Ens explicaven, no fa massa, els Marçalaris, que fa uns dies van assistir a una reunió amb una productora musical. Com era d'esperar, el "paio" de la productora ja va començar amb la típica cançoneta aquella que fa "bueno primero os queremos decir que nosotros no vendemos esperanza... nosostros somos realistas... a nosotros lo que nos importa es producir arte de calidad...".
Pel que sembla, la cosa es va anar animant, i l'individu anava col·locant exemples del que ell considera un atemptat contra l'art musical: "¿cómo funciona el mundo actual de la industria musical? Pues bien, una discográfica multinacional llega a la conclusión de que tiene que sacar un disco que reviente las listas de ventas. Abre el cajón, mira los grupos que tiene y de repente encuentra Dover. Dover, ah, un grupo de rock duro, pero eso hoy ya no se lleva... Vamos a hacerles tocar pop-dance. Y así funciona hoy la industria. Pero claro, esto ya no es arte, esto es un negocio". Va ser en aquest precís moment que un membre de Marçalaris, tot abaixant els ulls, va fer el gest d'aixecar-se i marxar. Però, encara va esperar una mica més, per comprovar fins a quin punt podia arribar "l'alternativisme industrial de classe". I així va ser, car en breu l'homenot va etzibar-los: "nosotros, ya os aviso, evidentemente nos ganamos la vida con esto de la música, pero nosotros –va reiterar– no especulamos". Va ser aleshores quan els dos membres de Marçalaris van alçar-se indignats tot cridant: "ah, bé, en tal cas, no ens interessa gens la teva merda alternativa, que ens vols fer empassar! Salut!", i van marxar per on havien entrat.
I és ben lògic. Aquell qui aspiri, en aquesta vida, a ser alternatiu que ho faci, que no li costarà gaire. Només cal que foti quatre bestieses i tingui un parell d'amics –no més–, i en pocs instants serà el líder indiscutible d'aquell grup de 3 amics, les reunions del qual es duran a terme en taxis, o llocs similars. Mentrestant, els altres treballarem per fer productes d'alta qualitat –això sempre s'ha d'intentar– però, precisament pel fet que considerarem que són de qualitat, voldrem que en gaudeixin el màxim nombre de persones, és a dir, voldrem ser comercials. Repetim: els Pinyolaires, així com Marçalaris, VOLEM SER COMERCIALS! SOM COMERCIALS, i QUÈ PASSA? I N'ESTEM ORGULLOSOS! I és aquest, de fet, el gran repte. Ser comercial és senzill –sols necessites un bon padrí. Ser alternatiu és encara més fàcil. El que és difícil és ser comercial mantenint la qualitat. La dificultat és, doncs, agradar les masses i els crítics elitistes, més o menys el que va aconseguir, en el seu moment, el Pare del pop: Wolfgang Amadeus Mozart.
I per acabar aquest post, una dosi de música pop fresca i edulcorant!
Pel que sembla, la cosa es va anar animant, i l'individu anava col·locant exemples del que ell considera un atemptat contra l'art musical: "¿cómo funciona el mundo actual de la industria musical? Pues bien, una discográfica multinacional llega a la conclusión de que tiene que sacar un disco que reviente las listas de ventas. Abre el cajón, mira los grupos que tiene y de repente encuentra Dover. Dover, ah, un grupo de rock duro, pero eso hoy ya no se lleva... Vamos a hacerles tocar pop-dance. Y así funciona hoy la industria. Pero claro, esto ya no es arte, esto es un negocio". Va ser en aquest precís moment que un membre de Marçalaris, tot abaixant els ulls, va fer el gest d'aixecar-se i marxar. Però, encara va esperar una mica més, per comprovar fins a quin punt podia arribar "l'alternativisme industrial de classe". I així va ser, car en breu l'homenot va etzibar-los: "nosotros, ya os aviso, evidentemente nos ganamos la vida con esto de la música, pero nosotros –va reiterar– no especulamos". Va ser aleshores quan els dos membres de Marçalaris van alçar-se indignats tot cridant: "ah, bé, en tal cas, no ens interessa gens la teva merda alternativa, que ens vols fer empassar! Salut!", i van marxar per on havien entrat.
I és ben lògic. Aquell qui aspiri, en aquesta vida, a ser alternatiu que ho faci, que no li costarà gaire. Només cal que foti quatre bestieses i tingui un parell d'amics –no més–, i en pocs instants serà el líder indiscutible d'aquell grup de 3 amics, les reunions del qual es duran a terme en taxis, o llocs similars. Mentrestant, els altres treballarem per fer productes d'alta qualitat –això sempre s'ha d'intentar– però, precisament pel fet que considerarem que són de qualitat, voldrem que en gaudeixin el màxim nombre de persones, és a dir, voldrem ser comercials. Repetim: els Pinyolaires, així com Marçalaris, VOLEM SER COMERCIALS! SOM COMERCIALS, i QUÈ PASSA? I N'ESTEM ORGULLOSOS! I és aquest, de fet, el gran repte. Ser comercial és senzill –sols necessites un bon padrí. Ser alternatiu és encara més fàcil. El que és difícil és ser comercial mantenint la qualitat. La dificultat és, doncs, agradar les masses i els crítics elitistes, més o menys el que va aconseguir, en el seu moment, el Pare del pop: Wolfgang Amadeus Mozart.
I per acabar aquest post, una dosi de música pop fresca i edulcorant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada