Pinyol d'Oliva

El Canvi Climàtic

2008-01-22T01:00:00.002+01:00

L'assumpte del canvi climàtic, ara que està tant de moda, es posa d'allò més interessant per als amants dels esport de neu, com nosaltres.

D'entrada, podem dir que torna a no estar del tot clar que les emissions de CO2 a l'atmosfera a mans de l'ésser humà siguin la causa de l'evident augment de les temperatures. Segons alguns, sembla que ara la causa pot ser l'activitat solar, és a dir, les "taques" del Sol, que no sempre en té les mateixes quantitats. Aquests, afirmen que fins ara les temperatures han anat augmentant perquè estàvem al cicle 23, amb moltes taques, però ara, pas a pas, anirem cap avall, durant el cicle 24, i quan entrem al cicle 25 –entre el 2015 i el 2015– hi hauran menys de 50 taques solars, el que implicarà una nova petita edat del gel. Fantàstic, no podíem demanar més.

Uns altres sí que defensen que el CO2 és el causant de l'augment de les temperatures, per tot allò de l'efecte hivernacle. Ara bé, lluny de transformar la Sibèria en la selva tropical, aquests aposten per l'anomenat "efecte àrtic". Això el que voldria dir és que el desglaç dels pols faria augmentar els nivells d'aigua dolça dels oceans i això trastocaria el corrent tèrmic de l'atlàntic, l'encarregat de suavitzar les temperatures als països occidentals –sobretot a Europa. En conclusió, el que voldria dir és que en 10 anys tindríem allò que passa a la pel·lícula de El dia de demà en un parell de dies.

En resum, doncs, els pinyols hem decidit, per un costat, mirar de comprar els terrenys de la Serra de Galliners i parlar amb un parell de futurs socis per mirar de muntar-hi una cosa així com "Sant Quirze - Serra de Galliners Resort"; per un altre costat, us demanem/proposem consumir tant CO2 com pugueu per tal d'accelerar el procés. Sobre els probables desastres econòmics que això podria comportar als països del centre i nord d'Europa i dels EUA només podem dir-hi una cosa: foteu-vos, durant massa temps heu gaudit d'uns privilegis excessius. És l'hora dels països en vies de desenvolupament, que veuran en aquestes edats del gel, la llum del túnel.

Bon nadal i bon any!

2007-12-20T00:01:00.000+01:00

Ens hem volgut sumar a ICV i nosaltres també enviem a la Ministra de Foment aquesta postaleta de Nadal. Salut!

Islamofòbia

2007-12-17T12:25:00.000+01:00

Ja fa temps que mica en mica ens apropem a l'Islam, no tant perquè pretenguem convertir-nos-hi, sinó per curiositat humana, per saber quin n'és el funcionament.

De tot aquest temps en podem treure una conclusió prou bona: ens encanten els catalans, de tota la vida, que s'han convertit a l'Islam. Ens cauen molt bé. El motiu és ben senzill: ens repugna d'allò més el nerviosisme de tot l'stablishment català per l'arribada d'immigració provinent del Magreb i d'altres zones musulmanes, mentre no els preocupa gens ni mica la immigració asiàtica o llationamericana. Això encara esdevé més detestable quan resulta que els col·lectius més integrats al nostre país –és a dir, que no només n'aprenen la llengua, els costums i les conductes bàsiques, sinó que ho integren completament– són, precisament, els de diferents cultures aràbiques, musulmanes, etc. De fet, són nombroses les famílies del Marroc en què de pares a fills parlen en amazic encara, però entre germans parlen en català.

El motiu, doncs, del nerviosisme català no es deu al fet que aquests col·lectius no s'integrin al nostre país, sinó a dues dades: justament la contrària –és a dir, que són dels pocs que s'organitzen en associacions cíviques per reclamar els seus drets, i això molesta–, i, sobretot, la qüestió religiosa. És clar, com que els llatinoamericans són, en gran part, catòlics o evangelistes, cap problema; i com que els asiàtics, si s'organitzen ho fan en societats tancades –malgrat que tot sovint bo i mafioses–, però en cap dels casos toquen els collons a la qüestió pública, doncs endavant.

Per tot això, ens encanten els catalans que tenen, per sort, tots els drets i deures, i s'han passat a l'islam! És la millor de les ironies! D'aquí quatre dies tindrem Reventosos, Xirinacs, Cireres, Solàs, Boixos, Boschos, i molts més, tots, arreplegats, demanant mesquites als centres de les ciutats més importants! Jajajaja! I això no veieu la gràcia que ens fa, car tots els catalanets no podran dir-los allò de "vosaltres no teniu drets!", "sou immigrants i us heu d'adaptar", "fora de la nostra terra!", perquè seran els seus propis fills!

Ens fa por, fins i tot fàstic, el nostre país

2007-12-13T00:34:00.000+01:00

En Jofre Bardagí, cantant de Glaucs, fa cosa d'un parell de dies, en una entrevista a la Vanguardia Digital criticava que en el seu moment s'hagués instrumentalitzat políticament la seva música, sols pel fet de ser cantada en català, i en un moment donat va sentenciar:

"Em fa por, fins i tot fàstic, veure banderes independentistes als meus concerts"

Ni mig minut. Ràpidament, va haver de demanar disculpes a través del blog i altres mitjans. La gent, deien ser fans seus, va començar a carregar contra el cantant, com si d'un terrorista es tractés. Això sí que fa fàstic, o potser més aviat pena: un país tan poc madur, tan irascible, tan sensiblero, tan figaflor, tan israelita, tan bleda, tan pocacosa, tan merdaseca...

El CNP no podem sinó donar total suport a Bardagí. A més, els Marçalaris ens han informat que subscriuen totalment les paraules del cantant, ja que sovint han tingut la mateixa sensació en alguns escenaris que no cal ni que esmentem. Quedarà per a un altre dia la narració de la gran gestió i gesta marçalarial de l'SGAE i cert concert per a certes joventuts polítiques llefiscoses indepesdel'herba.

Λυσιστράτη

2007-12-09T00:39:00.000+01:00

Aristòfanes, a finals del segle V aC va presentar l'obra de teatre Lisístrata, concretament l'any 411 aC. L'obra ens explicava com una líder d'Atenes, Lisístrata –el nom de la qual significa "la que dissol els exèrcits–, cansada de les contínues guerres entre Atenes i Esparta, reuneix les dones d'ambdós bàndols i els proposa iniciar una vaga sexual. Tot i que a l'inici la idea no agrada massa, finalment els homes, necessitats de sexe, decideixen abandonar la guerra i firma la pau.

Greu error el d'Aristòfanes, o, millor, el dels atenesos. Pel que sembla, alguns donen la raó al comediant grec, com, per exemple, a Colòmbia o als EUA, en què en diverses ocasions les dones han protagonitzat episodis inspirats en aquesta obra de teatre. Els homes, una vegada més, són tanoques. I per què?

El motiu: renunciar a una decisió, fet, anhel, i/o activitat, per molt fatal que sigui –objectivament parlant– perquè les dones ens fan xantatge sexual és acceptar i legitimar que els homes necessitem més les dones sexualment parlant que no pas elles a nosaltres. Heus aquí on rau l'assumpte. Fins que els homes no ens integrem al disc dur que no només nosaltres no necessitem més el sexe de les dones, sinó que possiblement són elles les més necessitades –i això, ja ho va dir Tirèsies– anirem molt malament.

Per tot això, homes del món, alceu-vos altius, que us convoquem a la PRIMERA VAGA SEXUAL INTERSEMENTAL. La vaga, que durarà 72 hores, es concreta en/a:

NO copular amb cap individu, ésser o cosa que sigui femella o de gènere o nom femení. És a dir, podrem copular amb EL cul d'un altre però no amb LA seva boca, orella, i altres orificis femenins.
NO accedir, sota cap concepte, a les propostes que qualsevol femella ens pugui oferir.
NO fer donacions de semen, ni una, per molt que ens ofereixen un entrepà de pa amb tomàquet, llom i formatge cremós, d'aquell que cau pels costats –tot i ser conscients de la dificultat de negar-s'hi davant de tals pressions. Què s'han cregut, que el món podria funcionar sense els homes? Si fem donacions, elles no ens necessitaran per perpetuar l'espècie. Per tant, a les dones, ni semen. Fem valer els nostres espermatozous!
Especial per als homes científics: atureu tot projecte de clonació humana fins a nova ordre.

Així mateix, el CNP instal·larà un dispositiu especial, durant la convocatòria, destinat als possibles esquirols de la jornada, que simplement constarà d'un reguitzell de càmeres de vídeo amagades a tots els indrets per tal d'immortalitzar els entranyables moments en els quals les dones hauran de fer allò que segons elles mai fan: rebaixar la seva dignitat davant dels homes més lletjos del planeta i haver-se de conformar amb ells. D'aquesta manera es demostrarà, d'una vegada per totes, que necessitats ho estem tots, i, si algú ho està especialment, aquest és, sempre, femella. Indubio contra rea.

2007-12-07T13:41:00.000+01:00

Créixer no fa mal

: LEONARD BEARD

JOAN BARRIL

Fa uns quants anys gairebé ningú parlava del canvi climàtic. Una minoria, i les xemeneies continuaven llançant gasos a l'atmosfera. Avui, el qui per menys de 1.000 vots a Florida hauria pogut ser el president dels Estats Units és l'abanderat d'aquesta nova consciència. Més coses de minories. El comerç just i la possibilitat d'un altre món eren qüestions juvenils i ara s'han tornat qüestions adultes, eren inquietuds minúscules i ara són planetàries.

El gra de mostassa no per minúscul deixa de convertir-se en un arbre notable. Avui tenim en el futur visual de Catalunya dues opcions i dues dates. ERC proposa que el 2014 se celebri un referèndum d'autodeterminació que hauria de portar Catalunya a la independència. Això és almenys el que diu l'enunciat. Els impulsors van ser pocs al principi i ara sembla que són més. Continuen creient que el simple fet de poder celebrar un referèndum significa que el guanyaran. Així ho creien també els independentistes del Quebec i cada vegada que han aconseguit portar la seva gent a les urnes la independència ha perdut. Ni me n'alegro ni em fa entristir. Simplement constato que quan es crida els ciutadans a un referèndum per la independència s'està mobilitzant també votants que potser no havien anat mai a votar per res i que, davant d'una pregunta així, decidiran votar-hi en contra.

L'altra data de futur ens l'ofereix el diputat d'ICV Joan Herrera. Proposa per al 2012 una reforma constitucional adaptada als temps. Herrera, que és més llest que la gana, evita l'espinosa qüestió de la successió monàrquica i pretén ampliar altres drets. Els drets lingüístics i els drets de ciutadania de la gent que viu entre nosaltres. Tampoc serà fàcil aquesta proposta. Però sento una estimulant alegria política quan comprovo que hi ha algú que pensa allò que és difícil i que ens obliga a pensar. Herrera està fent de diputat i no d'agitador. Ell i els seus amics d'ICV pensen per canviar lentament les coses. Hi podem estar d'acord o hi podem discrepar, però no ens porten a la passió, sinó a la raó. Això hauria de ser, al cap i a la fi, la política.

El Periódico, 7 de desembre del 2007

La llengua pròpia

2007-12-05T01:33:00.000+01:00

Que el català és una de les llengües més parlades a Catalunya és una obvietat. Ara bé, afirmar que el català és la llengua pròpia de Catalunya és un insult a la lingüística moderna. Una cosa és que els catalans, de forma democràtica, decidim que la nostra llengua serà el català, i aleshores aquesta sigui LA LLENGUA OFICIAL del país. Ara bé, més enllà de l'opinió dels ciutadans no s'ha de tenir res més en compte, i encara menys la història o el territori.

Perquè... aviam, arguments per pensar que la llengua catalana és la "pròpia" de Catalunya:

"Des de sempre s'ha parlat" --> fals, aquest sempre és una fal·làcia, tots sabem què parlaven els "catalans" al s. II dC
"El naixement de la llengua va convergir amb el naixement del país i això la fa pròpia" --> d'acord, aleshores, ni el català és la llengua pròpia del Llobregat cap al Sud, ni l'Alemany és la llengua pròpia d'Alemanya
"Fa molt temps que s'hi parla" --> què vol dir "molt temps"? Quant és molt temps? 10 segles n'és la Marca? En tal cas, l'anglès no és la llengua pròpia dels EUA! Així mateix, si l'anglès és la llengua dels EUA perquè fa més de 2 segles que s'hi parla, el castellà també hauria de ser la llengua pròpia de Catalunya...

Conclusió: l'intent de lligar una llengua a un territori és absurd. Encara més absurd és intentar lligar la construcció d'Estats polítics a les suposades llengües naturals dels territoris. No serem més catalans perquè parlem més català. Un ciutadà de Nova York no és un apàtrida, sinó que s'estima bojament el seu país, els EUA, i tots diem que és un americà, malgrat que parli una llengua que no és gens original d'aquell territori. Un novaiorquès mai pensarà que ell és anglès, sinó que es sentirà americà. Per tant, la construcció nacional ha d'anar deslligada de la política lingüística.

N.B. Disposem d'unes 265 obres de Ramon Llull, de les quals només 20 podem assegurar que fossin escrites en català. Això implica menys d'un 8% de la seva obra. En conclusió, Llull no aniria a Frankfurt, pel que sembla.

Apreciat llatí...

2007-12-04T16:58:00.000+01:00

Classe de llatí sobre els gerundius. Els gerundius són una forma verbal llatina que s'assembla, formalment, als gerundis, però que el seu significat és d'obligació + passivitat.

La professora ha decidit posar un exemple que ella ha catalogat de divertit: el nom de dona "Amanda", que en llatí voldria dir "aquella que ha de ser estimada".

Resposta del nostre líder: "Doncs no ens voldríem dir "Armando"...

Més imatges...

2007-12-04T01:49:00.001+01:00

Madrilenyades

2007-12-03T13:00:00.000+01:00

¿Que vaisza a bajar del metro?
Tenéis que continuar bien bien unas 3 calles
Los lunes y los jueves hace dejunio
¿Te has sacado las botas a gusto?
Me hace daño el cuello
Me hace rabia
Si nunca como patatas, me gustan con ajo y aceite
Lo llevaré a cuello y cordero
No me gustas con ojeras de sol
Ayer andamos toda la tarde
Esto es, no nada menos, muy importante
En tengo muchos
Perdona por este desgavel
Y más...

Qüestió de prioritats

2007-12-01T00:53:00.000+01:00

Ahir es publicava el següent vídeo sobre la situació de Rodalies. És quan ICV fa aquestes coses que ens enamora més. Sabeu del cert que quan hem de criticar algú no ens estem de res, però aquest cop no podem sinó aplaudir-los i encoratjar-los. Veieu el vídeo, no calen més paraules.

2007-11-30T12:00:00.000+01:00

Espanya, ¿problema o solució?

• Culpar altres de tots els nostres mals és una forma còmoda i interessada d'eludir responsabilitats

: MARTÍN TOGNOLA

SALVADOR Milà*

En aquest moment, quan s'apunta el final d'un dels períodes més llargs de creixement econòmic, plena ocupació i expansió demogràfica i urbanística a Catalunya, i just quan ens acabem de dotar d'un nou Estatut d'Autonomia que amplia la nostra capacitat d'autogovern i de finançament, es manifesten de forma explosiva un conjunt de greuges acumulats que sembla que hagin obtingut l'acord dels principals agents socials, econòmics i polítics del país.

S'està construint un ampli consens segons el qual els nostres serveis públics de mobilitat són insuficients, els ferrocarrils dependents de l'Estat es troben en pèssim estat i es gestionen malament, el dèficit d'inversió en infraestructures per part de l'Estat a Catalunya és discriminatori en relació amb la resta d'Espanya o el nostre sector productiu és massa dependent de la construcció, i al mateix temps ineficient des del punt de vista energètic i poc competitiu; que la vivenda és inaccessible, etcètera.

TOT AQUEST panorama, descrit de forma impressionista, posa de manifest l'arrelada tendència d'alguns líders polítics, econòmics i d'opinió a passar del cofoisme acomodatici al victimisme acrític. Només cal recordar aquí que, fins fa ben poc, el discurs correcte era el que únicament reclamava inversions per a l'AVE, les ampliacions de l'aeroport de Barcelona i més autopistes i autovies, menyspreant sempre el ferrocarril convencional i el transport públic, cosa que encoratjava el creixement urbanístic il.limitat i el lliure mercat de sòl i vivenda o que aplaudia les deslocalitzacions industrials en nom del trinomi turisme-serveis-construcció...

Però el més sorprenent és que en l'actual etapa d'exacerbació crítica sobre les deficiències del model d'infraestructures i de finançament de Catalunya no apareixen excessius elements d'autocrítica, més enllà de la tímida reflexió sobre la falta d'iniciativa de part de l'empresariat català feta pública de forma limitada pel Cercle d'Economia. Per contra, sembla que es vol aprofitar l'ocasió per a una nova fugida cap endavant que situa la culpa de tots els nostres mals en "Espanya" --així, en general-- davant d'una Catalunya "víctima" --també sense distincions--, cosa que no deixa de ser una manera còmoda i interessada d'eludir responsabilitats. També és una forma de diferir els canvis necessaris en les prioritats polítiques, econò- miques i socials que incumbeixen solament o de forma principal a la societat i al Govern catalans, confiant-los a l'exercici d'un "dret a decidir" més gran, sense abans passar comptes del que fins ara "hem decidit" o del que "podríem decidir i no volem" amb els instruments d'autogovern i finançament de què ja disposem.

Es posa l'accent en la "desafecció" de Catalunya cap a Espanya sense aturar-nos a valorar el grau de "desafecció" que s'ha practicat durant massa anys des dels àmbits de poder català cap a la Catalunya real, la de la gent del carrer cap a un territori triturat.

És clar que a Espanya s'han portat a terme i segueixen pervivint algunes polítiques discriminatòries des d'algunes polítiques governamentals --no solament de l'Estat, sinó també autonòmiques-- i se segueixen fomentant estats d'opinió menyspreadors per a Catalunya, tant des de l'oposició com des de molts centres de poder econòmic, per no parlar d'alguns líders d'opinió i fins i tot d'alguns púlpits. Per desgràcia això ha succeït en moltes de les etapes de la història moderna i contemporània, amb diversa intensitat. Però davant d'això la qüestió, des de Catalunya, és com oposar raó a desraó i no caure en despropòsits pitjors, com superar aquests obstacles, com fer-nos valer perquè siguin efectius els màxims drets i els màxims recursos que legalment se'ns reconeixen, com exercir sense traves les grans responsabilitats que hem assumit i, naturalment, com ampliar i modificar aquells marcs legals i institucionals que s'han quedat estrets o obsolets.

¿LA SOLUCIÓ, doncs, és desentendre'ns d'Espanya, trencar ponts, trastocar voluntats, dir que tots són iguals? ¿O bé, aprendre de la nostra història i veure com Catalunya només ha avançat de forma efectiva en el seu autogovern quan ha sabut ser un model a seguir, un motor de modernització i de canvi del conjunt de les institucions i la societat espanyoles; quan s'ha sabut implicar en la resolució de problemes que són generals i en el canvi de polítiques a partir de sàvies aliances amb els sectors polítics, socials i econò- mics progressistes i modernitzadors de la resta de l'Estat, que d'haver-n'hi n'hi ha i no necessiten "pedagogies" sinó propostes per avançar units en la configuració d'un Estat modern, federal i laic?

Així ho van saber fer els líders de Catalunya des del segle XIX amb Pi i Margall, o ja entrat el segle XX amb Prat de la Riba, o en l'adveniment de la Segona Repú- blica amb el pacte de Sant Sebastià que ens va portar la primera autonomia, o en la lluita contra el feixisme durant la guerra civil, o bé en la transició democràtica amb el restabliment de la Generalitat i una Constitució avançada o, finalment, amb la reforma de l'Estatut de l'any 2006. No ens enganyem, si tenim un problema amb Espanya, la solució passa també per ella.

* Diputat d'ICV-EUiA en el Parlament.

Madrid

2007-11-28T15:31:00.000+01:00

No sabrem si aquest cap de setmana podrem garantir publicacions, car demà mateix el CNP agafarem l'AVE a Sants per anar a la capital. Per aquest motiu, tampoc ens veureu a la manifestació de l'1-D, tot i que prometem, enmig de la Gran Vía, entonar un: ANTES PARTÍO QUE DE TU PARTIDO.

De fet, el cert és que tampoc ens feia excessiva gràcia manifestar-nos l'1-D envoltat de gent com l'Artur Mas. Sincerament, és d'allò més cínic que un dels principals culpables del caos de Rodalies i de la manca d'inversió ara s'erigeixi com el defensor aferrissat de la mobilitat sostenible: toca't els collons, col·lega.

Així que, au, agafem el trenc que "nos bajamos en Atocha, nos quedamos en Madrid".

JUGUEM A FUTBOL?

2007-11-25T17:41:00.000+01:00

Després de certs dies de descans, hem reprès l'activitat bloggil i prometem portar al damunt força dinamita. Per començar, una qüestió de salut. Salut!

Que al nostre país es llegeixen pocs llibres és una evidència tan estadística com que la gent s’informa poc dels afers polítics del seu propi territori –els estudis revelen que la majoria de catalans no és capaç de pronunciar el nom de més de tres Consellers de la Generalitat.

Ara bé, tot sembla indicar que aquestes màximes no s’acaben de complir en el terreny de(l) joc: els diaris esportius són els documents escrits més venuts i les seccions d’esports de la premsa convencional ocupen una gran part de les seves edicions. Per tant, el seguiment de l’esport és el pa de cada dia per a la majoria de les famílies catalanes.

Tanmateix, fora bo preguntar-nos en què s’ha convertit, realment, l’esport als països suposadament desenvolupats? Som conscients que etzibar una càrrega anticapitalista contra l’esport serà ràpidament acusat de tòpic progre del s. XX; ara bé, l’actitud oposada, és a dir, la més absoluta indiferència davant d’una societat opulenta, mediocre, inculta i idiota –tant en el sentit actual del terme, com en el sentit grec, idiotikós– és encara més ridícula que la de la primera opció.

Si analitzem amb ulls crítics la situació dels països desenvolupats pel que fa a la qüestió de l’esport ens adonem que és força contradictòria: ironies de la vida, aquells països amb més tradició futbolística –com el nostre– són, precisament, aquells països amb una societat més sedentària i menys esportista –i, tot sigui dit de passada, menys culta. És a dir, la quantitat de clubs de futbol, de seguidors i de premsa esportiva per m2 és proporcional a la quantitat de quilograms per càpita. Com veiem, doncs, la qüestió ja no és només moral o d’opció ideològica –partidaris de la llibertat absoluta en els mitjans de comunicació i que, per tant, sigui la demanda qui els reguli; i partidaris de regular-los per tal d’equilibrar la informació– sinó que comença a esdevenir una qüestió de salut nacional o d’interès general: com a contribuent, exigeixo que els governs actuïn dràsticament contra el sedentarisme, que és la causa de moltes malalties, el cost de les quals hauré d’assumir jo a través dels meus impostos.

En conclusió, doncs, considerem imprescindible que els diferents governs i institucions públiques intervinguin sense pietat en els mitjans de comunicació i censurin a tort i a dret tota informació, publicitat i convocatòria esportiva que es vulgui publicar. Paral·lelament, el govern hauria de promocionar la pràctica de l’esport i l’exercici físic, a través de mesures com ara l’obligació de jugar en un equip amateur federat en cas de ser membre d’una penya esportiva o soci aficionat d’un club. És a dir, si vols (ad)mirar el Barça, hauràs de suar la cansalada prèviament: mente sana in corpore sano.

Les assemblees

2007-11-12T18:31:00.000+01:00

A la facultat del nostre líder no hi ha altra cosa que no siguin pancartes de cartró convocant assemblees i manifestacions diverses, totes elles sense una finalitat excessivament clara ni transparent.

Això de les assemblees és un fenomen força interessant. Al poble del nostre líder n'acaba de sorgir una de joves inquietats però gens inquietants. El més curiós d'aquest model és que s'erigeix contra aquells sistemes jerarquitzats però és molt interessant adonar-se de les relacions d'ordre implícites que s'hi creen.

El pitjor de tot, però, és que cap d'aquestes assemblees serveix d'altra cosa que no sigui perdre el temps d'una forma impressionant, més que escriure en blogs.

Ho dèiem l'altre dia amb un músic de Marçalaris: quan veig aquesta gent, tot d'una em torno de dretes, però és que m'hi obliguen!!!

L'ESTACA

2007-11-09T00:51:00.000+01:00

Els Marçalaris ens ofereixen l'autèntica Estaca. Al final trobareu l'apòcrifa. Salut!

L'avi Siset la mirava

de bon matí empalmat

fent veure que al Sol es parava

i els carros veia passar

Siset que no et veus l'estaca

que et manté al banc bo i lligat

eps, que si intentes desfer-te'n

Tampoc podràs caminar (del mal que et fotrà...)

Si ens neguem tots

ella caurà

i molt de temps no pot durar

segur que es toca, es mulla i es tomba

ben sucosa deu ser ja.

Si te la tires fort per aquí

i jo me la tiro fort per allà,

segur que es córrer, crida i borda,

i en acabar es fot a fumar.

Però Siset fa molt temps ja

les mans se'm van arrugant,

fins quan la força se me'n va

es fa més ampla i més gran

Cert sé que està ben munyida

però és que Siset costa tant,

que a cops el braç m'hi obliga,

torna'm a dir el teu pla....aaa...

Si ens neguem tots...

L'avi Siset ja no diu res

Ni el vent se'l pogué emportar

Encara roman assegut al banc

I jo allà fent-lo costat.

I ara que passen els nous vailets

M'estiren del coll per provar,

com jo tibava d'en Siset,

i al banc seuen a reposar.

Marçalaris

L'avi Siset em parlava de bon matí al portal,
mentre el sol esperàvem i els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l'estaca a on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar!

Si estirem tots ella caurà i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar.

Però Siset, fa molt temps ja les mans se'm van escorxant
i quan la força se me'n va ella es més forta i més gran.
Ben cert sé que està podrida i és que, Siset, pesa tant
que a cops la força m'oblida, torna'm a dir el teu cant

Si estirem tots ella caurà i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar.

L'avi Siset ja no diu res, mal vent que se'l va emportar,
ell qui sap cap a quin indret i jo a sota el portal.
I, mentre passen els nous vailets, estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset, el darrer que em va ensenyar.

Si estirem tots ella caurà i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar.

El tren

2007-11-06T19:49:00.000+01:00

Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya: dues noietes, universitàries, s'asseuen davant nostre i continuen la conversa que ja tenien, en castellà. L'una li diu a l'altra que no sé quin dia va ser el primer en què ell la va agafar de la mà, primer perquè hi havia molta gent, però després, que estaven sols –sense gent– i es dirigien al seu cotxe, ell va continuar prenent-l'hi. Això ho explicava de tal manera que creia que l'individu ens recrearia un orgasme femení allà mateix. Tot seguit, aquesta mateixa noia rep una trucada –la seva cap a la feina–, i canvi el codi lingüístic: amb la jefa parla en català. En acabat, torna a canviar el codi, i li diu a la seva amiga que la seva cap és un encant, perquè, fixa't!, que li va dir que quan ella li volgués trucar, li fes una perduda i no es gastés diners més quan fos nadal per felicitar-la!!! Sort en tenim, que tan de bo tots els empresaris fossin igual de socialistes! Estan a punt de baixar quan s'esdevé la traca final de la mediocritat juvenil d'avui. Ella li diu: "¡mira, mi tía me ha regalao este libro!". El llibre era, com no podia ser d'una altra manera, Cartas para Claudia, del molt rigorós psicòleg Jorge Bucay. Sentencia final de la noia: "hay un párrafo que pienso memorizármelo y se lo diré a todos mis pacientes". Vinga, sí senyor, anem creant llicenciats!

Parlant d'onanisme...

2007-11-05T16:33:00.000+01:00

Context: classe de sociolingüística, a què assisteix el nostre líder, en què es parla de les malalties degeneratives i un dels alumnes interpel·la el professor assegurant que aquestes no són tan greus, que se'n fa un gra massa. El professor respon:

Mira l'evolució que farà en 10 anys en Maragall i comprovaràs com n'és de greu!

Resposta en veu alta del nostre líder:

Ah, però, que no feia temps, ja, que la patia?

Silenci durant segon i mig, i esclat de riure furiós tot seguit.

Conclusió: als pinyols ens la rellisca força que en Maragall pateixi la malaltia que t'amaga les coses que guardes als calaixos. Ara bé, el que sí que desitgem és que mai més es tingui en compte l'opinió d'aquest home, això és, un malalt mental com qualsevol altre –i, per tant, tot el que surti del seu cap ha de ser menystingut–, ni que, de cop i volta, Catalunya s'interessi en excés per l'estudi de l'esmentada malaltia –eren força sobreres les pàgines i pàgines dels diaris explicant la malaltia un cop l'expresi havia fet la roda de premsa. I, per tant, les opinions que aquest individu recentment ha deixat anar sobre el nostre Estatut s'han de considerar pròpies d'un malalt, ric, però malalt.

Conclusió inductiva i experimental: tots els que critiquin el nou Estatut són uns malalts mentals, que han perdut la memòria del que vam ser, del que van ser.

La frase

2007-11-05T16:02:00.000+01:00

L'anarquisme és, a totes llums, la versió antifa del liberalisme.

N.B. Per a més informació, podeu consultar aquest article.

El pitjor

2007-11-01T01:36:00.000+01:00

El pitjor que et pot passar en aquesta vida és voler ser una escalfabraguetes i néixer absolutament lletja, desagradable a la vista, un card: des de greus imperfeccions en la construcció dental, fins a desequilibris importants en el desenvolupament dorsal.
El pitjor que et pot passar és acostar-te a un home i que aquest et respongui: no xata, no, que avui tinc diners! En el cas que siguis un home, el pitjor que et pot passar és acostar-te a una dona i que aquesta et respongui: em sap greu, però ja he acabat el meu horari laboral d'assistent social. Si ets homosexual, aleshores cap problema, perquè el teu sector és exempt de tota aquesta porqueria, de moment...
Aquelles dones que es posicionen absolutament contràries que els homes puguem veure-les, també –no només–, com a objectes sexuals són, de totes totes, les lletges, sens dubte. Perquè saben que tenen les de perdre; és a dir, saben que si ho permeten, els homes guapots –com els pinyols, malgrat tenir un líder tan lleig– ens quedarem amb les guapes i elles s'hauran de conformar o bé amb els lletjots o bé a restar absolutament marginades.
El problema, però, és per a aquelles que intenten disfressar-se de femme fatale i no són altra cosa que les lletges del poble, les primeres, vaja. La disfressa els sortirà molt cara, i si no ja ho veureu: el temps dirà.

Si ets lleig/lletja, mal format/da, mal nascut/da –malparit/da–, t'aguantes. L'únic que pots, com a molt, intentar és aspirar a desenvolupar una altra qualitat, que no sigui la física –i molt menys, la química. Passa, però, que molt ens temem que l'aclaparament no us ho permetrà mai! Aquesta és la vostra mort!

N.B. El millor del cas és que encara sortirà algú que es donarà per al·ludit, i contestarà! Que es foti, per lleig o per lletja!

Tenir fills

2007-10-31T00:37:00.000+01:00

Ho parlàvem arran del post d'ahir, sobre els drets i deures dels pares i les mares. Certament, avui per avui, en els països desenvolupats, és una frivolitat, una falta de respecte, una mostra d'insolidaritat, irresponsabilitat i inconsciència social, i, sobretot, un exemple de pijerío, tenir un fill. Tant és així, que els pinyols ens hem plantejat proposar a la UE que prohibeixi als ciutadans europeus tenir fills fins que tots els infants del món tinguin un pare i una mare que els puguin garantir una mínima qualitat de vida. Certament, les adopcions haurien de produir-se en major celeritat, però, això ja és una qüestió pràctica, que als pinyols no ens interessa.

Fins que no hi hagi ni un sol nen que es mori de gana, hauria d'estar perseguit anar donant fills al món!

Estem convençuts que amb aquesta mesura tot d'una tots voldrien ser els més solidaris, és clar, perquè els països en vies de desenvolupament milloressin i així poder tenir la merda de fill genètic i que la dona pogués dir que ho és al 100%! Merda de moral jueva...

Qüestió de drets i poder

2007-10-30T10:33:00.000+01:00

Que les dones –i diem les dones perquè encara no hem trobat cap home en aquesta situació– han de guadir del dret a l'avortament és una obvietat. No només pel benefici d'aquella dona que no vol, en aquells moments, tenir una criatura, sinó també en benefici de la criatura, ja que el pitjor que et pot passar és ser fill d'algú que no t'ha volgut tenir.

Dit això, però, tenim un petit problema: els embarassos no desitjats sorgeixen després d'una relació sexual entre una dona i un home –són faves comptades. La llei avui per avui –si no estem mal informats– dictamina que, en protecció de la dona i el fill, quan una dona pareix un fill, el pare té l'obligació de fer-se'n càrrec, directament o econòmica. És a dir, que la dona, si ho vol, li pot exigir deures –val a dir que la paradoxa és que, proporcionalment, li pot exigir molts més deures que drets pot exigir-ne el pare; però això ja ho tractarem un altre dia.

Com vostès poden comprovar, en el cas que a España es regulés –i diem regulés perquè els avortaments a España són una realitat– l'avortament i no es canviés la llei estaríem davant de, possiblement, la major situació de desigualtat entre l'home i la dona, des de fa anys. Ja hem dit que la dona ha de tenir el dret a avortar, i és obvi que ha de ser una decisió presa per ella, vaja, que ningú pot obligar-li ni a tenir un fill ni a no tenir-lo. Ara bé, exceptuant casos extrems com les violacions i altres pràctiques similars –perseguides per la llei–, que ens consti, quan es comet un descuit sexual –vaja, quan ens oblidem de prendre les mesures anticonceptives– això és obra i culpa de dos individus, en la mateixa proporció: de l'home i de la dona. Per contra, obligar el pare a fer-se càrrec del fill en el cas que la mare volgués tenir-lo però ell no, és pensar que fou, o bé un descuit únicament del pare, o bé, fins i tot, una causa directa del pare. Follar sense condó ens agrada tant als homes com a les dones, ergo les responsabiliats s'han de repartir. Per tant, entenem que en el cas que l'home no volgués tenir un fill i la dona no volgués avortar, la dona n'hauria d'assumir totes les conseqüències, incloent les econòmiques, atès que seria una decisió que prendria ella, unilateralment.

Tot plegat és com si un fill li robés els calés al seu pare per comprar un gos d'amagat, ja que el pare no el vol, i, un cop comprat, encara el fill demanés al pare que el tragués una estona a passejar i li netegés les caquetes. Si vols una mascota, te n'has de fer càrrec, i més si és un fill, el teu fill.

Per acabar, citarem un fragment de la bibliografia que hem fet servir per tractar aquesta qüestió:

"Finalmente, hay otro abuso de poder sobre el que se guarda un silencio discreto desde hace treinta años: las mujeres poseen un poder sobre la reproducción que no se comparte. Si parece perfectamente legítimo que sea cada una quien decida, en último término, sobre un embarazo o no, por el contrario es un abuso de poder utilizar el esperam de un hombre que no quiere tener un hijo. El que un hombre no pueda procrear como fruto del descuido o contra la voluntad de una mujer es un progreso considerable, pero es un ataque moral imponer la paternidad al que la rechaza explícitamente. Dicho abuso de poder apenas es objeto de encuestas y de estadísticas. Todo se desarrolla en el secreto de las conciencias."

Elisabeth Badinter: Por mal camino. Alianza Editorial (2004)

Tabula rasa

2007-10-28T01:12:00.000+02:00

En Ramon torna a suggerir un tema molt interessant. El seu comentari ("I quina culpa tenen els pares de tenir un fill gandul?") indueix la possibilitat que el gandulerisme d'un fill –i, alerta, parlem d'un fill gandul, no pas d'un nen amb poques capacitats– sigui un fenomen de naixement, és a dir, hereditari, propi dels gens, i, per tant, quelcom de què els pares no són responsables. Primer error. Un fill no neix gandul, sinó que s'hi torna, ja que la mandra, malgrat que pugui haver-hi una part petita que sí, no és majoritàriament un producte de la genètica, no ve determinada, sinó que és producte dels hàbits a què hem educat de ben petit l'infant. És a dir, que depèn molt de la formació que de ben petit ha tingut el xiquet a casa, i això és competència directa dels pares.

Segon. Fins i tot, en cas que no fos culpa dels pares –que ja hem vist que sí–, tot i així els pinyols estaríem d'acord que els papis rics paguessin els extres del fill gandul, és a dir, que en cas que hagués de repetir els ho cobressin. Per què? Perquè la qüestió ja no és si és o no culpa d'ells, sinó que la qüestió és que aquell gandul de merda ens està a tots costant més calés del compte, mentre els seus papis estan forrats. I la llei diu que mentre un individu és menor els seus responsables legals són els seus pares o tutors, és a dir que són aquests qui n'han d'assumir les despeses. Ergo, de la mateixa manera que quan un nen trenca una finestra de l'escola, l'escola la cobra als papis –independentment que després els pares castiguin el nen a pagar-los per mesos la finestra–, el recàrrec per ser repetidor sent fill de pares rics també hauria d'anar als pares.

Salut!

L'educació, el català, el funcionariat, i la campana de Gauss

2007-10-25T22:20:00.000+02:00

Sempre que l'Albert comenta quelcom ens veiem en l'obligació de dedicar-li tot un post. I és que, en general, nosaltres i l'Albert compartim una opinió: a España hem d'intentar combatre la ganduleria i els veïns enginyerats.

Aquest post, però, no només és producte del comentari de n'Albert, sinó que també sorgeix per les informacions que ens arriben del nostre líder. Ens comenta que, a l'assignatura de Sociolingüística que ell està cursant, el professors va citar com a proposta que recentment s'està debatent per garantir la supervivència del català examinar els immigrants d'usos i costums catalans. Aquests cèlebres exàmens contindrien un apartat referent als coneixements lingüístics. És un debat força complex, no perquè tinguem problemes de consciència, sinó perquè són tants els motius per oposar-s'hi que no sabem si ho podrem dir tot.

En primer lloc, és cert que el nou estatut estableix el coneixement del català com a dret i deure de tots els ciutadans de Catalunya. De tots. Per tant, la primera pregunta seria la següent: a tots aquells catalans que no puguin acreditar, a través d'exàmens oficials, el nivell C de català se'ls exigirà el mateix examen? Concretament, el Burns català l'examinarem? Així mateix, els immigrants examinats seran tots aquells que vinguin de fora, vinguin d'on vinguin? És a dir, el fet de venir d'Espanya, o de la UE –i, per tant, ja gaudir de permís de residència–, serà motiu d'exempció? Més encara, el senyor Eto'o haurà d'examinar-se? Si vostès em diuen que un cop aprovada la mesura perquè els immigrants hagin d'acreditar coneixements mínims de català jo puc dirigir-me als jutjats i denunciar l'Eto'o per, no sé com ho podríem dir, gàndul (?), aleshores ho signo. En altre cas, fotin-se la mesura pel cul, que ja té nassos que precisament aquells que ens netegen l'escala hagin de passar un examen de quatre filòlegs.

En segon lloc, totes aquestes mesures demostren quelcom: el sistema d'immersió lingüística pujolenc que crèiem tenir a les escoles catalanes no funciona. A primària sembla que la cosa encara s'aguanta, però a secundària, especialment a la pública i a la privada –la concertada es salva una mica– és nefast. Nefast vol dir que la majoria de docents de secundària de la província de Barcelona imparteixen les classes en castellà, i això és un fet. Si les classes fossin en català, encara que hi hagués un sol immigrant, el català estaria garantit per a les properes generacions. Però no, sempre et trobes el professor que decideix canviar el codi perquè creu que els immigrants no l'entendran, la típica Yoly que decideix fer les classes en castellà perquè li és més fàcil, el facha de merda que no vol parlar ni un pronom de català, i un llarg etcètera que condemna a la puta misèria no només el català sinó la majoria d'immigrants –i no immigrants- joves de famílies castellanoparlants. Per tant, hem de tenir present que si el sistema educatiu funcionés no serien necessaris aquests exàmens, perquè el català l'asseguraríem amb les generacions posteriors. Però, és clar, és més fàcil –i covard– pressionar l'immigrant que té una feina de merda, que no pas el funcionari que té dret a vot –i la plaça fixa–, i si li toco massa el crostó se'm girarà en contra.

El repte, doncs, és fer que l'educació funcioni, no només en la qüestió lingüística, sinó en general. Abans de fer propostes crec convenient tenir present que estem parlant d'un camp, l'educació, que ha de tenir els millors professionals, i aquests han de tenir la millor formació. Per què? Perquè a les seves mans deixem la formació de les futures generacions. És a dir, necessitem només i exclusivament els individus més qualificats per fer aquesta tasca, i hem de desfer-nos dels mediocres, que tenen grans titulacions però que tenen el sentit de la pedagogia a la taula d'una oficina. I com ho podem aconseguir tot això? Senzill, amb dues mesures:

Eliminem d'una vegada per totes el funcionariat. S'ha acabat. Res de places fixes. A canvi d'un augment del sou, proposem que els professors sempre tinguin present que l'any que ve no treballaran si no compleixen el que després direm. A més, l'actual sistema d'oposicions i places fixes és doblement pervers, ja que és injust per als possibles nous professors i injust per als alumnes, que estan condemnats a empassar-se professors mediocres fins que es jubilin. Ens expliquem. Avui, si un llicenciat vol ser professor es presentarà a unes oposicions en què competirà amb individus que tampoc tenen plaça, però, en canvi, no podrà competir amb aquell professor que fot 15 anys que ja té la plaça. Imaginem-nos que aquest llicenciat no obté la plaça, però, ironies de la vida, ha obtingut una qualificació més alta que aquella que va obtenir el professor que fa 15 anys que en gaudeix, ja que en el moment en què aquest es va presentar s'oferien més places, i, per tant, no necessitava tanta nota. Injust.
L'examen dels examinadors. És a dir, tots els cursos –o, com a mínim, cada dos anys– de Catalunya haurien de passar, un cop finalitzat el curs, un examen idèntic per a cada curs i aplicat i corregit com l'actual selectivitat (el professor no sap a qui corregeix, i a l'inrevés). Les proves les establiria la Generalitat, en funció dels requisits programats per a cada assignatura de cada curs. Un cop obtinguts els resultats, tots aquells professors que tinguessin uns resultats que no complissin, aproximadament, la campana de Gauss haurien de ser sancionats, fins a un màxim de cinc anys seguits. A partir del cinquè any consecutiu, sense por, hauríem d'allunyar aquest individu de la docència, perquè es comprovaria que és un autèntic inútil en aquest terreny.

I això per què? Aviam, és obvi que a tots els cursos hi han, com bé apuntava l'Albert, alumnes ganduls. Però sempre en la mateixa proporció. Si la proporció no és la mateixa, aleshores el problema no són els alumnes, sinó el professor. Amb el mètode que proposem, tindríem una bona eina per conèixer quins docents funcionen i quins no. Així mateix, aquells professors més ben classificats, tot i que haurien de rebre una compensació, haurien de ser destinats a aquells centres i aquells cursos que necessiten dels millors professionals, i no com passa ara, que les escoles amb més necessitats són aquelles que, en general, tenen els professors més mediocres.

Finalment, referent a fer pagar als pares del fill gandul el curs que hagi de repetir, els pinyols hem de dir que seria una bona mesura sempre i quan anés destinada només a les famílies de classes mitjana i alta. No ens faria cap pena que els fills del senyor Artus Mas sortissin ganduls i el seu papa n'hagués d'assumir les despeses extres, però sí que trobaríem injust que ho apliquéssim a aquelles famílies que passen penes per pagar el poc gas que consumeixen.

Ja som aquí

2007-10-24T16:12:00.000+02:00

Intentarem respondre totes les qüestions:

Nosaltres no donem per fet que una persona drogodependent esdevindrà inequívocament delinqüent. Això ho heu dit vosaltres. Simplement, el que proposem és que no es tingui pietat d'un delinqüent pel fet que sigui un malalt drogodependent, això és, que se'l tracti igual que si no ho fos. És a dir, si una persona ha de tenir la llibertat per consumir la droga que li vingui de gust, s'entén que aquesta persona, pel seu propi criteri, escull consumir-la, és lliure de fer-ho. Per tant, des de tal punt de vista, els drogodependents no s'haurien de considerar individus malalts, sinó simples irresponsables per no saber controlar la seva pròpia vida. Per contra, si considerem –com nosaltres pensem– que els drogodependents són individus malalts, immediatament ens veiem obligats a considerar que la decisió de consumir droga no ha estat producte de la seva llibertat, sinó de la seva malaltia, i, per tant, cal tractar-los.
Cert és que sovint els mecanismes cometen errors –el cas Dixan, i d'altres–, però això passarà sempre, i sempre en el mateix percentatge. Ens hem de resignar a acceptar que l'humà no és perfecte, això sí, sempre en el mateix tant per cent.
Ens resulta curiós que una persona d'esquerres no cregui en el Papa-Estat, car quan demana més justícia social als polítics no fa altra cosa, de fet, que demanar al "papa" que posi ordre, que li digui al germanet gran que ell també té dret a jugar a la play. El que no es pot pretendre és tenir un pare només quan ens interessa, i quan no ens ve de gust seguir les ordres del papa, emancipar-nos. O una cosa o l'altra.

L'esquerra verda?

2007-10-23T10:51:00.000+02:00

Hem rebut dos comentaris interessants en el passat post. Primer, ens dedicarem a respondre l'últim, que diu: "quan des de l'esquerra verda accepteu el discurs liberal-democràtic em feu molta por... de veritat. Realment sou les eines més eficaces i domesticades del capitalisme. Una abraçada!".

El CPC, reunits en sessió ordinària, té la voluntat de difondre les següents consideracions:

Els pinyolaires, així com l'espai pinyoldoliva.blogspot.com, com ja hem reiterat força vegades, no són representants del moviment anomenat "esquerra verda", ni pretenen ser-ho. Cert és que el nostre difunt líder n'era militant i seguidor, però, malgrat la nostra obediència servil, i, malgrat que podem coincidir en molts punts de l'esmentat moviment, nosaltres sols ens dediquem a expressar allò que opinem, i a crear debat. El dia que el Partit Popular difongui una proposta sensata l'aplaudirem. Fins aleshores, aplaudirem tota proposta que considerem encertada.
Pel que fa a l'assumpte de les llibertats personals, doncs, la nostra postura, de fet, dista molt de l'esquerra verda. Un bon exemple de la postura ecosocialista de la qüestió és l'autor del segon comentari, en Ramon Armengol, així com el nostre mateix difunt líder, en Marçal, qui es dedicaria a etzibar-nos que la llibertat mai, i sota cap concepte, es pot posar en dubte, així com la presumpció d'innocència, l'estat de dret i no sabem quantes coses més. Vaja, que nosaltres, en aquest cas, no coincidim en la visió bonista d'en Ramon, en Marçal i l'esquerra verda en general. Ells pensen que l'ésser humà és bo –en un sentit Rousseaunià– i nosaltres som Hobbessistes.

Sobre la molt interessant resposta d'en Ramon volem exposar el següent: els pinyolaires estem d'acord que cadascú ha de poder fer el que vulgui amb el seu propi cos, cert. Ara bé, si certes pràctiques l'Administració les desaconsella –consumir droga, per exemple–, considerem que ha de ser l'individu en qüestió qui assumeixi totes i cada una de les conseqüències del seu propi consum, i, per tant, en el cas que volgués, per exemple, seguir un tractament i desintoxicar-se, la resta de ciutadans no tindrien el deure de pagar-li, a través dels impostos, la seva desintoxicació. Evidentment, no caldria que ho pagués en diners, però sí, per exemple, mitjançant treballs per a la comunitat. Així mateix, si aquest individu, per contra, decidís no desintoxicar-se, podria viure feliçment fins que delinquís, moment en què hauria de ser processat judicialment. La vida és dura, i el bonisme marçalariesc-armengolesc no creiem que ajudi gaire.

Hobbes i els llops

2007-10-22T12:14:00.000+02:00

A ningú se li escapa que d’un quant temps ençà les precaucions per un possible atac terrorista de caire internacional establertes pels governs dels països occidentals han augmentat considerablement. El debat que tenim davant, doncs, sembla girar al voltant de l’eix seguretat –que els estats suposadament democràtics ens volen oferir– vs. llibertat –que inclouria termes com la privacitat, el dret a la intimitat, etc. Intuïm, doncs, a primer cop d’ull, que allò que precisament hauria de garantir la llibertat de l’individu –la seguretat– és, de fet, allò que la destrueix.

Analitzem, primerament, els arguments d’aquells que defensen que la llibertat individual, així com tots els drets que segons ells se’n deriven, ha de prevaldre per davant de qualsevol interès de seguretat col·lectiva. Aquest col·lectiu argumenta que, malgrat que l’estat d’inseguretat sigui evident, mai es poden violar aquells drets individuals que les societats occidentals ostenten des de les revolucions liberals, això és: el dret a la intimitat, la presumpció d’innocència, el dret de reunió, la llibertat de premsa, l’habeas corpus, etc. Així doncs, per exemple, per a ells és inacceptable l’ús de càmeres de vídeo-vigilància als carrers i edificis públics, ja que ataca directament el dret a la intimitat i a la pròpia imatge. Així mateix, un altre clar cas del que ells consideren atemptats contra l’individu és el fet que els governs puguin intervenir les trucades telefòniques dels ciutadans sense ordre judicial.

En l’altra postura és on alguns ens trobem. Els arguments dels libertarians poden tenir cert valor en una societat adolescent, però no pas en una madura. Un ciutadà de peu, treballador, i complidor de les lleis democràtiques no hauria de tenir cap por a un major control per part de les forces de seguretat de l’estat democràtic –insistim en el terme democràtic perquè tota aquesta exposició no té sentit si no ens referim sempre i exclusivament a règims democràtics– ni tan sols en un augment de la repressió sobre les organitzacions terroristes. El motiu és ben clar: quin recel, quina por, puc tenir a les càmeres dels carrers si jo no sóc cap delinqüent?; per què m’ha de molestar que m’intervinguin les trucades telefòniques si jo no formo part de cap complot terrorista, sinó que compleixo la llei i pago els impostos religiosament? L’argument de l’atemptat contra la intimitat i la vida privada, de totes totes, coixeja, perquè, sincerament, si haig d’escollir entre reduir les possibilitats de transformar-me en molts trossets de carn a causa d’una explosió d’un grup terrorista, o evitar que els governs m’escoltin com li dic per telèfon “t’estimo” a la meva dona, és obvi que escolliré la primera, perquè si escollís la segona mai sabria quan seria la darrera vegada que li ho diria.

En conclusió, doncs, només aquells que tenen algun assumpte no legal a amagar –i, per tant, els delinqüents– poden no estar d’acord en un augment de les precaucions per part dels estats democràtics.

N.B. Tampoc useu els arguments tan escoltats tipus "que no ho veus, que si l'ésser humà és corrupte, els estats democràtics també, i, per tant, les forces de seguretat també?", perquè us diré que això seria igual que ho és ara, sense cap diferència.

Pinyol agressiu, indigest, infalible

Novetats marçalarials!

2007-10-20T13:03:00.000+02:00

Ens acaben de trucar els Marçalaris per informar-nos d'algunes novetats!!

Pel que sembla, encara no podem avançar les dades exactes, tot apunta que s'estan preparant per entrar a gravar a l'estudi d'un conegut productor del país que ha accedit a fer-los-en la producció!!!! Això vol dir que possiblement en poc més de sis mesos els podrem escoltar per les emissores catalanes??? I el que és més important: això vol dir que aconseguiran el seu propòsit, això és, fer-se rics?? No! Per descomptat!

RACC: torna-me-la a mamar

2007-10-19T11:16:00.000+02:00

Notícia d'avui a El Periódico

Els enginyers proposen una prova pilot del 'pla 80 km/h'

• Diversos experts consideren la mesura "molt necessària" per a la salut

: Una motocicleta avança per l'autovia de Castelldefels a 80 quilòmetres per hora, dimarts passat. Foto: FERRAN NADEU

XABIER BARRENA
BARCELONA

Després del debat polític, la limitació de velocitat a 80 quilòmetres per hora en les vies ràpides de l'àrea metropolitana de Barcelona ha baixat a l'arena dels tècnics. El Col.legi d'Enginyers Industrials de Catalunya va proposar ahir portar a terme una prova pilot del pla en un "corredor de l'àrea metropolitana" escollit per "un grup mixt d'experts". D'altra banda, diversos científics independents van coincidir a assenyalar a aquest diari que la mesura aprovada pel Govern --l'única a Espanya d'aquesta mena, malgrat les constants amonestacions provinents de Brussel.les perquè es limitin les emissions-- és "molt necessària".
Els enginyers, com ja va fer el RACC, parteixen de la premissa que la qualitat de l'aire a Barcelona s'ha de millorar i, per a això, ofereixen la seva ajuda, així com la col.laboració de "la càtedra Seat i la càtedra Motor Ibérica" de l'escola superior d'enginyeria. Així mateix, afirmen, en lí- nia amb la tesi que defensa el Govern, que la velocitat no és l'únic factor que "incideix en les emissions dels vehicles". Entre aquests, el col.legi destaca les congestions de trànsit, l'edat del parc mòbil, la tecnologia del vehicle, el disseny de les carreteres i la senyalització, que proposen que sigui variable, com el RACC i també l'Executiu.
L'enginyer de camins i expert en trànsit Ole Thorson qualifica de "positiva" la mesura. Segons la seva opinió, l'obligació de circular a un màxim de 80 quilòmetres per hora serà beneficiós per a la fluïdesa del trànsit. No resoldrà el problema de les congestions --grans emissores de gasos--, però sí que les alleujarà. També argumenta que, a més velocitat, els vehicles necessiten més espai, per exemple, per frenar, cosa que allarga la filera de cotxes.

ARRIBA CINC ANYS TARD
El doctor en Ciències Químiques José María Baldasano apunta que el projecte no només és "molt necessari" sinó que és "insuficient". "El que s'ha de fer --afegeix-- és reduir el nombre de cotxes". Segons la seva opinió, aquestes mesures arriben amb cinc anys de retard i dubta que el 2010 es compleixin els mínims que exigeix la UE. La conseqüència serà que "augmentarà el deteriorament de la salut de les persones i la mortalitat".
Per la seva part, Anna Maria Solanes, professora de Microbiologia a la UB i experta en contaminació, alaba el conjunt de 73 mesures arbitrades pel Govern per millorar la qualitat de l'aire a Barcelona. I llança una advertència: "les partícules en suspensió són mutagèniques", és a dir, causen mutacions en les cèl.lules humanes. I el càncer comença per una mutació cel.lular.

Molta activitat blogil...

2007-10-17T16:17:00.000+02:00

Observo, astorat, que la col·lega de facultat del nostre líder ha decidit canviar el seu perfil. En ell ara ella es descriu així: "Sóc individualista i egoista i no ho considero defectes, sinó que crec que és una realitat que forma part de tothom, i que el que de debò diferencia les persones és si coneixen i assumeixen la seva naturalesa o no."

L'altre dia el nostre líder ens confessava que se l'havia trobada un parell de vegades per la facultat i que, en contra del que pogués semblar al seu blog, no era una persona "malvada", ni tan sols antipàtica. De fet, ell afegia que era més fàcil parlar amb ella i connectar-hi que no pas amb certs individus o indivídues que viuen apassionadament l'existència, rebutjant en tot moment el materialisme i apostant per una espècie de vida emocional desorbitada a què tu i jo mai podrem accedir. En conclusió, doncs, el nostre líder afirmava que era relativament senzill posar-se d'acord amb ella perquè tots dos rebutjaven fermament el paternalisme que existeix tant a la dreta com a l'esquerra –és que els "sociocristians" no són paternalistes?

Certament, na Blanca té molta raó sobre la qüestió de l'individualisme, l'egoisme i el fet que són qualitats intrínseques en la natura. I ho hem parlat moltes vegades. I és, doncs, el moment de decidir si ens agrada o no. Jo crec que l'humà pot aspirar a més, i per tant, i ho dic sense embuts, tal com ella fa a l'hora de definir-se, les societats humanes s'han de dedicar, en una mesura racionalitzada i sempre pel bé col·lectiu, a reprimir-nos mútuament. Sí, ho heu llegit bé: es tracta que mútuament ens reprimim. Necessitem que mútuament ens posem barreres per evitar que això es transformi en una selva. Cert, alguns hipòcrites parlen d'educació. A mi m'agrada parlar de repressió, igual que a ella li agrada parlar d'egoisme.

Salut!

Curiositats...

2007-10-17T15:59:00.001+02:00

M'encanta mirar-te quan dorms, perquè estàs com absent.

M'encanta increpar aquells que m'acompanyen en el vagó de tren, tot mirant-los fixament als ulls fins que abaixin la vista.

M'encanta increpar aquells que m'acompanyen en el vagó de tren mentre dormen absents, tot mirant-los fixament perquè en despertar-se s'ennueguin.

Sau va dir:

M'agrada la gent que mira als ulls.

L'APTP respon el RACC

2007-10-17T15:36:00.000+02:00

No han calgut ni 24 hores perquè, de nou, l'APTP respongués les acusacions del RACC. Una garantia per comprovar que una proposta política és interessant és el fet que al govern ni li caldria defensar-se perquè ja hi ha altres que el defensen. Aquí us penjo la resposta, així com un estudi d'aquesta mateixa entitat que analitza més a fons les 77 mesures del Departament de Medi Ambient i Habitatge liderat per ICV, una de les quals és la famosa reducció de la velocitat permesa als municipis de la primera corona –insisteixo: una de 77. Ah, i el que realment sembla és que els del RACC ni tan sols s'han llegit el Pla de dalt a baix, perquè tot el que ells proposen d'alternatives ja hi és en pla, el que passa que aquest va una mica més enllà que les mesquineses que ells propugnen.

Salut!

Ser policia

2007-10-16T19:47:00.001+02:00

M'encantaria ser policia per passar-me el dia clavant multes per excés de velocitat a tots els alts directius del RACC.

Indoeuropeu

2007-10-15T17:34:00.000+02:00

La vikipèdeia defneix el poble indoeuropeu així: "los individuos pertenecientes a una etnia o grupo de etnias del período calcolítico y la primera Edad de Bronce, que hablaban variantes del idioma protoindoeuropeo y compartían una cultura material y patrones culturales similares". Així mateix, la wikipèdia també ens informa que els membres d'aquesta ètnia són anomenats aris.

Pel que sembla, va ser una ètnia que va néixer prop dels Urals, i no pas a l'imperi Germànic, com els nazis haguessin volgut. Els aris, doncs, estan més a prop dels africans que no pas dels germànics. Ara bé, és bo destacar que, segons la hipòtesi kurgànica, els indoeuropeus tenen curioses fronteres: arriben a Catalunya, però no passen més enllà; arriben a França, però no pas a la Gàl·lia, i encara menys a les illes britàniques; arriben a l'Egeu però, curiosament, ni ensumen Israel. Molt curiós tot plegat...

Qüestió de bicisme

2007-10-11T03:41:00.000+02:00

Hi ha dues afirmacions sobre la nostra existència ben clares: som homes de llei, i ens agrada la bicicleta. Aquestes dues qüestions, ben barrejades, comporten que, malgrat no estar-hi d'acord al 100%, haguem de veure'ns obligats a complir l'ordenança de circulació de les bicicletes de Barcelona. És a dir, que no podem anar per les voreres si ens veiem obligats a canviar la direcció constantment, que no podem envair el carril-bus, que hem de dur els llums reglamentaris, i... que no podem escoltar música si anem circulant.

Aquest darrer punt és, a parer nostre, dels més injustos, perquè vés si no és pitjor anar conduint un cotxe mentre vas debatent sobre –què sabem nosaltres...– els dos aires del morir-se –l’atac de cor senzill que et clava empenta o el càncer i el seu llarg reproduir-se–; que escoltar música, això és, art, mentre et mous sosteniblement per la ciutat. En tot cas, com a mostra de rebuig a tal normativa i com a prova més de la nostra capacitat d'inventiva, àdhuc, d'agudesa, el Consell de Pinyolaires de Catalunya –també anomenat CPC– proposa que tots els ciutadans que la rebutgin es dediquin a fer el que nosaltres hem fet avui: anar per la ciutat amb bicicleta i amb uns cascos a les orelles, però que no estiguin connectats enlloc, sinó que sols estiguin col·locats dins la butxaca dels pantalons –o dins la bossa de mà, per a elles i elles. Aleshores, es tracta que quan veieu un agent de la Guàrdia Urbana el crideu i li digueu: miri miri, porto uns casquets auditius a les orelles!! L'agent es dirigirà a vosaltres i us començarà a fotre un rotllo impressionant, quan, de cop, vosaltres traureu el cable de la butxaca i li mostrareu l'absència de qualsevol reproductor o similar dins l'esmentada butxaca.

Au, a pedalar!!!

Commemorar

2007-10-10T09:46:00.000+02:00

Segur que és oportú recordar l'aniversari de la mort d'un assassí en sèrie...?

Bé, oportú no ho sé, però oportunista de totes totes.

I mira que era lleig, renoi!
Mes com que va ser un heroi,
totes el volen galindoi!

Especuladors..?

2007-10-09T16:37:00.001+02:00

“CiU diu que el Govern de la Generalitat està segrestat pel radicalisme d’ICV, nosaltres ens preguntem si és que ells no estan segrestats pels especuladors”.

Joan Herrera
Cap de llista d'ICV a les eleccions generals

El govern sotmès a la radicalitat d'ICV...

2007-10-09T10:36:00.000+02:00

"L'Administració, una vegada hagin transcorregut dos anys des de la seva notificació, pot procedir a l'expropiació de l'usdefruit del pis per llogar-lo a tercers"

Fragment de l'article 42 de la primera Llei ambiciosa de la Confederació Ibèrica

Salaris i horaris

2007-10-08T16:23:00.000+02:00

Segons les dades oficials, un diputat amb escó al congrés de Madrid té un sou d'aproximadament 2900€ bruts mensualment. Jo considero que, per ètica, aquest sou és molt més que correcte. Així mateix, dades del Col·legi de Metges de Catalunya, ens informen que "un metge de família d'un CAP, amb 16 anys d'antiguitat i mereixedor de tots els plusos amb què es premia el bon rendiment, cobra una mitjana de 49.000 euros bruts anuals", el que suposa, per tant, si fem la divisió, 3.500 € bruts en 14 pagues. És a dir, si considero més que correcte el sou del diputat, el sou del metge el considero extraordinari. Per tant, no hi ha excusa. Algú em pot dir amb la boca ben oberta que passa gana cobrant 3500 € bruts en 14 pagues??? Au va! Tot això no fa més que demostrar-nos que els metges no només haurien d'estar un mínim de 5 anys treballant pel Servei Públic si es llicencien en una universitat privada, sinó que a més haurien de tenir prohibit compaginar la feina al Servei Públic amb la feina a les mútues privades, i, de passada, si decidissin treballar per la privada se'ls hauria d'aplicar un impost especial extraordinari.

Els investigadors és un altre problema. Jo sóc del parer d'usar els incentius tant com es pugui: resultats --> premi, resultats --> premi. Els metges han de complir la funció de mecànics de la salut –amb tota la complexitat que vulguem–, en canvi els investigadors no deixen de ser uns filòsofs il·luminats, que compleixen amb la funció social de fer avançar el coneixement.

Sobre els segrests de manifestacions no puc dir altra cosa que vivim en un estat de dret democràtic, i això vol dir que els ciutadans tenim drets i deures. Tenim el dret a manifestar-nos, i el deure de comunicar-ho oficialment i consensuar els horaris i el trajecte. Dit d'una altra manera, no em sembla just que uns puguin decidir ocupar la Via Laietana sense l'acord amb la Generalitat i l'Ajuntament, perquè expliqueu-me: per quina raó els manifestants tenen més dret a passar per l'esmentada via que jo, que hi passo amb cotxe? Si no ho pacten amb la Generalitat, i la Generalitat no hi enviés els Mossos per evitar que hi passessin, després no s'haurien de queixar perquè jo els atropellés amb el cotxe. Si volem la selva, la tindrem. Jo, però, sóc una persona d'ordre.

Eps, no t'oblidis de pagar el compte!

2007-10-04T11:25:00.000+02:00

Parlàvem avui, un grupet de pinyolaires, sobre un fet evident, i és que els metges se'ns'envan a l'estranger, a treballar. Aquest, per exemple, és un fragment de notícia del web del Telenotícies, que tracta aquest fenomen:

09/07/2007 16.36

Barcelona

Prop de 300 metges catalans han marxat des del gener a l'estranger atrets per millors condicions laborals

Des de començament d'any, uns 300 metges catalans han marxat a treballar a l'estranger, principalment a Anglaterra, el Canadà o els Estats Units. És una xifra que comença a preocupar, sobretot en un moment en què a la sanitat catalana hi falten facultatius. Entre les raons per anar-se'n, els metges apunten millors oportunitats professionals, sous més alts i facilitats per conciliar feina i família. Alguns hospitals catalans ja estan adoptant mesures per evitar-ne la fuga, com l'Hospital Clínic de Barcelona, on, entre altres mesures, s'intenta fer partícips els metges en la gestió de l'hospital o els ofereixen permisos retribuïts perquè se'n vagin a fora a ampliar formació per després aplicar-la aquí.

I quina és la nostra opinió? Doncs que i una merda. Els ciutadans paguem 4/5 parts del cost d'una matrícula en una Universitat pública, i no estic disposat que un cop acabada se'n vagin a treballar a l'estranger. Si volen fer-ho, que es paguin una privada, i potser aleshores ja no ho veuran tan bé això d'anar-se-n'hi.

Per culpa vostra

2007-10-03T01:25:00.000+02:00

Em trobava fent una tasca més pròpia de l'arqueologia que no pas de l'estudi musical quan he topat amb aquest vídeo:

Mireu-lo, no creureu haver perdut el temps. Després d'haver-lo visionat s'entén que avui no s'escolti música en català. Es tracta, ni més ni menys, de Sau, en un concert emès pel canal 33. El desafinament del cantant i de les guitarres, la manca de sincronia entre els músics, la mala qualitat de les cançons, la mala producció, en fi, tot plegat provoca que sigui incomprensible que aquest grup obtingués l'èxit que va tenir. El millor disc d'aquest és, sens dubte, el darrer i menys conegut (Amb la lluna a l'esquena). Ara bé, és ben cert que en els primers anys dels 90 es van fer absolutes barbaritats amb la música, que, amb l'excusa de cantar en català, van ser notablement valorades per públic i crítica. Quina merda de país, quina merda d'espectadors! Quina merda de 7 milions, que dirien Els Pets.

La gran pregunta: com, els catalans, podien ser tan imbècils d'escoltar això?

Zapatero

2007-10-01T16:29:00.000+02:00

"Zapatero deja de ser de izquierdas cuando trata igual a un rico que a un pobre"

Joan Herrera
Portaveu d'IU-ICV al Congrés i candidat a les generals
Entrevista a La Vanguardia
Diumenge, 30 de setembre del 2007

Curiositats

2007-10-01T00:28:00.000+02:00

Per un costat, n'hi ha que acusen el Conseller Joan Saura i el cos de Mossos d'Esquadra de pressionar els periodistes catalans que disposen d'imatges de piròmans de còmics. S'equivoquen, no només pel fet que els Mossos han de tenir total dret a fer les seves investigacions, sinó per la segona part de la frase: pressionar els periodistes catalans. Aquesta frase inclou la possibilitat que a Catalunya tinguem periodistes.

Per un altre costat, ens trobàvem mirant col·lectivament el Porca Misèria a Tv3, quan un dels personatges deixa anar a en Pere (Joel Joan): "Sí que sembles una dona, sí, no entens les coses a la primera". Silenci en el meu entorn (tot ell femení) de quatre segons, mentre el meu rostre mostrava un lleu somrís. Reacció al cinquè segon: "apa! quin tiu més prepotent, masclista i misogin!". Deliciós.

La naturalitat

2007-09-26T00:52:00.000+02:00

Primer de tot, haurem de fer certes concessions: el capitalisme –o el liberalisme– és, de fet, el mètode d'organització social més natural, això és, el sistema que trobem més difós en el sí dels col·legues de la fauna: la gallina és menjada per la guineu, sense que aquesta es pregunti si les seves companyes en voldran, ni sense disposar d'un sistema de Benestar Social que permeti assegurar que cap de les guineus passarà gana.

Més cert és encara que quan el conjunt de la població de guineus augmenta en grans quantitats, automàticament disminueix la població de gallines, i d'altres animals susceptibles de ser devorats per les guineus. Quan això succeeix, l'índex de mortalitat de les guineus també augmenta, car la manca d'aliments fa que no puguin sobreviure. Comprovem, doncs, que la mare naturalesa actua implacablement sobre els individus i les societats, com si es tractés d'una Moira: massa població --> mortalitat --> reducció de la població. Eficient i eficaç. Res a dir.

Això també ha passat en els humans al llarg de la història i continuarà passant si així es vol. El sistema liberal-natural és el que reina sobre les societats humanes des que va aparèixer el neolític. En un breu i poc rigorós esquema veuríem el següent: creix la població --> + producció --> + consum dels recursos naturals --> + manca dels recursos naturals --> transformació dels ecosistemes --> epidèmies, reducció de la producció alimentària --> augment de la mortalitat, augment de les diferències socials --> guerres --> reducció de la població... La natura, altre cop, actua sempre que l'ésser humà es passa de la ratlla. I quan actua, actua fatalment.

Algú creu que això no és propi del s. XX? Seria molt interessant que algú es dediqués a estudiar si, de fet, les guerres i les lluites entre humans no és altra cosa que un recurs de la naturalesa per reduir la població dels humans quan aquesta és excessiva en un territori. Diguem-ne que els humans som tan nens que no sabem controlar-nos solets, i necessitem que una força superior jugui amb nosaltres per posar-nos a to.

Acceptat tot això, doncs, els humans tenim dues opcions: seguir per la via natural, actuant individualment, buscant sempre el màxim benefici i rendiment propi i privat –creient que no tenim límits, i si en tenim, ja ens ho trobarem quan hi topem–, en definitiva, fer igual que fan les bèsties; o optar per la via artificial, entenent per artificial l'arrel de la paraula, això és, l'art, la manera artificiosa de fer les coses. Si seguim per la via de sempre hem de ser conscients d'un petit detall que ens diferencia dels animals: tenim moral. A una guineu no li afecta massa que la seva companya es mori, si això no afecta en la seva supervivència. Els humans, però, teòricament tenim els sentiments més desenvolupats que els d'una guineu, i això és un avantatge i un problema: podem tastar la flor de lis, però també som més vulnerables. En resum: necessitem els sentiments per ser feliços, per sentir-nos realitzats. Com deia, si seguim per la primera via hem de tenir present que de ben segur, tard o d'hora, la natura actuarà fatalment amb els humans, i ens tornarà a posar al lloc. Això, però, no serà gaire bonic, segur que serà un cop molt dur. L'altra via és, reconeguem-ho, la de l'autocensura. És, certament, més conservadora. És la via d'acceptar que els humans tenim uns límits que mai podem passar.

Totes dues opcions ens portaran al mateix lloc: al joc d'equilibris. La primera opció, però, serà més oscil·lant. La segona serà més líneal. El que hem de decidir, doncs, és si volem viure a base de cops i catàstrofes, o, per contra, tot i reduir les nostres opulències occidentals, viure molt més harmoniosament. El que hem de decidir, en darrer terme, és si volem que els nostres fills morin congelats pel canvi climàtic al 4x4 aparcat a la caseta de camp, o si volem que els nostres fills ens facin avis en un part natural, al pis de 70 m2. La clau? Preguntar-se, contínuament, què passaria si l'acció que estem duent a terme (menjar un xai, utilitzar el cotxe, prendre el sol, navegar per internet) la duguessin també a terme tota la resta d'humans.

Good night and good luck

El Gran

2007-09-21T09:45:00.000+02:00

Pel que es veu sóc el millor
de la terra on neix la palla,
sense empresa ni intenció,
diuen que sóc jo qui guanya.

No seré pas l'atrevit
que proposi la contrària,
tots sabem com d'agraït
n'és el poble, de primària.

Tan sols puc acatar i prou
les propostes de la pària,
sense estil no es crien bous:
s'ha de fer que aculls pregària.

Vés, que no m'enfrontaré
a qui em faci una festa,
si un bon xeflis diu que té
i les postres no les resta.

El que realment m'acollona,
el que em té aclaparat,
és que aquí, finalitzat,
no capiu mitja trista ona.

Aquest cop s'equivoca, senyor catedràtic

2007-09-19T13:09:00.000+02:00

Assistia, amb gust, a una classe magistral d'un molt honorable catedràtic de la facultat de filologia –especialitzat en, per exemple, el català estàndard–, catedràtic on els hi hagi, quan, de cop, per exemplificar allò que els lingüistes anomenem "adequació", o, també, "formalitat" –és a dir, la capacitat del parlant per adequar el nivell de formalitat o informalitat del missatge en funció de l'auditori, és a dir, del context– ha citat les declaracions de dimarts del també molt honorable i distingit diputat a les Corts Duran i Lleida: "En Unió no nos tocamos los cataplines"; especificant que es tractava d'un cas de sortida de to, de no adequació, d'error en la formalitat.

Em sap greu per vostè, catedràtic, perquè, d'estàndards, en sabrà moltíssim però, de política..., preferiria que no fes mal a ningú. Escolti'm, desgraciadament, miri si el senyor Duran domina l'adequació que ha aconseguit, amb una sola frase, guanyar-li el titular de tots els periòdics del dia següent al seu rival, el senyor Mas. I això, senyor catedràtic, a ca la política, és el més important. Després, si quedes bé o malament, és, entre vostè i jo, força secundari, perquè el cas és que l'endemà tothom parlava d'en Duran –a favor o en contra–, però ningú parlava d'en Mas. Qui havia guanyat? És evident.

Però és clar, senyor catedràtic, la seva bona moral, el seu rigor científic, la seva objectivitat, imagino que no li permeten pensar en aquesta direcció. Sincerament, consumeixi el poc temps que li queda de vida amb els seus llibres, les seves indagacions sobre l'origen de la paraula rel, i vagi dient que tots els altres són uns desgraciats. El primer desgraciat és vostè, que em roba cada mes.

Comunicació

2007-09-17T07:50:00.000+02:00

Benvolguts:

Aquest article serveix per informar-vos de l'assassinat a sang freda que he comès aquesta mateixa nit passada: el meu telèfon mòbil. Aquest acte de sang i fetge implica que a partir d'ara podreu contactar amb mi a través del correu electrònic, a través del meu telèfon fix, i a través de l'Skype, però no pas mitjançant el telèfon mòbil. No heu de patir per la "celeritat" que un missatge pugui requerir, perquè estaré, pràcticament, les 24 hores del dia connectat al meu correu electrònic, i, per tant, serà pràcticament immediata la recepció dels vostres correus. De fet, he comprovat que pot acabar essent més ràpid internet que el telèfon mòbil.

Espero que això no us causi una gran molèstia, i en tal cas no puc sinó demanar-vos les més sinceres disculpes. Tanmateix, haig de dir que és una decisió presa després d'un llarg període de reflexió, que ha tingut com a fruit una conclusió: el correu electrònic, així com totes les eines que avui ofereix internet, és un gran recurs que possiblement infrautilitzem, fet que em porta a pensar que no vull pagar per comunicar-me, tenint la possibilitat de fer-ho gratuïtament (correu electrònic, i telèfon fix a través de l'Skype); i menys a una empresa privada.

Per tot això, us recomano que no proveu de cercar-me al telèfon mòbil, perquè ningú us l'agafarà.

Així doncs, sense cap altre assumpte per tractar, us vull donar les gràcies per atendre'm, salutacions i a reveure!

Sóc alternatiu! Crònica d'una parida anunciada.

2007-09-13T17:07:00.000+02:00

Ens explicaven, no fa massa, els Marçalaris, que fa uns dies van assistir a una reunió amb una productora musical. Com era d'esperar, el "paio" de la productora ja va començar amb la típica cançoneta aquella que fa "bueno primero os queremos decir que nosotros no vendemos esperanza... nosostros somos realistas... a nosotros lo que nos importa es producir arte de calidad...".

Pel que sembla, la cosa es va anar animant, i l'individu anava col·locant exemples del que ell considera un atemptat contra l'art musical: "¿cómo funciona el mundo actual de la industria musical? Pues bien, una discográfica multinacional llega a la conclusión de que tiene que sacar un disco que reviente las listas de ventas. Abre el cajón, mira los grupos que tiene y de repente encuentra Dover. Dover, ah, un grupo de rock duro, pero eso hoy ya no se lleva... Vamos a hacerles tocar pop-dance. Y así funciona hoy la industria. Pero claro, esto ya no es arte, esto es un negocio". Va ser en aquest precís moment que un membre de Marçalaris, tot abaixant els ulls, va fer el gest d'aixecar-se i marxar. Però, encara va esperar una mica més, per comprovar fins a quin punt podia arribar "l'alternativisme industrial de classe". I així va ser, car en breu l'homenot va etzibar-los: "nosotros, ya os aviso, evidentemente nos ganamos la vida con esto de la música, pero nosotros –va reiterar– no especulamos". Va ser aleshores quan els dos membres de Marçalaris van alçar-se indignats tot cridant: "ah, bé, en tal cas, no ens interessa gens la teva merda alternativa, que ens vols fer empassar! Salut!", i van marxar per on havien entrat.

I és ben lògic. Aquell qui aspiri, en aquesta vida, a ser alternatiu que ho faci, que no li costarà gaire. Només cal que foti quatre bestieses i tingui un parell d'amics –no més–, i en pocs instants serà el líder indiscutible d'aquell grup de 3 amics, les reunions del qual es duran a terme en taxis, o llocs similars. Mentrestant, els altres treballarem per fer productes d'alta qualitat –això sempre s'ha d'intentar– però, precisament pel fet que considerarem que són de qualitat, voldrem que en gaudeixin el màxim nombre de persones, és a dir, voldrem ser comercials. Repetim: els Pinyolaires, així com Marçalaris, VOLEM SER COMERCIALS! SOM COMERCIALS, i QUÈ PASSA? I N'ESTEM ORGULLOSOS! I és aquest, de fet, el gran repte. Ser comercial és senzill –sols necessites un bon padrí. Ser alternatiu és encara més fàcil. El que és difícil és ser comercial mantenint la qualitat. La dificultat és, doncs, agradar les masses i els crítics elitistes, més o menys el que va aconseguir, en el seu moment, el Pare del pop: Wolfgang Amadeus Mozart.

I per acabar aquest post, una dosi de música pop fresca i edulcorant!

Tornam a ser aquí

2007-09-09T22:06:00.000+02:00

Sí, no és cap idea esbojarrada, d'aquelles que sorgeixen en una nit plena d'alcohol i drogues diverses. Es tracta d'una afirmació fonamentada i reflexionada prèviament: els Pinyols tornem a la càrrega.

I per començar amb bon peu, ho farem amb algunes sentències exemplars:

Als Pinyols ens la sua moltíssim el famosíssim partit entre la suposada selecció catalana i la potent selecció dels EUA de soccer –mai he entès aquesta fal·lera nacionalista provinciana pel reconeixement de les seleccions catalanes esportives, la majoria de les quals juguen a esports gens catalans...–. El motius són ben senzills:

ens falta temps per perdre'l en tals activitats
ni de broma col·laborarem amb una indústria de vividors i ganduls –després diran dels polítics i els seus sous–
pel pa encara, però pel circ no mourem ni un dit, no fos cas que ens canséssim

L'opinió dels Pinyols sobre un tal Xirinacs, "el Pare", es redueix a un modest diagnòstic psiquiàtric
Als Pinyolaires ens encanta el disseny soviètic postmodern, entre altres coses perquè mai hem sabut veure'n les diferències amb l'occidental del moment –tot neix a la Bauhaus, no?
Un dia van acusar un company de ser un malvat que considerava més important el medi ambient que els éssers humans, atès que, segons l'interl·locutor, el nostre company l'havia tractat d'una manera abominable. La seva resposta va ser concisa: "Que et molesta que m'importi més el medi ambient que tu? Doncs, ja t'hi pots anar acostumant". I és tan cert que davant de certs individus a un se li acut pensar: "i bé, tant per tant, em preocupa més la formiga que voreja la meva sabatilla que el que a tu et pugui passar". Certament, algú ben aviat considerar aquesta actitud la mateixa que practicaven els grans dictadors, com ara el mite de la relació d'amor entre l'Adolf i el seu gos, però és un risc que assumim.
Acabarem amb el videoclip "No es lo mismo" de l'Alejandro Sanz". Per què? Perquè els pinyolaires estem fins als collons de l'elitisme català de base popular, que ràpidament condemna les grans creacions artístiques per no se sap ben bé quins pecats capitals. El disc i la cançó "No es lo mismo" són, possiblement, una de les grans produccions musicals que la llengua castellana ha produït mai.

Aquí ho teniu!

- de 24 hores

2007-08-24T20:03:00.000+02:00

Ahir sentíem aquestes paraules del Ministre de l'Interior.

Jo mateix, entre els meus compatriotes gastronòmics, també augurava coses: "Tu, Rubalcaba, dius menys del que saps; i tot indica que tindrem un atemptat molt aviat". I, efectivament, no ha calgut ni tan sols un dia. I és que quan el Ministre de l'Interior diu el que està dient, és que té plens coneixements d'allò que preveu fer E.T.A. Ara bé, en què em baso? Llistat de frases sospitoses:

"Batasuna está observando lo que va a pasar"
"...su silencio es el peor de los augurios"

Però la clau va ser el següent:

"en otras palabras, lo que trato de decir es que Batasuna está callada porque sabe que en algún momento... [CORRECCIÓ!!!!! i POSTERIOR RECONDUCCIÓ DE LA FRASE] porque sabe que ETA lo está intentando..."

Marçalaris

2007-08-23T02:32:00.000+02:00

Sí senyor!!!

Marçalaris ja té mànager oficial!!! És ell, nois, EL RAMON (ramonarmengol.blogspot.com). A partir d'ara, si voleu contactar amb ells, ja sabeu amb qui heu de parlar.

I mira com canvien les coses que han fet un maiespaze i tot!!! www.myspace.com/marcalaris

Salut!

Societats i bicicletes...

2007-08-19T11:37:00.000+02:00

Em trobava ahir parlant amb un vell amic sobre l'actualitat, i sobre, a grans trets, el sistema social en què ens trobem quan de cop m'etziba:

L'indicador de "civilització" d'una ciutat/país el tinc cada dia més clar: la quantitat de gent que va en bicicleta (deixant Àsia de banda).

Brillant, precís, contundent.

Vols II

2007-08-16T19:44:00.000+02:00

Rebo el següent comentari de n'Albert:


Albert ha dit...: Només he llegit mig article, Marçal, el funcionament dels aeroports i companyies no és tan simple.
Moltes vegades l'endarreriment d'un vol no depèn de la companyia, si no del tràfic a l'aeroport, la companyia compra franges horàries per sortir i aterrar, sovint no depèn d'ells sortir a l'hora. Moltes vegades es retrassen vols per culpa d'usuaris cabrons: l'avió no pot sortir sense l'usuari si hi han pujat les seves maletes (raons de seguretat).
Sovint un avió d'una companyia A no pot sortir per culpa de la companyia B, que està esperant confirmació de control perquè l'avió de C té no se sap quin problema.
Massa empreses, ents gestors, governs implicats. Massa complicat coordinar-ho, massa complicat establir responsabilitats.
Més inversió en aeroport de Barcelona, guanya una pista al mar, i menys històries.

PD: Per la part que em toca, gràcies per voler fotre a terra el negoci que se suposa m'haurà de donar menjar.

Crec que és un comentari ideal per desfer certs embolics. D'entrada, procedirem a desfragmentar-lo per idees:

Em cansa llegir (seria la primera frase)
El sistema actual de vols és complex
El possible endarreriment sovint no és causat per la companyia, sinó per elements externs (una altra companyia, AENA, un client despistat, raons de seguretat, etc.), i, per tant, és difícil establir qui ha d'indemnitzar a qui
Excessius gestors: excessius "jefes", és a dir, "massa galls dins del mateix galliner"
Manca d'inversió d'infraestructures en l'Aeroport del Prat: necessària la tercera pista, i, si pot ser, al vell mig del Mediterrani
No em vull quedar sense feina, i tu ets un paio que va contra el progrés

Sobre el primer punt, no en diré res, car a mi em cansen d'altres coses. El segon, tercer i quart punt en el fons és la mateixa idea, expressada de diferents maneres. Que gestionar vols és complicat ja ho sabíem, i que fer-ho a l'Estat espanyol encara ho deu ser més, segur. Ara bé, és que a mi, en tant que client i usuari, tot això més ben igual: que l'empresa a qui he comprat els bitllets s'espavili. És com si anessis a un restaurant, et fotessin carn en mal estat, i quan els denunciessis els del restaurant diguessin: "ah, no no, això és culpa del carnisser, que ens l'ha venuda en mal estat"; i aleshores el carnisser digués: "ah, no no, això és culpa del de l'escorxador, que me l'ha portat podrida"; i l'escorxador culpés el granger; i el granger el veterinari; i el veterinari fotés les culpes a l'empresa de pinsos; i l'empresa de pinsos a qualsevol altre, fins que algú, de ben segur, fotria les culpes al Govern, que és una manera molt habitual a Espanya per aturar el cercle de culpes i no tornar a començar amb el restaurant, i així, de passada, ningú ha de pagar –bé, sí, ho acabem pagant tots, però cap puta empresa privada assumeix responsabilitats. Això no pot, doncs, funcionar així. Tu li reclames a qui li has comprat, i, en tot cas, aquesta empresa ja farà les seves particulars denuncies i batalles, amb qui cregui és n'és el responsable –però primer que pagui.

Sobre els excessius gestors, l'excessiu nombre de caps i tot plegat, sols puc dir que en part és cert, però que tot això s'acabaria si s'apliqués el que proposo, perquè si les empreses privades es veiessin perjudicades, no et preocupis com estudiarien la manera d'agilitzar-ho. El que passa és que com que no s'incentiva el bon funcionament, les empreses del sector estan com "adormides", és a dir, que, de fet, ens trobem en una situació molt poc liberal, puix que l'Administració no està afavorint la màxima competència entre empreses.

Sobre la manca d'inversió a l'Aeroport del Prat sols puc dir una cosa: no em feu riure. Londres, per exemple, té més d'un Aeroport, i a prop del centre de Londres, com aquell qui diu, no n'hi ha cap. En comptes d'intentar ampliar l'Aeroport del Prat, essent conscients que això implica carregar-se tot l'ecosistema del Llobregat i part de la costa i la fauna marina, no seria més intel·ligent ampliar dignament els Aeroports de Girona –sobretot– i Reus, i operar amb tres Aeroports catalans? I això que no compto ni el futur aeroport de Lleida, ni la possible ampliació del de Sabadell, o la construcció d'un aeroport al centre de Catalunya... Quina necessitat hi ha de concentrar-ho tot en el mateix Aeroport? París és un altre exemple de ciutat amb diversificació d'aeroports. De Girona a Barcelona hi ha una hora amb tren. No veig, doncs, la necessitat de la tercera pista al Prat, i, en canvi, sí que podria trobar interessant ampliant els altres aeroports, entre altres coses perquè és una manera de diversificar la inversió i afavorir el desenvolupament econòmic de zones no tant desenvolupades.

Ara bé, malgrat tot, no puc sinó pensar que el que de fet hauríem d'intentar és quedar-nos com estem, i mirar de reduir el nombre de vols. Si dividim els vols en "vols de negocis" i "vols de plaer", podem comprovar que, pel que fa als primers, molts es podrien evitar, si en comptes que les empreses fessin reunions convencionals, apostessin per les vídeo-conferències, seriosament –per exemple–; pel que fa als viatges de plaer, haig de dir que fa 10 anys la gent no agafava tant l'avió, i no era menys feliç. Per culpa dels Low Cost agafar un avió sembla que sigui com qui agafa el metro. La manera d'evitar tot això seria que l'Administració imposés unes taxes impressionants, i amb els diners obtinguts subvencionés més i millor la xarxa de ferrocarrils.

Finalment, sobre la teva feina, només puc dir que d'avions sempre n'hi haurà, i que la clau és saber discernir entre la necessitat real i l'opulència actual que tots, jo també, practiquem. Per tant, estudia per guanyar una de les places, i si no ho aconsegueixes, doncs, mira, fes-te maquinista de trens –jo que vols que et digui, col·lega...

Volar: el que no pot ser

2007-08-15T00:55:00.001+02:00

Quedi clar per endavant que els pinyols som tots partidaris que els Governs adoptin mesures perquè tant a particulars com a empreses no els surti a compte viatjar amb avió amb la freqüència que es fa actualment, encara que això pugui anar en detriment de les vacances del proletariat –l'ecologia va per davant del gaudi.

Ara bé, un cop has decidit comprar un bitllet d'avió, i, per tant, pagar un servei –que et portin d'un lloc a un altre, amb una màquina anomenada avió, en la data i les hores pactades–, l'Administració també hauria de vetllar per fer reals els drets dels consumidors. És al·lucinant que per una apagada elèctrica ens posem tan nerviosos i neguitosos –malgrat que resulta que, al capdavall, menys del 10% ha presentat la seva reclamació– i, en canvi, puguem ser tan permissius amb les companyies de vols comercials. Vejam: quan compres un bitllet d'avió i l'avió surt amb un retard superior a 15 minuts, la companyia hauria, de forma immediata, de tornar-te l'import total del bitllet –però mantenint el dret a vol, s'entén–, assumir totes les pèrdues de vols relacionats –posem pel cas que haguessis perdut un vol amb què feies correspondència–, assumir totes i cada una de les despeses d'estança des del moment de l'inici del retard fins que sortís l'avió definitiu i, sobretot, pagar cada hora perduda com a hora treballada, basant-se en la mitjana del sou a España. I això darrer, que per a mi és el més important, es justifica pel fet que de la mateixa manera que moltes empreses reclamaran a Endesa indemnitzacions per l'anomenat "lucre cessant" –és a dir, la "pèrdua de beneficis"–, considero que els ciutadans com a individus tenim dret a rebre també una indemnització per "lucre cessant", puix que totes les hores que perdem a l'aeroport podrien ser hores en què nosaltres produíssim i per culpa de l'empresa nosaltres estem "perdent" part del nostre sou.

Si som liberals, siguem-ho fins al final. Si algú es creu que l'ésser humà és una màquina de producció, hem de ser coherents i acceptar que màquina ho són tots els humans, no només les empreses. Per tant, el temps perdut és temps amb què nosaltres podríem enriquir-nos i ens és impossible, ergo hem de rebre una compensació. I si el problema és que aplicant aquestes mesures no hi hauria cap Aerolínia que s'atrevís a volar, haurem aconseguit el que volíem: acabar amb l'avió, un dels principals emissors de CO2 del planeta.

N.B. Quina merda de ciutat Lisboa: que no saben què és arreglar i pintar les façanes, o què? Els fa falta un "Lisboa posa't guapa".

S.S.

2007-08-13T23:26:00.000+02:00

Preparo la maleta per anar a un indret que teòricament no és l'estranger, però que sembla que sí que ho és... Bé, tot plegat és massa complicat. Lisboa és la ciutat que m'ha d'acollir els propers dies, i m'assabento que si vull comptar amb una assistència sanitària pública –de la mateixa manera que en gaudeixo a Catalunya– m'haig de dirigir al Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales i allí demanar la Targeta Sanitària Europea.

Sorprès que al s.XXI encara no puguis dirigir-te a un metge de França, UK, Portugal o qualsevol altre país de la UE amb la teva entranyable targeta de l'ICS i hagis de col·locar-te una nova targeta dins del vell moneder, em dirigeixo a les oficines de l'esmentat Ministeri (Maria Claret, 5-11). Arribo, dono el DNI i teòricament amb això n'hi hauria prou, però, mala sort xaval, la noia del taulell em comunica que no pot donar-me-la i no en sap les causes. Em suggereix que agafi número i esperi que un dels "de dins" m'atengui. Accepto, amb la condició que això no em robi molt temps, i passo a la "sala gran".

Quan és el meu torn –no ha arribat a 8 minuts d'espera; això s'ha de reconèixer– reprodueixo les accions anteriors i el xicot em diu, amb to paternal: "és clar, col·lega, la teva empresa et va tancar el contracte el 27 de juliol, i no te'l tornarà a obrir fins el 26 d'agost; la S.S. sols presta servei a l'estranger a aquells que estan cotitzant just en aquell moment, i, a España –m'ho diu amb mode explicatiu– la S.S. sols presta servei a aquells que no cotitzen duran tres mesos des del mes que van deixar de cotitzar".

Fantàstic, fenomenal. O sigui que a sobre que la meva empresa em tanca el contracte a finals de juliol i me'l torna a obrir al setembre per tal de no pagar-me les vacances, ara resulta que les S.S. també putegen el personal amb una cosa tan banal com la sanitat. De puta mare. Més que res, de puta mare, perquè ràpidament el "col·lega" m'ha donat una solució: "fes-te beneficiari d'algú que estigui cotitzant". Juas, o sigui que el missatge és: "si tens amiguets o familiars no tindràs cap problema per anar per la vida; en un altre cas, busca un altre proveïdor".

I encara n'hi ha que eliminarien les S.S., en comptes de demanar que s'apugessin els impostos i augmentessin les prestacions... En fi... com hi ha món! Com hi ha món!

N.B. Un apunt: la S.S. no pot ser quelcom opcional, ni la gent ha de poder tenir la llibertat de no cotitzar-hi. L'argument que, de fet, és clarament egoista, pragmàtic i liberal és el següent: a mi no em fa res que tu no hi contribueixis en aquella quantitat proporcional a les teves pensions, però sí que m'afecta en la part proporcional al teu dret sanitari, per un motiu ben clar: si tu no hi cotitzes, qui em diu a mi que tu tindràs accés a la sanitat quan pateixis una malaltia? Pensa que si patissis una malaltia i no poguessis anar al metge (i decidissis no anar-hi), tu podries contagiar la resta de la societat amb la teva puta malaltia no tractada. Per tant, a mi m'importa que tu vagis al metge, perquè no vull que m'infectis.

Un país ecosocialista, durant una setmana...

2007-08-10T14:22:00.000+02:00

Sí sí sí!!! Els pinyolaires, que ens trobem de vacances, hem decidit tornar breument per ser conscients de la màgia d'aquesta setmana!! De fet, hem volgut tornar a treballar, només aquesta setmana del 7 al 14, per saber què se sent tenint de President de la Generalitat en Joan Saura, i d'Alcaldessa de Barcelona n'Imma Mayol. I, com era d'esperar, no ens hem sentit defraudats, sinó que l'excitació continguda és màxima!!
Tenim el Presi i l'Alcaldi més enrotllats de tota la història de la democràcia internacional!! Gaudeamus, doncs, d'aquesta gaubança!

Salut pinyolaires!!!

Neveres

2007-07-25T00:31:00.000+02:00

Avui ens disposàvem a reobrir aquest espai amb una altra qüestió, però, malgrat les nostres reticències, ens hem vist abocats a tractar el gran tema de la setmana: l'apagada, la graaaaaan apagada! Se n'han dit de tots colors: que si això al s.XXI és inacceptable, que si vivim en un país en vies de desenvolupament, que si la mala gestió d'uns, que si la deixadesa dels altres, que si no puc carregar el mòbil, que si m'he perdut el capítul de Ventdelplà, i tot un reguitzell infranquejable... Pel que fa a mi, l'apagada m'ha afectat força, ja que l'empresa en què treballo ha estat un dels pocs clients que aquest matí encara no disposava de llum des d'ahir a les 11 del dematí.

Ara bé, crec que cal fer una anàlisis a posteriori, si us plau, de certes cosetes:

El que ha passat demostra certes qüestions:

L'ésser humà no pot pretendre controlar-ho tot, i és quan ens creiem capacitats per fer-ho i de cop passa qualsevol imprevist que arriben les frustracions, els mals rotllos, i el nerviosisme.
Com el nostre Messies ja fa anys que ve anunciant, hi ha uns quants sectors de producció que no poden, sota cap concepte recaure en mans privades: l'aigua, l'Energia (elèctrica, gas i qualsevol altra), les telecomunicacions (telefonia, ràdio,...), la Banca i la construcció, com a mínim. El motiu és que no pot ser que serveis tan bàsics per a una societat depenguin de personal que el que pretén, únicament, és fer negoci, ja que aleshores es prioritza el rendiment econòmic davant l'interès general. L'electricitat és necessària, sigui o no rendible.
No pot ser que les nostres ciutats siguin tan dependents del subministrament elèctric, és a dir, si Barcelona disposés de semàfors que funcionessin, tots ells, amb plaques solars no hi hagués hagut cap caos circulatori. El mateix amb els edificis: si els edificis amb ascensors disposessin de plaques solars i bateries per, com a mínim, en casos d'emergència poder fer front a certes qüestions –com alliberar veïns de l'ascensor– tots viuríem molt més tranquils.
La gent s'indigna per certes tonteries de forma massa ràpida, i, sincerament, la gent s'avorreix massa.

No podem caure en l'error de responsabilitzar els diferents Governs del que ha passat. La responsabilitat és, única i exclusivament, d'una empresa privada que es diu FECSA-ENDESA, i, com a molt, podríem parlar de la famosa "RED ELÉCTRICA". Per molt que fa un temps es signés un acord entre Govern central i Endesa que a canvi de la condonació d'uns diners que Endesa devia i que el Govern perdonava per tal que la companyia fes tasques de manteniment (o una historieta similar), és responsabilitat de l'empresa no haver-los destinat adequadament, o, simplement, no haver-los destinat.
Per tant, si som tan liberals, no vull ni a sentir a parlar de compensacions econòmiques per part dels governs, ni de queixes als polítics ni demés. Oi que quan no t'agrada el pa que compres et queixes al forn, i no pas a l'ajuntament? Doncs aquí igual. Com hi hagi la mínima despesa pública seré jo qui em rebotaré –civilitzadament, això sí–, perquè no em donarà la gana que els meus impostos es destinin a una empresa privada.
Espero que Endesa no només pagui als usuaris i empreses les pèrdues i els danys ocasionats, sinó que també ens pagui –a la Generalitat i a l'Ajuntament de Barcelona– les despeses que ha costat mobilitzar aquestes dies els cossos de Bombers, de Mossos, de Guàrdia Urbana, d'ambulàncies i de metges i demés personal sanitari. Jo, com a ciutadà, no estic disposat que una part dels meus impostos que anaven destinats a altres assumptes es derivin a pagar hores extres de tot aquest personal, quan la culpa és d'una empresa privada. Oi que quan a un individu se li queda el gat dalt de l'arbre i els bombers hi van després li passen la factura? Doncs aquí igual.
La ciutadania som uns imbècils adolescents. Podem estar d'acord que no ha estat una cosa gaire agradable, però no puc entendre les reaccions histèriques del personal quan ahir –i avui uns pocs–, que no feia ni una nit que no tenien llum, diversos individus van sortir al carrer a fotre xerinola amb cassoles –com si d'una mani contra la guerra es tractés–, altres van anar a manifestar-se davant dels operaris –100% innocents de tot el que passava– d'Endesa que estaven arreglant les avaries, uns pocs van sortir a fer merder al carrer, etc. Vejam, tant greu és per a la nostra existència estar una nit sense llum??? T'estan dient per tot arreu que ha succeït un gravíssim accident i tu no fots altra cosa que fotre més llenya al foc. Quina responsabilitat ciutadana! Ara, el més tremendu és que darrere d'aquests grans manifestants el que hi ha és gent amargada, amb frustracions: darrere el que pica la cassola i crida "Hereu dimissió" hi ha l'home envejós perquè al seu company de feina l'han ascendit i a ell no.

A voltes em pregunto què ens passarà el dia que realment patim una catàstrofe. Com reaccionarem si ens inundem com al Regne Unit? Aleshores, si som proporcionals, haurem de matar algú, com a mínim!!! Realment és comprensible l'actitud de molts ciutadans? No sé si realment hem d'estar "indignats"; jo més aviat diria que hem d'estar expectants, i indignar-nos si Endesa pretén no pagar-nos el que ens deu, o bé si els nostres Governs pretenen ajudar la companyia d'alguna manera. Aleshores sí que ens haurem d'indignar. Ara, el que avui ha passat és el mateix que si compres material escolar i et surt defectuós o et donen una caixa sense res en el contingut: un error que cal arreglar i recompensar.

Per tant, el que hagués estat més lògic, el que hauria estat una prova de societat madura i avançada és que d'aquí 9 mesos haguessin nascut més infants de l'habitual, o que ahir i avui s'haguessin vengut més preservatius que la resta de dies... El demés: pura tonteria adolescent i autoengnay.

N.B. A propòsit, preservatius no, però ja veureu com a l'hora de reclamar diners, resultarà que tothom, precisament, aquell dia a la nevera hi tenia el millor caviar de Moscú, el peix fresc per excel·lència i no sé quantes coses més... Quin país, quin país!

Ben aviat...

2007-07-20T00:29:00.000+02:00

Gràcies a tots els seguidors que seguiu a l'aguait, a l'espera d'un nou article!! Un cop més, ens heu cregut morts, però no estem morts, sinó que estem fent vacances bloggils.

Una atenció especial es mereixen els autors del blog dodellengua.blogspot.com, que tot seguit linkarem. Es tracta d'un espai de reflexió lingüística. Molt interessant l'article sobre el llenguatge no sexista. Ara bé, no acabem d'apreciar la diferència entre "siseta" i "migdia", car les dues paraules comparteixen una de les diverses entrades del diccionari que cada una planteja...

En fi, ben aviat ens tornem a trobar!!!

La Trampa

2007-07-09T23:17:00.000+02:00

Un dels avantatges d'haver de treballar escoltant Flaix Fm és que pots descobrir certes cosetes. Aquí va.

A finals del 99 –farà tot just 8 anys–, Gigi d'Agostino publicava l'àlbum "L'amour toujours", que incloïa 23 cançons, entre les quals hi havia, òbviament, la cançó "L'amour toujours". A continuació us el penjo.

Paral·lelament a aquesta informació, vull destacar que aquests dies no para de sonar per la ràdio –i d'aparèixer per televisió, en l'anunci d'un automòbil– la cançó "Las de la intuición", que es veu que es un èxit brutal i impressionant. Bé, us la penjo també aquí.

Us aconsello que compareu les cançons a partir, més o menys, del minut 0:50. Espero que flipeu tant com jo. Ja em direu el què.

La feina

2007-07-05T23:24:00.000+02:00

El nostre líder, en el seu moment, ens va ensenyar que a l'estiu, si durant el curs s'estudia, és altament recomanable treballar, i, si és possible, treballar en una feina que requereixi activitat física, per tal de saber què és això de treballar de debò. Així ho he fet jo mateix, aquest estiu. Porto, comptant el dia d'avui, una setmana i aquestes són les conclusions a priori:

Les feines que puguin fer les màquines, que les facin les màquines. D'una altra manera es menysté i es desaprofita absolutament la intel·ligència humana.
L'autèntic enemic del proletariat no és pas l'empresari, sinó l'encarregat, individu que contínuament pretén impressionar l'empresari a fi que o bé li apugi el rang o bé l'esculli d'hereu de l'empresa, tot putejant el treballador, a base de pressions i mal rotllos constants.
En qualsevol feina amb d'altres companys sempre ens trobarem amb "el auténtico" que tan bé Ska-p descrivia fa anys, aquells individus que des de la taula, des de la barra del bar, o des del lloc de merda que tenen a la feina saben dirigir el món de tal manera que denota que els dirigents, siguin del color que siguin, són uns autèntics ineptes. Ell, des del seu lloc de fer caixes de comandes de material escolar, ens salvarà.
Si m'oferissin la possibilitat de treballar no pas per hores sinó per feina feta estic convençut que rendiria més, és a dir, faria el mateix amb menys temps, perquè a mi també m'interessaria fer-ho més ràpid i marxar a casa. Així mateix, si m'oferissin la possibilitat de cobrar un extra si produís més de l'estàndard en un temps determinat, també estic convençut que rendiria més.
Treballar escoltant Flaix FM redueix la capacitat de producció.
Fugint de tòpics, existeix un prototip d'individu jove (entre 16 i 35 anys) catalanoparlant, catalanista i independentista, d'idees anarco-liberals, i consumidor de músiques house, màquina, tecno, i d'altres derivats i subterfugis.
Hem de fer alguna cosa en aquest país per reconduir l'oci de la gent jove, i no parlo pas de mesures per evitar accidents de trànsit, sinó d'OCI, d'oferta de lleure.
S'han de prendre mesures per obligar les empreses a reciclar: Agendes 21 obligatòries ara mateix.

De moment, tenim aquestes conclusions, però aviat en tindrem d'altres, segur...

Pinyol 31, l'obrer

Han tornat!

2007-07-04T07:52:00.000+02:00

Marçalaris han tornat de nou a carregar les piles!! Pel que sembla, la notícia s'ha confirmat avui mateix: divendres podrem gaudir d'un nou espectacle de Marçalaris a Sabadell, concretament a un lloc tan exquisit com el cafè-teatre Nou Vapor.

Dades concretes:

Lloc: Cafè-teatre Nou Vapor (c/ Turull, 2), Sabadell
Dia: divendres 6 de juliol
Hora: 23.00h

Us hi esperem!!!

Escriure

2007-07-02T22:22:00.000+02:00

Sovint no tens ganes d'escriure, i no escrius.

Pinyol d'Oliva

Deplorable

2007-07-01T13:04:00.000+02:00

Em llevo. Una del migdia. Aquesta nit me l'he passada despert: és festa major a Sant Cugat, Barberà i Terrassa. Tanmateix, no us penséssiu que m'he passat la nit sencera despert per gust, sinó perquè m'havien demanat uns companys de Terrassa ajut en una barraka que havien muntat.

Després, doncs, de fer de barman, he pogut corroborar diverses qüestions:

El millor argument que pot tenir un adult per atacar el col·lectiu jove és presenciar una festa major de caire alternatiu-juvenil, és a dir, unes barrakes. Quin fàstic, sincerament.
Tant en les barrakes de Sant Cugat, com en les de Terrassa –com en qualsevol lloc– hi ha una quantitat de joves impressionant, és a dir, no són la minoria de catalans els participants d'aquest esdeveniment.
De tots els que vénen, seria una manca de rigor científic no dir que la majoria dels participants a les 3 de la matinada ja estan que no s'aguanten drets. Certament, com en tot, sempre hi ha excepcions.
Passejar per unes barrakes quan s'estan finalitzant fa mal, provoca tristesa, i certifica fins a quin punt l'ésser humà la pot arribar a cagar, fins i tot jugant-se la seva vida.
No és gaire positiu, sincerament, el tractament que es fa de la qüestió des de certs col·lectius, ideologies, i mitjans de comunicació. Sincerament, emborratxar-se fins que surti el Sol, tot semblant una piltrafa, no és ni progressista, ni d'esquerres, sinó tot el contrari, ja que emborratxats els treballadors mai podrem fer la revolució.
Celebro la presència dels Mossos d'Esquadra a l'entrada de les barrakes de Sant Cugat, i el control que feien dels objectes i individus que hi entraven. Així ho vaig comunicar a un agent en sortir-hi, atès que hi havia una enorme pancarta penjada al costat que deia una cosa així com "fora la policia. els joves no us volem". Vaig tenir ganes de dir a l'agent que no es pensés que tots els joves érem iguals, i que tant jo com el company que venia amb mi, estàvem molt satisfets de la seva feina. Ens ho va agrair.
Finalment, allò progressista i realment avançat seria, ni més ni menys, muntar tota una campanya social per posar les coses al seu lloc en matèria de drogues: aquell individu que necessita fotre's segons quines substàncies al cos és algú d'una notable baixesa moral, especialment si la raó d'ingerir aquests productes és tan frívola com passar millor la festa. S'ha de ser patètic, en aquesta vida, per no saber-ho passar bé sense dependre d'un líquid, d'una herba o d'uns polvets blancs. Reconec que al llarg de la meva existència he agafat una trompa: greu error. Tots en cometem. I aquest error no va fer sinó confirmar encara més la meva postura. Sempre he trobat innecessàries les festes dionisíaques basades en l'alcohol. Per què no fem el mateix amb el sexe? Per què ningú no proposa mai una entrompada col·lectiva de sexe? Perquè som uns cagats, uns conservadors i uns reprimits. És necessari que socialment condemnen tota ingestió de productes de manera desmesurada, i això, a Espanya, avui no està passant.

Pinyol 27, ben despert

Por

2007-06-29T01:29:00.000+02:00

Aprofitant que el proper diumenge 1 de juliol els vallesans podrem gaudir d'una gran proposta musical gratuïtament (M-clan, a Barberà del Vallès), he decidit penjar una de les millors cançons del darrer disc d'aquest grup murcià, tant pel que fa a la música com per la lletra.

MIEDO

Para empezar
diré que es el final
no es un final feliz
tan sólo es un final
pero parece ser que ya no hay vuelta atrás.

Sólo te di
diamantes de carbón
rompí tu mundo en dos
rompí tu corazón
y ahora tu mundo esta burlándose de mi.

Miedo
de volver a los infiernos
miedo a que me tengas miedo
a tenerte que olvidar.

Miedo
de quererte sin quererlo
de encontrarte de repente
de no verte nunca más.

Oigo tu voz
siempre antes de dormir
me acuesto junto a ti
y aunque no estás aquí
en esta oscuridad la claridad eres tu.

Miedo...

Ya se que es el final
no habrá segunda parte.

Y no se cómo hacer para borrarte.

Para empezar
diré que es el final.

Miedo...

y aquí en el infierno
oigo tu voz.

Retrobament

2007-06-28T01:30:00.001+02:00

Ja fa temps que dic que, de tots els cursos acadèmics que al llarg de la història he cursat, si m'haig de quedar amb un, em quedo amb 4t d'ESO. Aquell curs em va canviar de dalt a baix, en tots els sentits. De fet, no em costaria afirmar que, de moment, ha estat de les temporades més dolces de la meva vida.
L'altre dia vaig anar a fer unes gestions al meu antic centre de secundària, i em vaig retrobar amb alguns dels protagonistes d'aquest curs. Vaig donar-los les gràcies de poder, a la Universitat, viure de rendes, com a conseqüència de la potent formació que ells –no només a 4t– em van donar.
Però 4t fou molt important, sobretot, per dues grans figures: el professor de llengua catalana i la professora de matemàtiques. El primer, que encara el segueixo en allò que fa, em va mostrar que la literatura era, sobretot, interessant; i que, si no es complia aquest requisit, era millor deixar de llegir el document en qüestió. Com es pot intuir, en gran part, per culpa d'ell ara curso filologia.

Com deia, l'altra figura va ser, sens dubte, la professora de matemàtiques. Era una jove professora molt activa, implicada en diversos moviments socials, vestia amb tot de coloraines, acostumava a somriure per tot arreu, i sempre tendia a quedar-se de bibliotecària a les hores pati, tot menjant unes mandarines. Va aconseguir el que gairebé ningú havia aconseguit mai en mi: fer-me entendre que les matemàtiques no era quelcom abstracte ni aliè a la realitat, sinó una cosa ben relacionada amb el dia a dia. Però ella, aquella jove professora de quart d'ESO, no només em va ensenyar això. Avui he vist què no recordava de les seves classes, i no eren, precisament, les arrels quadrades, o les derivades. Aquella vital i enèrgica matemàtica em va ensenyar que no cal l'infinit per ser feliç, que no és necessari un sou de catedràtic per complir aquest objectiu en la vida, que amb ben poca cosa, una mica d'humilitat i molt d'amor (de "bé", a l'estil platonià), n'hi ha prou per sentir-se realitzat; que, per tant, el nostre món consumista no té cap mena de sentit.

Avui he estat parlant –tot prenent unes cerveses i menjant alguna cosa– amb algú que feia ben bé 3 anys que no veia, o, com a mínim, amb qui no parlava. Massa temps, suficient per oblidar el coneixement transmès. Avui he pogut recordar la senzilla lliçó de 4t d'ESO. Espero que ja no necessiti revalidar-la de nou. Gràcies, noia de les mandarines.

El mestre pinyol

Una altra frase

2007-06-26T11:17:00.000+02:00

A - És el judaisme la religió que prohibeix menjar animals que s'arrosseguin?
B - Doncs, no ho sé, però té molta lògica: deu ser una mesura per evitar el canibalisme.

La frase

2007-06-25T02:47:00.000+02:00

"No té cap mèrit criticar un nazi: jo mai n'he vist cap."

J.P.Soubrevals

Retirada d'en Matas, una bona notícia?

2007-06-25T00:32:00.000+02:00

Llegeix atent que el darrer president del Govern Balear i primera figura del Partit Popluar de Balears abandona la política després de no aconseguir renovar el seu càrrec. Certes amistats esquerranoses avui no paraven de saltar d'alegria per aquest fet. Però, és realment una bona notícia?

D'entrada, és cert que el govern de Matas ha estat acusat, des d'alguns sectors, d'estar involucrat en trames de corrupció i altres afers. Val a dir, però, que el senyor Matas en concret –com a individu– sempre ha actua força bé en aquests casos, és a dir, no ha intentat negar les evidències, i ha destituït a tot aquell que hi estava involucrat.

Per altra banda, val a dir que el Govern de Matas ha estat, tenint en compte que es tracta d'un govern del PP, força correcte en la qüestió de la política lingüística i la política cultural, especialment si el comparem amb el seu company valencià. Fins i tot, quant a política exterior, també ha estat força decent, car, mentre el seu company valencià ho rebutjava frontalment, en Matas va restar força d'acord amb el President Maragall en l'assumpte de la macroregió Mediterrània.

Així doncs, en Matas representava la línia més liberal del PP, i, per tant, la menys totalitària i conservadora. Ara sorgirà un nou líder del PP Balear que probablement serà de la línia més dura. Tenint en compte que el PP a les Balears ha obtingut el 47% dels vots –si no m'equivoco– consider que més val tenir això de President, que no pas un Camps sense Matas –que seria un autèntic erm. Ara bé, una darrera reflexió fa que m'adoni que possiblement amb un líder més dur el PP rebria menys suport, ja que tota aquella població de les Balears més liberal deixaria de donar-los-en.

Caldrà, doncs, veure què passa, però en tot cas no és ni una notícia per obrir una ampolla de cava, ni per posar-se a plorar. Mantinguem-nos a l'espera, esperant que surti la presa.

Pinyol 17

Sant Joan

2007-06-22T18:45:00.000+02:00

Abans de fer aquest post dubtava de si una cosa com el Sant Joan es mereixia la meva atenció. Finalment, tenint en compte la importància que sembla que socialment té, he cregut convenient parlar-ne.

El Sant Joan és una merda. I crec que mai havia parlat tan clar. És el mateix que el cap d'any o el nadal a l'hivern. Aquestes 3 festes són les úniques que procuro no fer –Bartlebyanament. De fet, intento romandre treballant tota la nit –si pot ser–, activitat molt més interessant, sempre, que no pas dedicar-te a celebrar aquests esdeveniments.

I és que per Sant Joan, Nadal i Cap d'Any sembla que estiguis obligat a passar-t'ho bé. Dues setmanes abans que el tinguis al teu davant, quan la gent et veu pel carrer, en comptes de preguntar-te com estàs, com va no sé què, o si vols anar a fer un cafè, et diuen: ei, quant de temps! què, ja saps què faràs per Sant Joan?

Merda, el que dèiem. Merda.

Així doncs, totes tres –però especialment Sant Joan– són un fracàs de festes perquè, per un costat, tot el món pretén crear-te unes grans expectatives, però, per un altre costat, resulta que són festes avorridíssimes. Per passar-m'ho bé necessito les persones que estimo al meu costat, i tot el demés és circumstancial. Evidentment, un bon sopar fa molt. Un bon concert, o una obra de teatre. Però el millor, sens dubte, és una bona conversa. I, per Sant Joan, això és impossible. Perquè, o bé intentes parlar i et trobes frustrat pel soroll del teu voltant; o bé si aconsegueixes parlar no estaràs celebrant, tal i com toca, el Sant Joan, sinó que estaràs celebrant una conversa més amb el teu amic. En el primer cas, t'ho passaràs fatal. En el segon, dependrà de les expectatives que t'havies creat.

El millor que podem fer és demà, un cop siguin les nou del vespre, anar a dormir, que diumenge serà un altre dia.

No fiquis el dit a l'endoll: és perillós.

2007-06-18T23:46:00.000+02:00

No suporto els endolls, els trejemanejes, els xanxullus, els acords tàcits, els contactes, els amiguetes, els dofins, els padrins, i tot el que s'hi assembli.

No fa massa, una companya de la facultat em confessava que a través d'un padrí havia aconseguit una beca que encara no existia. La qüestió era senzilla: el padrí la presentava al GRAN catedràtic, tot seguit ella treballava per al catedràtic per a un projecte sense rebre un duro, i al cap de pocs mesos es convoca una beca de col·laboració que tenia com a principal requisit haver col·laborat en aquell projecte en anterioritat. Evidentment, l'única persona que tindrà aquest requisit serà ella.

Aquest és el país que tenim, l'Espanya d'Un soñador para un pueblo, la Catalunya de Rusiñol i la merdeta de l'Auca del Senyor Esteve, un país de pandereta, un país de famílies, en què gairebé sempre són els mateixos els qui estan a dalt. En això potser Ciutadans té raó. Potser una bona mesura seria que ajuts i beques es donessin pel cognom, de tal manera que no pogués haver-hi una concentració de cognoms genuïns, i que fos obligatori introduir cognoms tipus Pérez, Sánchez, Fernández, Alonsos, Alfonsos, Lozanos, etc.

No volem un país unit? No volem un sol país i fort? Doncs cuidem-lo, que, en cas contrari, el que tindrem serà diversos barris barallats entre ells.
Visca Catalunya!

Gastronomia

2007-06-18T00:52:00.000+02:00

Sóc un gran ós de peluix,
sóc l'essència d'un garbuix,
sóc el millor escriptor,
sóc el gran presentador.

La mama em paga els dinars
al Bulli, i menjo els plats més cars;
la mama em paga els sopars,
això és el que sóc, vés quin maç!

N.B. Si voleu, vosaltres també podeu continuar aquest sonat sonet.

Sobre la 'rebel.lió' dels Mossos

2007-06-17T11:26:00.000+02:00

• La lluita contra la impunitat policial suposa una victòria de la lògica de l'Estat de dret

: Foto: MARTÍN TOGNOLA

JAUME Asens i GERARDO Pisarello*

El vincle entre la seguretat i l'actuació policial s'ha convertit, en les últimes setmanes, en un dels eixos centrals de l'agenda políti- ca catalana. El primer desencadenant van ser les imatges difoses urbi et orbi, a través de la televisió o internet, d'agressions de mossos a detinguts a la comissaria de les Corts. Poc més tard, i en ple període electoral, va entrar en escena el famós punxó anomenat kubotan, que va acabar de sacsejar les aigües ja remogudes per la denúncia d'altres irregularitats policials.
Al cap de no pocs dies els va incomodar que s'obrís un debat sobre el tracte dispensat als detinguts a les comissaries catalanes i sobre el modus operandi d'un cos al qual se suposava alliberat de certes pràctiques del passat. Bona part de la discussió inicial es va plantejar al voltant de si els incidents denunciats s'haurien d'haver amagat o no. La reacció dels partits de dretes va anar més enllà i es van sentir diferents veus que demanaven la dimissió del conseller d'Interior, Joan Saura, per estar "més preocupat pels delinqüents que per la policia".

EN UN EFLEX instintiu del ja conegut corporativisme, alguns sindicats policials també van fer pinya i van justificar les actuacions qüestionades. Com a resposta a les crítiques rebudes des de diferents entitats de defensa dels drets humans, van convocar una inusual manifestació en la qual es van sentir crits i consignes del tipus "Saura dimissió" "kubotan, kubotan" o "boti, boti, okupa qui no boti".
Si la llei 10/1994 estableix un autèntic codi de conducta o de bones pràctiques per als Mossos d'Esquadra, aquesta manifestació va representar un clar exemple de la seva mala aplicació. En lloc d'inspirar empatia social o fortalesa democràtica, els Mossos van donar una imatge de descrèdit i politització, del tot allunyada de l'aparença d'imparcialitat professional que exigeix la llei i que és d'esperar d'un cos nascut i format en una democràcia.
Una esquerra conseqüent, o simplement compromesa amb l'Estat de dret i amb la defensa dels drets humans, no s'hauria d'acomplexar davant d'aquest tipus de reaccions. Més encara, hauria d'assenyalar de manera inequívoca la incongruència que comporta denunciar la vulneració de drets als diferentes Guan- tánamo que hi ha pel món mentre es pretenen amagar els draps bruts d'una policia autòctona.
Qualsevol política de seguretat pot presentar dues direccions oposades: orientar-se cap al model del "dret a la seguretat" o bé cap al model de la "seguretat en els drets". El primer d'ells pretén reduir l'eficà- cia policial al desplegament de mesures exemplaritzants bé sobre els sectors econòmicament i socialment més vulnerables, bé sobre la dissidència política i cultural. El segon, en canvi, parteix del fet que l'únic ordre democràtic pel qual val la pena lluitar és aquell que està preocupat per reduir al mínim les intervencions repressives i sí, en canvi, per eliminar el desordre causat per les grans desigualtats econò- miques i socials.
No es tracta, com voldrien els sectors més conservadors, de polítiques realistes contra polítiques irrealistes. El suposat realisme dels que identifiquen l'eficàcia policial amb la falta de controls democràtics és un realisme estret de mires i de molt curt abast. Per contra, l'únic model sostenible de seguretat és un model fundat no en la demagògia del populisme punitiu, sinó en l'escrupolós respecte dels drets socials, polítics i civils de tothom. Això inclou també els drets dels detinguts en dependències policials, que, més enllà de tota una altra consideració, són, en aquell moment, part feble davant la possible arbitrarietat dels cossos de seguretat.

LA DECISIÓ de crear un comitè d'ètica de la policia i, sobretot, l'anunci per part del Departament d'Interior d'instal.lar càmeres de videovigilància a les dependències policials són mesures segurament insuficients, però van en la bona direcció. Poc importa que la Constitució garanteixi als detinguts drets si després es concedeixen a la policia amplis poders discrecionals. En qualsevol comissaria, la relació del detingut amb l'agent es consuma en secret i és de tal dependència o subjecció que pot donar peu a abusos o maltractaments difícilment controlables. Això, aquí i a tot arreu.
Per aquest mateix motiu, l'Estat espanyol va aprovar i recentment va ratificar el protocol facultatiu per a la prevenció de la tortura i altres tractaments o penes cruels, inhumanes o degradants. També per aquest motiu, el Parlament català es va comprometre a "implementar les recomanacions del relator especial de Nacions Unides sobre la tortura", entre les quals s'incloïa la instal.lació de càmeres als calabossos de les comissaries.

EL CONTROL democràtic dels cossos de seguretat no es pot banalitzar com una expressió d'ingenuïtat o hippisme polític. Per descomptat, no ho és per a les víctimes reals, i per desgràcia massa freqüents, d'actuacions arbitrà- ries. Tampoc per a les víctimes potencials, que seríem tots els ciutadans, si s'imposessin les suposades tesis realistes. La lluita contra la impunitat policial suposa una victòria de la lògica de l'Estat de dret davant de la lògica de la raó d'Estat. Després de tot, en un sistema que es pretengui democràtic sempre serà preferible tenir una policia sota sospita que una policia descontrolada.

*Asens és vocal de la Comissió de Defensa del Col.legi d'Advocats, i Pisarello, vicepresident de l'Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals.

Article publicat a El Periódico, el 17 de juny del 2007

La llista més votada

2007-06-16T19:24:00.000+02:00

Els Pinyols tenim certa estima per una població del Vallès Occidental, Sant Quirze del Vallès, car fou la ciutat en què el nostre gran líder va néixer.

Aquests dies, en aquesta població s'ha escenificat una de les situacions més reals de la hipocresia catalana. Els resultats electorals configuren el següent escenari:

ERC --> 5 regidors (la força més votada)
CiU --> 5 regidors
PSC --> 4 regidors
ICV --> 2 regidors
PP --> 1 regidor

Molt bé. Sabeu qui ha sortit escollida Alcaldessa? Ni més ni menys que la Sra. Montserrat Mundi Mas, alcaldable de CiU.

Des del Pinyol volem anunciar que a partir d'ara cada cop que qualsevol líder de CiU pronunciï les paraules "llista més votada", "la llista guanyadora", etc; des del Pinyol d'Oliva li recordarem la bonica població de Sant Quirze del Vallès. Si la Montse és una alcaldessa 100% legítima, en Montilla és un President de la Generalitat 100% legítim, i en Joan Saura un Conseller d'Interior 110% legítim.

Exquisit

2007-06-15T00:45:00.000+02:00

"No ets català i punt. No cal que t'apuntis a les JERC ni t'esgargamellis fotent crits al Fossar abraçat al Xirinacs. No es per la política imbècil. Encara no ho has entès? Es pot ser de qualsevol signe polític i ser català. Plà i Dalí van ser franquistes i son símbols de Catalunya. El propietari del Grup Godó, des del qual se'ns ha blasmat aquests dies, és una coneguda família franquista. No hi ha dirigent o empresari a Catalunya que superi els 60 i hagi fet quartos que no tingui alguna vinculació directa o indirecta amb el franquisme. El president de la entitat econòmica mes important del país havia estat a sou de la dictadura. Des l'any 40 tots els presidents culers han estat "afectos al régimen", fins a arribar a Laporta, emparentat amb un conegut franquista que es qui li paga la broma. La actual cúpula del PP de Catalunya és culer. Piqué. Parry. Lacalle. Encara ressonen a les meves oïdes com aquest darrer ens maleïa el dilluns a la tertúlia del Basses, sent aplaudit per la resta de la concurrència. Alguns són del Barça per fer-se perdonar. No, no és la política imbècil. És el Barça. El Barça".

Francesc Via

Director Pericosonline

Article d'opinió

14 de juny del 2007

La frase

2007-06-14T17:16:00.001+02:00

"Julio Anguita logró el sueño franquista de acabar con el comunismo." (A. Díaz)

Habitatge

2007-06-13T19:33:00.000+02:00

Joan herrera (IU-ICV): “el vot negatiu del PSOE per possibilitar que els ajuntaments puguin pujar l'IBI % (Impost sobre Béns Immobles) als habitatges desocupats demostra que no volen concretar les polítiques d'habitatge i suposa un divergència molt gran”, ja que “en el país que pateix més problemes d'accés a l'habitatge és inadmissible que es compti amb 3 milions d'habitatges desocupats, segons indica l'INE”. “El president Zapatero, en el debat sobre la llei del Sòl, va anunciar mesures per gravar els habitatges desocupats. La realitat és que el PSOE anuncia allò que no fa”.

En la proposició no de llei s'instava el Govern “a gravar fiscalment els immobles urbans d'ús residencial desocupats amb caràcter permanent, sense menyscapte del dret a la propietat però amb ple respecte al mandat constitucional de subordinació de la riquesa del país a l'interès general i a la funció social de la propietat”.

Felicitats Joan. Un cop més, es confirma què és el PSOE.

Sóc un líquid

2007-06-11T13:32:00.000+02:00

Hola, sóc un líquid de color blanc de baixa graduació, i la gent m'anomena pel color que tinc. Sóc especialista en tot allò que signifiqui adaptar-se a qualsevol envàs: gràcies al meu estat liquat puc residir en una ampolla de vidre, en una de plàstic, en un got, en una copa, en un plat, i, fins i tot, dins la teva boca, per tot arreu, àdhuc entre les teves dents i genives. Així doncs, allò que em caracteritza és, precisament, el fet que em defineixo en funció d'on tu em situïs. En un temps molt breu, puc passar d'un costat a l'altre, d'una mà a l'altra, d'una banda del riu a l'altra. De fet, sense anar més lluny, jo fa sis mesos era un producte dins d'una ampolla de 75cl., que encara no havia passat el temps necessari a la bodega. De cop, però, vaig voler sortir de la bodega per veure la llum, i, és clar, vaig agradar tant a tothom que primer em van servir en un got de 20cl. i se'm van beure; més tard, un salvador de la pàtria també es va voler servir –20cl. més–; i, a dia d'avui, un tercer individu també m'ha servit en un dels seus múltiples gots de 20cl, fet que provoca que, si ho sumeu i ho resteu, en aquests moments em trobi dividida en tres gots de 20 cl. i el cul de mi encara és a l'ampolla, de qui renego constantment.

Tot això t'ho dic perquè, atès que no em fa sentir gaire bé que el meu cul encara es situï a l'ampolla de la mediocritat, t'adonis que els 15cl. restants encara els pots degustar tu, malgrat que has de saber que, com en tot, hi ha classes, i, és clar, el cul és el menys desitjat de mi, perquè és on hi van a parar totes les misèries que porto dins. No és tan difícil tastar-me. Sols m'has d'agafar, posar-me cap per avall, i abocar-me dins teu. Jo m'adapto a qualsevol dels teus desitjos: sóc un líquid, sóc lliure.

Curiós

2007-06-09T22:03:00.000+02:00

Plaça Sant Jaume. Dissabte 9 de juny, 22.00h. Em trobo fent un mos a una botiga de kebaps. Tot i passar per la catedral, i comprovar que un aplec de sardanes (La violeta de les flors, si mal no recordo) venia entrepans i begudes, he preferit atorgar una part de la meva economia a una d'aquestes botigues, que no pas a un aplec sardanista convergent de Barcelona. Passant de la catedral a la Plaça Sant Jaume, he passat pel Museu Frederic Marès –quin espai més acollidor. Allí m'he trobat el famós "ou com balla". Sortint, gràcies de la vida, m'he adonat que la plaça del davant es diu "Plaça de Sant IU". M'alegra saber que Izquierda Unida també té una plaça a Barcelona, perquè, estareu d'acord amb mi, segur que ells se la mereixen més que el Forn.

Els Marçalaris m'han trucat per dir-me que la cançó dels hippis ja està força enllestida i ben aviat la podrem penjar al blog.

Aquesta tarda m'he mosquejat. A les rambles han aparegut dos parells d'individus amb música i han començat a ballar allà al mig. Tot, de cop, s'ha omplert de gent i no es podia passar. Posaria la mà al foc que no havien demanat permís. Com em rebenta tot plegat. Si ells volen fer negoci al carrer, crec que tots tenim dret a rebre una part proporcional dels seus ingressos, al capdavall, el carrer és de tots, és públic.

Sóc al costat d'un Mosso d'Esquadra que no està de servei. M'hi he apropat, li he demanat si podia fer-li un parell de preguntes, i ell, amablement, hi ha accedit. Li he preguntat què en pensava de les polèmiques sobre Interior i tota la pesca. La resposta ha estat sorprenent, fins i tot per a mi: "tenim el millor Conseller de tota la història dels Mossos, i els sindicats no farien bestieses si d'aquí dues setmanes no tinguessin eleccions".

Segurament, sols ha estat l'atzar...

A favor

2007-06-08T11:23:00.001+02:00

Ens hem trobat aquest article avui a El Periódico. Totalment d'acord. Qui s'hi apunta?

La insòlita 'mani' dels mossos

JOSEP Pernau

Per acusar alguns mossos de cometre maltractaments, al conseller d'Interior, Joan Saura, li han muntat una manifestació. Un fet tan singular reunia 4.000 mossos. Si el total de la dotació s'acosta als 12.000 agents, no és exagerat dir que la totalitat de la plantilla ha estat mobilitzada: ho ha estat pels sindicats o pel cos, de manera que els segons han tingut un servei inaudit: vigilar els seus propis companys.
Segona singularitat: Catalunya té ara el cos policial més expert en l'exercici del dret de manifestació. En general, els antiavalots d'altres cossos coneixen bé la teoria, i de la pràctica l'únic que saben és el que els van ensenyar des de l'altre costat de la barricada, on només s'aprèn a manipular els pots de fum i poca cosa més. Els Mossos, en canvi, tenen un coneixement global. No són els temps dels grisos, però a vegades es fa necessari dispersar els antisistema. Només cal veure el paisatge que envolta aquests dies la cimera del G-8, al cor d'Europa.
Però el que és més notable del cas és que per primera vegada s'ha celebrat una manifestació de policies contra el seu cap, el conseller Saura. El que dimecres veien els ciutadans a la Via Laietana no era l'assaig d'unes escenes per a una pel.lícula. La marea humana que baixava cap a la plaça de Sant Jaume estava formada per ciutadans que tenen reconegut el dret al cabreig i l'expressaven lliurement. Demanaven ni més ni menys que la dimissió del mandatari. Però un altre detall notable del cas és que no hi ha hagut represàlies, i això ha provocat l'acusació de tou per a Saura.
Tots contra ell no pot ser. Em pregunto: ¿per què no una segona manifestació, ara de suport al conseller?

Index articulorum bonorum

2007-06-07T23:29:00.000+02:00

Un cop més, Jordi Llovet ens alegra els dijous al diari socialista. Que en fa de temps que els Pinyols ens afartem d'afirmar que l'ensenyament de la literatura catalana fa fàstic! Quant temps fa que demanem la mort literària, i l'abandó, dels grans pederastes!!! Citarem algunes de les moltes magnífiques afirmacions que el catedràtic ens regala en l'article:

Però la tria dels llibres que durant decennis –i encara avui dia– s'han d'empassar els nostres col·legials és una mostra de pedagogia d'estar per casa, a voltes, i de falta de perspicàcia i didactisme, per l'altra.
Ara els feien llegir aquella obreta de Pedrolo que es deia Mecanoscrit del segon origen –origen de la desafecció a la lectura de milions de catalans–; ara havien de bregar amb el localisme gracienc de Mercè Rodoreda –això és menys que provincianisme–; ara s'havien de distreure amb la carn i la pell freda de certs autors contemporanis; ara, per compensar la cosa, havien de clavar els colzes a la taula per entendre alguna cosa d'Auques i ventalls, de Josep Carner, o d'alguna críptica Elegia de Bierville, de Carles Riba.
Se'ls ha immergit (referint-se als estudiants), si no vols per força, en llibres deliqüescents, de poc valor estilístic, o, a l'altre cap, com ja he dit, de massa enrevessada condició.

Genial! Necessitàvem un catedràtic que digués aquestes veritats. I, parlant de literatura, i no de tonteries, us volem informar que ahir els Pinyols vam tenir l'honor d'assabentar-nos que una bona companya i amiga nostra és la néta de, ni més ni menys, l'Avel·lí Tísner! Evidentment, va ser un plaer per a nosaltres assabentar-nos-en. Vés a saber, potser ella un dia podrà explicar coses que la resta de mortals no sabem!

En fi, visca en Calders, i l'Avel·lí.

11è Pinyol

La mort

2007-06-06T00:49:00.000+02:00

Què és això que tanta por ens provoca? Per què parlem tan poc de la mort? Per què no ens hi trobem bé, amb la mort? Al capdavall, si no sabem què hi ha, tampoc ens ha de fer por, no?

Per què quan algú es vol morir correm a salvar-lo, com si la mort fos un perill? Qui ens hem cregut que som per fer tal cosa?

Els que es volen morir, que es morin, si és la seva voluntat: són éssers adults i lliures per decidir-ho. Si nosaltres ho intentem evitar és per dues raons maleïdes:

perquè no volem perdre aquella persona --> per tant, sentiment absolutament egoista
perquè creiem que aquell individu no té totes les facultats mentals per saber què li convé. En aquest cas, la qüestió és força més greu, perquè ens erigim per damunt dels altres i decidim qui està sa i qui està malalt. Si et vols morir, estàs malalt i t'haig de curar.

Una desena de pinyols

Marçalaris

2007-06-05T15:52:00.000+02:00

Ens arriben notícies de Marçalaris. Pel que sembla, algun dels seus components, prepara un nou dels grans temes: Sóc un HIPPI. Ens han enviat alguns versos!! Sembla prou interessant.

tinc un gos i una rata
un cultiu interior de marihuana
aquest pont el passo al país basc
i de vacances aniré a holanda

el meu pare em passa una pensió
perquè amb les noies faci servir el condó
el meu pare em passa diners
perquè a la meva okupa no hi falti res

sóc un hippi de la universitat
m'agrada fumar porros, tirar-me el dia al bar
no vaig a classe, no prenc a punts
per què fer-ho jo si ja et tinc a tu

Dia de reflexió?

2007-05-30T12:52:00.001+02:00

Normalment, es considera que el dia que hi ha entre l'últim dia oficial de campanya electoral i el dia de les eleccions és el "dia de reflexió", en què, teòricament, els ciutadans reflexionen a qui han de votar.

Tanmateix, crec que els "dies de reflexió" haurien de ser considerats els posteriors a la cita electoral. Per això, el Pinyol no s'actualitza des de fa dies. Ara, l'equip del Pinyol creiem haver reflexionat prou sobre tot plegat. Aquí va:

CiU ha guanyat en percentatge, però ha perdut més de 350 regidors a Catalunya
A l'esquerra li ha passat a l'inrevés.
El ressorgiment de partits xenòfobs és, sincerament, culpa de l'esquerra.
L'esquerra, l'autèntica esquerra verda transformadora europea, té dos grans reptes: si fins ara s'ha fet seu el discurs social i ambiental, ara toca fer-se seu també el discurs de seguretat i el discurs d'immigració. Qui ha dit que la seguretat no és política social? Les persones de classes baixes i mitjanes-baixes són les que pateixen els principals delictes. En un estat democràtic i social qui roba és un delinqüent, i se l'ha de perseguir; de la mateixa manera, qui es dedica a fer manifestacions sense comunicar-ho prèviament és un personatge hostil per a un sistema de dret, i, per tant, no se li ha de tenir pietat.
L'esquerra, per culpa de quatre carallots que es feien dir comunistes, ara, de cop, té grans complexos per parlar de paraules com "ordre", "disciplina", "llei", "control", etc. Prou d'aquest color. L'esquerra mai ha estat antisistema, perquè els antisistema són, precisament, els feixistes que no accepten la voluntat del poble.
Immigració --> de puta mare el discurs de coloraines i de diversitat, però això digues-li al paio que viu a un barri en què a les escoles hi ha el 60% d'immigració i el fracàs escolar arriba al 55%; això sí, tu te'n vas a dormir al barri del centre, o a la urbanització d'adossades. I això què vol dir? Que ens hem tornat racistes? Que fem el joc a la dreta? NO!, tot el contrari. Precisament, el que vol dir és que per fer política social hem d'acceptar la realitat, i la immigració no és un problema, però sí que té problemes, i a causa que té problemes (atès que no hi ha política social), també els trasllada al seu entorn.
El Maig del 68 va ser una autèntica farsa, i, per tant, més val ni mirar-lo. Hem de recuperar l'esquerra rectilínia, que condemna moralment la ganduleria de certs individus. I és que, els artistes, em sap molt de greu, però HAN DE TREBALLAR.
A aquell que no vulgui treballar, ni aigua –i parlem literalment. Tots tenim, a la vida, molts problemes, i, sincerament, hi ha gent que treballa com a desgraciat i no rep cap ajut, i, en canvi, hi ha cert personal vivint de rendes i de l'artisteo, que amb l'excusa de ser l'hòstia de transgressor i pensador hiperprogre, treballa menys que la cigala a l'estiu. I tant de bo sols parléssim de les subvencions de la Conselleria de Cultura...

En fi, a partir d'avui no penso tenir cap complex d'inferioritat cada cop que un Mosso foti garrotada a un manifestant que no convoqui, com és adequat en un estat democràtic, una manifestació; tot al contrari: muntar una manifestació il·legal en un estat democràtic és de dretes, car em podeu dir perquè el manifestant té més dret que jo per ocupar la Via Laietana?

L'ensenyament literari

2007-05-21T17:24:00.000+02:00

Dijous passat llegíem al diari socialista, tal i com ens té habituats, un article d'en Jordi Llovet, catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UB. Aquest article, que el recomano a tothom, defensava el bon ensenyament literari –m'agradaria pensar que en els dos sentits possibles de l'adjectiu: com a adjectiu relacional i com a qualificatiu–, en contraposició a l'actual –basat en un seguit d'esquemes–, com a eina per formar futurs ciutadans en una societat democràtica.

Té molta raó en Jordi Llovet, i la prova la trobem aquests dies, arran de la polèmica per l'ús de punxons del cos dels Mossos d'Esquadra. Les úniques declaracions literals que disposem del Conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació són les següents:

"S'haurà de veure exactament què és el que va passar, però evidentment dintre del cos dels Mossos d'Esquadra no es preveu l'ús d'armes antireglamentàries."

Em poden dir, doncs, en quin moment el titular d'Interior ha afirmat que els punxons siguin reglamentaris? Evidentment, tampoc ha afirmat el contrari, sinó que el que precisament s'intueix és que ho investigarà: s'haurà de veure exactament què és el que va passar. Vist això, doncs, algú em pot intentar fer entendre per què tots els mitjans de comunicació sentencien titulars com: "Interior defensa l'ús del punxó com a arma..."???

Certament, ens falta molta literatura, que ens hagués permès adonar-nos de l'habilitat del Conseller per no pronunciar-se ni en un sentit ni en l'altre, atès que, segurament, encara no disposava de tota la informació. Imagino, però, que els individus del s.XXI som lectors Bartlebys –que encara és pitjor que ser Bartlebys escrivents–, en tant que tenim un llibre al davant però preferim no llegir-lo.

Pinyol 9

Frankfurt

2007-05-17T17:24:00.000+02:00

Diu l'e-notícies:

L'escriptor Ferran Torrent es mostra partidari de portar escriptors en castellà a Frankfurt. En aquest sentit, preguntat per La Vanguardia, assenyala que "Sí. Tiene que haber una representación no tan amplia como la de autores en catalán, pero sí que reúna a los más importantes autores de aquí que escriben en castellano. Pienso que eso puede favorecer a la literatura catalana porque muchos de ellos ya son conocidos en Europa. Si yo fuera, me gustaría ir con Marsé, Mendoza o Ruiz Zafón. Ahora bien, entiendo que la representación de autores en catalán ha de ser mayoritaria. Y le pediría al Cervantes reciprocidad". Eduard Márquez comparteix l'opinió de Torrent i manifesta que "creo que los autores en castellano que forman parte de la cultura catalana (como Marsé o Mendoza) también deben ser invitados", i Toni Sala diu que "no necesariamente. Pero no descarto que su presencia pudiera ayudar a la difusión de la literatura catalana: en general, la conocen lo bastante como para defenderla".

Pel que sembla, no només els pinyolaires pensem d'aquesta manera. Molt d'acord amb els dos primers, sobretot amb dues qüestions:

Autors com Marsé o Mendoza formen part de la cultura catalana al 100%, i, per tant, són autors de literatura catalana
La presència d'aquests autors ajudaria a difondre encara més la literatura catalana escrita en castellà

Pinyol 8

Necessària reflexió

2007-05-16T17:29:00.000+02:00

Los males de Francia

MIQUEL CAMINAL 16/05/2007

Todavía no ha terminado la competición electoral en Francia, faltan todavía las elecciones legislativas del próximo mes de junio y, no obstante, el partido parece ya sentenciado. Ha empezado la sarkozymanía. La noche electoral del pasado 6 de mayo encumbró al nuevo rey de Francia. La nación francesa está en crisis. Necesita un salvador, alguien que le devuelva la autoestima y el protagonismo perdido. La altísima participación electoral reflejó esta profunda crisis de identidad. Veo mal esta Francia tan vencida por el miedo y la desconfianza. Tan entregada a un líder nacionalista y populista que ha sabido anular a Le Pen y ahora se ofrece a socialistas despechados. No se anula a la ultraderecha sin asumir lo sustancial de su discurso político. A Sarkozy le sale todo bien, menos la abstención de Cécilia. Quiere representar la Francia total y, de paso, dar otro golpe de efecto contra los ya autoderrotados socialistas.

En España ya sabemos que cuando no hay ultraderecha es que el partido de la derecha se ha escorado hacia el extremo. En la Francia de Sarkozy puede suceder algo similar. El discurso de la victoria fue una gran representación teatral en contenido y forma. ¡Cómo habrá sucumbido Francia que necesita oír palabras como trabajo, disciplina, esfuerzo, seguridad, honor! Lo que ya provoca estupefacción es que sea un líder de la derecha gobernante, corresponsable de lo sucedido en los últimos años, quien se autoproclame protagonista del cambio que necesita Francia. No hay duda de que estamos ante un talento político de envergadura. Porque hay que tener algo más que cinismo para conseguir que la mayoría del electorado crea en alguien que, representando el pasado que se quiere borrar, se proponga como la persona adecuada para construir un mundo nuevo.

Francia no ha comprendido todavía a dos de sus grandes pensadores políticos: Montesquieu y Tocqueville. De ellos se podría decir que fueron franceses por nacimiento y anglosajones por elección intelectual. Su teoría política no encaja con el absolutismo de Estado, sino que intenta superarlo por la vía de la división, interdependencia y equilibrio de poderes. Montesquieu fue un autor de gran influencia sobre Hamilton y Madison; su república federativa, entendida como un Estado mayor formado por varios cuerpos políticos, está presente en el pensamiento de los autores de El Federalista. Por su parte, Tocqueville analizó y subrayó la continuidad centralista entre el absolutismo y el jacobinismo en El antiguo régimen y la revolución. El orden absoluto, aunque de contenidos antagónicos, forma parte de las luchas sociales y políticas de la Francia contemporánea. Y, ante todo, la nación francesa, única e indivisible. Los presidentes de la V República Francesa de 1958, fundada por Charles de Gaulle, han sido monarcas sin corona, incluido especialmente François Mitterrand. Es más republicana la Constitución española de 1978. A Francia se le puede aplicar la sentencia de Pi i Margall: "La república unitaria es una monarquía con gorro frigio".

¿El pueblo francés es realmente republicano? Creo que no, bonapartista puede que sí. El discurso político de Nicolas Sarkozy es autoritario y paternalista, arrogante y populista. Por ello, es sorprendente la reacción de algunos medios y dirigentes vinculados a la izquierda ante la figura política del nuevo presidente de la República. Sirva de ejemplo la opinión de Jacques Attali, ex consejero de François Mitterrand, en el número especial de L'Express dedicado a la elección presidencial: "De droite? Sûrement. Démocrate? Évidement". Podía haber ordenado, como mínimo, las respuestas al revés. Cuando todo el mundo es demócrata empieza a ser fundamental preguntarse qué es la democracia. El politólogo estadounidense Robert A. Dahl ya se preguntaba en 1985, en A preface to economic democracy, si había razón (un siglo después) en la preocupación de Tocqueville por la tensión libertad-igualdad y por el peligro que podía correr la primera frente el ascenso irreversible de la segunda. El propio Dahl contestaba que lo cierto es que había sucedido lo contrario: la libertad (económica) continuaba con buena salud, pero la desigualdad seguía siendo la asignatura pendiente de las democracias liberales. En los inicios del siglo XXI, las desigualdades han aumentado escandalosamente en el norte y en el sur. ¿Cuál es el precio de esta libertad para pocos? La desigualdad, la inseguridad y el miedo. La falta de libertad real y de democracia para muchos. Más de dos siglos después de la revolución de 1789, la libertad, la igualdad y la fraternidad continúan en el horizonte como objetivos proclamados pero no alcanzados.

Las sociedades en crisis piden orden y aclaman discursos simples que dan seguridad. Lo complicado en estos casos es promover un discurso republicano y socialmente solidario frente al superman que promete soluciones imposibles con mano dura y tentetieso. Las izquierdas siempre lo tendrán más difícil porque no van a las emociones, sino a la razón, aunque (como sugirió Jaume Sisa) un poco de "voladura" les vendría bien. Pero hay que reconocer que la izquierda francesa anda perdida y confusa a niveles nunca vistos con anterioridad. Demasiada mercadotecnia y pocas, poquísimas ideas claras. Y, una vez más, esta cultura política tan personalista, igualmente presente en los dirigentes de los múltiples partidos y partidillos de la izquierda dividida. Un ejemplo sonoro: a Dominique Strauss-Kahn le faltó tiempo en la noche electoral para hincar en la herida de la derrota socialista y postularse como la alternativa. Qué maleducado, como Kouchner, Vedrine o Allegre, ex ministros socialistas, que se han dejado tentar por Sarkozy para la formación del nuevo Gobierno. En política, la estética es incluso más importante que la ética. ¡Qué lejos está la Francia de Camus y de Sartre, con sus diferencias y su calidad! Ahora los franceses tienen a Glucksmann, un arrepentido de Mayo del 68: se dice de izquierdas y vota a Sarkozy, condena el genocidio de Chechenia y aplaude la invasión de Irak. De este modo es difícil no andar confundido.

La verdad, con todas nuestras limitaciones y errores, lo hacemos mejor en Cataluña que en Francia. Lo siento por Artur Mas. Tan bien que quedaba con Al Gore y, ahora, le ha cogido un ataque de sarkozymanía.

N.B.

Hem trobat aquest article a la premsa socialista. Creiem que és un bon antídot per prevenir-nos d'aquestes noves filosofies que sorgeixen a França, i que tenen els seus ambaixadors a Catalunya. A França, fins i tot, sembla que hi ha filòsofs i d'altres savis pensadors tradicionalment esquerrosos que ara veuen amb bons ulls el fenomen Sarkozy. En fi, tot per a vosaltres.

Remember

2007-05-16T12:52:00.000+02:00

Anacrònic

Cap a on vas tan anacrònic,
amb l'estil emmodernit?
Que no ho saps que no t'estiles,
que has quedat prou envellit?

Actualitza't i comporta't
com un bon ordinador;
quan indiqui que ja és l'hora,
prem, amb força, on diu download.

Les orelles et fan vaga,
i et rodegen les neurones.
Les sabates no et responen,
si els preguntes com es troben.

L'occident és acusat
de simplista i maniqueu.
Noi, afanya't amb la rèplica,
que ja són les quatre i deu.

No despertis vells fantasmes,
que prohibeixen pensaments.
- Et demano un argument.
- Ni me'n parlis més, dement!

No aixequis tant l'esquerra,
que la dreta es mani-festa!
- El teu vers també es coneix.
- Fins i tot aquesta rima?

Que no veus que no és possible
adaptar els teus postulats?
Au, entrega't a nosaltres
i gaudeix en llibertat!

Marçal Girbau i Garcia

N.B. Hem volgut recordar aquests versos del nostre vell amic Marçal. Si no recordem malament, van ser escrits per combatre les mentalitats liberals que l'acusaven de troglodita i caduc, per defensar idees col·lectivistes.

ACEITUNEROS

2007-05-15T23:50:00.000+02:00

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.

Levántate, olivo cano,
dijeron al pie del viento.
Y el olivo alzó una mano
poderosa de cimiento.

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién
amamantó los olivos?

Vuestra sangre, vuestra vida,
no la del explotador
que se enriqueció en la herida
generosa del sudor.

No la del terrateniente
que os sepultó en la pobreza,
que os pisoteó la frente,
que os redujo la cabeza.

Árboles que vuestro afán
consagró al centro del día
eran principio de un pan
que sólo el otro comía.

¡Cuántos siglos de aceituna,
los pies y las manos presos,
sol a sol y luna a luna,
pesan sobre vuestros huesos!

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
pregunta mi alma: ¿de quién,
de quién son estos olivos?

Jaén, levántate brava
sobre tus piedras lunares,
no vayas a ser esclava
con todos tus olivares.

Dentro de la claridad
del aceite y sus aromas,
indican tu libertad
la libertad de tus lomas.

Miguel Hernández, 1937

N.B. Reforma agrària ja!

Gràcies Freud

2007-05-13T16:33:00.000+02:00

El Consell Executiu del Pinyol –els noms van canviant– hem elaborat un inventari d'andròmines i altres objectes que, per tal de garantir la salut pública i contribuir al bon funcionament del cicle ecològic, en cap cas se n'ha de fer ús, i s'han de tractar de manera específica. Aquesta llista de la compra es classificarà en tres grans grups: irreciclables, descomposables, i rebuig.

Aviat publicarem el repertori sencer, avui, però, sols deixarem entreveure algun d'aquests objectes –ja se sap, fase de llançament, estem de promoció. Avui, doncs, avancem un dels noms de la segona llista: els descomposables. Sense dubte, l'artefacte que s'ha guanyat a pols el primer lloc en aquest podi és, ni més ni menys, la protomecanògrafa P. Rajola.

Motius:

Tenir la barra d'haver estat regidora a Barcelona durant anys, i diputada al Congrés de Madrid també durant anys, i ara criticar el sou dels polítics, especialment dels d'esquerres, quan mai va rebutjar cap dels dos sous.
Declarar-se independentista, catalanista, i no sé quantes coses més, però, escolta Josep, pobre de mi, si m'ofereixen escriure cèlebres articles en un diari en castellà de Barcelona no diré que no, que la pela és la pela, i a mi el país i la llengua, mira tu, me la pela.
Pel rigor periodístic que tant la caracteritza.
Pel bon rotllo que transmet.
Dia sí dia també sentenciar qui treballa i qui no –els polítics, per descomptat, són uns absoluts ganduls, especialment els d'esquerres–, mentre la senyora viu del cuentu que ens explica cada matí a la televisió PÚBLICA –sí sí, aquesta televisió que està en mans d'aquests que són tan dolents– i a diferents mitjans escrits, molts d'ells mantinguts amb fons públics.
Per la pudor que emet i el poc pudor que té, que, a la seva edat, esdevé, francament, molt desagradable.
Per no saber fer altra cosa que ser la marona del galtones, és a dir, el senyoret Cunill; car quan algú s'atreveix a qüestionar quelcom del seu fillet, ella, maternalment, s'erigeix enèrgicament en defensa d'aquest mamífer.
Usar el gastat recurs d'intentar desactivar l'esquerra del país fent creure que tot el que diu és una farsa i un món flower power. A propòsit, Pilarín, nosaltres recordem un notable programa de televisió que vostè feia, per variar, conjuntament amb el seu fillet Cunill, en què un cop va sentenciar que a vostè li encantava anar els dissabtes i els diumenges amb els fillets –adoptats; no sé si ho sabíeu, però aquesta senyora, l'eminència del rigor periodístic, de la decència i l'encarregada de dictaminar si una notícia és o no sensacionalista i/o groga, no ha parat d'anunciar que té tres fills, dos d'ells adoptats, i de fer-ne gala, tant que tots els serveis Roca del país, que ho saben, quan són visitats per aquesta il·luminació (que, valgui la broma, als Roca no els il·lumina gaire, sinó que més aviat els tapa la llum) la saluden preguntant-li "com estan els teus dos fills adoptats?"– al camp i gaudir de les floretes i el verd. Déu n'hi do, senyora, déu n'hi do. Després dirà dels happy flowers...
Pel seu sionisme, tan coherent, per altra banda, amb el seu pensament catalanista i independentista –mai he entès aquest estil de personatges catalanistes i independentistes que, tot d'una, es col·loquen al costat d'Israel... bé, tenint en compte que el senyor Carod es va col·locar al costat de Sarkozy, què en podem esperar?
I, finalment, per, en menys de 24 hores, haver escrit dos articles diferents, en dos mitjans diferents, criticant el mateix senyor: el Conseller de l'Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura. Sabíem que ICV-EUiA liderava el govern de la Generalitat, i deu ser per això –pel fet que, a efectes pràctics, en Saura ha esdevingut president de la Generalitat– que el conseller, de cop, ha esdevingut tan important, tant que cada dia se n'ha de parlar.

