La llengua pròpia

Que el català és una de les llengües més parlades a Catalunya és una obvietat. Ara bé, afirmar que el català és la llengua pròpia de Catalunya és un insult a la lingüística moderna. Una cosa és que els catalans, de forma democràtica, decidim que la nostra llengua serà el català, i aleshores aquesta sigui LA LLENGUA OFICIAL del país. Ara bé, més enllà de l'opinió dels ciutadans no s'ha de tenir res més en compte, i encara menys la història o el territori.

Perquè... aviam, arguments per pensar que la llengua catalana és la "pròpia" de Catalunya: 

• "Des de sempre s'ha parlat" --> fals, aquest sempre és una fal·làcia, tots sabem què parlaven els "catalans" al s. II dC
• "El naixement de la llengua va convergir amb el naixement del país i això la fa pròpia" --> d'acord, aleshores, ni el català és la llengua pròpia del Llobregat cap al Sud, ni l'Alemany és la llengua pròpia d'Alemanya
•  "Fa molt temps que s'hi parla" --> què vol dir "molt temps"? Quant és molt temps? 10 segles n'és la Marca? En tal cas, l'anglès no és la llengua pròpia dels EUA! Així mateix, si l'anglès és la llengua dels EUA perquè fa més de 2 segles que s'hi parla, el castellà també hauria de ser la llengua pròpia de Catalunya...

Conclusió: l'intent de lligar una llengua a un territori és absurd. Encara més absurd és intentar lligar la construcció d'Estats polítics a les suposades llengües naturals dels territoris. No serem més catalans perquè parlem més català. Un ciutadà de Nova York no és un apàtrida, sinó que s'estima bojament el seu país, els EUA, i tots diem que és un americà, malgrat que parli una llengua que no és gens original d'aquell territori. Un novaiorquès mai pensarà que ell és anglès, sinó que es sentirà americà. Per tant, la construcció nacional ha d'anar deslligada de la política lingüística. 

N.B. Disposem d'unes 265 obres de Ramon Llull, de les quals només 20 podem assegurar que fossin escrites en català. Això implica menys d'un 8% de la seva obra. En conclusió, Llull no aniria a Frankfurt, pel que sembla.

Madrilenyades

• ¿Que vaisza a bajar del metro?
  
• Tenéis que continuar bien bien unas 3 calles
• Los lunes y los jueves hace dejunio
• ¿Te has sacado las botas a gusto?
• Me hace daño el cuello
• Me hace rabia
  
• Si nunca como patatas, me gustan con ajo y aceite
  
• Lo llevaré a cuello y cordero
• No me gustas con ojeras de sol
• Ayer andamos toda la tarde
• Esto es, no nada menos, muy importante
• En tengo muchos
• Perdona por este desgavel
• Y más...
  

Espanya, ¿problema o solució?

1. • Culpar altres de tots els nostres mals és una forma còmoda i interessada d'eludir responsabilitats
   

MARTÍN TOGNOLA

SALVADOR Milà*

En aquest moment, quan s'apunta el final d'un dels períodes més llargs de creixement econòmic, plena ocupació i expansió demogràfica i urbanística a Catalunya, i just quan ens acabem de dotar d'un nou Estatut d'Autonomia que amplia la nostra capacitat d'autogovern i de finançament, es manifesten de forma explosiva un conjunt de greuges acumulats que sembla que hagin obtingut l'acord dels principals agents socials, econòmics i polítics del país.

S'està construint un ampli consens segons el qual els nostres serveis públics de mobilitat són insuficients, els ferrocarrils dependents de l'Estat es troben en pèssim estat i es gestionen malament, el dèficit d'inversió en infraestructures per part de l'Estat a Catalunya és discriminatori en relació amb la resta d'Espanya o el nostre sector productiu és massa dependent de la construcció, i al mateix temps ineficient des del punt de vista energètic i poc competitiu; que la vivenda és inaccessible, etcètera.

TOT AQUEST panorama, descrit de forma impressionista, posa de manifest l'arrelada tendència d'alguns líders polítics, econòmics i d'opinió a passar del cofoisme acomodatici al victimisme acrític. Només cal recordar aquí que, fins fa ben poc, el discurs correcte era el que únicament reclamava inversions per a l'AVE, les ampliacions de l'aeroport de Barcelona i més autopistes i autovies, menyspreant sempre el ferrocarril convencional i el transport públic, cosa que encoratjava el creixement urbanístic il.limitat i el lliure mercat de sòl i vivenda o que aplaudia les deslocalitzacions industrials en nom del trinomi turisme-serveis-construcció...

Però el més sorprenent és que en l'actual etapa d'exacerbació crítica sobre les deficiències del model d'infraestructures i de finançament de Catalunya no apareixen excessius elements d'autocrítica, més enllà de la tímida reflexió sobre la falta d'iniciativa de part de l'empresariat català feta pública de forma limitada pel Cercle d'Economia. Per contra, sembla que es vol aprofitar l'ocasió per a una nova fugida cap endavant que situa la culpa de tots els nostres mals en "Espanya" --així, en general-- davant d'una Catalunya "víctima" --també sense distincions--, cosa que no deixa de ser una manera còmoda i interessada d'eludir responsabilitats. També és una forma de diferir els canvis necessaris en les prioritats polítiques, econò- miques i socials que incumbeixen solament o de forma principal a la societat i al Govern catalans, confiant-los a l'exercici d'un "dret a decidir" més gran, sense abans passar comptes del que fins ara "hem decidit" o del que "podríem decidir i no volem" amb els instruments d'autogovern i finançament de què ja disposem.

Es posa l'accent en la "desafecció" de Catalunya cap a Espanya sense aturar-nos a valorar el grau de "desafecció" que s'ha practicat durant massa anys des dels àmbits de poder català cap a la Catalunya real, la de la gent del carrer cap a un territori triturat.

És clar que a Espanya s'han portat a terme i segueixen pervivint algunes polítiques discriminatòries des d'algunes polítiques governamentals --no solament de l'Estat, sinó també autonòmiques-- i se segueixen fomentant estats d'opinió menyspreadors per a Catalunya, tant des de l'oposició com des de molts centres de poder econòmic, per no parlar d'alguns líders d'opinió i fins i tot d'alguns púlpits. Per desgràcia això ha succeït en moltes de les etapes de la història moderna i contemporània, amb diversa intensitat. Però davant d'això la qüestió, des de Catalunya, és com oposar raó a desraó i no caure en despropòsits pitjors, com superar aquests obstacles, com fer-nos valer perquè siguin efectius els màxims drets i els màxims recursos que legalment se'ns reconeixen, com exercir sense traves les grans responsabilitats que hem assumit i, naturalment, com ampliar i modificar aquells marcs legals i institucionals que s'han quedat estrets o obsolets.

¿LA SOLUCIÓ, doncs, és desentendre'ns d'Espanya, trencar ponts, trastocar voluntats, dir que tots són iguals? ¿O bé, aprendre de la nostra història i veure com Catalunya només ha avançat de forma efectiva en el seu autogovern quan ha sabut ser un model a seguir, un motor de modernització i de canvi del conjunt de les institucions i la societat espanyoles; quan s'ha sabut implicar en la resolució de problemes que són generals i en el canvi de polítiques a partir de sàvies aliances amb els sectors polítics, socials i econò- mics progressistes i modernitzadors de la resta de l'Estat, que d'haver-n'hi n'hi ha i no necessiten "pedagogies" sinó propostes per avançar units en la configuració d'un Estat modern, federal i laic?

Així ho van saber fer els líders de Catalunya des del segle XIX amb Pi i Margall, o ja entrat el segle XX amb Prat de la Riba, o en l'adveniment de la Segona Repú- blica amb el pacte de Sant Sebastià que ens va portar la primera autonomia, o en la lluita contra el feixisme durant la guerra civil, o bé en la transició democràtica amb el restabliment de la Generalitat i una Constitució avançada o, finalment, amb la reforma de l'Estatut de l'any 2006. No ens enganyem, si tenim un problema amb Espanya, la solució passa també per ella.

* Diputat d'ICV-EUiA en el Parlament.

L'educació, el català, el funcionariat, i la campana de Gauss

Sempre que l'Albert comenta quelcom ens veiem en l'obligació de dedicar-li tot un post. I és que, en general, nosaltres i l'Albert compartim una opinió: a España hem d'intentar combatre la ganduleria i els veïns enginyerats.

Aquest post, però, no només és producte del comentari de n'Albert, sinó que també sorgeix per les informacions que ens arriben del nostre líder. Ens comenta que, a l'assignatura de Sociolingüística que ell està cursant, el professors va citar com a proposta que recentment s'està debatent per garantir la supervivència del català examinar els immigrants d'usos i costums catalans. Aquests cèlebres exàmens contindrien un apartat referent als coneixements lingüístics. És un debat força complex, no perquè tinguem problemes de consciència, sinó perquè són tants els motius per oposar-s'hi que no sabem si ho podrem dir tot.

En primer lloc, és cert que el nou estatut estableix el coneixement del català com a dret i deure de tots els ciutadans de Catalunya. De tots. Per tant, la primera pregunta seria la següent: a tots aquells catalans que no puguin acreditar, a través d'exàmens oficials, el nivell C de català se'ls exigirà el mateix examen? Concretament, el Burns català l'examinarem? Així mateix, els immigrants examinats seran tots aquells que vinguin de fora, vinguin d'on vinguin? És a dir, el fet de venir d'Espanya, o de la UE –i, per tant, ja gaudir de permís de residència–, serà motiu d'exempció? Més encara, el senyor Eto'o haurà d'examinar-se? Si vostès em diuen que un cop aprovada la mesura perquè els immigrants hagin d'acreditar coneixements mínims de català jo puc dirigir-me als jutjats i denunciar l'Eto'o per, no sé com ho podríem dir, gàndul (?), aleshores ho signo. En altre cas, fotin-se la mesura pel cul, que ja té nassos que precisament aquells que ens netegen l'escala hagin de passar un examen de quatre filòlegs.

En segon lloc, totes aquestes mesures demostren quelcom: el sistema d'immersió lingüística pujolenc que crèiem tenir a les escoles catalanes no funciona. A primària sembla que la cosa encara s'aguanta, però a secundària, especialment a la pública i a la privada –la concertada es salva una mica– és nefast. Nefast vol dir que la majoria de docents de secundària de la província de Barcelona imparteixen les classes en castellà, i això és un fet. Si les classes fossin en català, encara que hi hagués un sol immigrant, el català estaria garantit per a les properes generacions. Però no, sempre et trobes el professor que decideix canviar el codi perquè creu que els immigrants no l'entendran, la típica Yoly que decideix fer les classes en castellà perquè li és més fàcil, el facha de merda que no vol parlar ni un pronom de català, i un llarg etcètera que condemna a la puta misèria no només el català sinó la majoria d'immigrants –i no immigrants- joves de famílies castellanoparlants. Per tant, hem de tenir present que si el sistema educatiu funcionés no serien necessaris aquests exàmens, perquè el català l'asseguraríem amb les generacions posteriors. Però, és clar, és més fàcil –i covard– pressionar l'immigrant que té una feina de merda, que no pas el funcionari que té dret a vot –i la plaça fixa–, i si li toco massa el crostó se'm girarà en contra.

El repte, doncs, és fer que l'educació funcioni, no només en la qüestió lingüística, sinó en general. Abans de fer propostes crec convenient tenir present que estem parlant d'un camp, l'educació, que ha de tenir els millors professionals, i aquests han de tenir la millor formació. Per què? Perquè a les seves mans deixem la formació de les futures generacions. És a dir, necessitem només i exclusivament els individus més qualificats per fer aquesta tasca, i hem de desfer-nos dels mediocres, que tenen grans titulacions però que tenen el sentit de la pedagogia a la taula d'una oficina. I com ho podem aconseguir tot això? Senzill, amb dues mesures:

• Eliminem d'una vegada per totes el funcionariat. S'ha acabat. Res de places fixes. A canvi d'un augment del sou, proposem que els professors sempre tinguin present que l'any que ve no treballaran si no compleixen el que després direm. A més, l'actual sistema d'oposicions i places fixes és doblement pervers, ja que és injust per als possibles nous professors i injust per als alumnes, que estan condemnats a empassar-se professors mediocres fins que es jubilin. Ens expliquem. Avui, si un llicenciat vol ser professor es presentarà a unes oposicions en què competirà amb individus que tampoc tenen plaça, però, en canvi, no podrà competir amb aquell professor que fot 15 anys que ja té la plaça. Imaginem-nos que aquest llicenciat no obté la plaça, però, ironies de la vida, ha obtingut una qualificació més alta que aquella que va obtenir el professor que fa 15 anys que en gaudeix, ja que en el moment en què aquest es va presentar s'oferien més places, i, per tant, no necessitava tanta nota. Injust.
  
• L'examen dels examinadors. És a dir, tots els cursos –o, com a mínim, cada dos anys– de Catalunya haurien de passar, un cop finalitzat el curs, un examen idèntic per a cada curs i aplicat i corregit com l'actual selectivitat (el professor no sap a qui corregeix, i a l'inrevés). Les proves les establiria la Generalitat, en funció dels requisits programats per a cada assignatura de cada curs. Un cop obtinguts els resultats, tots aquells professors que tinguessin uns resultats que no complissin, aproximadament, la campana de Gauss haurien de ser sancionats, fins a un màxim de cinc anys seguits. A partir del cinquè any consecutiu, sense por, hauríem d'allunyar aquest individu de la docència, perquè es comprovaria que és un autèntic inútil en aquest terreny.
  

I això per què? Aviam, és obvi que a tots els cursos hi han, com bé apuntava l'Albert, alumnes ganduls. Però sempre en la mateixa proporció. Si la proporció no és la mateixa, aleshores el problema no són els alumnes, sinó el professor. Amb el mètode que proposem, tindríem una bona eina per conèixer quins docents funcionen i quins no. Així mateix, aquells professors més ben classificats, tot i que haurien de rebre una compensació, haurien de ser destinats a aquells centres i aquells cursos que necessiten dels millors professionals, i no com passa ara, que les escoles amb més necessitats són aquelles que, en general, tenen els professors més mediocres.

Finalment, referent a fer pagar als pares del fill gandul el curs que hagi de repetir, els pinyols hem de dir que seria una bona mesura sempre i quan anés destinada només a les famílies de classes mitjana i alta. No ens faria cap pena que els fills del senyor Artus Mas sortissin ganduls i el seu papa n'hagués d'assumir les despeses extres, però sí que trobaríem injust que ho apliquéssim a aquelles famílies que passen penes per pagar el poc gas que consumeixen.

Per culpa vostra

Em trobava fent una tasca més pròpia de l'arqueologia que no pas de l'estudi musical quan he topat amb aquest vídeo:

Mireu-lo, no creureu haver perdut el temps. Després d'haver-lo visionat s'entén que avui no s'escolti música en català. Es tracta, ni més ni menys, de Sau, en un concert emès pel canal 33. El desafinament del cantant i de les guitarres, la manca de sincronia entre els músics, la mala qualitat de les cançons, la mala producció, en fi, tot plegat provoca que sigui incomprensible que aquest grup obtingués l'èxit que va tenir. El millor disc d'aquest és, sens dubte, el darrer i menys conegut (Amb la lluna a l'esquena). Ara bé, és ben cert que en els primers anys dels 90 es van fer absolutes barbaritats amb la música, que, amb l'excusa de cantar en català, van ser notablement valorades per públic i crítica. Quina merda de país, quina merda d'espectadors! Quina merda de 7 milions, que dirien Els Pets.

La gran pregunta: com, els catalans, podien ser tan imbècils d'escoltar això?

Aquest cop s'equivoca, senyor catedràtic

Assistia, amb gust, a una classe magistral d'un molt honorable catedràtic de la facultat de filologia –especialitzat en, per exemple, el català estàndard–, catedràtic on els hi hagi, quan, de cop, per exemplificar allò que els lingüistes anomenem "adequació", o, també, "formalitat" –és a dir, la capacitat del parlant per adequar el nivell de formalitat o informalitat del missatge en funció de l'auditori, és a dir, del context– ha citat les declaracions de dimarts del també molt honorable i distingit diputat a les Corts Duran i Lleida: "En Unió no nos tocamos los cataplines"; especificant que es tractava d'un cas de sortida de to, de no adequació, d'error en la formalitat.

Em sap greu per vostè, catedràtic, perquè, d'estàndards, en sabrà moltíssim però, de política..., preferiria que no fes mal a ningú. Escolti'm, desgraciadament, miri si el senyor Duran domina l'adequació que ha aconseguit, amb una sola frase, guanyar-li el titular de tots els periòdics del dia següent al seu rival, el senyor Mas. I això, senyor catedràtic, a ca la política, és el més important. Després, si quedes bé o malament, és, entre vostè i jo, força secundari, perquè el cas és que l'endemà tothom parlava d'en Duran –a favor o en contra–, però ningú parlava d'en Mas. Qui havia guanyat? És evident.

Però és clar, senyor catedràtic, la seva bona moral, el seu rigor científic, la seva objectivitat, imagino que no li permeten pensar en aquesta direcció. Sincerament, consumeixi el poc temps que li queda de vida amb els seus llibres, les seves indagacions sobre l'origen de la paraula rel, i vagi dient que tots els altres són uns desgraciats. El primer desgraciat és vostè, que em roba cada mes.

Tornam a ser aquí

Sí, no és cap idea esbojarrada, d'aquelles que sorgeixen en una nit plena d'alcohol i drogues diverses. Es tracta d'una afirmació fonamentada i reflexionada prèviament: els Pinyols tornem a la càrrega.


I per començar amb bon peu, ho farem amb algunes sentències exemplars:

1. Als Pinyols ens la sua moltíssim el famosíssim partit entre la suposada selecció catalana i la potent selecció dels EUA de soccer –mai he entès aquesta fal·lera nacionalista provinciana pel reconeixement de les seleccions catalanes esportives, la majoria de les quals juguen a esports gens catalans...–. El motius són ben senzills:
   
1. ens falta temps per perdre'l en tals activitats
2. ni de broma col·laborarem amb una indústria de vividors i ganduls –després diran dels polítics i els seus sous–
3. pel pa encara, però pel circ no mourem ni un dit, no fos cas que ens canséssim
   
2. L'opinió dels Pinyols sobre un tal Xirinacs, "el Pare", es redueix a un modest diagnòstic psiquiàtric
   
3. Als Pinyolaires ens encanta el disseny soviètic postmodern, entre altres coses perquè mai hem sabut veure'n les diferències amb l'occidental del moment –tot neix a la Bauhaus, no?
4. Un dia van acusar un company de ser un malvat que considerava més important el medi ambient que els éssers humans, atès que, segons l'interl·locutor, el nostre company l'havia tractat d'una manera abominable. La seva resposta va ser concisa: "Que et molesta que m'importi més el medi ambient que tu? Doncs, ja t'hi pots anar acostumant". I és tan cert que davant de certs individus a un se li acut pensar: "i bé, tant per tant, em preocupa més la formiga que voreja la meva sabatilla que el que a tu et pugui passar". Certament, algú ben aviat considerar aquesta actitud la mateixa que practicaven els grans dictadors, com ara el mite de la relació d'amor entre l'Adolf i el seu gos, però és un risc que assumim.
   
5. Acabarem amb el videoclip "No es lo mismo" de l'Alejandro Sanz". Per què? Perquè els pinyolaires estem fins als collons de l'elitisme català de base popular, que ràpidament condemna les grans creacions artístiques per no se sap ben bé quins pecats capitals. El disc i la cançó "No es lo mismo" són, possiblement, una de les grans produccions musicals que la llengua castellana ha produït mai.
   

Aquí ho teniu!

Un país ecosocialista, durant una setmana...

Sí sí sí!!! Els pinyolaires, que ens trobem de vacances, hem decidit tornar breument per ser conscients de la màgia d'aquesta setmana!! De fet, hem volgut tornar a treballar, només aquesta setmana del 7 al 14, per saber què se sent tenint de President de la Generalitat en Joan Saura, i d'Alcaldessa de Barcelona n'Imma Mayol. I, com era d'esperar, no ens hem sentit defraudats, sinó que l'excitació continguda és màxima!!
Tenim el Presi i l'Alcaldi més enrotllats de tota la història de la democràcia internacional!! Gaudeamus, doncs, d'aquesta gaubança!

Salut pinyolaires!!!

Neveres

Avui ens disposàvem a reobrir aquest espai amb una altra qüestió, però, malgrat les nostres reticències, ens hem vist abocats a tractar el gran tema de la setmana: l'apagada, la graaaaaan apagada! Se n'han dit de tots colors: que si això al s.XXI és inacceptable, que si vivim en un país en vies de desenvolupament, que si la mala gestió d'uns, que si la deixadesa dels altres, que si no puc carregar el mòbil, que si m'he perdut el capítul de Ventdelplà, i tot un reguitzell infranquejable... Pel que fa a mi, l'apagada m'ha afectat força, ja que l'empresa en què treballo ha estat un dels pocs clients que aquest matí encara no disposava de llum des d'ahir a les 11 del dematí.

Ara bé, crec que cal fer una anàlisis a posteriori, si us plau, de certes cosetes:

1. El que ha passat demostra certes qüestions:
   
1. L'ésser humà no pot pretendre controlar-ho tot, i és quan ens creiem capacitats per fer-ho i de cop passa qualsevol imprevist que arriben les frustracions, els mals rotllos, i el nerviosisme.
2. Com el nostre Messies ja fa anys que ve anunciant, hi ha uns quants sectors de producció que no poden, sota cap concepte recaure en mans privades: l'aigua, l'Energia (elèctrica, gas i qualsevol altra), les telecomunicacions (telefonia, ràdio,...), la Banca i la construcció, com a mínim. El motiu és que no pot ser que serveis tan bàsics per a una societat depenguin de personal que el que pretén, únicament, és fer negoci, ja que aleshores es prioritza el rendiment econòmic davant l'interès general. L'electricitat és necessària, sigui o no rendible.
   
3. No pot ser que les nostres ciutats siguin tan dependents del subministrament elèctric, és a dir, si Barcelona disposés de semàfors que funcionessin, tots ells, amb plaques solars no hi hagués hagut cap caos circulatori. El mateix amb els edificis: si els edificis amb ascensors disposessin de plaques solars i bateries per, com a mínim, en casos d'emergència poder fer front a certes qüestions –com alliberar veïns de l'ascensor– tots viuríem molt més tranquils.
   
4. La gent s'indigna per certes tonteries de forma massa ràpida, i, sincerament, la gent s'avorreix massa.
   
2. No podem caure en l'error de responsabilitzar els diferents Governs del que ha passat. La responsabilitat és, única i exclusivament, d'una empresa privada que es diu FECSA-ENDESA, i, com a molt, podríem parlar de la famosa "RED ELÉCTRICA". Per molt que fa un temps es signés un acord entre Govern central i Endesa que a canvi de la condonació d'uns diners que Endesa devia i que el Govern perdonava per tal que la companyia fes tasques de manteniment (o una historieta similar), és responsabilitat de l'empresa no haver-los destinat adequadament, o, simplement, no haver-los destinat.
   
3. Per tant, si som tan liberals, no vull ni a sentir a parlar de compensacions econòmiques per part dels governs, ni de queixes als polítics ni demés. Oi que quan no t'agrada el pa que compres et queixes al forn, i no pas a l'ajuntament? Doncs aquí igual. Com hi hagi la mínima despesa pública seré jo qui em rebotaré –civilitzadament, això sí–, perquè no em donarà la gana que els meus impostos es destinin a una empresa privada.
   
4. Espero que Endesa no només pagui als usuaris i empreses les pèrdues i els danys ocasionats, sinó que també ens pagui –a la Generalitat i a l'Ajuntament de Barcelona– les despeses que ha costat mobilitzar aquestes dies els cossos de Bombers, de Mossos, de Guàrdia Urbana, d'ambulàncies i de metges i demés personal sanitari. Jo, com a ciutadà, no estic disposat que una part dels meus impostos que anaven destinats a altres assumptes es derivin a pagar hores extres de tot aquest personal, quan la culpa és d'una empresa privada. Oi que quan a un individu se li queda el gat dalt de l'arbre i els bombers hi van després li passen la factura? Doncs aquí igual.
   
5. La ciutadania som uns imbècils adolescents. Podem estar d'acord que no ha estat una cosa gaire agradable, però no puc entendre les reaccions histèriques del personal quan ahir –i avui uns pocs–, que no feia ni una nit que no tenien llum, diversos individus van sortir al carrer a fotre xerinola amb cassoles –com si d'una mani contra la guerra es tractés–, altres van anar a manifestar-se davant dels operaris –100% innocents de tot el que passava– d'Endesa que estaven arreglant les avaries, uns pocs van sortir a fer merder al carrer, etc. Vejam, tant greu és per a la nostra existència estar una nit sense llum??? T'estan dient per tot arreu que ha succeït un gravíssim accident i tu no fots altra cosa que fotre més llenya al foc. Quina responsabilitat ciutadana! Ara, el més tremendu és que darrere d'aquests grans manifestants el que hi ha és gent amargada, amb frustracions: darrere el que pica la cassola i crida "Hereu dimissió" hi ha l'home envejós perquè al seu company de feina l'han ascendit i a ell no.
   

A voltes em pregunto què ens passarà el dia que realment patim una catàstrofe. Com reaccionarem si ens inundem com al Regne Unit? Aleshores, si som proporcionals, haurem de matar algú, com a mínim!!! Realment és comprensible l'actitud de molts ciutadans? No sé si realment hem d'estar "indignats"; jo més aviat diria que hem d'estar expectants, i indignar-nos si Endesa pretén no pagar-nos el que ens deu, o bé si els nostres Governs pretenen ajudar la companyia d'alguna manera. Aleshores sí que ens haurem d'indignar. Ara, el que avui ha passat és el mateix que si compres material escolar i et surt defectuós o et donen una caixa sense res en el contingut: un error que cal arreglar i recompensar.

Per tant, el que hagués estat més lògic, el que hauria estat una prova de societat madura i avançada és que d'aquí 9 mesos haguessin nascut més infants de l'habitual, o que ahir i avui s'haguessin vengut més preservatius que la resta de dies... El demés: pura tonteria adolescent i autoengnay.



N.B. A propòsit, preservatius no, però ja veureu com a l'hora de reclamar diners, resultarà que tothom, precisament, aquell dia a la nevera hi tenia el millor caviar de Moscú, el peix fresc per excel·lència i no sé quantes coses més... Quin país, quin país!

Sant Joan

Abans de fer aquest post dubtava de si una cosa com el Sant Joan es mereixia la meva atenció. Finalment, tenint en compte la importància que sembla que socialment té, he cregut convenient parlar-ne.

El Sant Joan és una merda. I crec que mai havia parlat tan clar. És el mateix que el cap d'any o el nadal a l'hivern. Aquestes 3 festes són les úniques que procuro no fer –Bartlebyanament. De fet, intento romandre treballant tota la nit –si pot ser–, activitat molt més interessant, sempre, que no pas dedicar-te a celebrar aquests esdeveniments.

I és que per Sant Joan, Nadal i Cap d'Any sembla que estiguis obligat a passar-t'ho bé. Dues setmanes abans que el tinguis al teu davant, quan la gent et veu pel carrer, en comptes de preguntar-te com estàs, com va no sé què, o si vols anar a fer un cafè, et diuen: ei, quant de temps! què, ja saps què faràs per Sant Joan?

Merda, el que dèiem. Merda.

Així doncs, totes tres –però especialment Sant Joan– són un fracàs de festes perquè, per un costat, tot el món pretén crear-te unes grans expectatives, però, per un altre costat, resulta que són festes avorridíssimes. Per passar-m'ho bé necessito les persones que estimo al meu costat, i tot el demés és circumstancial. Evidentment, un bon sopar fa molt. Un bon concert, o una obra de teatre. Però el millor, sens dubte, és una bona conversa. I, per Sant Joan, això és impossible. Perquè, o bé intentes parlar i et trobes frustrat pel soroll del teu voltant; o bé si aconsegueixes parlar no estaràs celebrant, tal i com toca, el Sant Joan, sinó que estaràs celebrant una conversa més amb el teu amic. En el primer cas, t'ho passaràs fatal. En el segon, dependrà de les expectatives que t'havies creat.

El millor que podem fer és demà, un cop siguin les nou del vespre, anar a dormir, que diumenge serà un altre dia.

No fiquis el dit a l'endoll: és perillós.

No suporto els endolls, els trejemanejes, els xanxullus, els acords tàcits, els contactes, els amiguetes, els dofins, els padrins, i tot el que s'hi assembli.

No fa massa, una companya de la facultat em confessava que a través d'un padrí havia aconseguit una beca que encara no existia. La qüestió era senzilla: el padrí la presentava al GRAN catedràtic, tot seguit ella treballava per al catedràtic per a un projecte sense rebre un duro, i al cap de pocs mesos es convoca una beca de col·laboració que tenia com a principal requisit haver col·laborat en aquell projecte en anterioritat. Evidentment, l'única persona que tindrà aquest requisit serà ella.

Aquest és el país que tenim, l'Espanya d'Un soñador para un pueblo, la Catalunya de Rusiñol i la merdeta de l'Auca del Senyor Esteve, un país de pandereta, un país de famílies, en què gairebé sempre són els mateixos els qui estan a dalt. En això potser Ciutadans té raó. Potser una bona mesura seria que ajuts i beques es donessin pel cognom, de tal manera que no pogués haver-hi una concentració de cognoms genuïns, i que fos obligatori introduir cognoms tipus Pérez, Sánchez, Fernández, Alonsos, Alfonsos, Lozanos, etc.

No volem un país unit? No volem un sol país i fort? Doncs cuidem-lo, que, en cas contrari, el que tindrem serà diversos barris barallats entre ells.
Visca Catalunya!

Exquisit

"No ets català i punt. No cal que t'apuntis a les JERC ni t'esgargamellis fotent crits al Fossar abraçat al Xirinacs. No es per la política imbècil. Encara no ho has entès? Es pot ser de qualsevol signe polític i ser català. Plà i Dalí van ser franquistes i son símbols de Catalunya. El propietari del Grup Godó, des del qual se'ns ha blasmat aquests dies, és una coneguda família franquista. No hi ha dirigent o empresari a Catalunya que superi els 60 i hagi fet quartos que no tingui alguna vinculació directa o indirecta amb el franquisme. El president de la entitat econòmica mes important del país havia estat a sou de la dictadura. Des l'any 40 tots els presidents culers han estat "afectos al régimen", fins a arribar a Laporta, emparentat amb un conegut franquista que es qui li paga la broma. La actual cúpula del PP de Catalunya és culer. Piqué. Parry. Lacalle. Encara ressonen a les meves oïdes com aquest darrer ens maleïa el dilluns a la tertúlia del Basses, sent aplaudit per la resta de la concurrència. Alguns són del Barça per fer-se perdonar. No, no és la política imbècil. És el Barça. El Barça". 

Francesc Via

Director Pericosonline

Article d'opinió

14 de juny del 2007

Jo sí que vull una Catalunya lliure

Em trobava a la facultat de filologia de la Universitat de Barcelona acompanyat d'una estudiant de filologia catalana, que tenia la intenció –intueixo– de posar en evidència el meu baix amor nacional i lingüístic.

Doncs bé, val a dir que no era la primera vegada que aquesta estudiant i jo discutíem sobre l'assumpte lingüístic –i nacional–, de la mateixa manera que no era el primer cop que m'intentava barallar amb algú per aquesta qüestió. El fet, però, és que tot plegat em serveix per descriure una realitat força irònica. Aquesta estudiant es posicionava clarament contrària al fet que Catalunya assumís la llengua castellana no només com a llengua pròpia sinó també com a llengua oficial, i argumentava que el castellà havia estat una imposició provinent de l'estranger. Segons ella, la qüestió es resoldria si a Catalunya el castellà no tingués el mateix estatus que el català, és a dir, que el català es trobés per damunt de qualsevol altra llengua. Jo, en canvi, defensava que, precisament, des d'una òptica nacional –i catalanista–, Catalunya el que havia de fer era apropiar-se del castellà de Catalunya, una variant concreta i específica. Això el que implicaria és que a Catalunya, a partir d'aleshores, hi hauria dues llengües pròpies: el català i el castellà de Catalunya, igual que han fet els argentins, els xilens, els mexicans i d'altres pobles de l'Amèrica llatina. D'aquesta manera, l'IEC no només hauria de treballar per al català, sinó que també hauria de treballar per al castellà de Catalunya, que cal protegir per la riquesa que conté. De la mateixa manera, els autors catalans en llengua castellana haurien de ser considerats literatura catalana, al 100%.

Mentre comentàvem aquestes qüestions –ella em deia que el castellà havia vingut de fora, jo li deia que si ens posàvem en una perspectiva històrica, per què no considerava el català –en tant que llatí– una imposició també; etc.–, vam passar –com és habitual– a la qüestió nacional. Segons el seu parer, a ella ja li estaria bé l'existència d'Espanya si aquesta "tractés" bé Catalunya, concretament, va aclarir, en la qüestió econòmica i en la qüestió lingüística –ella proposava que Espanya també es fes seu el català, i que els espanyols, a les escoles, estudiessin català si així ho volguessin, amb total normalitat– especialment.

I bé, aquí és on es veu la diferència entre el nacionalisme de barretina folklòric i sentimentaloïde, per un costat; i el catalanisme popular, social i democràtic, per un altre costat. Sincerament, a mi m'és igual que Espanya ens "tracti" bé. Per a mi, més enllà del tracte de la metròpoli, actualment, l'organització d'Europa –basada en una Unió dèbil, uns estats molt forts (i en molts casos centralistes), i unes autonomies dèbils– està desfasada. Malgrat que em puguin mimar molt, és evident que hem d'anar cap a una Europa molt forta, amb nacions també fortes, i, tot seguit, cal liquidar-nos els estats. Quin sentit té, al s.XXI, parlar de França, Espanya o Regne Unit? Cap. Hem de parlar d'Europa, i, aleshores, tot seguit, d'Occitània, de Catalunya, de Bretanya, i totes aquestes nacions en igualtat de condicions, sense cap tipus de federació entremig.

En conclusió, jo no demano carregar-nos Espanya perquè, ai, "Espanya ens fa molt mal". Demano acabar amb els estats i construir una Europa de nacions –entre les quals hi ha Catalunya, un país molt ric lingüísticament i literària– perquè avui per avui Espanya ja no té sentit.


Pinyol 3