Després de certs dies de descans, hem reprès l'activitat bloggil i prometem portar al damunt força dinamita. Per començar, una qüestió de salut. Salut!
Que al nostre país es llegeixen pocs llibres és una evidència tan estadística com que la gent s’informa poc dels afers polítics del seu propi territori –els estudis revelen que la majoria de catalans no és capaç de pronunciar el nom de més de tres Consellers de la Generalitat.
Ara bé, tot sembla indicar que aquestes màximes no s’acaben de complir en el terreny de(l) joc: els diaris esportius són els documents escrits més venuts i les seccions d’esports de la premsa convencional ocupen una gran part de les seves edicions. Per tant, el seguiment de l’esport és el pa de cada dia per a la majoria de les famílies catalanes.
Tanmateix, fora bo preguntar-nos en què s’ha convertit, realment, l’esport als països suposadament desenvolupats? Som conscients que etzibar una càrrega anticapitalista contra l’esport serà ràpidament acusat de tòpic progre del s. XX; ara bé, l’actitud oposada, és a dir, la més absoluta indiferència davant d’una societat opulenta, mediocre, inculta i idiota –tant en el sentit actual del terme, com en el sentit grec, idiotikós– és encara més ridícula que la de la primera opció.
Si analitzem amb ulls crítics la situació dels països desenvolupats pel que fa a la qüestió de l’esport ens adonem que és força contradictòria: ironies de la vida, aquells països amb més tradició futbolística –com el nostre– són, precisament, aquells països amb una societat més sedentària i menys esportista –i, tot sigui dit de passada, menys culta. És a dir, la quantitat de clubs de futbol, de seguidors i de premsa esportiva per m2 és proporcional a la quantitat de quilograms per càpita. Com veiem, doncs, la qüestió ja no és només moral o d’opció ideològica –partidaris de la llibertat absoluta en els mitjans de comunicació i que, per tant, sigui la demanda qui els reguli; i partidaris de regular-los per tal d’equilibrar la informació– sinó que comença a esdevenir una qüestió de salut nacional o d’interès general: com a contribuent, exigeixo que els governs actuïn dràsticament contra el sedentarisme, que és la causa de moltes malalties, el cost de les quals hauré d’assumir jo a través dels meus impostos.
En conclusió, doncs, considerem imprescindible que els diferents governs i institucions públiques intervinguin sense pietat en els mitjans de comunicació i censurin a tort i a dret tota informació, publicitat i convocatòria esportiva que es vulgui publicar. Paral·lelament, el govern hauria de promocionar la pràctica de l’esport i l’exercici físic, a través de mesures com ara l’obligació de jugar en un equip amateur federat en cas de ser membre d’una penya esportiva o soci aficionat d’un club. És a dir, si vols (ad)mirar el Barça, hauràs de suar la cansalada prèviament: mente sana in corpore sano.
