Tenir fills

Ho parlàvem arran del post d'ahir, sobre els drets i deures dels pares i les mares. Certament, avui per avui, en els països desenvolupats, és una frivolitat, una falta de respecte, una mostra d'insolidaritat, irresponsabilitat i inconsciència social, i, sobretot, un exemple de pijerío, tenir un fill. Tant és així, que els pinyols ens hem plantejat proposar a la UE que prohibeixi als ciutadans europeus tenir fills fins que tots els infants del món tinguin un pare i una mare que els puguin garantir una mínima qualitat de vida. Certament, les adopcions haurien de produir-se en major celeritat, però, això ja és una qüestió pràctica, que als pinyols no ens interessa.

Fins que no hi hagi ni un sol nen que es mori de gana, hauria d'estar perseguit anar donant fills al món! 

Estem convençuts que amb aquesta mesura tot d'una tots voldrien ser els més solidaris, és clar, perquè els països en vies de desenvolupament milloressin i així poder tenir la merda de fill genètic i que la dona pogués dir que ho és al 100%! Merda de moral jueva...

Qüestió de drets i poder

Que les dones –i diem les dones perquè encara no hem trobat cap home en aquesta situació– han de guadir del dret a l'avortament és una obvietat. No només pel benefici d'aquella dona que no vol, en aquells moments, tenir una criatura, sinó també en benefici de la criatura, ja que el pitjor que et pot passar és ser fill d'algú que no t'ha volgut tenir.

Dit això, però, tenim un petit problema: els embarassos no desitjats sorgeixen després d'una relació sexual entre una dona i un home –són faves comptades. La llei avui per avui –si no estem mal informats– dictamina que, en protecció de la dona i el fill, quan una dona pareix un fill, el pare té l'obligació de fer-se'n càrrec, directament o econòmica. És a dir, que la dona, si ho vol, li pot exigir deures –val a dir que la paradoxa és que, proporcionalment, li pot exigir molts més deures que drets pot exigir-ne el pare; però això ja ho tractarem un altre dia.

Com vostès poden comprovar, en el cas que a España es regulés –i diem regulés perquè els avortaments a España són una realitat– l'avortament i no es canviés la llei estaríem davant de, possiblement, la major situació de desigualtat entre l'home i la dona, des de fa anys. Ja hem dit que la dona ha de tenir el dret a avortar, i és obvi que ha de ser una decisió presa per ella, vaja, que ningú pot obligar-li ni a tenir un fill ni a no tenir-lo. Ara bé, exceptuant casos extrems com les violacions i altres pràctiques similars –perseguides per la llei–, que ens consti, quan es comet un descuit sexual –vaja, quan ens oblidem de prendre les mesures anticonceptives– això és obra i culpa de dos individus, en la mateixa proporció: de l'home i de la dona. Per contra, obligar el pare a fer-se càrrec del fill en el cas que la mare volgués tenir-lo però ell no, és pensar que fou, o bé un descuit únicament del pare, o bé, fins i tot, una causa directa del pare. Follar sense condó ens agrada tant als homes com a les dones, ergo les responsabiliats s'han de repartir. Per tant, entenem que en el cas que l'home no volgués tenir un fill i la dona no volgués avortar, la dona n'hauria d'assumir totes les conseqüències, incloent les econòmiques, atès que seria una decisió que prendria ella, unilateralment.

Tot plegat és com si un fill li robés els calés al seu pare per comprar un gos d'amagat, ja que el pare no el vol, i, un cop comprat, encara el fill demanés al pare que el tragués una estona a passejar i li netegés les caquetes. Si vols una mascota, te n'has de fer càrrec, i més si és un fill, el teu fill.

Per acabar, citarem un fragment de la bibliografia que hem fet servir per tractar aquesta qüestió:

"Finalmente, hay otro abuso de poder sobre el que se guarda un silencio discreto desde hace treinta años: las mujeres poseen un poder sobre la reproducción que no se comparte. Si parece perfectamente legítimo que sea cada una quien decida, en último término, sobre un embarazo o no, por el contrario es un abuso de poder utilizar el esperam de un hombre que no quiere tener un hijo. El que un hombre no pueda procrear como fruto del descuido o contra la voluntad de una mujer es un progreso considerable, pero es un ataque moral imponer la paternidad al que la rechaza explícitamente. Dicho abuso de poder apenas es objeto de encuestas y de estadísticas. Todo se desarrolla en el secreto de las conciencias."

Elisabeth Badinter: Por mal camino. Alianza Editorial (2004)

Tabula rasa

En Ramon torna a suggerir un tema molt interessant. El seu comentari ("I quina culpa tenen els pares de tenir un fill gandul?") indueix la possibilitat que el gandulerisme d'un fill –i, alerta, parlem d'un fill gandul, no pas d'un nen amb poques capacitats– sigui un fenomen de naixement, és a dir, hereditari, propi dels gens, i, per tant, quelcom de què els pares no són responsables. Primer error. Un fill no neix gandul, sinó que s'hi torna, ja que la mandra, malgrat que pugui haver-hi una part petita que sí, no és majoritàriament un producte de la genètica, no ve determinada, sinó que és producte dels hàbits a què hem educat de ben petit l'infant. És a dir, que depèn molt de la formació que de ben petit ha tingut el xiquet a casa, i això és competència directa dels pares.

Segon. Fins i tot, en cas que no fos culpa dels pares –que ja hem vist que sí–, tot i així els pinyols estaríem d'acord que els papis rics paguessin els extres del fill gandul, és a dir, que en cas que hagués de repetir els ho cobressin. Per què? Perquè la qüestió ja no és si és o no culpa d'ells, sinó que la qüestió és que aquell gandul de merda ens està a tots costant més calés del compte, mentre els seus papis estan forrats. I la llei diu que mentre un individu és menor els seus responsables legals són els seus pares o tutors, és a dir que són aquests qui n'han d'assumir les despeses. Ergo, de la mateixa manera que quan un nen trenca una finestra de l'escola, l'escola la cobra als papis –independentment que després els pares castiguin el nen a pagar-los per mesos la finestra–, el recàrrec per ser repetidor sent fill de pares rics també hauria d'anar als pares.

Salut!

L'educació, el català, el funcionariat, i la campana de Gauss

Sempre que l'Albert comenta quelcom ens veiem en l'obligació de dedicar-li tot un post. I és que, en general, nosaltres i l'Albert compartim una opinió: a España hem d'intentar combatre la ganduleria i els veïns enginyerats.

Aquest post, però, no només és producte del comentari de n'Albert, sinó que també sorgeix per les informacions que ens arriben del nostre líder. Ens comenta que, a l'assignatura de Sociolingüística que ell està cursant, el professors va citar com a proposta que recentment s'està debatent per garantir la supervivència del català examinar els immigrants d'usos i costums catalans. Aquests cèlebres exàmens contindrien un apartat referent als coneixements lingüístics. És un debat força complex, no perquè tinguem problemes de consciència, sinó perquè són tants els motius per oposar-s'hi que no sabem si ho podrem dir tot.

En primer lloc, és cert que el nou estatut estableix el coneixement del català com a dret i deure de tots els ciutadans de Catalunya. De tots. Per tant, la primera pregunta seria la següent: a tots aquells catalans que no puguin acreditar, a través d'exàmens oficials, el nivell C de català se'ls exigirà el mateix examen? Concretament, el Burns català l'examinarem? Així mateix, els immigrants examinats seran tots aquells que vinguin de fora, vinguin d'on vinguin? És a dir, el fet de venir d'Espanya, o de la UE –i, per tant, ja gaudir de permís de residència–, serà motiu d'exempció? Més encara, el senyor Eto'o haurà d'examinar-se? Si vostès em diuen que un cop aprovada la mesura perquè els immigrants hagin d'acreditar coneixements mínims de català jo puc dirigir-me als jutjats i denunciar l'Eto'o per, no sé com ho podríem dir, gàndul (?), aleshores ho signo. En altre cas, fotin-se la mesura pel cul, que ja té nassos que precisament aquells que ens netegen l'escala hagin de passar un examen de quatre filòlegs.

En segon lloc, totes aquestes mesures demostren quelcom: el sistema d'immersió lingüística pujolenc que crèiem tenir a les escoles catalanes no funciona. A primària sembla que la cosa encara s'aguanta, però a secundària, especialment a la pública i a la privada –la concertada es salva una mica– és nefast. Nefast vol dir que la majoria de docents de secundària de la província de Barcelona imparteixen les classes en castellà, i això és un fet. Si les classes fossin en català, encara que hi hagués un sol immigrant, el català estaria garantit per a les properes generacions. Però no, sempre et trobes el professor que decideix canviar el codi perquè creu que els immigrants no l'entendran, la típica Yoly que decideix fer les classes en castellà perquè li és més fàcil, el facha de merda que no vol parlar ni un pronom de català, i un llarg etcètera que condemna a la puta misèria no només el català sinó la majoria d'immigrants –i no immigrants- joves de famílies castellanoparlants. Per tant, hem de tenir present que si el sistema educatiu funcionés no serien necessaris aquests exàmens, perquè el català l'asseguraríem amb les generacions posteriors. Però, és clar, és més fàcil –i covard– pressionar l'immigrant que té una feina de merda, que no pas el funcionari que té dret a vot –i la plaça fixa–, i si li toco massa el crostó se'm girarà en contra.

El repte, doncs, és fer que l'educació funcioni, no només en la qüestió lingüística, sinó en general. Abans de fer propostes crec convenient tenir present que estem parlant d'un camp, l'educació, que ha de tenir els millors professionals, i aquests han de tenir la millor formació. Per què? Perquè a les seves mans deixem la formació de les futures generacions. És a dir, necessitem només i exclusivament els individus més qualificats per fer aquesta tasca, i hem de desfer-nos dels mediocres, que tenen grans titulacions però que tenen el sentit de la pedagogia a la taula d'una oficina. I com ho podem aconseguir tot això? Senzill, amb dues mesures:

• Eliminem d'una vegada per totes el funcionariat. S'ha acabat. Res de places fixes. A canvi d'un augment del sou, proposem que els professors sempre tinguin present que l'any que ve no treballaran si no compleixen el que després direm. A més, l'actual sistema d'oposicions i places fixes és doblement pervers, ja que és injust per als possibles nous professors i injust per als alumnes, que estan condemnats a empassar-se professors mediocres fins que es jubilin. Ens expliquem. Avui, si un llicenciat vol ser professor es presentarà a unes oposicions en què competirà amb individus que tampoc tenen plaça, però, en canvi, no podrà competir amb aquell professor que fot 15 anys que ja té la plaça. Imaginem-nos que aquest llicenciat no obté la plaça, però, ironies de la vida, ha obtingut una qualificació més alta que aquella que va obtenir el professor que fa 15 anys que en gaudeix, ja que en el moment en què aquest es va presentar s'oferien més places, i, per tant, no necessitava tanta nota. Injust.
  
• L'examen dels examinadors. És a dir, tots els cursos –o, com a mínim, cada dos anys– de Catalunya haurien de passar, un cop finalitzat el curs, un examen idèntic per a cada curs i aplicat i corregit com l'actual selectivitat (el professor no sap a qui corregeix, i a l'inrevés). Les proves les establiria la Generalitat, en funció dels requisits programats per a cada assignatura de cada curs. Un cop obtinguts els resultats, tots aquells professors que tinguessin uns resultats que no complissin, aproximadament, la campana de Gauss haurien de ser sancionats, fins a un màxim de cinc anys seguits. A partir del cinquè any consecutiu, sense por, hauríem d'allunyar aquest individu de la docència, perquè es comprovaria que és un autèntic inútil en aquest terreny.
  

I això per què? Aviam, és obvi que a tots els cursos hi han, com bé apuntava l'Albert, alumnes ganduls. Però sempre en la mateixa proporció. Si la proporció no és la mateixa, aleshores el problema no són els alumnes, sinó el professor. Amb el mètode que proposem, tindríem una bona eina per conèixer quins docents funcionen i quins no. Així mateix, aquells professors més ben classificats, tot i que haurien de rebre una compensació, haurien de ser destinats a aquells centres i aquells cursos que necessiten dels millors professionals, i no com passa ara, que les escoles amb més necessitats són aquelles que, en general, tenen els professors més mediocres.

Finalment, referent a fer pagar als pares del fill gandul el curs que hagi de repetir, els pinyols hem de dir que seria una bona mesura sempre i quan anés destinada només a les famílies de classes mitjana i alta. No ens faria cap pena que els fills del senyor Artus Mas sortissin ganduls i el seu papa n'hagués d'assumir les despeses extres, però sí que trobaríem injust que ho apliquéssim a aquelles famílies que passen penes per pagar el poc gas que consumeixen.

Ja som aquí

Intentarem respondre totes les qüestions:

• Nosaltres no donem per fet que una persona drogodependent esdevindrà inequívocament delinqüent. Això ho heu dit vosaltres. Simplement, el que proposem és que no es tingui pietat d'un delinqüent pel fet que sigui un malalt drogodependent, això és, que se'l tracti igual que si no ho fos. És a dir, si una persona ha de tenir la llibertat per consumir la droga que li vingui de gust, s'entén que aquesta persona, pel seu propi criteri, escull consumir-la, és lliure de fer-ho. Per tant, des de tal punt de vista, els drogodependents no s'haurien de considerar individus malalts, sinó simples irresponsables per no saber controlar la seva pròpia vida. Per contra, si considerem –com nosaltres pensem– que els drogodependents són individus malalts, immediatament ens veiem obligats a considerar que la decisió de consumir droga no ha estat producte de la seva llibertat, sinó de la seva malaltia, i, per tant, cal tractar-los.
  
