Que el català és una de les llengües més parlades a Catalunya és una obvietat. Ara bé, afirmar que el català és la llengua pròpia de Catalunya és un insult a la lingüística moderna. Una cosa és que els catalans, de forma democràtica, decidim que la nostra llengua serà el català, i aleshores aquesta sigui LA LLENGUA OFICIAL del país. Ara bé, més enllà de l'opinió dels ciutadans no s'ha de tenir res més en compte, i encara menys la història o el territori.
Perquè... aviam, arguments per pensar que la llengua catalana és la "pròpia" de Catalunya:
- "Des de sempre s'ha parlat" --> fals, aquest sempre és una fal·làcia, tots sabem què parlaven els "catalans" al s. II dC
- "El naixement de la llengua va convergir amb el naixement del país i això la fa pròpia" --> d'acord, aleshores, ni el català és la llengua pròpia del Llobregat cap al Sud, ni l'Alemany és la llengua pròpia d'Alemanya
- "Fa molt temps que s'hi parla" --> què vol dir "molt temps"? Quant és molt temps? 10 segles n'és la Marca? En tal cas, l'anglès no és la llengua pròpia dels EUA! Així mateix, si l'anglès és la llengua dels EUA perquè fa més de 2 segles que s'hi parla, el castellà també hauria de ser la llengua pròpia de Catalunya...
Conclusió: l'intent de lligar una llengua a un territori és absurd. Encara més absurd és intentar lligar la construcció d'Estats polítics a les suposades llengües naturals dels territoris. No serem més catalans perquè parlem més català. Un ciutadà de Nova York no és un apàtrida, sinó que s'estima bojament el seu país, els EUA, i tots diem que és un americà, malgrat que parli una llengua que no és gens original d'aquell territori. Un novaiorquès mai pensarà que ell és anglès, sinó que es sentirà americà. Per tant, la construcció nacional ha d'anar deslligada de la política lingüística.
N.B. Disposem d'unes 265 obres de Ramon Llull, de les quals només 20 podem assegurar que fossin escrites en català. Això implica menys d'un 8% de la seva obra. En conclusió, Llull no aniria a Frankfurt, pel que sembla.
4 comentaris:
Considerant que la llengua se m'ha tornat exigent, faig vot de silenci momentani. Que n'aprengui. Xxxt!
La passió que sento per la meva llengua pròpia és tan salvatge que agonitza a xuclets i dentellades. Què hi puc fer? He de mostrar-m'hi indiferent, com un apàtrida? Me'n busco una altra, com un metec? Provo el vil lingüisme, com un adolescent? Tempto el silenci? Bramulo?
Sempre pots provar de ser poeta, galant enamorat de la llengua llemosina.
Mostrar la llengua en públic, jo? Què dirien les donzelles, els gendarmes, la canalla? Un escàndol absolut. No. La llengua, ben desada, que mai no se sap si és bífida, serpentina o llepadora. No temptem el destí!
Publica un comentari a l'entrada