La naturalitat

Primer de tot, haurem de fer certes concessions: el capitalisme –o el liberalisme– és, de fet, el mètode d'organització social més natural, això és, el sistema que trobem més difós en el sí dels col·legues de la fauna: la gallina és menjada per la guineu, sense que aquesta es pregunti si les seves companyes en voldran, ni sense disposar d'un sistema de Benestar Social que permeti assegurar que cap de les guineus passarà gana.

Més cert és encara que quan el conjunt de la població de guineus augmenta en grans quantitats, automàticament disminueix la població de gallines, i d'altres animals susceptibles de ser devorats per les guineus. Quan això succeeix, l'índex de mortalitat de les guineus també augmenta, car la manca d'aliments fa que no puguin sobreviure. Comprovem, doncs, que la mare naturalesa actua implacablement sobre els individus i les societats, com si es tractés d'una Moira: massa població --> mortalitat --> reducció de la població. Eficient i eficaç. Res a dir.

Això també ha passat en els humans al llarg de la història i continuarà passant si així es vol. El sistema liberal-natural és el que reina sobre les societats humanes des que va aparèixer el neolític. En un breu i poc rigorós esquema veuríem el següent: creix la població --> + producció --> + consum dels recursos naturals --> + manca dels recursos naturals --> transformació dels ecosistemes --> epidèmies, reducció de la producció alimentària --> augment de la mortalitat, augment de les diferències socials --> guerres --> reducció de la població... La natura, altre cop, actua sempre que l'ésser humà es passa de la ratlla. I quan actua, actua fatalment.

Algú creu que això no és propi del s. XX? Seria molt interessant que algú es dediqués a estudiar si, de fet, les guerres i les lluites entre humans no és altra cosa que un recurs de la naturalesa per reduir la població dels humans quan aquesta és excessiva en un territori. Diguem-ne que els humans som tan nens que no sabem controlar-nos solets, i necessitem que una força superior jugui amb nosaltres per posar-nos a to.

Acceptat tot això, doncs, els humans tenim dues opcions: seguir per la via natural, actuant individualment, buscant sempre el màxim benefici i rendiment propi i privat –creient que no tenim límits, i si en tenim, ja ens ho trobarem quan hi topem–, en definitiva, fer igual que fan les bèsties; o optar per la via artificial, entenent per artificial l'arrel de la paraula, això és, l'art, la manera artificiosa de fer les coses. Si seguim per la via de sempre hem de ser conscients d'un petit detall que ens diferencia dels animals: tenim moral. A una guineu no li afecta massa que la seva companya es mori, si això no afecta en la seva supervivència. Els humans, però, teòricament tenim els sentiments més desenvolupats que els d'una guineu, i això és un avantatge i un problema: podem tastar la flor de lis, però també som més vulnerables. En resum: necessitem els sentiments per ser feliços, per sentir-nos realitzats. Com deia, si seguim per la primera via hem de tenir present que de ben segur, tard o d'hora, la natura actuarà fatalment amb els humans, i ens tornarà a posar al lloc. Això, però, no serà gaire bonic, segur que serà un cop molt dur. L'altra via és, reconeguem-ho, la de l'autocensura. És, certament, més conservadora. És la via d'acceptar que els humans tenim uns límits que mai podem passar.

Totes dues opcions ens portaran al mateix lloc: al joc d'equilibris. La primera opció, però, serà més oscil·lant. La segona serà més líneal. El que hem de decidir, doncs, és si volem viure a base de cops i catàstrofes, o, per contra, tot i reduir les nostres opulències occidentals, viure molt més harmoniosament. El que hem de decidir, en darrer terme, és si volem que els nostres fills morin congelats pel canvi climàtic al 4x4 aparcat a la caseta de camp, o si volem que els nostres fills ens facin avis en un part natural, al pis de 70 m2. La clau? Preguntar-se, contínuament, què passaria si l'acció que estem duent a terme (menjar un xai, utilitzar el cotxe, prendre el sol, navegar per internet) la duguessin també a terme tota la resta d'humans.

Good night and good luck

El Gran

Pel que es veu sóc el millor
de la terra on neix la palla,
sense empresa ni intenció,
diuen que sóc jo qui guanya.

No seré pas l'atrevit
que proposi la contrària,
tots sabem com d'agraït
n'és el poble, de primària.

Tan sols puc acatar i prou
les propostes de la pària,
sense estil no es crien bous:
s'ha de fer que aculls pregària.

Vés, que no m'enfrontaré
a qui em faci una festa,
si un bon xeflis diu que té
i les postres no les resta.

El que realment m'acollona,
el que em té aclaparat,
és que aquí, finalitzat,
no capiu mitja trista ona.

Aquest cop s'equivoca, senyor catedràtic

Assistia, amb gust, a una classe magistral d'un molt honorable catedràtic de la facultat de filologia –especialitzat en, per exemple, el català estàndard–, catedràtic on els hi hagi, quan, de cop, per exemplificar allò que els lingüistes anomenem "adequació", o, també, "formalitat" –és a dir, la capacitat del parlant per adequar el nivell de formalitat o informalitat del missatge en funció de l'auditori, és a dir, del context– ha citat les declaracions de dimarts del també molt honorable i distingit diputat a les Corts Duran i Lleida: "En Unió no nos tocamos los cataplines"; especificant que es tractava d'un cas de sortida de to, de no adequació, d'error en la formalitat.

Em sap greu per vostè, catedràtic, perquè, d'estàndards, en sabrà moltíssim però, de política..., preferiria que no fes mal a ningú. Escolti'm, desgraciadament, miri si el senyor Duran domina l'adequació que ha aconseguit, amb una sola frase, guanyar-li el titular de tots els periòdics del dia següent al seu rival, el senyor Mas. I això, senyor catedràtic, a ca la política, és el més important. Després, si quedes bé o malament, és, entre vostè i jo, força secundari, perquè el cas és que l'endemà tothom parlava d'en Duran –a favor o en contra–, però ningú parlava d'en Mas. Qui havia guanyat? És evident.

Però és clar, senyor catedràtic, la seva bona moral, el seu rigor científic, la seva objectivitat, imagino que no li permeten pensar en aquesta direcció. Sincerament, consumeixi el poc temps que li queda de vida amb els seus llibres, les seves indagacions sobre l'origen de la paraula rel, i vagi dient que tots els altres són uns desgraciats. El primer desgraciat és vostè, que em roba cada mes.

Comunicació

Benvolguts:

Aquest article serveix per informar-vos de l'assassinat a sang freda que he comès aquesta mateixa nit passada: el meu telèfon mòbil. Aquest acte de sang i fetge implica que a partir d'ara podreu contactar amb mi a través del correu electrònic, a través del meu telèfon fix, i a través de l'Skype, però no pas mitjançant el telèfon mòbil. No heu de patir per la "celeritat" que un missatge pugui requerir, perquè estaré, pràcticament, les 24 hores del dia connectat al meu correu electrònic, i, per tant, serà pràcticament immediata la recepció dels vostres correus. De fet, he comprovat que pot acabar essent més ràpid internet que el telèfon mòbil.

Espero que això no us causi una gran molèstia, i en tal cas no puc sinó demanar-vos les més sinceres disculpes. Tanmateix, haig de dir que és una decisió presa després d'un llarg període de reflexió, que ha tingut com a fruit una conclusió: el correu electrònic, així com totes les eines que avui ofereix internet, és un gran recurs que possiblement infrautilitzem, fet que em porta a pensar que no vull pagar per comunicar-me, tenint la possibilitat de fer-ho gratuïtament (correu electrònic, i telèfon fix a través de l'Skype); i menys a una empresa privada.

Per tot això, us recomano que no proveu de cercar-me al telèfon mòbil, perquè ningú us l'agafarà.


Així doncs, sense cap altre assumpte per tractar, us vull donar les gràcies per atendre'm, salutacions i a reveure!

Sóc alternatiu! Crònica d'una parida anunciada.

Ens explicaven, no fa massa, els Marçalaris, que fa uns dies van assistir a una reunió amb una productora musical. Com era d'esperar, el "paio" de la productora ja va començar amb la típica cançoneta aquella que fa "bueno primero os queremos decir que nosotros no vendemos esperanza... nosostros somos realistas... a nosotros lo que nos importa es producir arte de calidad...".

Pel que sembla, la cosa es va anar animant, i l'individu anava col·locant exemples del que ell considera un atemptat contra l'art musical: "¿cómo funciona el mundo actual de la industria musical? Pues bien, una discográfica multinacional llega a la conclusión de que tiene que sacar un disco que reviente las listas de ventas. Abre el cajón, mira los grupos que tiene y de repente encuentra Dover. Dover, ah, un grupo de rock duro, pero eso hoy ya no se lleva... Vamos a hacerles tocar pop-dance. Y así funciona hoy la industria. Pero claro, esto ya no es arte, esto es un negocio". Va ser en aquest precís moment que un membre de Marçalaris, tot abaixant els ulls, va fer el gest d'aixecar-se i marxar. Però, encara va esperar una mica més, per comprovar fins a quin punt podia arribar "l'alternativisme industrial de classe". I així va ser, car en breu l'homenot va etzibar-los: "nosotros, ya os aviso, evidentemente nos ganamos la vida con esto de la música, pero nosotros –va reiterar– no especulamos". Va ser aleshores quan els dos membres de Marçalaris van alçar-se indignats tot cridant: "ah, bé, en tal cas, no ens interessa gens la teva merda alternativa, que ens vols fer empassar! Salut!", i van marxar per on havien entrat.

I és ben lògic. Aquell qui aspiri, en aquesta vida, a ser alternatiu que ho faci, que no li costarà gaire. Només cal que foti quatre bestieses i tingui un parell d'amics –no més–, i en pocs instants serà el líder indiscutible d'aquell grup de 3 amics, les reunions del qual es duran a terme en taxis, o llocs similars. Mentrestant, els altres treballarem per fer productes d'alta qualitat –això sempre s'ha d'intentar– però, precisament pel fet que considerarem que són de qualitat, voldrem que en gaudeixin el màxim nombre de persones, és a dir, voldrem ser comercials. Repetim: els Pinyolaires, així com Marçalaris, VOLEM SER COMERCIALS! SOM COMERCIALS, i QUÈ PASSA? I N'ESTEM ORGULLOSOS! I és aquest, de fet, el gran repte. Ser comercial és senzill –sols necessites un bon padrí. Ser alternatiu és encara més fàcil. El que és difícil és ser comercial mantenint la qualitat. La dificultat és, doncs, agradar les masses i els crítics elitistes, més o menys el que va aconseguir, en el seu moment, el Pare del pop: Wolfgang Amadeus Mozart.

I per acabar aquest post, una dosi de música pop fresca i edulcorant!

Tornam a ser aquí

Sí, no és cap idea esbojarrada, d'aquelles que sorgeixen en una nit plena d'alcohol i drogues diverses. Es tracta d'una afirmació fonamentada i reflexionada prèviament: els Pinyols tornem a la càrrega.


I per començar amb bon peu, ho farem amb algunes sentències exemplars:

1. Als Pinyols ens la sua moltíssim el famosíssim partit entre la suposada selecció catalana i la potent selecció dels EUA de soccer –mai he entès aquesta fal·lera nacionalista provinciana pel reconeixement de les seleccions catalanes esportives, la majoria de les quals juguen a esports gens catalans...–. El motius són ben senzills:
   
1. ens falta temps per perdre'l en tals activitats
2. ni de broma col·laborarem amb una indústria de vividors i ganduls –després diran dels polítics i els seus sous–
3. pel pa encara, però pel circ no mourem ni un dit, no fos cas que ens canséssim
   
2. L'opinió dels Pinyols sobre un tal Xirinacs, "el Pare", es redueix a un modest diagnòstic psiquiàtric
   
3. Als Pinyolaires ens encanta el disseny soviètic postmodern, entre altres coses perquè mai hem sabut veure'n les diferències amb l'occidental del moment –tot neix a la Bauhaus, no?
4. Un dia van acusar un company de ser un malvat que considerava més important el medi ambient que els éssers humans, atès que, segons l'interl·locutor, el nostre company l'havia tractat d'una manera abominable. La seva resposta va ser concisa: "Que et molesta que m'importi més el medi ambient que tu? Doncs, ja t'hi pots anar acostumant". I és tan cert que davant de certs individus a un se li acut pensar: "i bé, tant per tant, em preocupa més la formiga que voreja la meva sabatilla que el que a tu et pugui passar". Certament, algú ben aviat considerar aquesta actitud la mateixa que practicaven els grans dictadors, com ara el mite de la relació d'amor entre l'Adolf i el seu gos, però és un risc que assumim.
   
5. Acabarem amb el videoclip "No es lo mismo" de l'Alejandro Sanz". Per què? Perquè els pinyolaires estem fins als collons de l'elitisme català de base popular, que ràpidament condemna les grans creacions artístiques per no se sap ben bé quins pecats capitals. El disc i la cançó "No es lo mismo" són, possiblement, una de les grans produccions musicals que la llengua castellana ha produït mai.
   

Aquí ho teniu!