyol agressiu, indigest, infalible