L'esquerra verda?

Hem rebut dos comentaris interessants en el passat post. Primer, ens dedicarem a respondre l'últim, que diu: "quan des de l'esquerra verda accepteu el discurs liberal-democràtic em feu molta por... de veritat. Realment sou les eines més eficaces i domesticades del capitalisme. Una abraçada!".

El CPC, reunits en sessió ordinària, té la voluntat de difondre les següents consideracions:

1. Els pinyolaires, així com l'espai pinyoldoliva.blogspot.com, com ja hem reiterat força vegades, no són representants del moviment anomenat "esquerra verda", ni pretenen ser-ho. Cert és que el nostre difunt líder n'era militant i seguidor, però, malgrat la nostra obediència servil, i, malgrat que podem coincidir en molts punts de l'esmentat moviment, nosaltres sols ens dediquem a expressar allò que opinem, i a crear debat. El dia que el Partit Popular difongui una proposta sensata l'aplaudirem. Fins aleshores, aplaudirem tota proposta que considerem encertada.
   
2. Pel que fa a l'assumpte de les llibertats personals, doncs, la nostra postura, de fet, dista molt de l'esquerra verda. Un bon exemple de la postura ecosocialista de la qüestió és l'autor del segon comentari, en Ramon Armengol, així com el nostre mateix difunt líder, en Marçal, qui es dedicaria a etzibar-nos que la llibertat mai, i sota cap concepte, es pot posar en dubte, així com la presumpció d'innocència, l'estat de dret i no sabem quantes coses més. Vaja, que nosaltres, en aquest cas, no coincidim en la visió bonista d'en Ramon, en Marçal i l'esquerra verda en general. Ells pensen que l'ésser humà és bo –en un sentit Rousseaunià– i nosaltres som Hobbessistes.

Sobre la molt interessant resposta d'en Ramon volem exposar el següent: els pinyolaires estem d'acord que cadascú ha de poder fer el que vulgui amb el seu propi cos, cert. Ara bé, si certes pràctiques l'Administració les desaconsella –consumir droga, per exemple–, considerem que ha de ser l'individu en qüestió qui assumeixi totes i cada una de les conseqüències del seu propi consum, i, per tant, en el cas que volgués, per exemple, seguir un tractament i desintoxicar-se, la resta de ciutadans no tindrien el deure de pagar-li, a través dels impostos, la seva desintoxicació. Evidentment, no caldria que ho pagués en diners, però sí, per exemple, mitjançant treballs per a la comunitat. Així mateix, si aquest individu, per contra, decidís no desintoxicar-se, podria viure feliçment fins que delinquís, moment en què hauria de ser processat judicialment. La vida és dura, i el bonisme marçalariesc-armengolesc no creiem que ajudi gaire.

Molta activitat blogil...

Observo, astorat, que la col·lega de facultat del nostre líder ha decidit canviar el seu perfil. En ell ara ella es descriu així: "Sóc individualista i egoista i no ho considero defectes, sinó que crec que és una realitat que forma part de tothom, i que el que de debò diferencia les persones és si coneixen i assumeixen la seva naturalesa o no."

L'altre dia el nostre líder ens confessava que se l'havia trobada un parell de vegades per la facultat i que, en contra del que pogués semblar al seu blog, no era una persona "malvada", ni tan sols antipàtica. De fet, ell afegia que era més fàcil parlar amb ella i connectar-hi que no pas amb certs individus o indivídues que viuen apassionadament l'existència, rebutjant en tot moment el materialisme i apostant per una espècie de vida emocional desorbitada a què tu i jo mai podrem accedir. En conclusió, doncs, el nostre líder afirmava que era relativament senzill posar-se d'acord amb ella perquè tots dos rebutjaven fermament el paternalisme que existeix tant a la dreta com a l'esquerra –és que els "sociocristians" no són paternalistes?

Certament, na Blanca té molta raó sobre la qüestió de l'individualisme, l'egoisme i el fet que són qualitats intrínseques en la natura. I ho hem parlat moltes vegades. I és, doncs, el moment de decidir si ens agrada o no. Jo crec que l'humà pot aspirar a més, i per tant, i ho dic sense embuts, tal com ella fa a l'hora de definir-se, les societats humanes s'han de dedicar, en una mesura racionalitzada i sempre pel bé col·lectiu, a reprimir-nos mútuament. Sí, ho heu llegit bé: es tracta que mútuament ens reprimim. Necessitem que mútuament ens posem barreres per evitar que això es transformi en una selva. Cert, alguns hipòcrites parlen d'educació. A mi m'agrada parlar de repressió, igual que a ella li agrada parlar d'egoisme.

Salut!

El Gran

Pel que es veu sóc el millor
de la terra on neix la palla,
sense empresa ni intenció,
diuen que sóc jo qui guanya.

No seré pas l'atrevit
que proposi la contrària,
tots sabem com d'agraït
n'és el poble, de primària.

Tan sols puc acatar i prou
les propostes de la pària,
sense estil no es crien bous:
s'ha de fer que aculls pregària.

Vés, que no m'enfrontaré
a qui em faci una festa,
si un bon xeflis diu que té
i les postres no les resta.

El que realment m'acollona,
el que em té aclaparat,
és que aquí, finalitzat,
no capiu mitja trista ona.

Tornam a ser aquí

Sí, no és cap idea esbojarrada, d'aquelles que sorgeixen en una nit plena d'alcohol i drogues diverses. Es tracta d'una afirmació fonamentada i reflexionada prèviament: els Pinyols tornem a la càrrega.


I per començar amb bon peu, ho farem amb algunes sentències exemplars:

1. Als Pinyols ens la sua moltíssim el famosíssim partit entre la suposada selecció catalana i la potent selecció dels EUA de soccer –mai he entès aquesta fal·lera nacionalista provinciana pel reconeixement de les seleccions catalanes esportives, la majoria de les quals juguen a esports gens catalans...–. El motius són ben senzills:
   
1. ens falta temps per perdre'l en tals activitats
2. ni de broma col·laborarem amb una indústria de vividors i ganduls –després diran dels polítics i els seus sous–
3. pel pa encara, però pel circ no mourem ni un dit, no fos cas que ens canséssim
   
2. L'opinió dels Pinyols sobre un tal Xirinacs, "el Pare", es redueix a un modest diagnòstic psiquiàtric
   
3. Als Pinyolaires ens encanta el disseny soviètic postmodern, entre altres coses perquè mai hem sabut veure'n les diferències amb l'occidental del moment –tot neix a la Bauhaus, no?
4. Un dia van acusar un company de ser un malvat que considerava més important el medi ambient que els éssers humans, atès que, segons l'interl·locutor, el nostre company l'havia tractat d'una manera abominable. La seva resposta va ser concisa: "Que et molesta que m'importi més el medi ambient que tu? Doncs, ja t'hi pots anar acostumant". I és tan cert que davant de certs individus a un se li acut pensar: "i bé, tant per tant, em preocupa més la formiga que voreja la meva sabatilla que el que a tu et pugui passar". Certament, algú ben aviat considerar aquesta actitud la mateixa que practicaven els grans dictadors, com ara el mite de la relació d'amor entre l'Adolf i el seu gos, però és un risc que assumim.
   
5. Acabarem amb el videoclip "No es lo mismo" de l'Alejandro Sanz". Per què? Perquè els pinyolaires estem fins als collons de l'elitisme català de base popular, que ràpidament condemna les grans creacions artístiques per no se sap ben bé quins pecats capitals. El disc i la cançó "No es lo mismo" són, possiblement, una de les grans produccions musicals que la llengua castellana ha produït mai.
   

Aquí ho teniu!

Ben aviat...

Gràcies a tots els seguidors que seguiu a l'aguait, a l'espera d'un nou article!! Un cop més, ens heu cregut morts, però no estem morts, sinó que estem fent vacances bloggils.

Una atenció especial es mereixen els autors del blog dodellengua.blogspot.com, que tot seguit linkarem. Es tracta d'un espai de reflexió lingüística. Molt interessant l'article sobre el llenguatge no sexista. Ara bé, no acabem d'apreciar la diferència entre "siseta" i "migdia", car les dues paraules comparteixen una de les diverses entrades del diccionari que cada una planteja...


En fi, ben aviat ens tornem a trobar!!!

Sóc un líquid

Hola, sóc un líquid de color blanc de baixa graduació, i la gent m'anomena pel color que tinc. Sóc especialista en tot allò que signifiqui adaptar-se a qualsevol envàs: gràcies al meu estat liquat puc residir en una ampolla de vidre, en una de plàstic, en un got, en una copa, en un plat, i, fins i tot, dins la teva boca, per tot arreu, àdhuc entre les teves dents i genives. Així doncs, allò que em caracteritza és, precisament, el fet que em defineixo en funció d'on tu em situïs. En un temps molt breu, puc passar d'un costat a l'altre, d'una mà a l'altra, d'una banda del riu a l'altra. De fet, sense anar més lluny, jo fa sis mesos era un producte dins d'una ampolla de 75cl., que encara no havia passat el temps necessari a la bodega. De cop, però, vaig voler sortir de la bodega per veure la llum, i, és clar, vaig agradar tant a tothom que primer em van servir en un got de 20cl. i se'm van beure; més tard, un salvador de la pàtria també es va voler servir –20cl. més–; i, a dia d'avui, un tercer individu també m'ha servit en un dels seus múltiples gots de 20cl, fet que provoca que, si ho sumeu i ho resteu, en aquests moments em trobi dividida en tres gots de 20 cl. i el cul de mi encara és a l'ampolla, de qui renego constantment.

Tot això t'ho dic perquè, atès que no em fa sentir gaire bé que el meu cul encara es situï a l'ampolla de la mediocritat, t'adonis que els 15cl. restants encara els pots degustar tu, malgrat que has de saber que, com en tot, hi ha classes, i, és clar, el cul és el menys desitjat de mi, perquè és on hi van a parar totes les misèries que porto dins. No és tan difícil tastar-me. Sols m'has d'agafar, posar-me cap per avall, i abocar-me dins teu. Jo m'adapto a qualsevol dels teus desitjos: sóc un líquid, sóc lliure.

Encetetat

Encetarem el post dels pinyolaires, primer de tot, aprovant els estatuts. Articles de l'Estatut dels pinyolaires de Catalunya:

1. El Pinyol és una comunitat d'intel·ligents que semblen tant una nació que gairebé diries que ho és, sense que això signifiqui que ho siguin realment.
   
2. Són membres actius d'aquesta comunitat el Pinyol 1, el Pinyol 2, el Pinyol 3, i tot el seguit de nombres que se'ns puguin acudir.
3. Els membres actius tenen drets i deures, igual que els no actius, que són:
   
1. Dret i deure a tractar qualsevol assumpte amb un rigor d'excel·lència i evitar tota frivolitat i/o banalitat.
   
2. Dret i deure a formular propostes compartides per la majoria de la societat.
3. Dret i deure a considerar tot ésser superior fins que no es demostri el contrari, i no pas a l'inrevés.
4. Dret a parlar en primera persona del singular, sense haver de recórrer al plural, encara que es parli en nom de la comunitat pinyolaire.
   
5. Dret i deure a respectar l'honor dels lectors i lectores, així com qualsevol altre ésser humà.
6. Dret i deure a complir els articles parells d'aquest estatut.
   
4. Aquests articles es podran anar canviant amb facilitat, per poder-los adaptar a cada situació.
   
5. Qui necessiti un estatut, ens el pot demanar, i li farem a mida.
   

L'ARTICLE D'AVUI

Un cop aprovats els articles de l'estatut, és hora de fer l'article d'avui. Avui toca parlar d'una tendència força estesa, fins i tot en els meus cercles.
Tinc diversos amics amb parella, cap d'ells catòlics. Fins aquí tot normal. El cas, però, és que ells, amb la seva parella sentimental, es proposen "anar a poc a poc". Val a dir que aquesta frase la diuen molts, però és igual de cert que no sempre es fa servir en el mateix context. Per exemple, en un dels casos, la parella fa 7 dies que es coneixen, i ell ja n'ha dormit 4 a casa seva. Doncs, dic jo, déu n'hi do per anar a poc a poc. Altres, en canvi, fa any i mig que ja estan més que casats però no han passat més de 4 hores seguides junts mai. En fi, que el col·lectiu anar a poc a poc és molt heterogeni. I és que quan algú us digui aquesta frase, en el 90% dels casos, heu de saber que es refereix a una única activitat: de ben segur que, encara que sols faci 13 hores que es coneixen, ells ja s'han, l'un a l'altre, olorat, tocat, fregat, besat, despullat, fins mamat, però, atenció, ell no L'ha penetrada! I això vol dir anar a poc a poc, per a ells. S'han fet de tot, han viscut, fins i tot, junts, però, volen anar a poc a poc, que, vol dir, concretament, no fer ús del preservatiu.

És un fenomen força interessant. Intueixo que la penetració, per a molts, ha esdevingut el símbol de la màxima unió –més, fins i tot, que la fel·lació–, imagino que la raó del fet és que és el mecanisme per dur a terme la procreació, i, malgrat l'invent dels preservatius, per a molts conté una connotació místico-tel·lúrica suprema.

Aquí us ho deixo.

Pinyol 1

Benvinguts de nou!

Us en recordeu? Ens proposava una sensació diferent: deia no ser narcisista, malgrat que tots sabíem que n'era una estona llarga, motiu que el portava a no voler mostrar les seves coses sense ni tan sols preguntar-se si ens interessaven. Manifestava que no era un pesat romàntic, usuari d'un continu jo poètic encegador. L'objectiu, per a ell, era escriure, ja fos a un blog, a un paper de water, o a un prestigiós diari. Molts pensàvem que no escrivia pas per a ell sol, i que, per tant, volia que algú el llegís. Per això, un grup de pinyolaires hem volgut mantenir el nostre punt d'encontre i de debat. Benvinguts, de nou, al Pinyol!