El poema perdut

Incipit: “LA TERRA DELS NENS/LA TERRA DELS MORTS/LA DELS FORMIGUERS...” [?]

Entrant al bosc (immens) d’Escandinàvia
vora el riu sant d’Escània, cap a Nyura
en un mas solitari un vell conjura
per mi el seu món obert com una gàbia...

Oh maig i juny, oh terra i vida sàvia,
jo us vaig salvar fent prosa clarobscura
en un quadern que guardo amb santa cura
i al mateix temps i en fulls a part, oh ràbia

vaig escriure un romanço d’unes trenta
planes sobre els dos aires del morir-se
dit Univers endins (cosmoendoscòpia)

l’atac de cor senzill que et clava empenta
o el càncer i el seu llarg reproduir-se...
mon cant de mort... perdut...! i no en tinc còpia...

Enric Casassas

N.B. Boníssim, oi?

Sexualitat: homos, hetereos, i bonobos

Tenim un problema: la majoria dels meus companys consideren l'homosexualitat una malaltia –és bo recordar que l'OMS no va eliminar l'homosexualitat com a malaltia fins al 1990. Val a dir que, un cop han fet aquesta sentència, expliquen que, tot i que ho considerin una malaltia, això no vol dir que s'hagi de perseguir, sinó que, igual que aquell que té angines, doncs, vés, pobre bèstia, n'hi ha un parell que són homosexuals. És a dir, en comptes de tenir una mentalitat nacional-socialista i d'extermini, opten, aparentment, per la visió "perdonavides".

I bé, els seus arguments són de tal nivell com: "si tothom fos homosexual, l'espècie se n'aniria a la merda"; o "aviam, si els homes tenen un cilindre, i les dones un forat, com ha de ser natural que els homes optin per fotre el cilindre a d'altres homes?", així com d'altres arguments de tant rigor científic tipus "això és un invent de quatre progres que es volen fer els notes; és una bogeria de la nostra societat; abans no n'hi havia". L'altre dia pensava que tota aquesta discussió s'acabaria d'una manera exemplar. Anem a veure.

D'entrada, comencem per l'afirmació que l'homosexualitat no és natural. Bé, és necessari explicar que les relacions sexuals entre animals del mateix sexe són una realitat. Per tant, només per aquest fet, l'afirmació que no és una conducta natural queda desactivada. Segon, homosexualitat n'hi ha hagut sempre, i no vull haver de recórrer al típic i tòpic exemple de l'antiga Grècia. També a Amèrica, en l'època precolombina hi havia pràctiques homosexuals. I molt abans, evidentment, a l'Àfrica.

Ara bé, a tots aquells que diguin que l'homosexualitat és una malaltia, és una activitat contra natura, és una degeneració de l'espècie; jo els diria quelcom: mireu, sentir atracció sexual només cap a individus del teu mateix sexe és tan antinatural com sentir atracció sexual només cap a individus del sexe contrari. I és que, si creieu que l'homosexualitat i el lesbianisme, entesos com tendències sexuals per les quals els individus se senten atrets sexualment només per individus del mateix sexe, són pràctiques antinaturals producte de la cultura d'una societat; haureu d'acceptar també que l'heterosexualitat, entesa com l'atracció sexual només cap a individus del sexe contrari, és, així mateix, una pràctica imposada per la cultura de la nostra societat; ja que, si mirem al llarg de la història de la humanitat, i les altres espècies animals, l'actual ésser humà és el bitxo més raru i antinatural de tots, pel que fa a l'organització social i les relacions d'estat civil.

Així doncs, des del Pinyol d'Oliva creiem que, de fet, l'autèntica alliberació de l'espècie arribarà quan ens adonem que tots som, en realitat, estereosexuals, altrament anomenat, bisexuals. I, per tant, que no hem d'acceptar cap pressió social que ens impedeixi gaudir d'un sexe realment lliure, en tots els sentits. El sexe no és només una eina per procrear, i prova d'això és el text que us deixo a continuació, extret de la Viquipèdia, on es descriu una de les espècies animals més encantadora de la terra: els Bonobos.

Bonobos: Comportamiento sexual social

Las relaciones sexuales juegan un papel preponderante en la sociedad de los Bonobos, ya que son usadas como saludo, como método de resolución de conflictos, como medio de reconciliación tras los mismos, y como forma de pago mediante favores de las hembras a cambio de comida. Los Bonobos son los únicos primates (aparte de los humanos) que han sido observados realizando todas las actividades sexuales siguientes: sexo genital cara a cara (principalmente hembra con hembra, seguido en frecuencia por el coito hembra-macho y las frotaciones macho-macho), besos con lengua y sexo oral.

La actividad sexual tiene lugar tanto dentro de la familia inmediata como fuera de ella, y suele implicar tanto a adultos como a crías ^[5]. Los Bonobos no forman relaciones estables con parejas individuales. Tampoco parecen discriminar en sus comportamientos sexuales según género o edad, con la posible excepción de las relaciones sexuales entre madres y sus hijos adultos; algunos observadores creen que esos emparejamientos son tabú. Cuando los Bonobos encuentran una nueva fuente de comida o lugar de alimentación, la excitación general suele desembocar en una actividad sexual en grupo, presumiblemente descargando la tensión de los participantes y permitiendo una alimentación pacífica^[6].

Los machos Bonobo practican con frecuencia varias formas de sexo genital entre ellos (frot)^[7]. Una de las formas consiste en ambos machos colgando de un arbol cara a cara mientras frotan sus penes entre sí. También se ha observado a los machos Bonobos realizando esta actividad en el suelo. Una forma especial de la misma, empleada por los machos como reconciliación tras un conflicto, se realiza con ambos tumbados en el suelo y trasero con trasero, mientras frotan sus bolsas escrotales entre ellas.

Las hembras Bonobo también usan el sexo genital hembra-hembra (tribadismo) como forma de establecer relaciones sociales entre ellas, fortaleciendo así el núcleo matriarcal de la sociedad Bonobo. La estrecha relación entre las hembras les permite dominar la estructura social - aunque los machos son físicamente más fuertes, no pueden plantar cara solos a un grupo unido de hembras, y no suelen colaborar entre ellos de esa forma. Las hembras adolescentes suelen abandonar el grupo en el que nacen para unirse a otro. Esa migración habitual de las hembras hace que el fondo genético de los Bonobos se mezcle con frecuencia.

A pesar del enorme incremento en la actividad sexual, la tasa de reproducción no es mayor que la de los chimpancés comunes. Las hembras cuidan de sus crías y las alimentan durante cinco años, y pueden dar a luz cada cinco o seis años. Comparadas con las de chimpancé común, las hembras de Bonobo recuperan la actividad sexual mucho antes tras el parto, lo que les permite reincorporarse a las costumbres sexuales de su sociedad. Incluso los animales estériles o demasiado jóvenes o viejos para reproducirse participan en estas actividades sexuales.

Richard Wrangham y Dale Peterson enfatizan el uso del sexo por parte del Bonobo como mecanismo para evitar la violencia.

"Tanto el Chimpancé común como el Bonobo evolucionaron del mismo ancestro que dio lugar a los humanos, y sin embargo el Bonobo es de las especies más pacíficas y no agresivas de mamíferos que hoy día viven en la tierra. Han desarrollado vías para reducir la violencia que permean toda su sociedad. Nos muestran que la danza evolutiva de la violencia no es inexorable".^[8].

Otro comportamiento social

Las hembras tienen un tamaño mucho más pequeño que los machos, pero un estatus social mucho mayor. Los encuentros agresivos entre machos y hembras son raros, y estos se muestran tolerantes para con cachorros y crías. El estatus de un macho es un reflejo del de su madre, y el vínculo madre-hijo es con frecuencia muy fuerte, manteniéndose durante toda la vida. Aunque existen jerarquías sociales, el rango de cada individuo no toma un papel tan preponderante como en otras sociedades de primates.

Com podeu comprovar, crec que els humans n'hem d'aprendre molt encara, especialment dels Bonobos. Unes salutacions? Ah, doncs tres petons ben fets i una carícia! -- Abans de fotre'ns d'hòsties, ens masturbem mútuament i ens ho arreglem!

Pinyol 2

Encetetat

Encetarem el post dels pinyolaires, primer de tot, aprovant els estatuts. Articles de l'Estatut dels pinyolaires de Catalunya:

1. El Pinyol és una comunitat d'intel·ligents que semblen tant una nació que gairebé diries que ho és, sense que això signifiqui que ho siguin realment.
   
2. Són membres actius d'aquesta comunitat el Pinyol 1, el Pinyol 2, el Pinyol 3, i tot el seguit de nombres que se'ns puguin acudir.
3. Els membres actius tenen drets i deures, igual que els no actius, que són:
   
1. Dret i deure a tractar qualsevol assumpte amb un rigor d'excel·lència i evitar tota frivolitat i/o banalitat.
   
2. Dret i deure a formular propostes compartides per la majoria de la societat.
3. Dret i deure a considerar tot ésser superior fins que no es demostri el contrari, i no pas a l'inrevés.
4. Dret a parlar en primera persona del singular, sense haver de recórrer al plural, encara que es parli en nom de la comunitat pinyolaire.
   
5. Dret i deure a respectar l'honor dels lectors i lectores, així com qualsevol altre ésser humà.
6. Dret i deure a complir els articles parells d'aquest estatut.
   
4. Aquests articles es podran anar canviant amb facilitat, per poder-los adaptar a cada situació.
   
5. Qui necessiti un estatut, ens el pot demanar, i li farem a mida.
   

L'ARTICLE D'AVUI

Un cop aprovats els articles de l'estatut, és hora de fer l'article d'avui. Avui toca parlar d'una tendència força estesa, fins i tot en els meus cercles.
Tinc diversos amics amb parella, cap d'ells catòlics. Fins aquí tot normal. El cas, però, és que ells, amb la seva parella sentimental, es proposen "anar a poc a poc". Val a dir que aquesta frase la diuen molts, però és igual de cert que no sempre es fa servir en el mateix context. Per exemple, en un dels casos, la parella fa 7 dies que es coneixen, i ell ja n'ha dormit 4 a casa seva. Doncs, dic jo, déu n'hi do per anar a poc a poc. Altres, en canvi, fa any i mig que ja estan més que casats però no han passat més de 4 hores seguides junts mai. En fi, que el col·lectiu anar a poc a poc és molt heterogeni. I és que quan algú us digui aquesta frase, en el 90% dels casos, heu de saber que es refereix a una única activitat: de ben segur que, encara que sols faci 13 hores que es coneixen, ells ja s'han, l'un a l'altre, olorat, tocat, fregat, besat, despullat, fins mamat, però, atenció, ell no L'ha penetrada! I això vol dir anar a poc a poc, per a ells. S'han fet de tot, han viscut, fins i tot, junts, però, volen anar a poc a poc, que, vol dir, concretament, no fer ús del preservatiu.

És un fenomen força interessant. Intueixo que la penetració, per a molts, ha esdevingut el símbol de la màxima unió –més, fins i tot, que la fel·lació–, imagino que la raó del fet és que és el mecanisme per dur a terme la procreació, i, malgrat l'invent dels preservatius, per a molts conté una connotació místico-tel·lúrica suprema.

Aquí us ho deixo.

Pinyol 1

Vigila no et caigui el Sostres

Us deixem amb, possiblement, el més famós dels articles del Pinyol per antonomàsia (demà ja passarem a escriure nosaltres, avui ens queda la nostàlgia):

En aquesta vida, tot té un límit. Tu hi has arribat, i no només això, també n'has passat de llarg. T'he trucat, perquè jo sóc d'aquell estil de persones que creu que, a voltes, les coses és millor resoldre-les amb calma, serenor i discreció. No ha estat possible, així que només em deixes una sortida: el debat i la ignomínia del teu ésser. També t'haig de dir que no perdria el temps si no fos perquè ha arribat a un punt en què, per un costat, em repugna la teva actitud, però, a més, ens aquests moments la situació, fins i tot, perjudica la meva imatge pública. La diferència entre tu i jo és que jo et venceré amb l'intel·lecte, i a tu t'estaria bé que m'atonyinessin.

Parlo, evidentment, del Salvador Sostres –no crec que et mereixis l'article "en"– i, concretament, aquest post és la rèplica a un cèlebre article que aquest ésser, pretesament viu, va editar el passat dimecres al Singular Digital.

Primerament, ens dedicarem a desemmascarar l'article en qüestió.

En aquest article, el senyor Sostres ve a dir que no li fa cap pena que el passat divendres uns amics meus de Terrassa, militants de JEV, fossin atonyinats brutalment per una banda organitzada, d'ideologia d'extrema-dreta. L'argumentació, més pròpia d'infants binomistes que no pas d'un pseudoperiodista –ja no demano, perquè no sigui dit, el nivell de periodista, em conformo amb poca cosa–, es basa en el següent axioma: com que uns que es feien dir comunistes van ser uns assassins en sèrie, totalitaris i dements, a mi no em fa cap pena que algú que va amb la falç i el martell pel carrer rebi un parell d'hòsties, perquè, de fet, el comunisme hauria d'estar prohibit i perseguit, perquè és una ideologia que fa apologia de la barbàrie, igual que ho ha d'estar el nazisme. Buf! Amb aquesta afirmació ja en tenim per força estona.
Comencem per la teoria. D'entrada, comparar el nazisme i el comunisme a nivell teòric ja és, i això sí, una barbàrie. El motiu és clar. El nazisme, en els seus postulats teòrics, és una proposta política totalment totalitària –estem aguts i agust avui–, ja que és ja en el paper que aposta per un govern d'un líder, un guia, en solitari, amb fets consumats. El comunisme, que neix de la mà de Marx, en cap moment proposa un líder, sinó que, de fet, aspira a un món lliure sense control, però reconeix que això és impossible si prèviament no hi ha garanties d'equilibri, i proposa un govern compost pel poble. Per tant, ja en la llavor, són dues postures polítiques 100% diferents, de fet, són antitètiques. És quelcom ben diferent el que uns individus es declaressin comunistes i practiquessin absolutes dictadures totalitàries –quina reiteració.
Conclusió primera: ja només pel que fa a la teoria, el senyoret Sostres la caga lindamente, que dirien els argentins.
Però, va, mira, el Marçal és bona persona, i tot i haver-hi un gran error teòric, podem arribar a acceptar que les barbàries de l'Est d'Europa van ser causades per comunistes. Vostè, senyor Sostres, no sap que tant els partits de l'esquerra catalana, com els de l'espanyola, des de fa més de 30 anys s'oposen a les barbàries soviètiques? Vostè sap qui va ser el senyor Carrillo? I el senyor Gutiérrez Díaz? Vostè sap què és l'eurocomunisme? Vostè sap que aquests dos últims senyors es van barallar públicament amb els dirigents del PCUS? Vostè, senyor Sostres, sap que tant ICV com IU s'han manifestat sempre contràries a tota acció de violència, i, molt especialment, la violència de les dictadures, incloses les soviètiques? Per tant, senyor Sostres, no només els comunistes hem demanat perdó, sinó que ens oposem fermament, amb tots els problemes que això ens ha comportat, a les bestieses que alguns que es feien dir companys nostres van fer. Recorda el lema del PSUC "socialisme en llibertat"? Ah, és clar, no el recorda perquè vostè era un marrec. Jo ni tan sols havia nascut, però m'he molestat a investigar amb rigor –desconec si coneix aquest mot.
Però, va, mira, el Marçal encara és més bona persona, i tot i que és evident que hi ha greus errors en els fonaments, fem la vista grossa, i fem veure que, efectivament, els comunistes són uns assassins totalitaris, tant en la pràctica com en la teoria, i sempre ho seran. Si fos així, en Sostres ens està venent la teoria de "ull per ull". És a dir, no em fa pena que algú rebi agressions perquè aquest algú també es dedica a agredir. Per aquesta mateixa raó, senyor Sostres, intueixo que vostè va estar a favor dels GAL, oi? Quin servei tan magnífic un cos que es dedica a pelar terroristes. Digui-ho: està a favor dels GAL? Es posiciona a favor de la pena de mort per a tots aquells que han matat algú?
Paral·lelament a tot això, aquí entra un debat que ja és força interessant. S'ha de tolerar la intol·lerància? S'han de tolerar aquells que es declaren intolerants? Per a mi és ben senzill: s'ha de respectar i tolerar tota idea, tot plantejament, encara que la seva aplicació sigui intol·lerable, i s'ha d'actuar en el moment en què aquesta idea s'aplica i, per tant, la intol·lerància es fa real. Per tant, pregunta: aquests nois agredits havien agredit algú prèviament? Resposta: no, a ningú. Pregunta: els agressors tenen antecedents? Resposta: sí, en tenen. Conclusió: els suposats assassins, rojos i comunistes, resulten ser uns éssers absolutament pacífics que, de moment –igual que vostè i jo– no han agredit a ningú; per contra, els agressors resulten ser uns individus que es dediquen a agredir. Curiós el matís.

Però aquí no acaba tot. Senyor Sostres, la diferència entre vostè i jo és que, en el fons, jo sí que crec en l'autèntica llibertat, i en la democràcia, i en els drets, i en els deures. En canvi vostè, a part de viure la mar de bé, vostè no s'ha cregut mai cap d'aquestes coses.
La llibertat: si cregués en la llibertat al 100%, estaria d'acord amb mi que s'ha de tolerar tot pensament, i sols s'ha d'actuar en el moment en què una acció intervé en la llibertat d'algun individu; és a dir, el pensament ha de ser respectat, perquè només és pensament.
Democràcia: per a mi, la democràcia està per damunt de segons quines actituds; és per aquest motiu que crec que, si una democràcia realment és potent –i no com la nostra, que és de baixa intensitat–, sap reconduir perfectament aquells grups que volen laminar-la, i sap fer-ho amb elegància, no pas amb un parell d'hòsties. Una democràcia formada per demòcrates convençuts no té cap perill, perquè a l'hora de votar, és evident que sortirà una majoria demòcrata. Per tant, vostè, senyor Sostres, si té por és perquè no s'acaba de creure els valors democràtics. Una democràcia no necessita, com vostè diu, detenir aquells que pensen diferent, perquè la gràcia de la democràcia –valgui la cacofonia– és poder confrontar idees i que la gent decideixi. La gràcia de la democràcia és que el que guanya no és aquell que té més força, ni aquell que la té més gran, sinó aquell que la majoria decideix que té un millor projecte. Per tant, la gràcia de la democràcia és, inevitablement, el debat.
Drets i deures: vostè això tampoc s'ho acaba de creure, o no pot empassar-s'ho. En un estat democràtic, els ciutadanas tenen drets i deures. Un dels drets és el dret a no sé violat de cap de les maneres possibles. Un dels deures de l'Estat, és defensar els seus ciutadans.
Sap quina és la diferència entre vostè i jo? La diferència és que si a vostè l'agredeixen pel carrer per dir les barbaritats que diu, jo no pensaré que ja li està bé, i que això li passa perquè dient les coses que diu s'exposa a tota agressió, sinó que si l'agredeixen seré el primer a manifestar-me en contra públicament. En canvi, si a mi m'agredeixen, vostè em dirà el mateix que li ha dit a aquests nois: "t'estan bé un parell d'hòsties, per comunista". Sóc d'esquerres, però abans que res sóc democràtic. Vostè què és abans que res? Ara s'escau molt aquella magnífica frase de Voltaire, no?: "No estic gens d'acord amb el que vostè diu, però defensaré amb la meva vida el seu dret a expressar-ho". Vostè defensarà el meu?

Conclusió: un greu error teòric, un greu error històric, i un greu error en els valors. I no se'm posi esquifit, Sostres, que sense valors no anem enlloc, i aquí citaré Valverde: "Nulla aesthetica sine ethica. Ergo, apaga y vámonos."

Good night, and good luck senyor Sostres –si voleu també parlarem de la caça de bruixes que els seus amics liberals van practicar; em sembla que tots hem de demanar perdó.

Jo de gran vull ser poeta

Jo de gran vull ser poeta
perquè em miris a distància,
per dictar cants d'oreneta,
fins i tot fent una instància.

- No t'he dit que sóc poeta?
Tot jo sol sóc sentiment,
per això aquesta etiqueta
no té preu: sempre en augment.

- Què he de fer per ser poeta,
algun màster o postgrau?
- Em sap greu però és natural:
no tothom pot ser enxaneta.

recuperem un dels molts poemets que ens dedicava el Gran Pinyol...

La nova espècie

A continuació, recuperem un dels més cèlebres posts del nostre heroi de la blogesfera:

Es tracta d'una subespècie de l'ésser humà que els científics acaben de descobrir. Concretament, si es confirmessin les hipòtesis, hauríem de parlar d'una evolució natural de l'homo sapiens industrialiens, que fins ara ocupava la capa de la terra amb total tranquil·litat. Aquesta nova espècie, producte d'una cèlebre mutació de l'ADN humà, es caracteritza per moure's bípedament –però, a diferència dels seus col·legues sapiens, el caminar recorda als simis cosins, ja que han desenvolupat una estranya i geperuda tendència a caminar amb el tors avall i endavant, i els braços deixats anar, tot jugant amb el vaivé de la intempèrie–; per disposar predeterminadament i perpètua d'un somrís estúpid d'ànec –que, en veure'l, no podem fer altra cosa que preguntar-nos: pateix odontàlgia, o bé un odontoma?–; i, sobretot, per, amb l'excusa de la seva condició d'espècie, no fotre brot a la feina i considerar que tota activitat laboral que practica –seria una imprecisió i una burla al rigor científic afirmar que l'exerceixi– és merament temporal, ja que el seu futur passa per una vida plena d'intensitat i sentiment.

Però si hi ha un element per identificar clarament i inequívoca l'Homo sapiens ars –el nom de la nova espècie– és, sens dubte, la seva signatura:

Noséco Memdi Cperòsóc
Artista

Benvinguts de nou!

Us en recordeu? Ens proposava una sensació diferent: deia no ser narcisista, malgrat que tots sabíem que n'era una estona llarga, motiu que el portava a no voler mostrar les seves coses sense ni tan sols preguntar-se si ens interessaven. Manifestava que no era un pesat romàntic, usuari d'un continu jo poètic encegador. L'objectiu, per a ell, era escriure, ja fos a un blog, a un paper de water, o a un prestigiós diari. Molts pensàvem que no escrivia pas per a ell sol, i que, per tant, volia que algú el llegís. Per això, un grup de pinyolaires hem volgut mantenir el nostre punt d'encontre i de debat. Benvinguts, de nou, al Pinyol!