Pel que sembla, hi ha individus i col·lectius que confonen el terme llibertat. Per aquests éssers indescriptibles –malgrat que intentarem descriure'ls– la llibertat és vista com quelcom de què l'individu disposa i és expansiu, és a dir, aquella típica imatge del Jo explosiu i explotant, com si la llibertat fos un "boom" de cadascú.
Doncs, no hi estic d'acord. Llibertat, precisament, vol dir "límits", vol dir que tu i jo, i tots els altres, pactem fins on podem arribar. Llibertat vol dir democràcia, i vol dir –sí, siguem clars– llei i ordre. I vosaltres us passeu sempre de llarg. Vosaltres sempre teniu el dret de fer el que vulgueu, però, això sí, que mai ningú us digui ni mu.
La gràcia del cas és que són els primers a queixar-se per manca de llibertat, per la gran repressió que es viu a Catalunya, perquè no em deixen fer la (gestió, compra-venda, actuació, transacció, manifestació, acció directa, pamfletada...) de les 14.00h...
I és que, evidentment, en aquests moments, amb aquesta descripció, puc referir-me al col·lectiu de grans artistes del país –aquests que rasquen la guitarra i ja et miren de reüll–, als grans amics del sistema amb els seus instruments de percussió i les seves enormes botes incloses, i, també, al poder econòmic de Catalunya, és a dir, els grans empresaris.
Quina ironia... anarquistoides i empresaris altra vegada agafats de la mà... En fi, quin país.
Ah, i acabo amb una frase que l'altre dia em va dir el meu tiet, i que encara avui hi penso: "Una política de seguretat d'esquerres no és, precisament, aplicar la màxima Visca la Pepa i això és xauxa; sinó que una política de seguretat d'esquerres és aquella amb què els treballadors i les treballadores sigui el col·lectiu més protegit i amb més seguretat del país".
Pinyol setè
Doncs, no hi estic d'acord. Llibertat, precisament, vol dir "límits", vol dir que tu i jo, i tots els altres, pactem fins on podem arribar. Llibertat vol dir democràcia, i vol dir –sí, siguem clars– llei i ordre. I vosaltres us passeu sempre de llarg. Vosaltres sempre teniu el dret de fer el que vulgueu, però, això sí, que mai ningú us digui ni mu.
La gràcia del cas és que són els primers a queixar-se per manca de llibertat, per la gran repressió que es viu a Catalunya, perquè no em deixen fer la (gestió, compra-venda, actuació, transacció, manifestació, acció directa, pamfletada...) de les 14.00h...
I és que, evidentment, en aquests moments, amb aquesta descripció, puc referir-me al col·lectiu de grans artistes del país –aquests que rasquen la guitarra i ja et miren de reüll–, als grans amics del sistema amb els seus instruments de percussió i les seves enormes botes incloses, i, també, al poder econòmic de Catalunya, és a dir, els grans empresaris.
Quina ironia... anarquistoides i empresaris altra vegada agafats de la mà... En fi, quin país.
Ah, i acabo amb una frase que l'altre dia em va dir el meu tiet, i que encara avui hi penso: "Una política de seguretat d'esquerres no és, precisament, aplicar la màxima Visca la Pepa i això és xauxa; sinó que una política de seguretat d'esquerres és aquella amb què els treballadors i les treballadores sigui el col·lectiu més protegit i amb més seguretat del país".
Pinyol setè
1 comentari:
A veure, senyor Pinyol 7 (sembla una dinastia això. Em pregunto quan el Pinyol 1 tornarà a opinar).
En realitat, tant discutir sobre si la llibertat això, si la llibertat allò altre... Vostè està caient en la mateixa pèrdua de temps que els que s'omplen la boca d'aquesta parauleta dia rere dia, siguin anarquistes, liberals, homosexuals o portaveus de la AVT.
Així que, si us plau, no es rebaixi al mateix nivell dels col·lectius abans citats i dediquis a debats amb més contingut. Les discussions al voltant d'entelèquies sempre són aburridotes.
La millor manera d'anar en contra dels qui fan de la llibertat el seu baluard de xantatge emocional no és matisant-la, sinó ignorant-la.
Publica un comentari a l'entrada