Primer de tot, haurem de fer certes concessions: el capitalisme –o el liberalisme– és, de fet, el mètode d'organització social més natural, això és, el sistema que trobem més difós en el sí dels col·legues de la fauna: la gallina és menjada per la guineu, sense que aquesta es pregunti si les seves companyes en voldran, ni sense disposar d'un sistema de Benestar Social que permeti assegurar que cap de les guineus passarà gana.
Més cert és encara que quan el conjunt de la població de guineus augmenta en grans quantitats, automàticament disminueix la població de gallines, i d'altres animals susceptibles de ser devorats per les guineus. Quan això succeeix, l'índex de mortalitat de les guineus també augmenta, car la manca d'aliments fa que no puguin sobreviure. Comprovem, doncs, que la mare naturalesa actua implacablement sobre els individus i les societats, com si es tractés d'una Moira: massa població --> mortalitat --> reducció de la població. Eficient i eficaç. Res a dir.
Això també ha passat en els humans al llarg de la història i continuarà passant si així es vol. El sistema liberal-natural és el que reina sobre les societats humanes des que va aparèixer el neolític. En un breu i poc rigorós esquema veuríem el següent: creix la població --> + producció --> + consum dels recursos naturals --> + manca dels recursos naturals --> transformació dels ecosistemes --> epidèmies, reducció de la producció alimentària --> augment de la mortalitat, augment de les diferències socials --> guerres --> reducció de la població... La natura, altre cop, actua sempre que l'ésser humà es passa de la ratlla. I quan actua, actua fatalment.
Algú creu que això no és propi del s. XX? Seria molt interessant que algú es dediqués a estudiar si, de fet, les guerres i les lluites entre humans no és altra cosa que un recurs de la naturalesa per reduir la població dels humans quan aquesta és excessiva en un territori. Diguem-ne que els humans som tan nens que no sabem controlar-nos solets, i necessitem que una força superior jugui amb nosaltres per posar-nos a to.
Acceptat tot això, doncs, els humans tenim dues opcions: seguir per la via natural, actuant individualment, buscant sempre el màxim benefici i rendiment propi i privat –creient que no tenim límits, i si en tenim, ja ens ho trobarem quan hi topem–, en definitiva, fer igual que fan les bèsties; o optar per la via artificial, entenent per artificial l'arrel de la paraula, això és, l'art, la manera artificiosa de fer les coses. Si seguim per la via de sempre hem de ser conscients d'un petit detall que ens diferencia dels animals: tenim moral. A una guineu no li afecta massa que la seva companya es mori, si això no afecta en la seva supervivència. Els humans, però, teòricament tenim els sentiments més desenvolupats que els d'una guineu, i això és un avantatge i un problema: podem tastar la flor de lis, però també som més vulnerables. En resum: necessitem els sentiments per ser feliços, per sentir-nos realitzats. Com deia, si seguim per la primera via hem de tenir present que de ben segur, tard o d'hora, la natura actuarà fatalment amb els humans, i ens tornarà a posar al lloc. Això, però, no serà gaire bonic, segur que serà un cop molt dur. L'altra via és, reconeguem-ho, la de l'autocensura. És, certament, més conservadora. És la via d'acceptar que els humans tenim uns límits que mai podem passar.
Totes dues opcions ens portaran al mateix lloc: al joc d'equilibris. La primera opció, però, serà més oscil·lant. La segona serà més líneal. El que hem de decidir, doncs, és si volem viure a base de cops i catàstrofes, o, per contra, tot i reduir les nostres opulències occidentals, viure molt més harmoniosament. El que hem de decidir, en darrer terme, és si volem que els nostres fills morin congelats pel canvi climàtic al 4x4 aparcat a la caseta de camp, o si volem que els nostres fills ens facin avis en un part natural, al pis de 70 m2. La clau? Preguntar-se, contínuament, què passaria si l'acció que estem duent a terme (menjar un xai, utilitzar el cotxe, prendre el sol, navegar per internet) la duguessin també a terme tota la resta d'humans.