• Cert és que sovint els mecanismes cometen errors –el cas Dixan, i d'altres–, però això passarà sempre, i sempre en el mateix percentatge. Ens hem de resignar a acceptar que l'humà no és perfecte, això sí, sempre en el mateix tant per cent.
  
• Ens resulta curiós que una persona d'esquerres no cregui en el Papa-Estat, car quan demana més justícia social als polítics no fa altra cosa, de fet, que demanar al "papa" que posi ordre, que li digui al germanet gran que ell també té dret a jugar a la play. El que no es pot pretendre és tenir un pare només quan ens interessa, i quan no ens ve de gust seguir les ordres del papa, emancipar-nos. O una cosa o l'altra.
  

L'esquerra verda?

Hem rebut dos comentaris interessants en el passat post. Primer, ens dedicarem a respondre l'últim, que diu: "quan des de l'esquerra verda accepteu el discurs liberal-democràtic em feu molta por... de veritat. Realment sou les eines més eficaces i domesticades del capitalisme. Una abraçada!".

El CPC, reunits en sessió ordinària, té la voluntat de difondre les següents consideracions:

1. Els pinyolaires, així com l'espai pinyoldoliva.blogspot.com, com ja hem reiterat força vegades, no són representants del moviment anomenat "esquerra verda", ni pretenen ser-ho. Cert és que el nostre difunt líder n'era militant i seguidor, però, malgrat la nostra obediència servil, i, malgrat que podem coincidir en molts punts de l'esmentat moviment, nosaltres sols ens dediquem a expressar allò que opinem, i a crear debat. El dia que el Partit Popular difongui una proposta sensata l'aplaudirem. Fins aleshores, aplaudirem tota proposta que considerem encertada.
   
2. Pel que fa a l'assumpte de les llibertats personals, doncs, la nostra postura, de fet, dista molt de l'esquerra verda. Un bon exemple de la postura ecosocialista de la qüestió és l'autor del segon comentari, en Ramon Armengol, així com el nostre mateix difunt líder, en Marçal, qui es dedicaria a etzibar-nos que la llibertat mai, i sota cap concepte, es pot posar en dubte, així com la presumpció d'innocència, l'estat de dret i no sabem quantes coses més. Vaja, que nosaltres, en aquest cas, no coincidim en la visió bonista d'en Ramon, en Marçal i l'esquerra verda en general. Ells pensen que l'ésser humà és bo –en un sentit Rousseaunià– i nosaltres som Hobbessistes.

Sobre la molt interessant resposta d'en Ramon volem exposar el següent: els pinyolaires estem d'acord que cadascú ha de poder fer el que vulgui amb el seu propi cos, cert. Ara bé, si certes pràctiques l'Administració les desaconsella –consumir droga, per exemple–, considerem que ha de ser l'individu en qüestió qui assumeixi totes i cada una de les conseqüències del seu propi consum, i, per tant, en el cas que volgués, per exemple, seguir un tractament i desintoxicar-se, la resta de ciutadans no tindrien el deure de pagar-li, a través dels impostos, la seva desintoxicació. Evidentment, no caldria que ho pagués en diners, però sí, per exemple, mitjançant treballs per a la comunitat. Així mateix, si aquest individu, per contra, decidís no desintoxicar-se, podria viure feliçment fins que delinquís, moment en què hauria de ser processat judicialment. La vida és dura, i el bonisme marçalariesc-armengolesc no creiem que ajudi gaire.

Hobbes i els llops

A ningú se li escapa que d’un quant temps ençà les precaucions per un possible atac terrorista de caire internacional establertes pels governs dels països occidentals han augmentat considerablement. El debat que tenim davant, doncs, sembla girar al voltant de l’eix seguretat –que els estats suposadament democràtics ens volen oferir– vs. llibertat –que inclouria termes com la privacitat, el dret a la intimitat, etc. Intuïm, doncs, a primer cop d’ull, que allò que precisament hauria de garantir la llibertat de l’individu –la seguretat– és, de fet, allò que la destrueix.

Analitzem, primerament, els arguments d’aquells que defensen que la llibertat individual, així com tots els drets que segons ells se’n deriven, ha de prevaldre per davant de qualsevol interès de seguretat col·lectiva. Aquest col·lectiu argumenta que, malgrat que l’estat d’inseguretat sigui evident, mai es poden violar aquells drets individuals que les societats occidentals ostenten des de les revolucions liberals, això és: el dret a la intimitat, la presumpció d’innocència, el dret de reunió, la llibertat de premsa, l’habeas corpus, etc. Així doncs, per exemple, per a ells és inacceptable l’ús de càmeres de vídeo-vigilància als carrers i edificis públics, ja que ataca directament el dret a la intimitat i a la pròpia imatge. Així mateix, un altre clar cas del que ells consideren atemptats contra l’individu és el fet que els governs puguin intervenir les trucades telefòniques dels ciutadans sense ordre judicial.

En l’altra postura és on alguns ens trobem. Els arguments dels libertarians poden tenir cert valor en una societat adolescent, però no pas en una madura. Un ciutadà de peu, treballador, i complidor de les lleis democràtiques no hauria de tenir cap por a un major control per part de les forces de seguretat de l’estat democràtic –insistim en el terme democràtic perquè tota aquesta exposició no té sentit si no ens referim sempre i exclusivament a règims democràtics– ni tan sols en un augment de la repressió sobre les organitzacions terroristes. El motiu és ben clar: quin recel, quina por, puc tenir a les càmeres dels carrers si jo no sóc cap delinqüent?; per què m’ha de molestar que m’intervinguin les trucades telefòniques si jo no formo part de cap complot terrorista, sinó que compleixo la llei i pago els impostos religiosament? L’argument de l’atemptat contra la intimitat i la vida privada, de totes totes, coixeja, perquè, sincerament, si haig d’escollir entre reduir les possibilitats de transformar-me en molts trossets de carn a causa d’una explosió d’un grup terrorista, o evitar que els governs m’escoltin com li dic per telèfon “t’estimo” a la meva dona, és obvi que escolliré la primera, perquè si escollís la segona mai sabria quan seria la darrera vegada que li ho diria.

En conclusió, doncs, només aquells que tenen algun assumpte no legal a amagar –i, per tant, els delinqüents– poden no estar d’acord en un augment de les precaucions per part dels estats democràtics.


N.B. Tampoc useu els arguments tan escoltats tipus "que no ho veus, que si l'ésser humà és corrupte, els estats democràtics també, i, per tant, les forces de seguretat també?", perquè us diré que això seria igual que ho és ara, sense cap diferència.



Pinyol agressiu, indigest, infalible

Novetats marçalarials!

Ens acaben de trucar els Marçalaris per informar-nos d'algunes novetats!!

Pel que sembla, encara no podem avançar les dades exactes, tot apunta que s'estan preparant per entrar a gravar a l'estudi d'un conegut productor del país que ha accedit a fer-los-en la producció!!!! Això vol dir que possiblement en poc més de sis mesos els podrem escoltar per les emissores catalanes??? I el que és més important: això vol dir que aconseguiran el seu propòsit, això és, fer-se rics?? No! Per descomptat!

RACC: torna-me-la a mamar

Notícia d'avui a El Periódico

Els enginyers proposen una prova pilot del 'pla 80 km/h'

• Diversos experts consideren la mesura "molt necessària" per a la salut

Una motocicleta avança per l'autovia de Castelldefels a 80 quilòmetres per hora, dimarts passat. Foto: FERRAN NADEU

XABIER BARRENA
BARCELONA

Després del debat polític, la limitació de velocitat a 80 quilòmetres per hora en les vies ràpides de l'àrea metropolitana de Barcelona ha baixat a l'arena dels tècnics. El Col.legi d'Enginyers Industrials de Catalunya va proposar ahir portar a terme una prova pilot del pla en un "corredor de l'àrea metropolitana" escollit per "un grup mixt d'experts". D'altra banda, diversos científics independents van coincidir a assenyalar a aquest diari que la mesura aprovada pel Govern --l'única a Espanya d'aquesta mena, malgrat les constants amonestacions provinents de Brussel.les perquè es limitin les emissions-- és "molt necessària".
Els enginyers, com ja va fer el RACC, parteixen de la premissa que la qualitat de l'aire a Barcelona s'ha de millorar i, per a això, ofereixen la seva ajuda, així com la col.laboració de "la càtedra Seat i la càtedra Motor Ibérica" de l'escola superior d'enginyeria. Així mateix, afirmen, en lí- nia amb la tesi que defensa el Govern, que la velocitat no és l'únic factor que "incideix en les emissions dels vehicles". Entre aquests, el col.legi destaca les congestions de trànsit, l'edat del parc mòbil, la tecnologia del vehicle, el disseny de les carreteres i la senyalització, que proposen que sigui variable, com el RACC i també l'Executiu.
L'enginyer de camins i expert en trànsit Ole Thorson qualifica de "positiva" la mesura. Segons la seva opinió, l'obligació de circular a un màxim de 80 quilòmetres per hora serà beneficiós per a la fluïdesa del trànsit. No resoldrà el problema de les congestions --grans emissores de gasos--, però sí que les alleujarà. També argumenta que, a més velocitat, els vehicles necessiten més espai, per exemple, per frenar, cosa que allarga la filera de cotxes.

ARRIBA CINC ANYS TARD
El doctor en Ciències Químiques José María Baldasano apunta que el projecte no només és "molt necessari" sinó que és "insuficient". "El que s'ha de fer --afegeix-- és reduir el nombre de cotxes". Segons la seva opinió, aquestes mesures arriben amb cinc anys de retard i dubta que el 2010 es compleixin els mínims que exigeix la UE. La conseqüència serà que "augmentarà el deteriorament de la salut de les persones i la mortalitat".
Per la seva part, Anna Maria Solanes, professora de Microbiologia a la UB i experta en contaminació, alaba el conjunt de 73 mesures arbitrades pel Govern per millorar la qualitat de l'aire a Barcelona. I llança una advertència: "les partícules en suspensió són mutagèniques", és a dir, causen mutacions en les cèl.lules humanes. I el càncer comença per una mutació cel.lular.

Molta activitat blogil...

Observo, astorat, que la col·lega de facultat del nostre líder ha decidit canviar el seu perfil. En ell ara ella es descriu així: "Sóc individualista i egoista i no ho considero defectes, sinó que crec que és una realitat que forma part de tothom, i que el que de debò diferencia les persones és si coneixen i assumeixen la seva naturalesa o no."

L'altre dia el nostre líder ens confessava que se l'havia trobada un parell de vegades per la facultat i que, en contra del que pogués semblar al seu blog, no era una persona "malvada", ni tan sols antipàtica. De fet, ell afegia que era més fàcil parlar amb ella i connectar-hi que no pas amb certs individus o indivídues que viuen apassionadament l'existència, rebutjant en tot moment el materialisme i apostant per una espècie de vida emocional desorbitada a què tu i jo mai podrem accedir. En conclusió, doncs, el nostre líder afirmava que era relativament senzill posar-se d'acord amb ella perquè tots dos rebutjaven fermament el paternalisme que existeix tant a la dreta com a l'esquerra –és que els "sociocristians" no són paternalistes?

Certament, na Blanca té molta raó sobre la qüestió de l'individualisme, l'egoisme i el fet que són qualitats intrínseques en la natura. I ho hem parlat moltes vegades. I és, doncs, el moment de decidir si ens agrada o no. Jo crec que l'humà pot aspirar a més, i per tant, i ho dic sense embuts, tal com ella fa a l'hora de definir-se, les societats humanes s'han de dedicar, en una mesura racionalitzada i sempre pel bé col·lectiu, a reprimir-nos mútuament. Sí, ho heu llegit bé: es tracta que mútuament ens reprimim. Necessitem que mútuament ens posem barreres per evitar que això es transformi en una selva. Cert, alguns hipòcrites parlen d'educació. A mi m'agrada parlar de repressió, igual que a ella li agrada parlar d'egoisme.

Salut!

Curiositats...

M'encanta mirar-te quan dorms, perquè estàs com absent.

M'encanta increpar aquells que m'acompanyen en el vagó de tren, tot mirant-los fixament als ulls fins que abaixin la vista.

M'encanta increpar aquells que m'acompanyen en el vagó de tren mentre dormen absents, tot mirant-los fixament perquè en despertar-se s'ennueguin.

Sau va dir:

M'agrada la gent que mira als ulls.

L'APTP respon el RACC

No han calgut ni 24 hores perquè, de nou, l'APTP respongués les acusacions del RACC. Una garantia per comprovar que una proposta política és interessant és el fet que al govern ni li caldria defensar-se perquè ja hi ha altres que el defensen. Aquí us penjo la resposta, així com un estudi d'aquesta mateixa entitat que analitza més a fons les 77 mesures del Departament de Medi Ambient i Habitatge liderat per ICV, una de les quals és la famosa reducció de la velocitat permesa als municipis de la primera corona –insisteixo: una de 77. Ah, i el que realment sembla és que els del RACC ni tan sols s'han llegit el Pla de dalt a baix, perquè tot el que ells proposen d'alternatives ja hi és en pla, el que passa que aquest va una mica més enllà que les mesquineses que ells propugnen.

Salut!

Ser policia

M'encantaria ser policia per passar-me el dia clavant multes per excés de velocitat a tots els alts directius del RACC.

Indoeuropeu

La vikipèdeia defneix el poble indoeuropeu així: "los individuos pertenecientes a una etnia o grupo de etnias del período calcolítico y la primera Edad de Bronce, que hablaban variantes del idioma protoindoeuropeo y compartían una cultura material y patrones culturales similares". Així mateix, la wikipèdia també ens informa que els membres d'aquesta ètnia són anomenats aris.

Pel que sembla, va ser una ètnia que va néixer prop dels Urals, i no pas a l'imperi Germànic, com els nazis haguessin volgut. Els aris, doncs, estan més a prop dels africans que no pas dels germànics. Ara bé, és bo destacar que, segons la hipòtesi kurgànica, els indoeuropeus tenen curioses fronteres: arriben a Catalunya, però no passen més enllà; arriben a França, però no pas a la Gàl·lia, i encara menys a les illes britàniques; arriben a l'Egeu però, curiosament, ni ensumen Israel. Molt curiós tot plegat...

Qüestió de bicisme

Hi ha dues afirmacions sobre la nostra existència ben clares: som homes de llei, i ens agrada la bicicleta. Aquestes dues qüestions, ben barrejades, comporten que, malgrat no estar-hi d'acord al 100%, haguem de veure'ns obligats a complir l'ordenança de circulació de les bicicletes de Barcelona. És a dir, que no podem anar per les voreres si ens veiem obligats a canviar la direcció constantment, que no podem envair el carril-bus, que hem de dur els llums reglamentaris, i... que no podem escoltar música si anem circulant.

Aquest darrer punt és, a parer nostre, dels més injustos, perquè vés si no és pitjor anar conduint un cotxe mentre vas debatent sobre –què sabem nosaltres...– els dos aires del morir-se –l’atac de cor senzill que et clava empenta o el càncer i el seu llarg reproduir-se–; que escoltar música, això és, art, mentre et mous sosteniblement per la ciutat. En tot cas, com a mostra de rebuig a tal normativa i com a prova més de la nostra capacitat d'inventiva, àdhuc, d'agudesa, el Consell de Pinyolaires de Catalunya –també anomenat CPC– proposa que tots els ciutadans que la rebutgin es dediquin a fer el que nosaltres hem fet avui: anar per la ciutat amb bicicleta i amb uns cascos a les orelles, però que no estiguin connectats enlloc, sinó que sols estiguin col·locats dins la butxaca dels pantalons –o dins la bossa de mà, per a elles i elles. Aleshores, es tracta que quan veieu un agent de la Guàrdia Urbana el crideu i li digueu: miri miri, porto uns casquets auditius a les orelles!! L'agent es dirigirà a vosaltres i us començarà a fotre un rotllo impressionant, quan, de cop, vosaltres traureu el cable de la butxaca i li mostrareu l'absència de qualsevol reproductor o similar dins l'esmentada butxaca.

Au, a pedalar!!!

Commemorar

Segur que és oportú recordar l'aniversari de la mort d'un assassí en sèrie...?

Bé, oportú no ho sé, però oportunista de totes totes.


I mira que era lleig, renoi!
Mes com que va ser un heroi,
totes el volen galindoi!

Especuladors..?

“CiU diu que el Govern de la Generalitat està segrestat pel radicalisme d’ICV, nosaltres ens preguntem si és que ells no estan segrestats pels especuladors”.

Joan Herrera
Cap de llista d'ICV a les eleccions generals

El govern sotmès a la radicalitat d'ICV...

"L'Administració, una vegada hagin transcorregut dos anys des de la seva notificació, pot procedir a l'expropiació de l'usdefruit del pis per llogar-lo a tercers"

Fragment de l'article 42 de la primera Llei ambiciosa de la Confederació Ibèrica

Salaris i horaris

Segons les dades oficials, un diputat amb escó al congrés de Madrid té un sou d'aproximadament 2900€ bruts mensualment. Jo considero que, per ètica, aquest sou és molt més que correcte. Així mateix, dades del Col·legi de Metges de Catalunya, ens informen que "un metge de família d'un CAP, amb 16 anys d'antiguitat i mereixedor de tots els plusos amb què es premia el bon rendiment, cobra una mitjana de 49.000 euros bruts anuals", el que suposa, per tant, si fem la divisió, 3.500 € bruts en 14 pagues. És a dir, si considero més que correcte el sou del diputat, el sou del metge el considero extraordinari. Per tant, no hi ha excusa. Algú em pot dir amb la boca ben oberta que passa gana cobrant 3500 € bruts en 14 pagues??? Au va! Tot això no fa més que demostrar-nos que els metges no només haurien d'estar un mínim de 5 anys treballant pel Servei Públic si es llicencien en una universitat privada, sinó que a més haurien de tenir prohibit compaginar la feina al Servei Públic amb la feina a les mútues privades, i, de passada, si decidissin treballar per la privada se'ls hauria d'aplicar un impost especial extraordinari.

Els investigadors és un altre problema. Jo sóc del parer d'usar els incentius tant com es pugui: resultats --> premi, resultats --> premi. Els metges han de complir la funció de mecànics de la salut –amb tota la complexitat que vulguem–, en canvi els investigadors no deixen de ser uns filòsofs il·luminats, que compleixen amb la funció social de fer avançar el coneixement.

Sobre els segrests de manifestacions no puc dir altra cosa que vivim en un estat de dret democràtic, i això vol dir que els ciutadans tenim drets i deures. Tenim el dret a manifestar-nos, i el deure de comunicar-ho oficialment i consensuar els horaris i el trajecte. Dit d'una altra manera, no em sembla just que uns puguin decidir ocupar la Via Laietana sense l'acord amb la Generalitat i l'Ajuntament, perquè expliqueu-me: per quina raó els manifestants tenen més dret a passar per l'esmentada via que jo, que hi passo amb cotxe? Si no ho pacten amb la Generalitat, i la Generalitat no hi enviés els Mossos per evitar que hi passessin, després no s'haurien de queixar perquè jo els atropellés amb el cotxe. Si volem la selva, la tindrem. Jo, però, sóc una persona d'ordre.

Eps, no t'oblidis de pagar el compte!

Parlàvem avui, un grupet de pinyolaires, sobre un fet evident, i és que els metges se'ns'envan a l'estranger, a treballar. Aquest, per exemple, és un fragment de notícia del web del Telenotícies, que tracta aquest fenomen:

09/07/2007 16.36

Barcelona

Prop de 300 metges catalans han marxat des del gener a l'estranger atrets per millors condicions laborals

Des de començament d'any, uns 300 metges catalans han marxat a treballar a l'estranger, principalment a Anglaterra, el Canadà o els Estats Units. És una xifra que comença a preocupar, sobretot en un moment en què a la sanitat catalana hi falten facultatius. Entre les raons per anar-se'n, els metges apunten millors oportunitats professionals, sous més alts i facilitats per conciliar feina i família. Alguns hospitals catalans ja estan adoptant mesures per evitar-ne la fuga, com l'Hospital Clínic de Barcelona, on, entre altres mesures, s'intenta fer partícips els metges en la gestió de l'hospital o els ofereixen permisos retribuïts perquè se'n vagin a fora a ampliar formació per després aplicar-la aquí.

I quina és la nostra opinió? Doncs que i una merda. Els ciutadans paguem 4/5 parts del cost d'una matrícula en una Universitat pública, i no estic disposat que un cop acabada se'n vagin a treballar a l'estranger. Si volen fer-ho, que es paguin una privada, i potser aleshores ja no ho veuran tan bé això d'anar-se-n'hi.

Per culpa vostra

Em trobava fent una tasca més pròpia de l'arqueologia que no pas de l'estudi musical quan he topat amb aquest vídeo:

Mireu-lo, no creureu haver perdut el temps. Després d'haver-lo visionat s'entén que avui no s'escolti música en català. Es tracta, ni més ni menys, de Sau, en un concert emès pel canal 33. El desafinament del cantant i de les guitarres, la manca de sincronia entre els músics, la mala qualitat de les cançons, la mala producció, en fi, tot plegat provoca que sigui incomprensible que aquest grup obtingués l'èxit que va tenir. El millor disc d'aquest és, sens dubte, el darrer i menys conegut (Amb la lluna a l'esquena). Ara bé, és ben cert que en els primers anys dels 90 es van fer absolutes barbaritats amb la música, que, amb l'excusa de cantar en català, van ser notablement valorades per públic i crítica. Quina merda de país, quina merda d'espectadors! Quina merda de 7 milions, que dirien Els Pets.

La gran pregunta: com, els catalans, podien ser tan imbècils d'escoltar això?

Zapatero

"Zapatero deja de ser de izquierdas cuando trata igual a un rico que a un pobre"

Joan Herrera
Portaveu d'IU-ICV al Congrés i candidat a les generals
Entrevista a La Vanguardia
Diumenge, 30 de setembre del 2007

Curiositats

Per un costat, n'hi ha que acusen el Conseller Joan Saura i el cos de Mossos d'Esquadra de pressionar els periodistes catalans que disposen d'imatges de piròmans de còmics. S'equivoquen, no només pel fet que els Mossos han de tenir total dret a fer les seves investigacions, sinó per la segona part de la frase: pressionar els periodistes catalans. Aquesta frase inclou la possibilitat que a Catalunya tinguem periodistes.

Per un altre costat, ens trobàvem mirant col·lectivament el Porca Misèria a Tv3, quan un dels personatges deixa anar a en Pere (Joel Joan): "Sí que sembles una dona, sí, no entens les coses a la primera". Silenci en el meu entorn (tot ell femení) de quatre segons, mentre el meu rostre mostrava un lleu somrís. Reacció al cinquè segon: "apa! quin tiu més prepotent, masclista i misogin!". Deliciós.