Us deixem amb, possiblement, el més famós dels articles del Pinyol per antonomàsia (demà ja passarem a escriure nosaltres, avui ens queda la nostàlgia):
En aquesta vida, tot té un límit. Tu hi has arribat, i no només això, també n'has passat de llarg. T'he trucat, perquè jo sóc d'aquell estil de persones que creu que, a voltes, les coses és millor resoldre-les amb calma, serenor i discreció. No ha estat possible, així que només em deixes una sortida: el debat i la ignomínia del teu ésser. També t'haig de dir que no perdria el temps si no fos perquè ha arribat a un punt en què, per un costat, em repugna la teva actitud, però, a més, ens aquests moments la situació, fins i tot, perjudica la meva imatge pública. La diferència entre tu i jo és que jo et venceré amb l'intel·lecte, i a tu t'estaria bé que m'atonyinessin.
Parlo, evidentment, del Salvador Sostres –no crec que et mereixis l'article "en"– i, concretament, aquest post és la rèplica a un cèlebre article que aquest ésser, pretesament viu, va editar el passat dimecres al Singular Digital.
Primerament, ens dedicarem a desemmascarar l'article en qüestió.
En aquest article, el senyor Sostres ve a dir que no li fa cap pena que el passat divendres uns amics meus de Terrassa, militants de JEV, fossin atonyinats brutalment per una banda organitzada, d'ideologia d'extrema-dreta. L'argumentació, més pròpia d'infants binomistes que no pas d'un pseudoperiodista –ja no demano, perquè no sigui dit, el nivell de periodista, em conformo amb poca cosa–, es basa en el següent axioma: com que uns que es feien dir comunistes van ser uns assassins en sèrie, totalitaris i dements, a mi no em fa cap pena que algú que va amb la falç i el martell pel carrer rebi un parell d'hòsties, perquè, de fet, el comunisme hauria d'estar prohibit i perseguit, perquè és una ideologia que fa apologia de la barbàrie, igual que ho ha d'estar el nazisme. Buf! Amb aquesta afirmació ja en tenim per força estona.
Comencem per la teoria. D'entrada, comparar el nazisme i el comunisme a nivell teòric ja és, i això sí, una barbàrie. El motiu és clar. El nazisme, en els seus postulats teòrics, és una proposta política totalment totalitària –estem aguts i agust avui–, ja que és ja en el paper que aposta per un govern d'un líder, un guia, en solitari, amb fets consumats. El comunisme, que neix de la mà de Marx, en cap moment proposa un líder, sinó que, de fet, aspira a un món lliure sense control, però reconeix que això és impossible si prèviament no hi ha garanties d'equilibri, i proposa un govern compost pel poble. Per tant, ja en la llavor, són dues postures polítiques 100% diferents, de fet, són antitètiques. És quelcom ben diferent el que uns individus es declaressin comunistes i practiquessin absolutes dictadures totalitàries –quina reiteració.
Conclusió primera: ja només pel que fa a la teoria, el senyoret Sostres la caga lindamente, que dirien els argentins.
Però, va, mira, el Marçal és bona persona, i tot i haver-hi un gran error teòric, podem arribar a acceptar que les barbàries de l'Est d'Europa van ser causades per comunistes. Vostè, senyor Sostres, no sap que tant els partits de l'esquerra catalana, com els de l'espanyola, des de fa més de 30 anys s'oposen a les barbàries soviètiques? Vostè sap qui va ser el senyor Carrillo? I el senyor Gutiérrez Díaz? Vostè sap què és l'eurocomunisme? Vostè sap que aquests dos últims senyors es van barallar públicament amb els dirigents del PCUS? Vostè, senyor Sostres, sap que tant ICV com IU s'han manifestat sempre contràries a tota acció de violència, i, molt especialment, la violència de les dictadures, incloses les soviètiques? Per tant, senyor Sostres, no només els comunistes hem demanat perdó, sinó que ens oposem fermament, amb tots els problemes que això ens ha comportat, a les bestieses que alguns que es feien dir companys nostres van fer. Recorda el lema del PSUC "socialisme en llibertat"? Ah, és clar, no el recorda perquè vostè era un marrec. Jo ni tan sols havia nascut, però m'he molestat a investigar amb rigor –desconec si coneix aquest mot.
Però, va, mira, el Marçal encara és més bona persona, i tot i que és evident que hi ha greus errors en els fonaments, fem la vista grossa, i fem veure que, efectivament, els comunistes són uns assassins totalitaris, tant en la pràctica com en la teoria, i sempre ho seran. Si fos així, en Sostres ens està venent la teoria de "ull per ull". És a dir, no em fa pena que algú rebi agressions perquè aquest algú també es dedica a agredir. Per aquesta mateixa raó, senyor Sostres, intueixo que vostè va estar a favor dels GAL, oi? Quin servei tan magnífic un cos que es dedica a pelar terroristes. Digui-ho: està a favor dels GAL? Es posiciona a favor de la pena de mort per a tots aquells que han matat algú?
Paral·lelament a tot això, aquí entra un debat que ja és força interessant. S'ha de tolerar la intol·lerància? S'han de tolerar aquells que es declaren intolerants? Per a mi és ben senzill: s'ha de respectar i tolerar tota idea, tot plantejament, encara que la seva aplicació sigui intol·lerable, i s'ha d'actuar en el moment en què aquesta idea s'aplica i, per tant, la intol·lerància es fa real. Per tant, pregunta: aquests nois agredits havien agredit algú prèviament? Resposta: no, a ningú. Pregunta: els agressors tenen antecedents? Resposta: sí, en tenen. Conclusió: els suposats assassins, rojos i comunistes, resulten ser uns éssers absolutament pacífics que, de moment –igual que vostè i jo– no han agredit a ningú; per contra, els agressors resulten ser uns individus que es dediquen a agredir. Curiós el matís.
Però aquí no acaba tot. Senyor Sostres, la diferència entre vostè i jo és que, en el fons, jo sí que crec en l'autèntica llibertat, i en la democràcia, i en els drets, i en els deures. En canvi vostè, a part de viure la mar de bé, vostè no s'ha cregut mai cap d'aquestes coses.
La llibertat: si cregués en la llibertat al 100%, estaria d'acord amb mi que s'ha de tolerar tot pensament, i sols s'ha d'actuar en el moment en què una acció intervé en la llibertat d'algun individu; és a dir, el pensament ha de ser respectat, perquè només és pensament.
Democràcia: per a mi, la democràcia està per damunt de segons quines actituds; és per aquest motiu que crec que, si una democràcia realment és potent –i no com la nostra, que és de baixa intensitat–, sap reconduir perfectament aquells grups que volen laminar-la, i sap fer-ho amb elegància, no pas amb un parell d'hòsties. Una democràcia formada per demòcrates convençuts no té cap perill, perquè a l'hora de votar, és evident que sortirà una majoria demòcrata. Per tant, vostè, senyor Sostres, si té por és perquè no s'acaba de creure els valors democràtics. Una democràcia no necessita, com vostè diu, detenir aquells que pensen diferent, perquè la gràcia de la democràcia –valgui la cacofonia– és poder confrontar idees i que la gent decideixi. La gràcia de la democràcia és que el que guanya no és aquell que té més força, ni aquell que la té més gran, sinó aquell que la majoria decideix que té un millor projecte. Per tant, la gràcia de la democràcia és, inevitablement, el debat.
Drets i deures: vostè això tampoc s'ho acaba de creure, o no pot empassar-s'ho. En un estat democràtic, els ciutadanas tenen drets i deures. Un dels drets és el dret a no sé violat de cap de les maneres possibles. Un dels deures de l'Estat, és defensar els seus ciutadans.
Sap quina és la diferència entre vostè i jo? La diferència és que si a vostè l'agredeixen pel carrer per dir les barbaritats que diu, jo no pensaré que ja li està bé, i que això li passa perquè dient les coses que diu s'exposa a tota agressió, sinó que si l'agredeixen seré el primer a manifestar-me en contra públicament. En canvi, si a mi m'agredeixen, vostè em dirà el mateix que li ha dit a aquests nois: "t'estan bé un parell d'hòsties, per comunista". Sóc d'esquerres, però abans que res sóc democràtic. Vostè què és abans que res? Ara s'escau molt aquella magnífica frase de Voltaire, no?: "No estic gens d'acord amb el que vostè diu, però defensaré amb la meva vida el seu dret a expressar-ho". Vostè defensarà el meu?
Conclusió: un greu error teòric, un greu error històric, i un greu error en els valors. I no se'm posi esquifit, Sostres, que sense valors no anem enlloc, i aquí citaré Valverde: "Nulla aesthetica sine ethica. Ergo, apaga y vámonos."
Good night, and good luck senyor Sostres –si voleu també parlarem de la caça de bruixes que els seus amics liberals van practicar; em sembla que tots hem de demanar perdó.
En aquesta vida, tot té un límit. Tu hi has arribat, i no només això, també n'has passat de llarg. T'he trucat, perquè jo sóc d'aquell estil de persones que creu que, a voltes, les coses és millor resoldre-les amb calma, serenor i discreció. No ha estat possible, així que només em deixes una sortida: el debat i la ignomínia del teu ésser. També t'haig de dir que no perdria el temps si no fos perquè ha arribat a un punt en què, per un costat, em repugna la teva actitud, però, a més, ens aquests moments la situació, fins i tot, perjudica la meva imatge pública. La diferència entre tu i jo és que jo et venceré amb l'intel·lecte, i a tu t'estaria bé que m'atonyinessin.
Parlo, evidentment, del Salvador Sostres –no crec que et mereixis l'article "en"– i, concretament, aquest post és la rèplica a un cèlebre article que aquest ésser, pretesament viu, va editar el passat dimecres al Singular Digital.
Primerament, ens dedicarem a desemmascarar l'article en qüestió.
En aquest article, el senyor Sostres ve a dir que no li fa cap pena que el passat divendres uns amics meus de Terrassa, militants de JEV, fossin atonyinats brutalment per una banda organitzada, d'ideologia d'extrema-dreta. L'argumentació, més pròpia d'infants binomistes que no pas d'un pseudoperiodista –ja no demano, perquè no sigui dit, el nivell de periodista, em conformo amb poca cosa–, es basa en el següent axioma: com que uns que es feien dir comunistes van ser uns assassins en sèrie, totalitaris i dements, a mi no em fa cap pena que algú que va amb la falç i el martell pel carrer rebi un parell d'hòsties, perquè, de fet, el comunisme hauria d'estar prohibit i perseguit, perquè és una ideologia que fa apologia de la barbàrie, igual que ho ha d'estar el nazisme. Buf! Amb aquesta afirmació ja en tenim per força estona.
Comencem per la teoria. D'entrada, comparar el nazisme i el comunisme a nivell teòric ja és, i això sí, una barbàrie. El motiu és clar. El nazisme, en els seus postulats teòrics, és una proposta política totalment totalitària –estem aguts i agust avui–, ja que és ja en el paper que aposta per un govern d'un líder, un guia, en solitari, amb fets consumats. El comunisme, que neix de la mà de Marx, en cap moment proposa un líder, sinó que, de fet, aspira a un món lliure sense control, però reconeix que això és impossible si prèviament no hi ha garanties d'equilibri, i proposa un govern compost pel poble. Per tant, ja en la llavor, són dues postures polítiques 100% diferents, de fet, són antitètiques. És quelcom ben diferent el que uns individus es declaressin comunistes i practiquessin absolutes dictadures totalitàries –quina reiteració.
Conclusió primera: ja només pel que fa a la teoria, el senyoret Sostres la caga lindamente, que dirien els argentins.
Però, va, mira, el Marçal és bona persona, i tot i haver-hi un gran error teòric, podem arribar a acceptar que les barbàries de l'Est d'Europa van ser causades per comunistes. Vostè, senyor Sostres, no sap que tant els partits de l'esquerra catalana, com els de l'espanyola, des de fa més de 30 anys s'oposen a les barbàries soviètiques? Vostè sap qui va ser el senyor Carrillo? I el senyor Gutiérrez Díaz? Vostè sap què és l'eurocomunisme? Vostè sap que aquests dos últims senyors es van barallar públicament amb els dirigents del PCUS? Vostè, senyor Sostres, sap que tant ICV com IU s'han manifestat sempre contràries a tota acció de violència, i, molt especialment, la violència de les dictadures, incloses les soviètiques? Per tant, senyor Sostres, no només els comunistes hem demanat perdó, sinó que ens oposem fermament, amb tots els problemes que això ens ha comportat, a les bestieses que alguns que es feien dir companys nostres van fer. Recorda el lema del PSUC "socialisme en llibertat"? Ah, és clar, no el recorda perquè vostè era un marrec. Jo ni tan sols havia nascut, però m'he molestat a investigar amb rigor –desconec si coneix aquest mot.
Però, va, mira, el Marçal encara és més bona persona, i tot i que és evident que hi ha greus errors en els fonaments, fem la vista grossa, i fem veure que, efectivament, els comunistes són uns assassins totalitaris, tant en la pràctica com en la teoria, i sempre ho seran. Si fos així, en Sostres ens està venent la teoria de "ull per ull". És a dir, no em fa pena que algú rebi agressions perquè aquest algú també es dedica a agredir. Per aquesta mateixa raó, senyor Sostres, intueixo que vostè va estar a favor dels GAL, oi? Quin servei tan magnífic un cos que es dedica a pelar terroristes. Digui-ho: està a favor dels GAL? Es posiciona a favor de la pena de mort per a tots aquells que han matat algú?
Paral·lelament a tot això, aquí entra un debat que ja és força interessant. S'ha de tolerar la intol·lerància? S'han de tolerar aquells que es declaren intolerants? Per a mi és ben senzill: s'ha de respectar i tolerar tota idea, tot plantejament, encara que la seva aplicació sigui intol·lerable, i s'ha d'actuar en el moment en què aquesta idea s'aplica i, per tant, la intol·lerància es fa real. Per tant, pregunta: aquests nois agredits havien agredit algú prèviament? Resposta: no, a ningú. Pregunta: els agressors tenen antecedents? Resposta: sí, en tenen. Conclusió: els suposats assassins, rojos i comunistes, resulten ser uns éssers absolutament pacífics que, de moment –igual que vostè i jo– no han agredit a ningú; per contra, els agressors resulten ser uns individus que es dediquen a agredir. Curiós el matís.
Però aquí no acaba tot. Senyor Sostres, la diferència entre vostè i jo és que, en el fons, jo sí que crec en l'autèntica llibertat, i en la democràcia, i en els drets, i en els deures. En canvi vostè, a part de viure la mar de bé, vostè no s'ha cregut mai cap d'aquestes coses.
La llibertat: si cregués en la llibertat al 100%, estaria d'acord amb mi que s'ha de tolerar tot pensament, i sols s'ha d'actuar en el moment en què una acció intervé en la llibertat d'algun individu; és a dir, el pensament ha de ser respectat, perquè només és pensament.
Democràcia: per a mi, la democràcia està per damunt de segons quines actituds; és per aquest motiu que crec que, si una democràcia realment és potent –i no com la nostra, que és de baixa intensitat–, sap reconduir perfectament aquells grups que volen laminar-la, i sap fer-ho amb elegància, no pas amb un parell d'hòsties. Una democràcia formada per demòcrates convençuts no té cap perill, perquè a l'hora de votar, és evident que sortirà una majoria demòcrata. Per tant, vostè, senyor Sostres, si té por és perquè no s'acaba de creure els valors democràtics. Una democràcia no necessita, com vostè diu, detenir aquells que pensen diferent, perquè la gràcia de la democràcia –valgui la cacofonia– és poder confrontar idees i que la gent decideixi. La gràcia de la democràcia és que el que guanya no és aquell que té més força, ni aquell que la té més gran, sinó aquell que la majoria decideix que té un millor projecte. Per tant, la gràcia de la democràcia és, inevitablement, el debat.
Drets i deures: vostè això tampoc s'ho acaba de creure, o no pot empassar-s'ho. En un estat democràtic, els ciutadanas tenen drets i deures. Un dels drets és el dret a no sé violat de cap de les maneres possibles. Un dels deures de l'Estat, és defensar els seus ciutadans.
Sap quina és la diferència entre vostè i jo? La diferència és que si a vostè l'agredeixen pel carrer per dir les barbaritats que diu, jo no pensaré que ja li està bé, i que això li passa perquè dient les coses que diu s'exposa a tota agressió, sinó que si l'agredeixen seré el primer a manifestar-me en contra públicament. En canvi, si a mi m'agredeixen, vostè em dirà el mateix que li ha dit a aquests nois: "t'estan bé un parell d'hòsties, per comunista". Sóc d'esquerres, però abans que res sóc democràtic. Vostè què és abans que res? Ara s'escau molt aquella magnífica frase de Voltaire, no?: "No estic gens d'acord amb el que vostè diu, però defensaré amb la meva vida el seu dret a expressar-ho". Vostè defensarà el meu?
Conclusió: un greu error teòric, un greu error històric, i un greu error en els valors. I no se'm posi esquifit, Sostres, que sense valors no anem enlloc, i aquí citaré Valverde: "Nulla aesthetica sine ethica. Ergo, apaga y vámonos."
Good night, and good luck senyor Sostres –si voleu també parlarem de la caça de bruixes que els seus amics liberals van practicar; em sembla que tots hem de demanar perdó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada