Tenir fills

Ho parlàvem arran del post d'ahir, sobre els drets i deures dels pares i les mares. Certament, avui per avui, en els països desenvolupats, és una frivolitat, una falta de respecte, una mostra d'insolidaritat, irresponsabilitat i inconsciència social, i, sobretot, un exemple de pijerío, tenir un fill. Tant és així, que els pinyols ens hem plantejat proposar a la UE que prohibeixi als ciutadans europeus tenir fills fins que tots els infants del món tinguin un pare i una mare que els puguin garantir una mínima qualitat de vida. Certament, les adopcions haurien de produir-se en major celeritat, però, això ja és una qüestió pràctica, que als pinyols no ens interessa.

Fins que no hi hagi ni un sol nen que es mori de gana, hauria d'estar perseguit anar donant fills al món! 

Estem convençuts que amb aquesta mesura tot d'una tots voldrien ser els més solidaris, és clar, perquè els països en vies de desenvolupament milloressin i així poder tenir la merda de fill genètic i que la dona pogués dir que ho és al 100%! Merda de moral jueva...

Qüestió de drets i poder

Que les dones –i diem les dones perquè encara no hem trobat cap home en aquesta situació– han de guadir del dret a l'avortament és una obvietat. No només pel benefici d'aquella dona que no vol, en aquells moments, tenir una criatura, sinó també en benefici de la criatura, ja que el pitjor que et pot passar és ser fill d'algú que no t'ha volgut tenir.

Dit això, però, tenim un petit problema: els embarassos no desitjats sorgeixen després d'una relació sexual entre una dona i un home –són faves comptades. La llei avui per avui –si no estem mal informats– dictamina que, en protecció de la dona i el fill, quan una dona pareix un fill, el pare té l'obligació de fer-se'n càrrec, directament o econòmica. És a dir, que la dona, si ho vol, li pot exigir deures –val a dir que la paradoxa és que, proporcionalment, li pot exigir molts més deures que drets pot exigir-ne el pare; però això ja ho tractarem un altre dia.

Com vostès poden comprovar, en el cas que a España es regulés –i diem regulés perquè els avortaments a España són una realitat– l'avortament i no es canviés la llei estaríem davant de, possiblement, la major situació de desigualtat entre l'home i la dona, des de fa anys. Ja hem dit que la dona ha de tenir el dret a avortar, i és obvi que ha de ser una decisió presa per ella, vaja, que ningú pot obligar-li ni a tenir un fill ni a no tenir-lo. Ara bé, exceptuant casos extrems com les violacions i altres pràctiques similars –perseguides per la llei–, que ens consti, quan es comet un descuit sexual –vaja, quan ens oblidem de prendre les mesures anticonceptives– això és obra i culpa de dos individus, en la mateixa proporció: de l'home i de la dona. Per contra, obligar el pare a fer-se càrrec del fill en el cas que la mare volgués tenir-lo però ell no, és pensar que fou, o bé un descuit únicament del pare, o bé, fins i tot, una causa directa del pare. Follar sense condó ens agrada tant als homes com a les dones, ergo les responsabiliats s'han de repartir. Per tant, entenem que en el cas que l'home no volgués tenir un fill i la dona no volgués avortar, la dona n'hauria d'assumir totes les conseqüències, incloent les econòmiques, atès que seria una decisió que prendria ella, unilateralment.

Tot plegat és com si un fill li robés els calés al seu pare per comprar un gos d'amagat, ja que el pare no el vol, i, un cop comprat, encara el fill demanés al pare que el tragués una estona a passejar i li netegés les caquetes. Si vols una mascota, te n'has de fer càrrec, i més si és un fill, el teu fill.

Per acabar, citarem un fragment de la bibliografia que hem fet servir per tractar aquesta qüestió:

"Finalmente, hay otro abuso de poder sobre el que se guarda un silencio discreto desde hace treinta años: las mujeres poseen un poder sobre la reproducción que no se comparte. Si parece perfectamente legítimo que sea cada una quien decida, en último término, sobre un embarazo o no, por el contrario es un abuso de poder utilizar el esperam de un hombre que no quiere tener un hijo. El que un hombre no pueda procrear como fruto del descuido o contra la voluntad de una mujer es un progreso considerable, pero es un ataque moral imponer la paternidad al que la rechaza explícitamente. Dicho abuso de poder apenas es objeto de encuestas y de estadísticas. Todo se desarrolla en el secreto de las conciencias."

Elisabeth Badinter: Por mal camino. Alianza Editorial (2004)

Tabula rasa

En Ramon torna a suggerir un tema molt interessant. El seu comentari ("I quina culpa tenen els pares de tenir un fill gandul?") indueix la possibilitat que el gandulerisme d'un fill –i, alerta, parlem d'un fill gandul, no pas d'un nen amb poques capacitats– sigui un fenomen de naixement, és a dir, hereditari, propi dels gens, i, per tant, quelcom de què els pares no són responsables. Primer error. Un fill no neix gandul, sinó que s'hi torna, ja que la mandra, malgrat que pugui haver-hi una part petita que sí, no és majoritàriament un producte de la genètica, no ve determinada, sinó que és producte dels hàbits a què hem educat de ben petit l'infant. És a dir, que depèn molt de la formació que de ben petit ha tingut el xiquet a casa, i això és competència directa dels pares.

Segon. Fins i tot, en cas que no fos culpa dels pares –que ja hem vist que sí–, tot i així els pinyols estaríem d'acord que els papis rics paguessin els extres del fill gandul, és a dir, que en cas que hagués de repetir els ho cobressin. Per què? Perquè la qüestió ja no és si és o no culpa d'ells, sinó que la qüestió és que aquell gandul de merda ens està a tots costant més calés del compte, mentre els seus papis estan forrats. I la llei diu que mentre un individu és menor els seus responsables legals són els seus pares o tutors, és a dir que són aquests qui n'han d'assumir les despeses. Ergo, de la mateixa manera que quan un nen trenca una finestra de l'escola, l'escola la cobra als papis –independentment que després els pares castiguin el nen a pagar-los per mesos la finestra–, el recàrrec per ser repetidor sent fill de pares rics també hauria d'anar als pares.

Salut!

L'educació, el català, el funcionariat, i la campana de Gauss

Sempre que l'Albert comenta quelcom ens veiem en l'obligació de dedicar-li tot un post. I és que, en general, nosaltres i l'Albert compartim una opinió: a España hem d'intentar combatre la ganduleria i els veïns enginyerats.

Aquest post, però, no només és producte del comentari de n'Albert, sinó que també sorgeix per les informacions que ens arriben del nostre líder. Ens comenta que, a l'assignatura de Sociolingüística que ell està cursant, el professors va citar com a proposta que recentment s'està debatent per garantir la supervivència del català examinar els immigrants d'usos i costums catalans. Aquests cèlebres exàmens contindrien un apartat referent als coneixements lingüístics. És un debat força complex, no perquè tinguem problemes de consciència, sinó perquè són tants els motius per oposar-s'hi que no sabem si ho podrem dir tot.

En primer lloc, és cert que el nou estatut estableix el coneixement del català com a dret i deure de tots els ciutadans de Catalunya. De tots. Per tant, la primera pregunta seria la següent: a tots aquells catalans que no puguin acreditar, a través d'exàmens oficials, el nivell C de català se'ls exigirà el mateix examen? Concretament, el Burns català l'examinarem? Així mateix, els immigrants examinats seran tots aquells que vinguin de fora, vinguin d'on vinguin? És a dir, el fet de venir d'Espanya, o de la UE –i, per tant, ja gaudir de permís de residència–, serà motiu d'exempció? Més encara, el senyor Eto'o haurà d'examinar-se? Si vostès em diuen que un cop aprovada la mesura perquè els immigrants hagin d'acreditar coneixements mínims de català jo puc dirigir-me als jutjats i denunciar l'Eto'o per, no sé com ho podríem dir, gàndul (?), aleshores ho signo. En altre cas, fotin-se la mesura pel cul, que ja té nassos que precisament aquells que ens netegen l'escala hagin de passar un examen de quatre filòlegs.

En segon lloc, totes aquestes mesures demostren quelcom: el sistema d'immersió lingüística pujolenc que crèiem tenir a les escoles catalanes no funciona. A primària sembla que la cosa encara s'aguanta, però a secundària, especialment a la pública i a la privada –la concertada es salva una mica– és nefast. Nefast vol dir que la majoria de docents de secundària de la província de Barcelona imparteixen les classes en castellà, i això és un fet. Si les classes fossin en català, encara que hi hagués un sol immigrant, el català estaria garantit per a les properes generacions. Però no, sempre et trobes el professor que decideix canviar el codi perquè creu que els immigrants no l'entendran, la típica Yoly que decideix fer les classes en castellà perquè li és més fàcil, el facha de merda que no vol parlar ni un pronom de català, i un llarg etcètera que condemna a la puta misèria no només el català sinó la majoria d'immigrants –i no immigrants- joves de famílies castellanoparlants. Per tant, hem de tenir present que si el sistema educatiu funcionés no serien necessaris aquests exàmens, perquè el català l'asseguraríem amb les generacions posteriors. Però, és clar, és més fàcil –i covard– pressionar l'immigrant que té una feina de merda, que no pas el funcionari que té dret a vot –i la plaça fixa–, i si li toco massa el crostó se'm girarà en contra.

El repte, doncs, és fer que l'educació funcioni, no només en la qüestió lingüística, sinó en general. Abans de fer propostes crec convenient tenir present que estem parlant d'un camp, l'educació, que ha de tenir els millors professionals, i aquests han de tenir la millor formació. Per què? Perquè a les seves mans deixem la formació de les futures generacions. És a dir, necessitem només i exclusivament els individus més qualificats per fer aquesta tasca, i hem de desfer-nos dels mediocres, que tenen grans titulacions però que tenen el sentit de la pedagogia a la taula d'una oficina. I com ho podem aconseguir tot això? Senzill, amb dues mesures:

• Eliminem d'una vegada per totes el funcionariat. S'ha acabat. Res de places fixes. A canvi d'un augment del sou, proposem que els professors sempre tinguin present que l'any que ve no treballaran si no compleixen el que després direm. A més, l'actual sistema d'oposicions i places fixes és doblement pervers, ja que és injust per als possibles nous professors i injust per als alumnes, que estan condemnats a empassar-se professors mediocres fins que es jubilin. Ens expliquem. Avui, si un llicenciat vol ser professor es presentarà a unes oposicions en què competirà amb individus que tampoc tenen plaça, però, en canvi, no podrà competir amb aquell professor que fot 15 anys que ja té la plaça. Imaginem-nos que aquest llicenciat no obté la plaça, però, ironies de la vida, ha obtingut una qualificació més alta que aquella que va obtenir el professor que fa 15 anys que en gaudeix, ja que en el moment en què aquest es va presentar s'oferien més places, i, per tant, no necessitava tanta nota. Injust.
  
• L'examen dels examinadors. És a dir, tots els cursos –o, com a mínim, cada dos anys– de Catalunya haurien de passar, un cop finalitzat el curs, un examen idèntic per a cada curs i aplicat i corregit com l'actual selectivitat (el professor no sap a qui corregeix, i a l'inrevés). Les proves les establiria la Generalitat, en funció dels requisits programats per a cada assignatura de cada curs. Un cop obtinguts els resultats, tots aquells professors que tinguessin uns resultats que no complissin, aproximadament, la campana de Gauss haurien de ser sancionats, fins a un màxim de cinc anys seguits. A partir del cinquè any consecutiu, sense por, hauríem d'allunyar aquest individu de la docència, perquè es comprovaria que és un autèntic inútil en aquest terreny.
  

I això per què? Aviam, és obvi que a tots els cursos hi han, com bé apuntava l'Albert, alumnes ganduls. Però sempre en la mateixa proporció. Si la proporció no és la mateixa, aleshores el problema no són els alumnes, sinó el professor. Amb el mètode que proposem, tindríem una bona eina per conèixer quins docents funcionen i quins no. Així mateix, aquells professors més ben classificats, tot i que haurien de rebre una compensació, haurien de ser destinats a aquells centres i aquells cursos que necessiten dels millors professionals, i no com passa ara, que les escoles amb més necessitats són aquelles que, en general, tenen els professors més mediocres.

Finalment, referent a fer pagar als pares del fill gandul el curs que hagi de repetir, els pinyols hem de dir que seria una bona mesura sempre i quan anés destinada només a les famílies de classes mitjana i alta. No ens faria cap pena que els fills del senyor Artus Mas sortissin ganduls i el seu papa n'hagués d'assumir les despeses extres, però sí que trobaríem injust que ho apliquéssim a aquelles famílies que passen penes per pagar el poc gas que consumeixen.

Ja som aquí

Intentarem respondre totes les qüestions:

• Nosaltres no donem per fet que una persona drogodependent esdevindrà inequívocament delinqüent. Això ho heu dit vosaltres. Simplement, el que proposem és que no es tingui pietat d'un delinqüent pel fet que sigui un malalt drogodependent, això és, que se'l tracti igual que si no ho fos. És a dir, si una persona ha de tenir la llibertat per consumir la droga que li vingui de gust, s'entén que aquesta persona, pel seu propi criteri, escull consumir-la, és lliure de fer-ho. Per tant, des de tal punt de vista, els drogodependents no s'haurien de considerar individus malalts, sinó simples irresponsables per no saber controlar la seva pròpia vida. Per contra, si considerem –com nosaltres pensem– que els drogodependents són individus malalts, immediatament ens veiem obligats a considerar que la decisió de consumir droga no ha estat producte de la seva llibertat, sinó de la seva malaltia, i, per tant, cal tractar-los.
  
• Cert és que sovint els mecanismes cometen errors –el cas Dixan, i d'altres–, però això passarà sempre, i sempre en el mateix percentatge. Ens hem de resignar a acceptar que l'humà no és perfecte, això sí, sempre en el mateix tant per cent.
  
• Ens resulta curiós que una persona d'esquerres no cregui en el Papa-Estat, car quan demana més justícia social als polítics no fa altra cosa, de fet, que demanar al "papa" que posi ordre, que li digui al germanet gran que ell també té dret a jugar a la play. El que no es pot pretendre és tenir un pare només quan ens interessa, i quan no ens ve de gust seguir les ordres del papa, emancipar-nos. O una cosa o l'altra.
  

L'esquerra verda?

Hem rebut dos comentaris interessants en el passat post. Primer, ens dedicarem a respondre l'últim, que diu: "quan des de l'esquerra verda accepteu el discurs liberal-democràtic em feu molta por... de veritat. Realment sou les eines més eficaces i domesticades del capitalisme. Una abraçada!".

El CPC, reunits en sessió ordinària, té la voluntat de difondre les següents consideracions:

1. Els pinyolaires, així com l'espai pinyoldoliva.blogspot.com, com ja hem reiterat força vegades, no són representants del moviment anomenat "esquerra verda", ni pretenen ser-ho. Cert és que el nostre difunt líder n'era militant i seguidor, però, malgrat la nostra obediència servil, i, malgrat que podem coincidir en molts punts de l'esmentat moviment, nosaltres sols ens dediquem a expressar allò que opinem, i a crear debat. El dia que el Partit Popular difongui una proposta sensata l'aplaudirem. Fins aleshores, aplaudirem tota proposta que considerem encertada.
   
2. Pel que fa a l'assumpte de les llibertats personals, doncs, la nostra postura, de fet, dista molt de l'esquerra verda. Un bon exemple de la postura ecosocialista de la qüestió és l'autor del segon comentari, en Ramon Armengol, així com el nostre mateix difunt líder, en Marçal, qui es dedicaria a etzibar-nos que la llibertat mai, i sota cap concepte, es pot posar en dubte, així com la presumpció d'innocència, l'estat de dret i no sabem quantes coses més. Vaja, que nosaltres, en aquest cas, no coincidim en la visió bonista d'en Ramon, en Marçal i l'esquerra verda en general. Ells pensen que l'ésser humà és bo –en un sentit Rousseaunià– i nosaltres som Hobbessistes.

