Por

Aprofitant que el proper diumenge 1 de juliol els vallesans podrem gaudir d'una gran proposta musical gratuïtament (M-clan, a Barberà del Vallès), he decidit penjar una de les millors cançons del darrer disc d'aquest grup murcià, tant pel que fa a la música com per la lletra.

MIEDO

Para empezar
diré que es el final
no es un final feliz
tan sólo es un final
pero parece ser que ya no hay vuelta atrás.

Sólo te di
diamantes de carbón
rompí tu mundo en dos
rompí tu corazón
y ahora tu mundo esta burlándose de mi.

Miedo
de volver a los infiernos
miedo a que me tengas miedo
a tenerte que olvidar.

Miedo
de quererte sin quererlo
de encontrarte de repente
de no verte nunca más.

Oigo tu voz
siempre antes de dormir
me acuesto junto a ti
y aunque no estás aquí
en esta oscuridad la claridad eres tu.

Miedo...

Ya se que es el final
no habrá segunda parte.

Y no se cómo hacer para borrarte.

Para empezar
diré que es el final.

Miedo...

y aquí en el infierno
oigo tu voz.

Retrobament

Ja fa temps que dic que, de tots els cursos acadèmics que al llarg de la història he cursat, si m'haig de quedar amb un, em quedo amb 4t d'ESO. Aquell curs em va canviar de dalt a baix, en tots els sentits. De fet, no em costaria afirmar que, de moment, ha estat de les temporades més dolces de la meva vida.
L'altre dia vaig anar a fer unes gestions al meu antic centre de secundària, i em vaig retrobar amb alguns dels protagonistes d'aquest curs. Vaig donar-los les gràcies de poder, a la Universitat, viure de rendes, com a conseqüència de la potent formació que ells –no només a 4t– em van donar.
Però 4t fou molt important, sobretot, per dues grans figures: el professor de llengua catalana i la professora de matemàtiques. El primer, que encara el segueixo en allò que fa, em va mostrar que la literatura era, sobretot, interessant; i que, si no es complia aquest requisit, era millor deixar de llegir el document en qüestió. Com es pot intuir, en gran part, per culpa d'ell ara curso filologia.

Com deia, l'altra figura va ser, sens dubte, la professora de matemàtiques. Era una jove professora molt activa, implicada en diversos moviments socials, vestia amb tot de coloraines, acostumava a somriure per tot arreu, i sempre tendia a quedar-se de bibliotecària a les hores pati, tot menjant unes mandarines. Va aconseguir el que gairebé ningú havia aconseguit mai en mi: fer-me entendre que les matemàtiques no era quelcom abstracte ni aliè a la realitat, sinó una cosa ben relacionada amb el dia a dia. Però ella, aquella jove professora de quart d'ESO, no només em va ensenyar això. Avui he vist què no recordava de les seves classes, i no eren, precisament, les arrels quadrades, o les derivades. Aquella vital i enèrgica matemàtica em va ensenyar que no cal l'infinit per ser feliç, que no és necessari un sou de catedràtic per complir aquest objectiu en la vida, que amb ben poca cosa, una mica d'humilitat i molt d'amor (de "bé", a l'estil platonià), n'hi ha prou per sentir-se realitzat; que, per tant, el nostre món consumista no té cap mena de sentit.

Avui he estat parlant –tot prenent unes cerveses i menjant alguna cosa– amb algú que feia ben bé 3 anys que no veia, o, com a mínim, amb qui no parlava. Massa temps, suficient per oblidar el coneixement transmès. Avui he pogut recordar la senzilla lliçó de 4t d'ESO. Espero que ja no necessiti revalidar-la de nou. Gràcies, noia de les mandarines.


El mestre pinyol

Una altra frase

A - És el judaisme la religió que prohibeix menjar animals que s'arrosseguin?
B - Doncs, no ho sé, però té molta lògica: deu ser una mesura per evitar el canibalisme.

La frase

"No té cap mèrit criticar un nazi: jo mai n'he vist cap."

