Encetetat

Encetarem el post dels pinyolaires, primer de tot, aprovant els estatuts. Articles de l'Estatut dels pinyolaires de Catalunya:

1. El Pinyol és una comunitat d'intel·ligents que semblen tant una nació que gairebé diries que ho és, sense que això signifiqui que ho siguin realment.
   
2. Són membres actius d'aquesta comunitat el Pinyol 1, el Pinyol 2, el Pinyol 3, i tot el seguit de nombres que se'ns puguin acudir.
3. Els membres actius tenen drets i deures, igual que els no actius, que són:
   
1. Dret i deure a tractar qualsevol assumpte amb un rigor d'excel·lència i evitar tota frivolitat i/o banalitat.
   
2. Dret i deure a formular propostes compartides per la majoria de la societat.
3. Dret i deure a considerar tot ésser superior fins que no es demostri el contrari, i no pas a l'inrevés.
4. Dret a parlar en primera persona del singular, sense haver de recórrer al plural, encara que es parli en nom de la comunitat pinyolaire.
   
5. Dret i deure a respectar l'honor dels lectors i lectores, així com qualsevol altre ésser humà.
6. Dret i deure a complir els articles parells d'aquest estatut.
   
4. Aquests articles es podran anar canviant amb facilitat, per poder-los adaptar a cada situació.
   
5. Qui necessiti un estatut, ens el pot demanar, i li farem a mida.
   

L'ARTICLE D'AVUI

Un cop aprovats els articles de l'estatut, és hora de fer l'article d'avui. Avui toca parlar d'una tendència força estesa, fins i tot en els meus cercles.
Tinc diversos amics amb parella, cap d'ells catòlics. Fins aquí tot normal. El cas, però, és que ells, amb la seva parella sentimental, es proposen "anar a poc a poc". Val a dir que aquesta frase la diuen molts, però és igual de cert que no sempre es fa servir en el mateix context. Per exemple, en un dels casos, la parella fa 7 dies que es coneixen, i ell ja n'ha dormit 4 a casa seva. Doncs, dic jo, déu n'hi do per anar a poc a poc. Altres, en canvi, fa any i mig que ja estan més que casats però no han passat més de 4 hores seguides junts mai. En fi, que el col·lectiu anar a poc a poc és molt heterogeni. I és que quan algú us digui aquesta frase, en el 90% dels casos, heu de saber que es refereix a una única activitat: de ben segur que, encara que sols faci 13 hores que es coneixen, ells ja s'han, l'un a l'altre, olorat, tocat, fregat, besat, despullat, fins mamat, però, atenció, ell no L'ha penetrada! I això vol dir anar a poc a poc, per a ells. S'han fet de tot, han viscut, fins i tot, junts, però, volen anar a poc a poc, que, vol dir, concretament, no fer ús del preservatiu.

És un fenomen força interessant. Intueixo que la penetració, per a molts, ha esdevingut el símbol de la màxima unió –més, fins i tot, que la fel·lació–, imagino que la raó del fet és que és el mecanisme per dur a terme la procreació, i, malgrat l'invent dels preservatius, per a molts conté una connotació místico-tel·lúrica suprema.

Aquí us ho deixo.

Pinyol 1