Sobre la molt interessant resposta d'en Ramon volem exposar el següent: els pinyolaires estem d'acord que cadascú ha de poder fer el que vulgui amb el seu propi cos, cert. Ara bé, si certes pràctiques l'Administració les desaconsella –consumir droga, per exemple–, considerem que ha de ser l'individu en qüestió qui assumeixi totes i cada una de les conseqüències del seu propi consum, i, per tant, en el cas que volgués, per exemple, seguir un tractament i desintoxicar-se, la resta de ciutadans no tindrien el deure de pagar-li, a través dels impostos, la seva desintoxicació. Evidentment, no caldria que ho pagués en diners, però sí, per exemple, mitjançant treballs per a la comunitat. Així mateix, si aquest individu, per contra, decidís no desintoxicar-se, podria viure feliçment fins que delinquís, moment en què hauria de ser processat judicialment. La vida és dura, i el bonisme marçalariesc-armengolesc no creiem que ajudi gaire.

Hobbes i els llops

A ningú se li escapa que d’un quant temps ençà les precaucions per un possible atac terrorista de caire internacional establertes pels governs dels països occidentals han augmentat considerablement. El debat que tenim davant, doncs, sembla girar al voltant de l’eix seguretat –que els estats suposadament democràtics ens volen oferir– vs. llibertat –que inclouria termes com la privacitat, el dret a la intimitat, etc. Intuïm, doncs, a primer cop d’ull, que allò que precisament hauria de garantir la llibertat de l’individu –la seguretat– és, de fet, allò que la destrueix.

Analitzem, primerament, els arguments d’aquells que defensen que la llibertat individual, així com tots els drets que segons ells se’n deriven, ha de prevaldre per davant de qualsevol interès de seguretat col·lectiva. Aquest col·lectiu argumenta que, malgrat que l’estat d’inseguretat sigui evident, mai es poden violar aquells drets individuals que les societats occidentals ostenten des de les revolucions liberals, això és: el dret a la intimitat, la presumpció d’innocència, el dret de reunió, la llibertat de premsa, l’habeas corpus, etc. Així doncs, per exemple, per a ells és inacceptable l’ús de càmeres de vídeo-vigilància als carrers i edificis públics, ja que ataca directament el dret a la intimitat i a la pròpia imatge. Així mateix, un altre clar cas del que ells consideren atemptats contra l’individu és el fet que els governs puguin intervenir les trucades telefòniques dels ciutadans sense ordre judicial.

En l’altra postura és on alguns ens trobem. Els arguments dels libertarians poden tenir cert valor en una societat adolescent, però no pas en una madura. Un ciutadà de peu, treballador, i complidor de les lleis democràtiques no hauria de tenir cap por a un major control per part de les forces de seguretat de l’estat democràtic –insistim en el terme democràtic perquè tota aquesta exposició no té sentit si no ens referim sempre i exclusivament a règims democràtics– ni tan sols en un augment de la repressió sobre les organitzacions terroristes. El motiu és ben clar: quin recel, quina por, puc tenir a les càmeres dels carrers si jo no sóc cap delinqüent?; per què m’ha de molestar que m’intervinguin les trucades telefòniques si jo no formo part de cap complot terrorista, sinó que compleixo la llei i pago els impostos religiosament? L’argument de l’atemptat contra la intimitat i la vida privada, de totes totes, coixeja, perquè, sincerament, si haig d’escollir entre reduir les possibilitats de transformar-me en molts trossets de carn a causa d’una explosió d’un grup terrorista, o evitar que els governs m’escoltin com li dic per telèfon “t’estimo” a la meva dona, és obvi que escolliré la primera, perquè si escollís la segona mai sabria quan seria la darrera vegada que li ho diria.

En conclusió, doncs, només aquells que tenen algun assumpte no legal a amagar –i, per tant, els delinqüents– poden no estar d’acord en un augment de les precaucions per part dels estats democràtics.


N.B. Tampoc useu els arguments tan escoltats tipus "que no ho veus, que si l'ésser humà és corrupte, els estats democràtics també, i, per tant, les forces de seguretat també?", perquè us diré que això seria igual que ho és ara, sense cap diferència.



Pinyol agressiu, indigest, infalible