Interessant

Creus en la bondat natural de les persones? T'enganyes. Posa una comunitat a treballar per posar en comú el fruit del seu treball i mira a veure quan tarden a sorgir-hi conflictes. Sempre hi acabarà havent qui vagi reduint el seu esforç (apalancant-se, que es diu vulgarment) i aprofitant-se del dels altres. El neoliberalisme, en aquest sentit, segurament és molt més realista: no intenta anar en contra de la naturalesa dels homes, sinó que hi és conseqüent. I sí, alguns neoliberals també són solidaris, però d'una manera voluntària, no per imposició del sistema.

Em trobo que m'han contestat el post sobre dreta i esquerra, i hi veig que l'autora hi afegeix el comentari anterior. El comentari anterior és fruit d'una discussió sobre si anarquisme i liberalisme s'haurien de situar en el mateix eix d'esquerra-dreta, atès que totes dues ideologies pretenen acabar amb l'estat i propugnen la llibertat absoluta de l'individu. El comentari, però, conté un punt de demagògia que, fins i tot, m'atreviria a reconèixer com a interessant.

En primer lloc, certament, l'anarquisme és una filosofia política absolutament idealista o utòpica, en tant que és força imaginatiu pensar que una societat sense normes i sense autoritats podrà funcionar.

Ara bé, trobo d'un cinisme impressionant considerar que el neoliberalisme –filosofia política que proposa el lema "prohibit prohibir", és a dir, "quant menys estat, millor; quantes menys normes, millor"– és un plantejament més realista que l'anarquisme. I el motiu és ben clar: si l'anarquisme es passa d'utòpic perquè és impossible pensar que sense normes ens podrem organitzar, però tot i així considera que una societat ha de ser solidària i cooperativista, em poden dir com no és utòpic pensar que una societat sense normes i, a sobre, que no tingui com a valor bàsic la solidaritat i el cooperativisme podrà funcionar?? No, senyors, no. El neoliberalisme encara és més il·lús, perquè creu que amb esforç tothom pot realitzar-se, i no s'adona que, justament, una societat d'aquest estil ja no s'anomena societat, sinó que s'anomena selva, o, altrament, Darwinisme social.

En resum. Si creure en una societat igualitària i solidària és il·lusori, encara ho és més pensar que pot funcionar una societat on guanyi més qui s'ho curri més. I prova d'això és, sens dubte, que els grans patrimonis de Catalunya no són, precisament, en mans dels individus que més s'ho han currat, més aviat són en mans dels individus que més herències han tingut. El liberalisme, potser, només podria arribar a ser una mica just si, un cop nascuts, tots rebéssim exactament el mateix, però, si apliquéssim això, estaríem cometent un greu error que ratllaria el racisme: i és que és evident que no tots tenim les mateixes capacitats. Es tracta, doncs, que aquells que creuen que s'ho estan currant tant, s'ho currin no per a ells només, sinó per a tota la societat. I si només vols currar-t'ho per a tu, es demostrarà la teva baixesa moral, el teu idiotisme, la teva actitud de camell, que un liberal com Nietzsche ja ens va descriure temps enrere.


N.B.
A propòsit, els pinyols, certament, som indigestos, i d'això es tracta. I és que allò indigest és allò que el cos no sap tolerar. És, doncs, problema del subjecte el fet de no saber-ho tolerar. Ara bé, tingueu en compte que, malgrat la indigestió que els pinyols us puguin provocar, és evident que sense pinyols, s'acabarien les gustoses olives.