J.P.Soubrevals

Retirada d'en Matas, una bona notícia?

Llegeix atent que el darrer president del Govern Balear i primera figura del Partit Popluar de Balears abandona la política després de no aconseguir renovar el seu càrrec. Certes amistats esquerranoses avui no paraven de saltar d'alegria per aquest fet. Però, és realment una bona notícia?

D'entrada, és cert que el govern de Matas ha estat acusat, des d'alguns sectors, d'estar involucrat en trames de corrupció i altres afers. Val a dir, però, que el senyor Matas en concret –com a individu– sempre ha actua força bé en aquests casos, és a dir, no ha intentat negar les evidències, i ha destituït a tot aquell que hi estava involucrat.

Per altra banda, val a dir que el Govern de Matas ha estat, tenint en compte que es tracta d'un govern del PP, força correcte en la qüestió de la política lingüística i la política cultural, especialment si el comparem amb el seu company valencià. Fins i tot, quant a política exterior, també ha estat força decent, car, mentre el seu company valencià ho rebutjava frontalment, en Matas va restar força d'acord amb el President Maragall en l'assumpte de la macroregió Mediterrània.

Així doncs, en Matas representava la línia més liberal del PP, i, per tant, la menys totalitària i conservadora. Ara sorgirà un nou líder del PP Balear que probablement serà de la línia més dura. Tenint en compte que el PP a les Balears ha obtingut el 47% dels vots –si no m'equivoco– consider que més val tenir això de President, que no pas un Camps sense Matas –que seria un autèntic erm. Ara bé, una darrera reflexió fa que m'adoni que possiblement amb un líder més dur el PP rebria menys suport, ja que tota aquella població de les Balears més liberal deixaria de donar-los-en.

Caldrà, doncs, veure què passa, però en tot cas no és ni una notícia per obrir una ampolla de cava, ni per posar-se a plorar. Mantinguem-nos a l'espera, esperant que surti la presa.

Pinyol 17

Sant Joan

Abans de fer aquest post dubtava de si una cosa com el Sant Joan es mereixia la meva atenció. Finalment, tenint en compte la importància que sembla que socialment té, he cregut convenient parlar-ne.

El Sant Joan és una merda. I crec que mai havia parlat tan clar. És el mateix que el cap d'any o el nadal a l'hivern. Aquestes 3 festes són les úniques que procuro no fer –Bartlebyanament. De fet, intento romandre treballant tota la nit –si pot ser–, activitat molt més interessant, sempre, que no pas dedicar-te a celebrar aquests esdeveniments.

I és que per Sant Joan, Nadal i Cap d'Any sembla que estiguis obligat a passar-t'ho bé. Dues setmanes abans que el tinguis al teu davant, quan la gent et veu pel carrer, en comptes de preguntar-te com estàs, com va no sé què, o si vols anar a fer un cafè, et diuen: ei, quant de temps! què, ja saps què faràs per Sant Joan?

Merda, el que dèiem. Merda.

Així doncs, totes tres –però especialment Sant Joan– són un fracàs de festes perquè, per un costat, tot el món pretén crear-te unes grans expectatives, però, per un altre costat, resulta que són festes avorridíssimes. Per passar-m'ho bé necessito les persones que estimo al meu costat, i tot el demés és circumstancial. Evidentment, un bon sopar fa molt. Un bon concert, o una obra de teatre. Però el millor, sens dubte, és una bona conversa. I, per Sant Joan, això és impossible. Perquè, o bé intentes parlar i et trobes frustrat pel soroll del teu voltant; o bé si aconsegueixes parlar no estaràs celebrant, tal i com toca, el Sant Joan, sinó que estaràs celebrant una conversa més amb el teu amic. En el primer cas, t'ho passaràs fatal. En el segon, dependrà de les expectatives que t'havies creat.

El millor que podem fer és demà, un cop siguin les nou del vespre, anar a dormir, que diumenge serà un altre dia.

No fiquis el dit a l'endoll: és perillós.

No suporto els endolls, els trejemanejes, els xanxullus, els acords tàcits, els contactes, els amiguetes, els dofins, els padrins, i tot el que s'hi assembli.

No fa massa, una companya de la facultat em confessava que a través d'un padrí havia aconseguit una beca que encara no existia. La qüestió era senzilla: el padrí la presentava al GRAN catedràtic, tot seguit ella treballava per al catedràtic per a un projecte sense rebre un duro, i al cap de pocs mesos es convoca una beca de col·laboració que tenia com a principal requisit haver col·laborat en aquell projecte en anterioritat. Evidentment, l'única persona que tindrà aquest requisit serà ella.

Aquest és el país que tenim, l'Espanya d'Un soñador para un pueblo, la Catalunya de Rusiñol i la merdeta de l'Auca del Senyor Esteve, un país de pandereta, un país de famílies, en què gairebé sempre són els mateixos els qui estan a dalt. En això potser Ciutadans té raó. Potser una bona mesura seria que ajuts i beques es donessin pel cognom, de tal manera que no pogués haver-hi una concentració de cognoms genuïns, i que fos obligatori introduir cognoms tipus Pérez, Sánchez, Fernández, Alonsos, Alfonsos, Lozanos, etc.

No volem un país unit? No volem un sol país i fort? Doncs cuidem-lo, que, en cas contrari, el que tindrem serà diversos barris barallats entre ells.
Visca Catalunya!

Gastronomia

Sóc un gran ós de peluix,
sóc l'essència d'un garbuix,
sóc el millor escriptor,
sóc el gran presentador.

La mama em paga els dinars
al Bulli, i menjo els plats més cars;
la mama em paga els sopars,
això és el que sóc, vés quin maç!

N.B. Si voleu, vosaltres també podeu continuar aquest sonat sonet.

Sobre la 'rebel.lió' dels Mossos

• La lluita contra la impunitat policial suposa una victòria de la lògica de l'Estat de dret

Foto: MARTÍN TOGNOLA

JAUME Asens i GERARDO Pisarello*

El vincle entre la seguretat i l'actuació policial s'ha convertit, en les últimes setmanes, en un dels eixos centrals de l'agenda políti- ca catalana. El primer desencadenant van ser les imatges difoses urbi et orbi, a través de la televisió o internet, d'agressions de mossos a detinguts a la comissaria de les Corts. Poc més tard, i en ple període electoral, va entrar en escena el famós punxó anomenat kubotan, que va acabar de sacsejar les aigües ja remogudes per la denúncia d'altres irregularitats policials.
Al cap de no pocs dies els va incomodar que s'obrís un debat sobre el tracte dispensat als detinguts a les comissaries catalanes i sobre el modus operandi d'un cos al qual se suposava alliberat de certes pràctiques del passat. Bona part de la discussió inicial es va plantejar al voltant de si els incidents denunciats s'haurien d'haver amagat o no. La reacció dels partits de dretes va anar més enllà i es van sentir diferents veus que demanaven la dimissió del conseller d'Interior, Joan Saura, per estar "més preocupat pels delinqüents que per la policia".

EN UN EFLEX instintiu del ja conegut corporativisme, alguns sindicats policials també van fer pinya i van justificar les actuacions qüestionades. Com a resposta a les crítiques rebudes des de diferents entitats de defensa dels drets humans, van convocar una inusual manifestació en la qual es van sentir crits i consignes del tipus "Saura dimissió" "kubotan, kubotan" o "boti, boti, okupa qui no boti".
Si la llei 10/1994 estableix un autèntic codi de conducta o de bones pràctiques per als Mossos d'Esquadra, aquesta manifestació va representar un clar exemple de la seva mala aplicació. En lloc d'inspirar empatia social o fortalesa democràtica, els Mossos van donar una imatge de descrèdit i politització, del tot allunyada de l'aparença d'imparcialitat professional que exigeix la llei i que és d'esperar d'un cos nascut i format en una democràcia.
Una esquerra conseqüent, o simplement compromesa amb l'Estat de dret i amb la defensa dels drets humans, no s'hauria d'acomplexar davant d'aquest tipus de reaccions. Més encara, hauria d'assenyalar de manera inequívoca la incongruència que comporta denunciar la vulneració de drets als diferentes Guan- tánamo que hi ha pel món mentre es pretenen amagar els draps bruts d'una policia autòctona.
Qualsevol política de seguretat pot presentar dues direccions oposades: orientar-se cap al model del "dret a la seguretat" o bé cap al model de la "seguretat en els drets". El primer d'ells pretén reduir l'eficà- cia policial al desplegament de mesures exemplaritzants bé sobre els sectors econòmicament i socialment més vulnerables, bé sobre la dissidència política i cultural. El segon, en canvi, parteix del fet que l'únic ordre democràtic pel qual val la pena lluitar és aquell que està preocupat per reduir al mínim les intervencions repressives i sí, en canvi, per eliminar el desordre causat per les grans desigualtats econò- miques i socials.
No es tracta, com voldrien els sectors més conservadors, de polítiques realistes contra polítiques irrealistes. El suposat realisme dels que identifiquen l'eficàcia policial amb la falta de controls democràtics és un realisme estret de mires i de molt curt abast. Per contra, l'únic model sostenible de seguretat és un model fundat no en la demagògia del populisme punitiu, sinó en l'escrupolós respecte dels drets socials, polítics i civils de tothom. Això inclou també els drets dels detinguts en dependències policials, que, més enllà de tota una altra consideració, són, en aquell moment, part feble davant la possible arbitrarietat dels cossos de seguretat.

LA DECISIÓ de crear un comitè d'ètica de la policia i, sobretot, l'anunci per part del Departament d'Interior d'instal.lar càmeres de videovigilància a les dependències policials són mesures segurament insuficients, però van en la bona direcció. Poc importa que la Constitució garanteixi als detinguts drets si després es concedeixen a la policia amplis poders discrecionals. En qualsevol comissaria, la relació del detingut amb l'agent es consuma en secret i és de tal dependència o subjecció que pot donar peu a abusos o maltractaments difícilment controlables. Això, aquí i a tot arreu.
Per aquest mateix motiu, l'Estat espanyol va aprovar i recentment va ratificar el protocol facultatiu per a la prevenció de la tortura i altres tractaments o penes cruels, inhumanes o degradants. També per aquest motiu, el Parlament català es va comprometre a "implementar les recomanacions del relator especial de Nacions Unides sobre la tortura", entre les quals s'incloïa la instal.lació de càmeres als calabossos de les comissaries.

EL CONTROL democràtic dels cossos de seguretat no es pot banalitzar com una expressió d'ingenuïtat o hippisme polític. Per descomptat, no ho és per a les víctimes reals, i per desgràcia massa freqüents, d'actuacions arbitrà- ries. Tampoc per a les víctimes potencials, que seríem tots els ciutadans, si s'imposessin les suposades tesis realistes. La lluita contra la impunitat policial suposa una victòria de la lògica de l'Estat de dret davant de la lògica de la raó d'Estat. Després de tot, en un sistema que es pretengui democràtic sempre serà preferible tenir una policia sota sospita que una policia descontrolada.

*Asens és vocal de la Comissió de Defensa del Col.legi d'Advocats, i Pisarello, vicepresident de l'Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals.

Article publicat a El Periódico, el 17 de juny del 2007

La llista més votada

Els Pinyols tenim certa estima per una població del Vallès Occidental, Sant Quirze del Vallès, car fou la ciutat en què el nostre gran líder va néixer.

Aquests dies, en aquesta població s'ha escenificat una de les situacions més reals de la hipocresia catalana. Els resultats electorals configuren el següent escenari:

• ERC --> 5 regidors (la força més votada)
• CiU --> 5 regidors
• PSC --> 4 regidors
• ICV --> 2 regidors
• PP --> 1 regidor

Molt bé. Sabeu qui ha sortit escollida Alcaldessa? Ni més ni menys que la Sra. Montserrat Mundi Mas, alcaldable de CiU.

Des del Pinyol volem anunciar que a partir d'ara cada cop que qualsevol líder de CiU pronunciï les paraules "llista més votada", "la llista guanyadora", etc; des del Pinyol d'Oliva li recordarem la bonica població de Sant Quirze del Vallès. Si la Montse és una alcaldessa 100% legítima, en Montilla és un President de la Generalitat 100% legítim, i en Joan Saura un Conseller d'Interior 110% legítim.

Exquisit

"No ets català i punt. No cal que t'apuntis a les JERC ni t'esgargamellis fotent crits al Fossar abraçat al Xirinacs. No es per la política imbècil. Encara no ho has entès? Es pot ser de qualsevol signe polític i ser català. Plà i Dalí van ser franquistes i son símbols de Catalunya. El propietari del Grup Godó, des del qual se'ns ha blasmat aquests dies, és una coneguda família franquista. No hi ha dirigent o empresari a Catalunya que superi els 60 i hagi fet quartos que no tingui alguna vinculació directa o indirecta amb el franquisme. El president de la entitat econòmica mes important del país havia estat a sou de la dictadura. Des l'any 40 tots els presidents culers han estat "afectos al régimen", fins a arribar a Laporta, emparentat amb un conegut franquista que es qui li paga la broma. La actual cúpula del PP de Catalunya és culer. Piqué. Parry. Lacalle. Encara ressonen a les meves oïdes com aquest darrer ens maleïa el dilluns a la tertúlia del Basses, sent aplaudit per la resta de la concurrència. Alguns són del Barça per fer-se perdonar. No, no és la política imbècil. És el Barça. El Barça". 

Francesc Via

Director Pericosonline

Article d'opinió

14 de juny del 2007

La frase

"Julio Anguita logró el sueño franquista de acabar con el comunismo." (A. Díaz)

Habitatge

Joan herrera (IU-ICV): “el vot negatiu del PSOE per possibilitar que els ajuntaments puguin pujar l'IBI % (Impost sobre Béns Immobles) als habitatges desocupats demostra que no volen concretar les polítiques d'habitatge i suposa un divergència molt gran”, ja que “en el país que pateix més problemes d'accés a l'habitatge és inadmissible que es compti amb 3 milions d'habitatges desocupats, segons indica l'INE”. “El president Zapatero, en el debat sobre la llei del Sòl, va anunciar mesures per gravar els habitatges desocupats. La realitat és que el PSOE anuncia allò que no fa”.

En la proposició no de llei s'instava el Govern “a gravar fiscalment els immobles urbans d'ús residencial desocupats amb caràcter permanent, sense menyscapte del dret a la propietat però amb ple respecte al mandat constitucional de subordinació de la riquesa del país a l'interès general i a la funció social de la propietat”.


Felicitats Joan. Un cop més, es confirma què és el PSOE.

Sóc un líquid

Hola, sóc un líquid de color blanc de baixa graduació, i la gent m'anomena pel color que tinc. Sóc especialista en tot allò que signifiqui adaptar-se a qualsevol envàs: gràcies al meu estat liquat puc residir en una ampolla de vidre, en una de plàstic, en un got, en una copa, en un plat, i, fins i tot, dins la teva boca, per tot arreu, àdhuc entre les teves dents i genives. Així doncs, allò que em caracteritza és, precisament, el fet que em defineixo en funció d'on tu em situïs. En un temps molt breu, puc passar d'un costat a l'altre, d'una mà a l'altra, d'una banda del riu a l'altra. De fet, sense anar més lluny, jo fa sis mesos era un producte dins d'una ampolla de 75cl., que encara no havia passat el temps necessari a la bodega. De cop, però, vaig voler sortir de la bodega per veure la llum, i, és clar, vaig agradar tant a tothom que primer em van servir en un got de 20cl. i se'm van beure; més tard, un salvador de la pàtria també es va voler servir –20cl. més–; i, a dia d'avui, un tercer individu també m'ha servit en un dels seus múltiples gots de 20cl, fet que provoca que, si ho sumeu i ho resteu, en aquests moments em trobi dividida en tres gots de 20 cl. i el cul de mi encara és a l'ampolla, de qui renego constantment.

Tot això t'ho dic perquè, atès que no em fa sentir gaire bé que el meu cul encara es situï a l'ampolla de la mediocritat, t'adonis que els 15cl. restants encara els pots degustar tu, malgrat que has de saber que, com en tot, hi ha classes, i, és clar, el cul és el menys desitjat de mi, perquè és on hi van a parar totes les misèries que porto dins. No és tan difícil tastar-me. Sols m'has d'agafar, posar-me cap per avall, i abocar-me dins teu. Jo m'adapto a qualsevol dels teus desitjos: sóc un líquid, sóc lliure.

Curiós

Plaça Sant Jaume. Dissabte 9 de juny, 22.00h. Em trobo fent un mos a una botiga de kebaps. Tot i passar per la catedral, i comprovar que un aplec de sardanes (La violeta de les flors, si mal no recordo) venia entrepans i begudes, he preferit atorgar una part de la meva economia a una d'aquestes botigues, que no pas a un aplec sardanista convergent de Barcelona. Passant de la catedral a la Plaça Sant Jaume, he passat pel Museu Frederic Marès –quin espai més acollidor. Allí m'he trobat el famós "ou com balla". Sortint, gràcies de la vida, m'he adonat que la plaça del davant es diu "Plaça de Sant IU". M'alegra saber que Izquierda Unida també té una plaça a Barcelona, perquè, estareu d'acord amb mi, segur que ells se la mereixen més que el Forn.

Els Marçalaris m'han trucat per dir-me que la cançó dels hippis ja està força enllestida i ben aviat la podrem penjar al blog.

Aquesta tarda m'he mosquejat. A les rambles han aparegut dos parells d'individus amb música i han començat a ballar allà al mig. Tot, de cop, s'ha omplert de gent i no es podia passar. Posaria la mà al foc que no havien demanat permís. Com em rebenta tot plegat. Si ells volen fer negoci al carrer, crec que tots tenim dret a rebre una part proporcional dels seus ingressos, al capdavall, el carrer és de tots, és públic.

Sóc al costat d'un Mosso d'Esquadra que no està de servei. M'hi he apropat, li he demanat si podia fer-li un parell de preguntes, i ell, amablement, hi ha accedit. Li he preguntat què en pensava de les polèmiques sobre Interior i tota la pesca. La resposta ha estat sorprenent, fins i tot per a mi: "tenim el millor Conseller de tota la història dels Mossos, i els sindicats no farien bestieses si d'aquí dues setmanes no tinguessin eleccions".


Segurament, sols ha estat l'atzar...

A favor

Ens hem trobat aquest article avui a El Periódico. Totalment d'acord. Qui s'hi apunta?

La insòlita 'mani' dels mossos

JOSEP Pernau

Per acusar alguns mossos de cometre maltractaments, al conseller d'Interior, Joan Saura, li han muntat una manifestació. Un fet tan singular reunia 4.000 mossos. Si el total de la dotació s'acosta als 12.000 agents, no és exagerat dir que la totalitat de la plantilla ha estat mobilitzada: ho ha estat pels sindicats o pel cos, de manera que els segons han tingut un servei inaudit: vigilar els seus propis companys.
Segona singularitat: Catalunya té ara el cos policial més expert en l'exercici del dret de manifestació. En general, els antiavalots d'altres cossos coneixen bé la teoria, i de la pràctica l'únic que saben és el que els van ensenyar des de l'altre costat de la barricada, on només s'aprèn a manipular els pots de fum i poca cosa més. Els Mossos, en canvi, tenen un coneixement global. No són els temps dels grisos, però a vegades es fa necessari dispersar els antisistema. Només cal veure el paisatge que envolta aquests dies la cimera del G-8, al cor d'Europa.
Però el que és més notable del cas és que per primera vegada s'ha celebrat una manifestació de policies contra el seu cap, el conseller Saura. El que dimecres veien els ciutadans a la Via Laietana no era l'assaig d'unes escenes per a una pel.lícula. La marea humana que baixava cap a la plaça de Sant Jaume estava formada per ciutadans que tenen reconegut el dret al cabreig i l'expressaven lliurement. Demanaven ni més ni menys que la dimissió del mandatari. Però un altre detall notable del cas és que no hi ha hagut represàlies, i això ha provocat l'acusació de tou per a Saura.
Tots contra ell no pot ser. Em pregunto: ¿per què no una segona manifestació, ara de suport al conseller?

Index articulorum bonorum

Un cop més, Jordi Llovet ens alegra els dijous al diari socialista. Que en fa de temps que els Pinyols ens afartem d'afirmar que l'ensenyament de la literatura catalana fa fàstic! Quant temps fa que demanem la mort literària, i l'abandó, dels grans pederastes!!! Citarem algunes de les moltes magnífiques afirmacions que el catedràtic ens regala en l'article:

Però la tria dels llibres que durant decennis –i encara avui dia– s'han d'empassar els nostres col·legials és una mostra de pedagogia d'estar per casa, a voltes, i de falta de perspicàcia i didactisme, per l'altra.


Ara els feien llegir aquella obreta de Pedrolo que es deia Mecanoscrit del segon origen –origen de la desafecció a la lectura de milions de catalans–; ara havien de bregar amb el localisme gracienc de Mercè Rodoreda –això és menys que provincianisme–; ara s'havien de distreure amb la carn i la pell freda de certs autors contemporanis; ara, per compensar la cosa, havien de clavar els colzes a la taula per entendre alguna cosa d'Auques i ventalls, de Josep Carner, o d'alguna críptica Elegia de Bierville, de Carles Riba.

Se'ls ha immergit (referint-se als estudiants), si no vols per força, en llibres deliqüescents, de poc valor estilístic, o, a l'altre cap, com ja he dit, de massa enrevessada condició.

Genial! Necessitàvem un catedràtic que digués aquestes veritats. I, parlant de literatura, i no de tonteries, us volem informar que ahir els Pinyols vam tenir l'honor d'assabentar-nos que una bona companya i amiga nostra és la néta de, ni més ni menys, l'Avel·lí Tísner! Evidentment, va ser un plaer per a nosaltres assabentar-nos-en. Vés a saber, potser ella un dia podrà explicar coses que la resta de mortals no sabem!

En fi, visca en Calders, i l'Avel·lí.

11è Pinyol

La mort

Què és això que tanta por ens provoca? Per què parlem tan poc de la mort? Per què no ens hi trobem bé, amb la mort? Al capdavall, si no sabem què hi ha, tampoc ens ha de fer por, no?

Per què quan algú es vol morir correm a salvar-lo, com si la mort fos un perill? Qui ens hem cregut que som per fer tal cosa?

Els que es volen morir, que es morin, si és la seva voluntat: són éssers adults i lliures per decidir-ho. Si nosaltres ho intentem evitar és per dues raons maleïdes:

• perquè no volem perdre aquella persona --> per tant, sentiment absolutament egoista
• perquè creiem que aquell individu no té totes les facultats mentals per saber què li convé. En aquest cas, la qüestió és força més greu, perquè ens erigim per damunt dels altres i decidim qui està sa i qui està malalt. Si et vols morir, estàs malalt i t'haig de curar.
  

Una desena de pinyols

Marçalaris

Ens arriben notícies de Marçalaris. Pel que sembla, algun dels seus components, prepara un nou dels grans temes: Sóc un HIPPI. Ens han enviat alguns versos!! Sembla prou interessant.

tinc un gos i una rata
un cultiu interior de marihuana
aquest pont el passo al país basc
i de vacances aniré a holanda

el meu pare em passa una pensió
perquè amb les noies faci servir el condó
el meu pare em passa diners
perquè a la meva okupa no hi falti res


sóc un hippi de la universitat
m'agrada fumar porros, tirar-me el dia al bar
no vaig a classe, no prenc a punts
per què fer-ho jo si ja et tinc a tu