Senyora Pilar, si li preguntéssim al pilar de la psicologia moderna què en pensa d'aquest últim fet, sap de sobres que ens respondria, oi? Doncs, miri, des del Consell Executiu dels Pinyols tan sols us podem suggerir que intenteu concertar una cita i aviam si hi ha sort –malgrat que ho dubtem, puix que no per ser Conseller d'Interior s'ha de perdre, per força, el nivell i el bon gust per les coses.

Consell Executiu del Pinyol d'Oliva

N.B. I ara, senyora, demandi'ns per insults i difamacions, que així comprovarem el sentit que vostè té de la llibertat. Ui si algú pretengués denunciar-la, per algun dels molts articles infumables! Aleshores seria un atac directe a la llibertat i a la premsa, i seria intolerable! Però, és clar, si ho fem nosaltres i sobre vostè, aleshores s'hi val tot.

Sobre la llibertat

2007-05-11T12:19:00.000+02:00

Pel que sembla, hi ha individus i col·lectius que confonen el terme llibertat. Per aquests éssers indescriptibles –malgrat que intentarem descriure'ls– la llibertat és vista com quelcom de què l'individu disposa i és expansiu, és a dir, aquella típica imatge del Jo explosiu i explotant, com si la llibertat fos un "boom" de cadascú.

Doncs, no hi estic d'acord. Llibertat, precisament, vol dir "límits", vol dir que tu i jo, i tots els altres, pactem fins on podem arribar. Llibertat vol dir democràcia, i vol dir –sí, siguem clars– llei i ordre. I vosaltres us passeu sempre de llarg. Vosaltres sempre teniu el dret de fer el que vulgueu, però, això sí, que mai ningú us digui ni mu.

La gràcia del cas és que són els primers a queixar-se per manca de llibertat, per la gran repressió que es viu a Catalunya, perquè no em deixen fer la (gestió, compra-venda, actuació, transacció, manifestació, acció directa, pamfletada...) de les 14.00h...

I és que, evidentment, en aquests moments, amb aquesta descripció, puc referir-me al col·lectiu de grans artistes del país –aquests que rasquen la guitarra i ja et miren de reüll–, als grans amics del sistema amb els seus instruments de percussió i les seves enormes botes incloses, i, també, al poder econòmic de Catalunya, és a dir, els grans empresaris.

Quina ironia... anarquistoides i empresaris altra vegada agafats de la mà... En fi, quin país.

Ah, i acabo amb una frase que l'altre dia em va dir el meu tiet, i que encara avui hi penso: "Una política de seguretat d'esquerres no és, precisament, aplicar la màxima Visca la Pepa i això és xauxa; sinó que una política de seguretat d'esquerres és aquella amb què els treballadors i les treballadores sigui el col·lectiu més protegit i amb més seguretat del país".

Pinyol setè

Un món a l'inrevés

2007-05-10T16:31:00.000+02:00

Tradicionalment, en una entrevista el periodista tendeix a posar nerviós l'objecte entrevistat, per tal de fer-li perdre els estreps i obtenir informació privilegiada.

Avui, però, ha passat a l'inrevés, i hem pogut observar el protoperiodista fracassat –també conegut amb el nom de Josep Cuní– essent posat nerviós per l'Honorable Conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació Joan Saura en una entrevista als Matins de TV3.

Des de l'Equip Coordinador dels Pinyolaires volem felicitar aquest conseller, per haver aconseguit, amb tota serenor, fer perdre els estreps a un dels grans dinosaures dels Mass Media Català, que sempre s'erigeix com el periodista responsable, rigorós i recte.

Chapeau!

N.B. Hem trobat aquesta entrevista. Aquí ho teniu.

Interessant

2007-05-09T19:58:00.000+02:00

Creus en la bondat natural de les persones? T'enganyes. Posa una comunitat a treballar per posar en comú el fruit del seu treball i mira a veure quan tarden a sorgir-hi conflictes. Sempre hi acabarà havent qui vagi reduint el seu esforç (apalancant-se, que es diu vulgarment) i aprofitant-se del dels altres. El neoliberalisme, en aquest sentit, segurament és molt més realista: no intenta anar en contra de la naturalesa dels homes, sinó que hi és conseqüent. I sí, alguns neoliberals també són solidaris, però d'una manera voluntària, no per imposició del sistema.

Em trobo que m'han contestat el post sobre dreta i esquerra, i hi veig que l'autora hi afegeix el comentari anterior. El comentari anterior és fruit d'una discussió sobre si anarquisme i liberalisme s'haurien de situar en el mateix eix d'esquerra-dreta, atès que totes dues ideologies pretenen acabar amb l'estat i propugnen la llibertat absoluta de l'individu. El comentari, però, conté un punt de demagògia que, fins i tot, m'atreviria a reconèixer com a interessant.

En primer lloc, certament, l'anarquisme és una filosofia política absolutament idealista o utòpica, en tant que és força imaginatiu pensar que una societat sense normes i sense autoritats podrà funcionar.

Ara bé, trobo d'un cinisme impressionant considerar que el neoliberalisme –filosofia política que proposa el lema "prohibit prohibir", és a dir, "quant menys estat, millor; quantes menys normes, millor"– és un plantejament més realista que l'anarquisme. I el motiu és ben clar: si l'anarquisme es passa d'utòpic perquè és impossible pensar que sense normes ens podrem organitzar, però tot i així considera que una societat ha de ser solidària i cooperativista, em poden dir com no és utòpic pensar que una societat sense normes i, a sobre, que no tingui com a valor bàsic la solidaritat i el cooperativisme podrà funcionar?? No, senyors, no. El neoliberalisme encara és més il·lús, perquè creu que amb esforç tothom pot realitzar-se, i no s'adona que, justament, una societat d'aquest estil ja no s'anomena societat, sinó que s'anomena selva, o, altrament, Darwinisme social.

En resum. Si creure en una societat igualitària i solidària és il·lusori, encara ho és més pensar que pot funcionar una societat on guanyi més qui s'ho curri més. I prova d'això és, sens dubte, que els grans patrimonis de Catalunya no són, precisament, en mans dels individus que més s'ho han currat, més aviat són en mans dels individus que més herències han tingut. El liberalisme, potser, només podria arribar a ser una mica just si, un cop nascuts, tots rebéssim exactament el mateix, però, si apliquéssim això, estaríem cometent un greu error que ratllaria el racisme: i és que és evident que no tots tenim les mateixes capacitats. Es tracta, doncs, que aquells que creuen que s'ho estan currant tant, s'ho currin no per a ells només, sinó per a tota la societat. I si només vols currar-t'ho per a tu, es demostrarà la teva baixesa moral, el teu idiotisme, la teva actitud de camell, que un liberal com Nietzsche ja ens va descriure temps enrere.

N.B.
A propòsit, els pinyols, certament, som indigestos, i d'això es tracta. I és que allò indigest és allò que el cos no sap tolerar. És, doncs, problema del subjecte el fet de no saber-ho tolerar. Ara bé, tingueu en compte que, malgrat la indigestió que els pinyols us puguin provocar, és evident que sense pinyols, s'acabarien les gustoses olives.

Vergonya aliena

2007-05-09T19:36:00.001+02:00

Per experiència –poca, però en tinc–, puc afirmar que no hi ha res més vergonyós que creure que dus a terme un acte heroic, i, tot seguit, algú amb uns quants anys més que tu, demostri que estàs fent el ridícul i tu no te n'adonis fins al cap de força temps. Això és el que avui ha passat al Congrés dels Diputats de Madrid. Ai, senyor... on vas, tros de quòniam? Què ens pretens demostrar?

El que trobo més demencial de tot plegat és la cara de la Diputada quan el ministre Rubalcaba acaba la seva segona intervenció: crec que és un cas prou seriós com per evitar somriure i mostrar qualsevol actitud de frivolitat i vanitat, especialment si ets un càrrec públic. D'això, jo sí que en dic hipocresia. Segurament, però, el més important d'avui per a la Diputada haurà estat la quantitat de sms que haurà rebut al seu telèfon mòbil donant-li les gràcies i suport. I, de ben segur, quan torni al seu poble la rebran fent-li una festa per la gran gesta. En fi, quin país.

Pinyol sisè

Què vol dir ser de dretes o d'esquerres?

2007-05-07T23:34:00.000+02:00

Hem trobat un article molt interessant al diari El Punt –un dels pocs diaris que queden al país. L'article és adient com a preludi pel debat que aviat ens tocarà entaular, així com per desbancar aquells qui creuen que el debat esquerra-dreta ha estat superat. Aquí el teniu!

La dialèctica, l'antagonisme, entre la dreta i l'esquerra és un fet social fonamental. Sempre hem de distingir entre el que diem que és la nostra ideologia en un sentit o en un altre, i el que és el nostre comportament efectiu

tribuna
Professor universitari

MANUEL PARÈS I MAICAS..

Aquest és un dels temes més complexos i més difícils en el camp de les ciències socials, car, sovint, una cosa és la definició ideològica d'ambdós conceptes i l'altra, la seva praxi, la seva vivència, i el comportament individual o grupal. Vull afirmar d'entrada la meva convicció que existeix una ideologia i una praxi de dreta, com també d'esquerra, amb independència de les denominacions que es puguin emprar. No estic d'acord que sigui una qüestió superada. La realitat ho demostra palesament.

Conceptualment parlant, podem dir que la dreta engloba tots aquells que defensen l'ordre establert, sigui quina sigui la seva naturalesa, i que tracten de conservar i mantenir els seus interessos. Esquerra és la ideologia i la dinàmica que combat, posa en dubte o discuteix aquest ordre, per tal de canviar-lo o modificar-lo en el sentit de fer-lo més just. Normalment, els seus defensors són els que el pateixen o els que consideren que és injust. Denuncia la desigualtat, la injustícia i l'opressió socials. Pot dir-se que són d'esquerra aquells que defensen els interessos dels menys privilegiats de la societat, i que propugnen la necessitat del canvi social i del progrés per a tothom.

La dialèctica, l'antagonisme, entre la dreta i l'esquerra és un fet social fonamental, i sempre hem de distingir entre el que diem que és la nostra ideologia en un sentit o en un altre i el que és el nostre comportament efectiu. Personalment, m'inclino per subratllar que el que realment compta és, sempre, la segona perspectiva. Aquestes consideracions les faig des de l'angle del nostre país, i, en un sentit més ampli, de la seva dimensió espanyola, que és la que més ens afecta. A més de complexa, és una qüestió confusa, canviant segons els temps, les persones i les col·lectivitats, i crec que cal subratllar uns quants elements clau per entendre'n la complexitat:

1. El debat dreta-esquerra se situa avui en un estadi del capitalisme avançat, amb un desenvolupament econòmic accelerat, de base marcadament tecnològica, en el qual el poder econòmic privat té cada vegada un pes i una influència més grans. La concentració empresarial galopant és un fenomen inquietant, pel paper determinant del mercat en un estat que m'agradaria que es regís pels principis més igualitaris de l'estat del benestar.

2. La greu crisi actual de la democràcia, amb el descrèdit de la política, de les institucions de govern i dels polítics. Així com el paper negatiu, en ocasions manipulador, que sovint tenen els mitjans de comunicació, que han esdevingut uns actors cabdals del procés polític.

3. En aquest terreny, el concepte poder, en les seves diferents modalitats, té un paper essencial. En el terreny polític, les institucions de govern sovint cauen en la temptació de l'autoritarisme, i de la ignorància dels drets humans més fonamentals dels ciutadans, que, dissortadament, sovint són manipulats o menystinguts. En una societat conflictiva com la nostra, tot i que en una altra perspectiva que abans, continua existint una confrontació entre les classes socials, entre els que posseeixen i els que són pobres o marginats

4. El sistema educatiu, columna vertebral en la formació dels éssers humans com a ciutadans, té mancances importants. La seva dimensió fonamental de servei públic està en crisi, per diverses raons.

5. Al meu entendre la situació és preocupant. Els dèficits de formació i de cultura cívica originen que molts ciutadans que s'haurien de sentir més identificats amb la ideologia del progrés i del canvi social, de la igualtat d'oportunitats per a tothom, en canvi, conscientment o no, amb coneixement de causa o no, se senten més inclinats per posicions de dreta, conservadores. Poden tenir-hi un paper els factors ambientals i els religiosos. Cal subratllar que ser d'esquerra no implica forçosament defensar el marxisme, tot i que és una ideologia que hauria de merèixer el degut respecte.

No hi ha dubte que he plantejat un tema molt difícil, polièdric, que permet moltes interpretacions. A mi em sembla bàsic estudiar-lo, i per això m'he permès formular unes quantes idees. El Punt és una tribuna molt apropiada per encetar-ne un debat des de distintes aproximacions tant conceptuals com vivencials.

La plus grande France

2007-05-07T12:31:00.000+02:00

França és, sens dubte, el model que Espanya ha de seguir. I això és tan evident que no cal discutir-ho. França és gran, pròspera, republicana, decent, cívica, social, solidària, oberta, avançada... en fi, tot allò que Espanya no és. França té polítiques –i polítics- avançadíssimes, comparativament amb Espanya.

I és que a França la gent té molt més nivell, i més cultura, i més ganes de treballar, i més decència, i més civisme, i, vaja, són éssers més rectes.

I si no s'ho creuen, visionin la següent imatge, prova d'aquest sentit de ciutadania, prova d'aquest sentit comú.

Un bon exemple d'anarquista

2007-05-04T15:42:00.000+02:00

Menjava el dinar mentre veia el telenotícies de TV3. He escoltat la notícia de les declaracions de l'Aznar sobre la prohibició de l'alcohol per conduir –val a dir que ja ho havia llegit a l'e-notícies, però fins que no surt publicat a un altre mitjà, no m'acabo de creure les notícies que hi apareixen. Aquest és un bon exemple que ens pot servir de preludi pel debat del liberalisme i l'anarquisme. El JoseMari és un bon exemple d'aquests il·luminats que defensen l'individu i el criteri individual per damunt de qualsevol cosa. Certament, són uns postulats molt llaminers, car que el algú ens ofereixi absoluta llibertat sona molt bé. Per aquests motiu, el Comitè Central dels Pinyolaires hem decidit que com que la DGT no ha de decidir fins quant podem beure, per la mateixa regla de tres, la PNE (Policía Nacional Española) no ha de decidir on els ciutadans i ciutadanes podem fer les barbacoes; així que, proposem als nostres lectors, anar a fer una sardinada popular i massiva davant de la casa del JoseMari, i, a poder ser, que les sardines facin molta pudor. Així mateix, ja ens encarregarem que el fum vagi cap a la direcció correcte, si cal, amb ventiladors. Tot seguit, hi defecarem, perquè, és clar, qui són ells per dir que no podem defecar en aquell indret?

N.B. Pel que es veu, aquesta ha estat la cara que ha mostrat el nostre interlocutor quan ha sabut que no el convidàvem a sardines.

Pinyol 5 amb estreta col·laboració amb l'equip de redacció dels Pinyolaires

L'Anarquisme

2007-05-04T14:02:00.000+02:00

Francament, és palpable que des de no fa massa s'estan posant de moda un seguit de pensaments i ideologies força –per dir-ho finament– execrables –en els dos sentits: en el sentit d'horroroses, i en el sentit d'avorrides. Aquests pensaments i principis ideològics revolucionaris tenen com a epicentre intel·lectual la llibertat i l'individu. És en aquest context que, paradoxalment, anarquisme i liberalisme es donen la maneta i van ensems pel carrer.

L'altre dia em vaig quedar descansat quan vaig deixar anar en una conversa:

- L'anarquisme? Ah, sí, aquella ideologia tan d'esquerres, treballadora i coherent, que es basa en l'individu i en la no-alienació a través d'organitzacions, mentre crea sindicats i assemblees que demanen l'abstenció.

En breu, doncs, ens dedicarem a assassinar –jo sé que els encanta que la gent de certes ideologies fem servir verbs violents, que ataquen l'individu i fan no sé quanta pupa a la pobreta gent, però, tranquils, no vull matar cap ésser humà, de moment– aquests principis ideològics amb el rigor que ens caracteritza. Aneu preparant la tomba de l'anarquisme, del liberalisme, i de tot allò que soni a Nietzsche, Locke, i, en general, tot allò anglosaxó.

Distorsions

2007-05-03T19:47:00.000+02:00

Llegeixo a diferents diaris (La Retaguardia, La Revista de Catalunya, L'hortet) la notícia sobre la corrupció a Marbella i la detenció d'una gran artista, la senyoreta Pantoja. No entraré a comentar els continguts, però sí que vull comentar la ubicació de la notícia en tots tres casos. I és que la notícia l'havien col·locat a la secció de Política. A mi ja em perdonaran, però, què té a veure la detenció d'aquesta senyora amb la política? No ha estat una decisió judicial, i una actuació policial?

Aquestes són les coses que dinamiten la nostra jove i tendra democràcia. Després la gent confon els termes, les competències, les decisions, les detencions...

Pinyol 4

Jo sí que vull una Catalunya lliure

2007-05-02T12:57:00.000+02:00

Em trobava a la facultat de filologia de la Universitat de Barcelona acompanyat d'una estudiant de filologia catalana, que tenia la intenció –intueixo– de posar en evidència el meu baix amor nacional i lingüístic.

Doncs bé, val a dir que no era la primera vegada que aquesta estudiant i jo discutíem sobre l'assumpte lingüístic –i nacional–, de la mateixa manera que no era el primer cop que m'intentava barallar amb algú per aquesta qüestió. El fet, però, és que tot plegat em serveix per descriure una realitat força irònica. Aquesta estudiant es posicionava clarament contrària al fet que Catalunya assumís la llengua castellana no només com a llengua pròpia sinó també com a llengua oficial, i argumentava que el castellà havia estat una imposició provinent de l'estranger. Segons ella, la qüestió es resoldria si a Catalunya el castellà no tingués el mateix estatus que el català, és a dir, que el català es trobés per damunt de qualsevol altra llengua. Jo, en canvi, defensava que, precisament, des d'una òptica nacional –i catalanista–, Catalunya el que havia de fer era apropiar-se del castellà de Catalunya, una variant concreta i específica. Això el que implicaria és que a Catalunya, a partir d'aleshores, hi hauria dues llengües pròpies: el català i el castellà de Catalunya, igual que han fet els argentins, els xilens, els mexicans i d'altres pobles de l'Amèrica llatina. D'aquesta manera, l'IEC no només hauria de treballar per al català, sinó que també hauria de treballar per al castellà de Catalunya, que cal protegir per la riquesa que conté. De la mateixa manera, els autors catalans en llengua castellana haurien de ser considerats literatura catalana, al 100%.

Mentre comentàvem aquestes qüestions –ella em deia que el castellà havia vingut de fora, jo li deia que si ens posàvem en una perspectiva històrica, per què no considerava el català –en tant que llatí– una imposició també; etc.–, vam passar –com és habitual– a la qüestió nacional. Segons el seu parer, a ella ja li estaria bé l'existència d'Espanya si aquesta "tractés" bé Catalunya, concretament, va aclarir, en la qüestió econòmica i en la qüestió lingüística –ella proposava que Espanya també es fes seu el català, i que els espanyols, a les escoles, estudiessin català si així ho volguessin, amb total normalitat– especialment.

I bé, aquí és on es veu la diferència entre el nacionalisme de barretina folklòric i sentimentaloïde, per un costat; i el catalanisme popular, social i democràtic, per un altre costat. Sincerament, a mi m'és igual que Espanya ens "tracti" bé. Per a mi, més enllà del tracte de la metròpoli, actualment, l'organització d'Europa –basada en una Unió dèbil, uns estats molt forts (i en molts casos centralistes), i unes autonomies dèbils– està desfasada. Malgrat que em puguin mimar molt, és evident que hem d'anar cap a una Europa molt forta, amb nacions també fortes, i, tot seguit, cal liquidar-nos els estats. Quin sentit té, al s.XXI, parlar de França, Espanya o Regne Unit? Cap. Hem de parlar d'Europa, i, aleshores, tot seguit, d'Occitània, de Catalunya, de Bretanya, i totes aquestes nacions en igualtat de condicions, sense cap tipus de federació entremig.

En conclusió, jo no demano carregar-nos Espanya perquè, ai, "Espanya ens fa molt mal". Demano acabar amb els estats i construir una Europa de nacions –entre les quals hi ha Catalunya, un país molt ric lingüísticament i literària– perquè avui per avui Espanya ja no té sentit.

Pinyol 3

El poema perdut

2007-04-29T21:22:00.000+02:00

Incipit: “LA TERRA DELS NENS/LA TERRA DELS MORTS/LA DELS FORMIGUERS...” [?]

Entrant al bosc (immens) d’Escandinàvia
vora el riu sant d’Escània, cap a Nyura
en un mas solitari un vell conjura
per mi el seu món obert com una gàbia...

Oh maig i juny, oh terra i vida sàvia,
jo us vaig salvar fent prosa clarobscura
en un quadern que guardo amb santa cura
i al mateix temps i en fulls a part, oh ràbia

vaig escriure un romanço d’unes trenta
planes sobre els dos aires del morir-se
dit Univers endins (cosmoendoscòpia)

l’atac de cor senzill que et clava empenta
o el càncer i el seu llarg reproduir-se...
mon cant de mort... perdut...! i no en tinc còpia...

Enric Casassas

N.B. Boníssim, oi?