Em trobava a la facultat de filologia de la Universitat de Barcelona acompanyat d'una estudiant de filologia catalana, que tenia la intenció –intueixo– de posar en evidència el meu baix amor nacional i lingüístic.
Doncs bé, val a dir que no era la primera vegada que aquesta estudiant i jo discutíem sobre l'assumpte lingüístic –i nacional–, de la mateixa manera que no era el primer cop que m'intentava barallar amb algú per aquesta qüestió. El fet, però, és que tot plegat em serveix per descriure una realitat força irònica. Aquesta estudiant es posicionava clarament contrària al fet que Catalunya assumís la llengua castellana no només com a llengua pròpia sinó també com a llengua oficial, i argumentava que el castellà havia estat una imposició provinent de l'estranger. Segons ella, la qüestió es resoldria si a Catalunya el castellà no tingués el mateix estatus que el català, és a dir, que el català es trobés per damunt de qualsevol altra llengua. Jo, en canvi, defensava que, precisament, des d'una òptica nacional –i catalanista–, Catalunya el que havia de fer era apropiar-se del castellà de Catalunya, una variant concreta i específica. Això el que implicaria és que a Catalunya, a partir d'aleshores, hi hauria dues llengües pròpies: el català i el castellà de Catalunya, igual que han fet els argentins, els xilens, els mexicans i d'altres pobles de l'Amèrica llatina. D'aquesta manera, l'IEC no només hauria de treballar per al català, sinó que també hauria de treballar per al castellà de Catalunya, que cal protegir per la riquesa que conté. De la mateixa manera, els autors catalans en llengua castellana haurien de ser considerats literatura catalana, al 100%.
Mentre comentàvem aquestes qüestions –ella em deia que el castellà havia vingut de fora, jo li deia que si ens posàvem en una perspectiva històrica, per què no considerava el català –en tant que llatí– una imposició també; etc.–, vam passar –com és habitual– a la qüestió nacional. Segons el seu parer, a ella ja li estaria bé l'existència d'Espanya si aquesta "tractés" bé Catalunya, concretament, va aclarir, en la qüestió econòmica i en la qüestió lingüística –ella proposava que Espanya també es fes seu el català, i que els espanyols, a les escoles, estudiessin català si així ho volguessin, amb total normalitat– especialment.
I bé, aquí és on es veu la diferència entre el nacionalisme de barretina folklòric i sentimentaloïde, per un costat; i el catalanisme popular, social i democràtic, per un altre costat. Sincerament, a mi m'és igual que Espanya ens "tracti" bé. Per a mi, més enllà del tracte de la metròpoli, actualment, l'organització d'Europa –basada en una Unió dèbil, uns estats molt forts (i en molts casos centralistes), i unes autonomies dèbils– està desfasada. Malgrat que em puguin mimar molt, és evident que hem d'anar cap a una Europa molt forta, amb nacions també fortes, i, tot seguit, cal liquidar-nos els estats. Quin sentit té, al s.XXI, parlar de França, Espanya o Regne Unit? Cap. Hem de parlar d'Europa, i, aleshores, tot seguit, d'Occitània, de Catalunya, de Bretanya, i totes aquestes nacions en igualtat de condicions, sense cap tipus de federació entremig.
En conclusió, jo no demano carregar-nos Espanya perquè, ai, "Espanya ens fa molt mal". Demano acabar amb els estats i construir una Europa de nacions –entre les quals hi ha Catalunya, un país molt ric lingüísticament i literària– perquè avui per avui Espanya ja no té sentit.
Pinyol 3
Doncs bé, val a dir que no era la primera vegada que aquesta estudiant i jo discutíem sobre l'assumpte lingüístic –i nacional–, de la mateixa manera que no era el primer cop que m'intentava barallar amb algú per aquesta qüestió. El fet, però, és que tot plegat em serveix per descriure una realitat força irònica. Aquesta estudiant es posicionava clarament contrària al fet que Catalunya assumís la llengua castellana no només com a llengua pròpia sinó també com a llengua oficial, i argumentava que el castellà havia estat una imposició provinent de l'estranger. Segons ella, la qüestió es resoldria si a Catalunya el castellà no tingués el mateix estatus que el català, és a dir, que el català es trobés per damunt de qualsevol altra llengua. Jo, en canvi, defensava que, precisament, des d'una òptica nacional –i catalanista–, Catalunya el que havia de fer era apropiar-se del castellà de Catalunya, una variant concreta i específica. Això el que implicaria és que a Catalunya, a partir d'aleshores, hi hauria dues llengües pròpies: el català i el castellà de Catalunya, igual que han fet els argentins, els xilens, els mexicans i d'altres pobles de l'Amèrica llatina. D'aquesta manera, l'IEC no només hauria de treballar per al català, sinó que també hauria de treballar per al castellà de Catalunya, que cal protegir per la riquesa que conté. De la mateixa manera, els autors catalans en llengua castellana haurien de ser considerats literatura catalana, al 100%.
Mentre comentàvem aquestes qüestions –ella em deia que el castellà havia vingut de fora, jo li deia que si ens posàvem en una perspectiva històrica, per què no considerava el català –en tant que llatí– una imposició també; etc.–, vam passar –com és habitual– a la qüestió nacional. Segons el seu parer, a ella ja li estaria bé l'existència d'Espanya si aquesta "tractés" bé Catalunya, concretament, va aclarir, en la qüestió econòmica i en la qüestió lingüística –ella proposava que Espanya també es fes seu el català, i que els espanyols, a les escoles, estudiessin català si així ho volguessin, amb total normalitat– especialment.
I bé, aquí és on es veu la diferència entre el nacionalisme de barretina folklòric i sentimentaloïde, per un costat; i el catalanisme popular, social i democràtic, per un altre costat. Sincerament, a mi m'és igual que Espanya ens "tracti" bé. Per a mi, més enllà del tracte de la metròpoli, actualment, l'organització d'Europa –basada en una Unió dèbil, uns estats molt forts (i en molts casos centralistes), i unes autonomies dèbils– està desfasada. Malgrat que em puguin mimar molt, és evident que hem d'anar cap a una Europa molt forta, amb nacions també fortes, i, tot seguit, cal liquidar-nos els estats. Quin sentit té, al s.XXI, parlar de França, Espanya o Regne Unit? Cap. Hem de parlar d'Europa, i, aleshores, tot seguit, d'Occitània, de Catalunya, de Bretanya, i totes aquestes nacions en igualtat de condicions, sense cap tipus de federació entremig.
En conclusió, jo no demano carregar-nos Espanya perquè, ai, "Espanya ens fa molt mal". Demano acabar amb els estats i construir una Europa de nacions –entre les quals hi ha Catalunya, un país molt ric lingüísticament i literària– perquè avui per avui Espanya ja no té sentit.
Pinyol 3
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada