Aquest cop s'equivoca, senyor catedràtic

Assistia, amb gust, a una classe magistral d'un molt honorable catedràtic de la facultat de filologia –especialitzat en, per exemple, el català estàndard–, catedràtic on els hi hagi, quan, de cop, per exemplificar allò que els lingüistes anomenem "adequació", o, també, "formalitat" –és a dir, la capacitat del parlant per adequar el nivell de formalitat o informalitat del missatge en funció de l'auditori, és a dir, del context– ha citat les declaracions de dimarts del també molt honorable i distingit diputat a les Corts Duran i Lleida: "En Unió no nos tocamos los cataplines"; especificant que es tractava d'un cas de sortida de to, de no adequació, d'error en la formalitat.

Em sap greu per vostè, catedràtic, perquè, d'estàndards, en sabrà moltíssim però, de política..., preferiria que no fes mal a ningú. Escolti'm, desgraciadament, miri si el senyor Duran domina l'adequació que ha aconseguit, amb una sola frase, guanyar-li el titular de tots els periòdics del dia següent al seu rival, el senyor Mas. I això, senyor catedràtic, a ca la política, és el més important. Després, si quedes bé o malament, és, entre vostè i jo, força secundari, perquè el cas és que l'endemà tothom parlava d'en Duran –a favor o en contra–, però ningú parlava d'en Mas. Qui havia guanyat? És evident.

Però és clar, senyor catedràtic, la seva bona moral, el seu rigor científic, la seva objectivitat, imagino que no li permeten pensar en aquesta direcció. Sincerament, consumeixi el poc temps que li queda de vida amb els seus llibres, les seves indagacions sobre l'origen de la paraula rel, i vagi dient que tots els altres són uns desgraciats. El primer desgraciat és vostè, que em roba cada mes.