S.S.

Preparo la maleta per anar a un indret que teòricament no és l'estranger, però que sembla que sí que ho és... Bé, tot plegat és massa complicat. Lisboa és la ciutat que m'ha d'acollir els propers dies, i m'assabento que si vull comptar amb una assistència sanitària pública –de la mateixa manera que en gaudeixo a Catalunya– m'haig de dirigir al Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales i allí demanar la Targeta Sanitària Europea.

Sorprès que al s.XXI encara no puguis dirigir-te a un metge de França, UK, Portugal o qualsevol altre país de la UE amb la teva entranyable targeta de l'ICS i hagis de col·locar-te una nova targeta dins del vell moneder, em dirigeixo a les oficines de l'esmentat Ministeri (Maria Claret, 5-11). Arribo, dono el DNI i teòricament amb això n'hi hauria prou, però, mala sort xaval, la noia del taulell em comunica que no pot donar-me-la i no en sap les causes. Em suggereix que agafi número i esperi que un dels "de dins" m'atengui. Accepto, amb la condició que això no em robi molt temps, i passo a la "sala gran".

Quan és el meu torn –no ha arribat a 8 minuts d'espera; això s'ha de reconèixer– reprodueixo les accions anteriors i el xicot em diu, amb to paternal: "és clar, col·lega, la teva empresa et va tancar el contracte el 27 de juliol, i no te'l tornarà a obrir fins el 26 d'agost; la S.S. sols presta servei a l'estranger a aquells que estan cotitzant just en aquell moment, i, a España –m'ho diu amb mode explicatiu– la S.S. sols presta servei a aquells que no cotitzen duran tres mesos des del mes que van deixar de cotitzar".

Fantàstic, fenomenal. O sigui que a sobre que la meva empresa em tanca el contracte a finals de juliol i me'l torna a obrir al setembre per tal de no pagar-me les vacances, ara resulta que les S.S. també putegen el personal amb una cosa tan banal com la sanitat. De puta mare. Més que res, de puta mare, perquè ràpidament el "col·lega" m'ha donat una solució: "fes-te beneficiari d'algú que estigui cotitzant". Juas, o sigui que el missatge és: "si tens amiguets o familiars no tindràs cap problema per anar per la vida; en un altre cas, busca un altre proveïdor".

I encara n'hi ha que eliminarien les S.S., en comptes de demanar que s'apugessin els impostos i augmentessin les prestacions... En fi... com hi ha món! Com hi ha món!




N.B. Un apunt: la S.S. no pot ser quelcom opcional, ni la gent ha de poder tenir la llibertat de no cotitzar-hi. L'argument que, de fet, és clarament egoista, pragmàtic i liberal és el següent: a mi no em fa res que tu no hi contribueixis en aquella quantitat proporcional a les teves pensions, però sí que m'afecta en la part proporcional al teu dret sanitari, per un motiu ben clar: si tu no hi cotitzes, qui em diu a mi que tu tindràs accés a la sanitat quan pateixis una malaltia? Pensa que si patissis una malaltia i no poguessis anar al metge (i decidissis no anar-hi), tu podries contagiar la resta de la societat amb la teva puta malaltia no tractada. Per tant, a mi m'importa que tu vagis al metge, perquè no vull que m'infectis.