Good night and good luck
Més cert és encara que quan el conjunt de la població de guineus augmenta en grans quantitats, automàticament disminueix la població de gallines, i d'altres animals susceptibles de ser devorats per les guineus. Quan això succeeix, l'índex de mortalitat de les guineus també augmenta, car la manca d'aliments fa que no puguin sobreviure. Comprovem, doncs, que la mare naturalesa actua implacablement sobre els individus i les societats, com si es tractés d'una Moira: massa població --> mortalitat --> reducció de la població. Eficient i eficaç. Res a dir.
Això també ha passat en els humans al llarg de la història i continuarà passant si així es vol. El sistema liberal-natural és el que reina sobre les societats humanes des que va aparèixer el neolític. En un breu i poc rigorós esquema veuríem el següent: creix la població --> + producció --> + consum dels recursos naturals --> + manca dels recursos naturals --> transformació dels ecosistemes --> epidèmies, reducció de la producció alimentària --> augment de la mortalitat, augment de les diferències socials --> guerres --> reducció de la població... La natura, altre cop, actua sempre que l'ésser humà es passa de la ratlla. I quan actua, actua fatalment.
Algú creu que això no és propi del s. XX? Seria molt interessant que algú es dediqués a estudiar si, de fet, les guerres i les lluites entre humans no és altra cosa que un recurs de la naturalesa per reduir la població dels humans quan aquesta és excessiva en un territori. Diguem-ne que els humans som tan nens que no sabem controlar-nos solets, i necessitem que una força superior jugui amb nosaltres per posar-nos a to.
Acceptat tot això, doncs, els humans tenim dues opcions: seguir per la via natural, actuant individualment, buscant sempre el màxim benefici i rendiment propi i privat –creient que no tenim límits, i si en tenim, ja ens ho trobarem quan hi topem–, en definitiva, fer igual que fan les bèsties; o optar per la via artificial, entenent per artificial l'arrel de la paraula, això és, l'art, la manera artificiosa de fer les coses. Si seguim per la via de sempre hem de ser conscients d'un petit detall que ens diferencia dels animals: tenim moral. A una guineu no li afecta massa que la seva companya es mori, si això no afecta en la seva supervivència. Els humans, però, teòricament tenim els sentiments més desenvolupats que els d'una guineu, i això és un avantatge i un problema: podem tastar la flor de lis, però també som més vulnerables. En resum: necessitem els sentiments per ser feliços, per sentir-nos realitzats. Com deia, si seguim per la primera via hem de tenir present que de ben segur, tard o d'hora, la natura actuarà fatalment amb els humans, i ens tornarà a posar al lloc. Això, però, no serà gaire bonic, segur que serà un cop molt dur. L'altra via és, reconeguem-ho, la de l'autocensura. És, certament, més conservadora. És la via d'acceptar que els humans tenim uns límits que mai podem passar.
Totes dues opcions ens portaran al mateix lloc: al joc d'equilibris. La primera opció, però, serà més oscil·lant. La segona serà més líneal. El que hem de decidir, doncs, és si volem viure a base de cops i catàstrofes, o, per contra, tot i reduir les nostres opulències occidentals, viure molt més harmoniosament. El que hem de decidir, en darrer terme, és si volem que els nostres fills morin congelats pel canvi climàtic al 4x4 aparcat a la caseta de camp, o si volem que els nostres fills ens facin avis en un part natural, al pis de 70 m2. La clau? Preguntar-se, contínuament, què passaria si l'acció que estem duent a terme (menjar un xai, utilitzar el cotxe, prendre el sol, navegar per internet) la duguessin també a terme tota la resta d'humans.
Good night and good luck
5 comentaris:
Et felicitem, ets el millor!
Un petonet a la punta del pinyol, guapetó.
Un increment de guineus no comporta una reducció de gallines. Si de cas, comportaria un increment de caçadors.
Concedit: ja tens el post de resposta al meu blog.
Publica un comentari a l'entrada